Ruta del ferro i del carbó

Vacances. Dies d'activitats especials. Entre les diverses excursions que tenia planejades, avui he triat la Ruta del Ferro i del Carbó, la via verda entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, que es pot allargar fins a Ogassa.

A 3/4 de 10 sortia el tren des de Catalunya, en direcció Ripoll. El viatge en tren ja val la pena --per a qui li agradi anar en tren--. Gairebé dues hores per a mi, que he aprofitat per llegir, escriure i anar mirant el paisatge, sobretot a partir de La Garriga. Camps llaurats, camps amb un lleuger borrisol verd, camps de blat a punt de ser recollits. Muntanyes de mesura humana. Camins i senders que em cridaven l'atenció i em donaven ganes de baixar a cada estació.

Poc després de 2/4 de 12 a Ripoll. Amb mi han baixat del tren tres homes --ja granadets, amb la seva panxa de ciclista (un cert tipus de ciclista)--, que m'han dit que també feien la via verda, que segur que ens trobaríem. Veient el ritme tranquil que portaven, jo m'he posat en marxa.

La ruta està molt indicada. Només cal saber que en sortir de l'estació s'ha d'agafar el carrer cap a l'esquerra i de seguida es troben els primers senyals. A un quilòmetre de l'estació comença la Ruta. 9.2 km fins a Sant Joan de les Abadesses, més 3.3 fins a Ogassa. Caminet asfaltat o de terra trepitjada, que transcorre entre arbres, camps i amb el riu al costat la major part de temps. Cap a Sant Joan, un lleuger desnivell en pujada, res de l'altre món.

Bancs cada pocs metres. Indicacions de quilòmetres cada 500 metres. De tant en tant, algun pont antic, i algun túnel, humit i fosc. Molt fresc. Prats amb vaques. I el riu, que va saltironejant a sota.

De seguida he arribat a Sant Joan, i he pensat que seguia endavant, que ja el visitaria a la tornada. El camí cap a Ogassa estava allà mateix, molt ben indicat. 3.3 km. He pensat que no era res, que de seguida estaria. No comptava amb que el camí fins a Ogassa no era pla, sinó que presentava un fort desnivell, tres rampes de certa dificultat, especialment la primera, que entre que agafa per sopresa i és molt forta, es fa difícil fer sencera. Si més no, jo no he pogut, ha arribat un punt que la bici ha decidit que no continuava amunt, així que he hagut de baixar i empényer. Les altres ja les he fet senceres.

Ogassa és un poblet minúscul, poc més d'un carrer. Va créixer molt mentre va haver les mines, però en tancar-se el 1967 la gent va anar marxant. Ara és punt de sortida d'excursions a les muntanyes del voltant. Té una font de tres canelles amb unes rajoles molt maques, i un aigua fresca i boníssima. Uns quants bars i restaurants d'aquells de tota la vida, de pobles d'interior.

M'he assegut en un d'ells a prendre alguna cosa. Mentre m'estava allà la meva autoestima ha pujat força, perquè hi havia un parell de senyors --aquests ja no granadets, sinó vells directament-- que em volien portar d'excursió a les muntanyes del voltant. Quan els he dit que jo no podia pujar aquelles muntanyes, m'han dit: "amb aquest cos que tens segur que pots pujar sense problemes", mentre em repassaven de dalt a baix. M'han fet riure. Poc després han arribat els homes de l'estació, i un d'ells m'ha dit: "Ja m'agradaria que la meva dona fos com tu". Sempre és agradable que et diguin ximpleries així.

De les muntanyes del voltant baixaven uns núvols blancs i grisos, que de tant en tant tapaven el sol. Semblaven inofensius, però no se sap mai, i ja em veia amb els meus pantalons curts i la samarreta de tirants sota una tempesta d'estiu. Per sort no ha estat així.

De tornada he decidit baixar al Gorg de Malatosca, perquè a les fotos que havia vist semblava impressionant. Poc abans d'arribar a Sant Joan hi havia un rètol --fet a mà i poc visible, tot s'ha de dir-- que indicava el camí. El que de debó era impressionant era la baixada. Semblava una torrentera fent giragonses i estreta. Al final he deixat la bici, perquè he pensat que seria incapaç de tornar-la a pujar. Poc més de 5 minuts baixant, tampoc era lluny. I a baix, com un regal, el gorg. Un salt d'aigua immens i un lloc per banyar-se. Si hagués sigut a la pujada, quan feia més calor, m'hi hauria ficat, encara que només fos les cames. Com que era de baixada i no tenia calor i tenia gana, ho he deixat per una altra ocasió. Això sí, valia la pena baixar fins allà per veure el salt d'aigua.

Seguint el camí he entrat a Sant Joan. Eren gairebé les 3 de la tarda i pensava seure en alguna terrassa a menjar un entrepà. M'he trobat un poble desert. Sorprenentment desert, tot tancat. Finalment he trobat un bar obert, i allà m'han explicat que era el darrer dia de les festes, i que en aquell moment començava la ruta pels bars --de fet, ja hi havia uns quants nois asseguts allà que ho demostraven. M'han fet un entrepà, que he hagut de fotografiar perquè m'ha impressionat. Com que l'ambient del poble no convidava a seure enlloc, he continuat el camí, buscant un dels molts bancs de la via per dinar.

Cap a les 4 arribava a Ripoll. Un cop el bitllet comprat, i amb una hora sencera per davant, he anat a fer un tomb, a veure el monestir i prendre un cafè a les tauletes del davant, com una turista qualsevol. I a les 5, tornada cap a Barcelona. El tren anava parant a totes les estacions, sense descuidar-se'n cap, però jo he anat mig dormint tot el camí, així que m'ha passat bastant ràpid.

A quarts de 8 del vespre a Sant Cugat. 34 km de bici, moltíssims més en tren. El proper cop --això s'ha de repetir, m'he enamorat del Ripollès-- aniré amb més temps i baixaré fins a Olot i si em veig amb cor, fins a Girona, 98 quilòmetres de res!

El perill i la gràcia de sortir en bici amb un fill

7 de la tarda d'un dimarts d'agost. Arribo a casa de treballar i proposo al meu fill, que està a punt de fer 14 anys, d'anar a fer un tomb en bici. Després de fer el ronso una mica, decideix que li ve de gust i em diu: "Amb la condició que sigui jo qui et guii. Et matxacaré". A risc de no sobreviure a l'experiència, m'hi avinc --en el fons, encantada, perquè tinc un punt masoca--.

A 2/4 sortim cap al Pi del Xandri, d'entrada un itinerari innocent i fàcil. Allà mateix, en lloc de seguir cap a Can Borrell, agafem un sender que va del pi cap a els camins que porten a Can Coll. Els senders --encara coneguts-- ens porten a Can Codonyers, una antiga granja abandonada. Des d'allà es pot agafar la pista, de terra vermellós, que porta a Can Coll. Res a dir. Per altra banda, també hi ha una indicació cap a Flor de Maig i Can Coll pels torrents de Can Coll.

El Guillem decideix provar aquesta darrera ruta, perquè ha decidit que vol anar a Can Coll, que li sona. És un sender estret entre els arbres, que jo recordava haver provat algun cop i haver desestimar perquè de seguida quedava tallat per la vegetació. Ahir, en canvi, anàvem avançant prou bé. Llum de capvespre que es filtrava entre els arbres, un caminet prou decent, amb bassals de tant en tant, fang, algun arbre caigut que vam haver de saltar, arrels i desnivells acceptables. Res de l'altre món.

Amb tot, jo patia (una certa inquietud), perquè sabia que Can Coll quedava enlairat, i aquell sender, que anava seguint el curs d'un torrent, baixava lleugerament. Era còmode, tot i els petits obstacles, però estava segura que en algun moment ens tocaria pujar. El que no podia imaginar és com seria la pujada.

Finalment vam arribar. Pujada de torrentera, que després de la pluja de l'altre dia s'havia convertit en un solc profund, pedra pelada, gairebé sense terra. Mirant enlaire, es podia veure el solc, que pujava recte amunt. Vam començar --empenyent les bicis, evidentment-- amb bon ànim. El Guillem amb molt bon ànim, perquè té 13 anys, perquè era la seva aventura i perquè no coneix aquest tipus de camins. Jo amb bastant ànim, perquè em feia gràcia veure'l a ell, animant-me, perquè el risc i els camins o nocamins durs m'agraden, i perquè tinc un punt de masoquista.

Pujava i pujava. Feia molta humitat, als 10 minuts estàvem tots dos xops de suor, i ens anavem parant a beure aigua. El Guillem, a mesura que pujava --uns 20 metres al davant meu-- m'anava animant, amb la vista que es veia des del seu punt --muntanya, Tibidabo al fons--. Vam anar alternant la manera de pujar. Unes estones la bici per la part de dalt del solc, i nosaltres per dins, altres a l'inrevés. Finalment, després del que semblava una pujada sense fi, vam arribar a dalt de tot; vam sortir a la pista B09, la que puja pels Turons de Can Coll (per sort, a dalt de tot).

Des d'allà, de seguida vam ser a Can Coll, i vam entrar-hi. Actualment és un centre d'educació ambiental, on es fan activitats per les escoles. A aquella hora no hi havia ningú, i el Guillem, que hi havia estat, em va ensenyar els voltants, fins i tot una bassa on vam trobar el que inicialment vam pensar que era un escorpí, però que semblava una mena de llagosta negra.

S'hi estava molt bé, un cop recuperats de la pujada, però el sol baixava, eren 2/4 de 9 i tocava tornar cap a casa. Això sí, vam triar la pista reglamentària, que ens va dur de seguida fins a Sant Cugat. Vam arribar a casa bruts, plens d'esgarrinxades (sobretot jo, que en sóc especialista) i cansats, però satisfets de l'aventura. A veure cap a on em porta el proper cop. Sembla mentida els nocamins que es poden trobar a cinc minuts de casa.

Aprenent noves tècniques

Aquest diumenge la meva companya habitual de sortides no hi era, així que m'he "acoplat" amb uns amics, com diuen els nens. El Carlos i l'Andreu m'han acollit molt bé, tenint en compte que només vaig amb ells molt de tant en tant; m'agrada, em donen molta canya. Ara només penso en la migdiada que faré :-)

El Carlos havia pensat l'itinerari, ens l'ha explicat però a mi m'ha semblat tant llarg i de pujades i baixades que m'he perdut a la meitat. Però no importava, era qüestió d'anar-los seguint.

Hem sortit a les 8.30 del Rotary, un matí un punt fresc i una mica núvol. Terra amb el punt just d'humitat, perfecte per anar en bici i córrer, tou sense que s'enfonsin les rodes.

M'havia quedat només amb el començament de la ruta, aniríem fins a Can Borrell i d'allà pujaríem per Sol i Aire; he pensat que patiria. És una pendent que només he baixat un parell de cops, d'aquelles que penses que no faràs mai pujant, que són terribles, tot i ser carretera, o potser justament per això, perquè puja de dret, puja i puja.

Però no comptava amb el Carlos, que és un mestre innat, i m'ha anat explicant tècniques per facilitar la pujada. Com fa la dita, "mano de santo". Jo sempre he pujat fent més força amb els braços que amb les cames, o gairebé igual; doncs no, això és el que no s'ha de fer. Com si la part superior del cos no existís, les mans recolzades al manillar, sense fer força. Tota la força l'havia de fer amb les cames. I així ho he fet. Estava tan concentrada intentant no notar la part superior del cos que he anat pujant gairebé sense adonar-me (bé, potser exagero). Però sí que és cert que ha estat un gran descobriment.

Un cop a l'Arrabassada hem tirat amunt per la carretera fins a un punt poc abans del mirador de la Font Groga, on ens hem desviat cap a la dreta, una pista que porta a Can Casas i el Tibidabo. Pujada decent --qualsevol ho era després de pujar Sol i Aire-- que ens ha portat fins al Tibidabo, passant per Can Tano. Hem deixat el Tibidabo enrere i ha començat la baixada llarga.

Baixant, baixant, hem deixat Vallvidrera enrere i hem seguit baixant cap a Barcelona, per anar a agafar la Carretera de les Aigues, en el punt on es troba amb la carretera de Vallvidrera. En un revolt, un ensurt, polícia, molts ciclistes, i una noia a terra. Sirena d'ambulància que s'apropava. No hem sabut què havia passat. Hem seguit una mica moixos. Jo que ja anava amb compte encara he vigilat més, em fan terror les baixades, i més per carretera.

La Carretera de les Aigues és un premi després de tanta baixada i pujada. La pluja havia deixat un bosc d'uns colors brillants, però no es veia el mar, hi havia molta boira d'humitat. Poc abans d'arribar al Pla de les Maduixeres, el final de la Carretera de les Aigues, hem agafat la pista que puja cap al Tibidabo de nou. Les cames notaven el cansament --si més no les meves-- i la teoria del mig cos relaxat m'ha anat bé. Cap als jardins de Can Borni, pujant i pujant. Encara un nou truc: fer servir un desenvolupament més llarg, per evitar el mal de lumbars que tinc quan faig força pujant. I sí, he fet servir 1/1 i ha estat perfecte. A poc a poquet, fins a dalt de tot.

Per un moment he pensat que encara hauríem de fer alguna altra cosa, però no, s'havia acabat. Des de Vista Rica hem agafat la pista planera que va carenejant i en lloc de baixar pel ciclostàtic, a la reserva natural de la Font Groga, hem baixat pel B10, que és un tram semiurbà, molta baixada, molta gravilla, que em feia anar molt amb compte, em feia pànic que em rellisquessin les rodes i caure sobre tota aquella grava.

A Sant Medir ja és com estar a casa. Pensava que els rierols que travessen la pista portarien molta aigua, després de la pluja d'ahir, però no ha estat així, estaven més o menys com divendres, que hi vaig passar corrent.

32 km, 2.30 h. Una bona sortida, per acomiadar el curs. M'ho he passat bé i he après molt.

Habilidades

Estoy segura de que tengo muchas habilidades. En este momento no se me ocurre ninguna, pero seguro que si me esfuerzo alguna se me ocurrirá. En cualquier caso, entre ellas no está la de hacer varias cosas a la vez con las manos. Soy un poco patosa, que se le va a hacer. Ya lo sabía, pero ayer lo volví a constatar.

Como hacía tiempo que no llovía los caminos estaban llenos de polvo. Mucho polvo, que dejó la bici bastante más sucia de lo que es habitual en ella, que ya es decir. Tanto, que incluso a mi me dio verguenza ir con ella por el mundo y decidí llevarla a la gasolinera a limpiarla de verdad, con la manguera de agua a presión.

Y allí me fuí, intentando pedalear con el bote de teflon para engrasar la cadena en una mano y una manzana en la otra mano. Debía tener una pinta un poco extraña. Conseguí llegar a la gasolinera y una vez allí tuve que descubrir como funcionaba la manguera. Un señor amable me explicó como iba y me dispuse a lavar la bici, sintiéndome un poco ridícula, entre todos los coches.

Primero apoyé la bici en la pared y empecé a limpiarla. Evidentemente, no se mantenía de pie, así que tuve que aguantarla bien con una mano mientras intentaba limpiarla con la otra. Fui dando la vuelta alrededor de la bici, con la manguera a cuestas, sin darme cuenta de que me estaba enredando. En ese momento la bici decidió caerse, y me quedé atrapada entre la manguera y la bici, como tonta, sin soltar la manguera, que continuaba disparando agua a presión, mojando todo lo mojable, especialmente mis piernas.

Por suerte, un ciclista que también quería limpiar su bici vino a rescatarme, me quitó la manguera y acabó de limpiar la bici. Ya se sabe, hay gente que sirve para esas cosas. Tendré que lavarla más a menudo, a ver si cojo un poco de práctica y no hago el ridículo de nuevo.

III Triatló popular per relleus de Banyoles

Fa unes setmanes un parell de mares de l'escola on havien anat els meus fills, que coneixien les meves aficions esportives, em van proposar participar amb elles a un triatló. Davant la meva cara d'espant em van aclarir que no es tractava d'un triatló de veritat, sinó que cadascuna havia de fer un esport i les distàncies no tenien res a veure amb un triatló autèntic. Davant d'això, vaig acceptar ràpidament. La idea em va semblar divertida, i més el fet que fos a Banyoles, que és un entorn preciós.

A mi em va tocar la bici. 13 quilòmetres aparentment sense dificultat, o segons l'organització, de dificultat mitjana-baixa. No semblava que hi hagués gaire desnivell. Vaig fer unes proves de temps, a partir del que havien fet l'any passat, i em va semblar que no quedaria malament del tot. Les meves companyes van fer el mateix i totes tres vam decidir que podíem fer la cursa dignament. A més, se suposava que era una cursa popular, i ens imaginàvem grups familiars, pares i fills, avis i nets, tots disfressats, res massa professional.

Va arribar el gran dia, dissabte 2 de juliol. A les 10 enfilàvem cap a Banyoles, les meves companyes amb les famílies, disposades a passar el dia, perquè el triatló no començava fins a 2/4 de 6, encara que a partir de 2/4 de 4 ja ens havíem d'anar preparant, deixant la bici, recollint els dorsals....

A 3/4 de 4, per no semblar massa impacients, vam anar cap al punt de trobada; a mesura que ens hi apropàvem començàvem a trobar altres participants i se'ns començava a fer un nus a l'estòmac. On estaven els grups familiars, els participants populars? on estaven les bicis de sortir a la muntanya de tant en tant? i aquells que corrien de tant en tant, molt de tant en tant? i les iaies i els pares amb una mica de panxeta? entre els participants que anàvem veient no hi havia ni un d'aquests. Nois i noies joves, o no tant joves, però tots atlètics i "catxes", vestits amb els seus mallots de club ciclista, o amb la roba de corredor professional. Les bicis de bones marques, amb frens de disc, que em feien morir d'enveja. Ens anàvem animant l'una a l'altra, dient-nos que no passava res, que no importava, que segur que faríem bon paper, i que encara que no fos així, no passava res. La més animada i tranquil·la, aparentment, l'Helena, que havia de nedar. La Núria i jo més espantades.

Vam deixar la bici als boxes --ja vaig tenir algun problema per penjar-la i em vaig veure a la sortida sense poder baixar-la--, vam recollir les coses i vam decidir, veient que no arribaríem entre les tres primeres, fer-nos una foto totalment folklòrica, pujades al podi.

S'anava apropant el moment. Els nervis anaven augmentant, i més quan van començar a passar-nos coses diverses. Primer vam descobrir que la bossa on diuem el dorsal s'havia quedat als vestuaris. Primera correguda per recuperar-la. Ens vam fer més fotos, perquè si més no tinguéssim aquest record.

Ens vam dirigir al lloc on ens havien de fer el "briefing", o darreres instruccions. Allà vam descobrir, amb horror, que havíem de dur una mena de polsera rosa per fer el relleu. No la teníem. No recordàvem que a la bossa --que ja no dúiem nosaltres-- hi hagués cap goma rosa. Vam córrer on havíem deixat les famílies, amb la bossa. Vam regirar-la i buidar-la. Res. Per sort, la Núria portava una goma --blava, això sí-- i vam pensar que potser ens serviria. Trobar algú de l'organització semblava complicat, però finalment un noi ens va dir que no passava res, que serviria.

A tot això, els nedadors s'estaven dirigint cap a l'àrea de sortida, i l'Helena encara no portava el casquet de bany, que tenia al cotxe. Corrents cap allà. Finalment, amb la goma blava i el casquet, va anar cap a la sortida, mentre la Núria i jo ens ho miràvem des de la caseta d'informació del llac, pensant que era impossible nedar aquella distància, només veure-la ens espantàvem. Quan van començar a nedar --impactant la sortida, tots tirant-se alhora-- i vam veure com corrien, ens vam dirigir cap a la zona d'arribada, on estaven les bicis, patint per si havíem entès les instruccions, per si l'Helena arribaria bé... I més quan vam veure que els primers nedadors arribaven poc després de 15 minuts, i sortien els corredors disparats.

L'Helena va arribar cap a la meitat, als 25 minuts, un temps molt bo, i la Núria, aprofitant la goma/relleu per fer-se la cua de nou, va sortir bastant disparada. L'esperaven 7 quilòmetres al voltant del llac. L'Helena i jo ens vam quedar esperant, veient com encara arribaven nedadors quan gairebé començaven a arribar els primers corredors. Nervis --per part meva--. Calculava que la Núria trigaria entre 35-42 minuts, i anàvem mirant en la distància, buscant la seva samarreta rosa fúcsia. Jo anava controlant les bicis. Cada cop en quedaven menys. Als 35 minuts vam veure arribar la Núria, molt bon temps. Quedaven unes 10 bicis, vaig poder baixar la meva i va començar la meva part d'aventura.

La primera sorpresa. Sortia en solitari. Jo em refiava de trobar més gent per saber el camí, però anàvem tant espaiats que era com anar sola. Per sort, hi havia moltíssims controls i el camí estava molt ben indicat; cap problema. La segona sorpresa. Els primers quilòmetres començaven amb pujada --una pujada antipàtica, sobretot en fred--. Pujada i sol, i amb el neguit d'haver d'anar ràpid. Asfalt, al començament. De seguida, però, es va acabar l'asfalt i em van fer ficar per senders, corriols i trialeres diverses.

Pujava i pujava. No gaire, però pujava. I quan baixava, que era quan jo pensava que podria recuperar el temps i accelerar, com havia fet a Sant Medir, no podia perquè eren trialeres. Un recorregut divertit, i preciós si no intentaves anar el més ràpid possible. De tant en tant mirava al voltant i olorava, quin gust!

En un punt concret, quan arribava esbufegant pujant per un corriol, el noi del control em va dir que havia de passar per la dreta d'un arbre per poder baixar bé. Evidentment, no vaig ser-hi a temps, i em vaig quedar palplantada, mirant amb una mica de pànic aquella baixada de graons naturals i arrels. El noi em devia veure tan poc preparada que em volia ajudar a baixar, però vaig dir que ja podia, i m'hi vaig llençar, amb la temptació de tancar els ulls. Sentia el noi que em cridava: "el pes del cos enrere!". Segur que pensava que m'hauria de rescatar d'entre els arbres. Però d'alguna manera vaig arribar a baix i vaig continuar entre els camps, la mar de satisfeta.

Els darrers quatre quilòmetres van ser més planers, i vaig pedalar amb totes les meves forces (que ja no eren tantes). A més, el camí era una meravella, entre els camps segats, amb la llum de tarda. En els controls anaven animant, i et feien sentir com si anessis el primer. Arribava. A l'altra banda del camp de gespa vaig veure la Núria i l'Helena, que em feien senyals amb els braços (sort d'elles, sinó no hauria vist per on havia de tirar). Vaig passar l'arc d'arribada, 47 minuts, bastant més del que em pensava, però no havia pogut fer més.

La Núria i l'Helena ja estaven més descansades; jo, vermella com un tomàquet, i xopa de suor, però satisfeta, si no del temps, almenys perquè no era l'última, i perquè només m'havien passat 4 ciclistes i havia deixat una altra noia enrere --almenys no seríem les darreres dels 13 grups de dones--.

Conclusió. Una experiència per repetir l'any vinent, si pot ser, amb algún grup més, per fer-la més divertida encara.

Perduda per la Serra de Marina

Fa temps que volia anar al monestir de Sant Jeroni de la Murtra; des del Parc fluvial del Besòs, arribant a Montcada, surt un sender a la dreta que hi porta --almenys és el que diu el rètol, i també diu que està a 4.5 km--.

He sortit a les 4h. de la biblioteca, i poc abans de les 5 estava al començament del camí. 18 km des de la BC. El primer tram del sender és molt curt, de seguida et trobes amb la carretera que va cap a Granollers, i s'ha de creuar per agafar el camí del Parc de la Serra de Marina, a l'alçada de la Torre dels Frares, una masia en ruines.

No coneixia el camí, però he pensat que 4.5 km, fossin com fossin, no era gaire. Un camí preciós, ple de flors, especialment ginesta. El camí anava pujant, però no feia gaire pendent. De seguida he deixat a la dreta un corriol que s'enfilava muntanya amunt, amb la indicació de GR-92. He sigut prudent i he pensat que era millor seguir la pista.

Un quilòmetre més enllà he trobat un parell d'homes que m'han indicat el camí. A partir d'una cadena que havia de trobar, podia pujar per una trialera, o donar la volta a una urbanització i pujar per la carretera. Quan hi he arribat m'he mirat la trialera, he pensat que allò no era ni corriol i he seguit la carretera. Un pendent molt pronunciat, sort que era carretera. En un moment determinat el carrer seguia amunt, ì a la dreta, cap a on pensava que havia d'estar el monestir, en sortia un altre, que no pujava --carrer del Pardal-- així que he decidit abandonar el carrer de la Cadernera, que ja m'estava cansant.

Una mica més enllà s'ha acabat, i només quedava muntanya i un corriol --sospito que el mateix que havia desestimat abans. Justament per aquell corriol pujava un noi, que m'ha dit que sí, que era aquell camí, que era un tram curt i que ell hi pujava. Així que ja em veieu, empenyent la bici; la veritat és que ja estava cansada, però no podia parar, perquè aquell noi amable m'anava empenyent la bici per darrere, no em podia queixar (ni quedar malament, per suposat).

Un cop a dalt de tot m'he quedat sorpresa en veure que al davant hi havia el mar i Barcelona. Una sensació estranya, com si no m'hagués mogut. Però sí, perquè en primer terme hi havia Santa Coloma, i les xemeneies de Sant Adrià, Barcelona quedava més a la dreta.

Una pista molt ample, que portava a l'esquerra cap a l'ermita de Sant Climent i el monestir de Sant Jeroni (o això m'han dit, perquè no hi havia cap indicació). A la dreta pujava cap al poblat ibèric de Puig Castellar i baixava a Santa Coloma.

He triat el camí més a l'esquerra, perquè al final, dalt de tot, es veia l'ermita. Una ermita molt petita, penjada al cim del món, amb una vista impresionant. Allà he parat a berenar, i gaudir una mica del paisatge i la tarda magnífica. Ja eren les 6 de la tarda, però encara feia calor.

Als meus peus, per una pista que baixava moltíssim, es veia el monestir. Ja havia comprovat que els frens de la bici no frenaven, i m'ha fet por agafar aquell pendent tan pronunciat. A més, no estava segura que podria fer un cop allà baix. Em sentia incapaç de tornar a pujar després. Així que he deixat córrer el monestir, per un altre dia i he tornat enrere, cap al poblat ibèric de Puig Castellar.

Està situat en el punt més alt de la serralada, 303 m., amb una vista de 360. No m'hi he entretingut, perquè era una mica tard, encara no sabia com tornar. Allà baix, lluny, es veia el riu, el meu punt de referència. Cap dels camins que havia deixat em seduien gaire, així que he decidit fer una prova. Allà mateix sortia un corriol que indicava GR-92. He pensat que potser portava al començament de tot, al sender que havia desestimat només iniciar el camí del Parc.

Un corriol molt estret, i al costat, res, caiguda lliure. M'ha fet por anar muntada en la bici, i l'he fet a peu, amb compte de no caure o que no caigués la bici. Això sí, preciós. I amb una vista magnífica. Per sort, no ha sigut molt llarg. De seguida he arribat a una pista ample, que m'ha dut a Santa Coloma.

Ni idea d'on estava. No sabia que Santa Coloma fes tantíssima pendent, per sort de baixada. He tornat a comprovar el mal estat dels frens i he acabat baixant a peu, quan he estat a punt d'atropellar una noia, perquè no he pogut frenar a temps. Increiblement, baixant i baixant he arribat al camí del riu, una mica abans d'on havia agafat el trencall cap a la Serra de Marina. He rigut sola i m'he sentit molt orgullosa de mi mateixa, de la sort que havia tingut (ja em veia perduda per Santa Coloma) i del bon sentit de la orientació.

A les 8 arribava a casa, 45 km i amb les cames bastant cansades. S'ha de perfeccionar el camí fins a Sant Jeroni, segur que puc arribar-hi d'una manera més fàcil.

Pels volts de Sant Cugat

o com aconseguir fer molts quilòmetres sense allunyar-se gaire de la teva localitat.

Era una sortida tranquil·la de dissabte, com sol ser la nostra intenció. Tranquil·la, perquè no ens havíem d'allunyar, però ja començàvem sense saber exactament el camí que havíem d'agafar. Mal senyal.

Sabeu allò de la línia recta, que és el camí més curt entre dos punts? doncs no ho vam saber aplicar. Per anar del punt A al punt B, distant poc més d'un quilòmetre, nosaltres en vam fer quatre (pels que coneixen la zona, anàvem del Pi del Xandri a la Rambla de Can Bell, on s'hi arriba per un camí ample, gairebé asfaltat).

Senders gairebé impracticables, plens d'esbarzers. Torrenteres que ens portaven de cap, perquè no sabíem si deixar la bici per la part fonda i nosaltres caminar per dalt, o a l'inrevés. Pedres i pujades. Fins i tot, com es pot veure a la fotografia, vam haver de travessar un petit rierol, per sobre d'un tauló mig podrit, que semblava a punt de partir-se. A sobre, a l'altra banda el camí s'acabava i vam haver de tornar a passar.

 

Amb tot, vam arribar a on volíem, i d'allà vam poder seguir l'excursió cap a La Floresta, per carrers i carrerons, seguint les fletxes verdes de la marató, que ens portaven per camins insospitats. I quan les perdíem o no les seguíem, les tornàvem a trobar més enllà. Va haver un moment que vam sospitar que teníem algú al davant, gastant-nos una broma, pintant les fletxes on millor li semblava. No tenia sentit que seguint la fletxa en una direcció arribéssim a un camí i allà en trobéssim una altra com si el camí de la marató vingués d'allà. Ens feien tornar boges. Això sí, anàvem rient, que és el que compta. I suant, amb tanta pujada!

La Floresta avall, fins a travessar la carretera de Vallvidrera, per anar cap a Can Busquets, una masia que havíem vist al plànol. No la vam trobar, però vam fer moltíssimes més pujades, fins arribar a la Colònia Montserrat, i d'allà a Valldoreix, terreny conegut.

Va estar molt bé, però mai hauria dit que sense allunyar-nos de casa poguéssim fer tantíssimes pujades! Això sí, Collserola ens va regalar imatges com aquestes, que vam haver de fotografiar.