A la font d'en Sert per Sant Medir

Aquest matí hem sortit amb la Maria i la Cèlia a una hora molt decent, gairebé 3/4 de 10. Començava a haver gent, però encara se circulava bé. Temperatura suau, que presagiava una excursió agradable.

Avui les volia portar a la Font d'en Sert, que m'havia ensenyat un dia la Neus i que jo havia tornat a trobar un divendres, tornant de la feina. Havia pensat que podíem fer una ruta circular, amb Sant Medir com a punt de partida.

Mentre pedalàvem cap a Sant Medir anàvem mirant el paisatge; és un plaer, el bosc, en aquesta època. Això sí, havíem d'anar amb compte --tota l'excursió-- amb els ciclistes que no tenen cap interès en mirar el paisatge i baixen com bojos, emportant-se tothom per davant. Fa ràbia.

Abans de Sant Medir, a l'esplanada que porta a Can Gener, ens hem desviat; no hi havíem anat mai, per allà, i jo crec que és més ràpid. Pendent més fort, però molt més curt. A més, ja surts després de Sant Medir, just al trencall que s'ha d'agafar per anar a la Reserva de la Font Groga (Urb. Sant Medir / Carretera Cerdanyola).

Hi ha dues opcions, per pujar-hi. Anar per la urbanització de Sant Medir, camí asfaltat, amb unes pujades terrorífiques, o agafar el camí de la marató, que comença poc després del trencall, tancat amb una cadena. Aquest segon és el que agafa tothom, i és per on torno jo de Barcelona, els 3 quilòmetres de pista.

Com ja he comentat algun cop, és un camí que no fa un pendent gaire fort, va fent ziga-zagues, però que en algun tram té moltes pedres i pot ser incòmode. Això sí, és preciós. Avui he constatat que és molt millor pujant que baixant, més descansat.

He descobert el punt on m'equivoco baixant; sempre agafo un camí amb un pendent més fort, i moltes més pedres. Crec que el proper cop ja sabré fer-ho bé. Quan hem arribat a dalt de tot --la Cèlia maleint-me, perquè no li agraden els camins amb pedres-- ens hem trobat força gent. El tram fins a Vista Rica és un passeig agradable, pràcticament pla. La vista és impressionant, amb la plana del Vallès, Sant Llorenç i Montserrat. A més, avui feia un dia clar i es veia tot molt bé.

A Vista Rica hi havia moltíssims cotxes. Allà hem agafat el camí que jo creia que portava a la font d'en Sert, la pista que baixa a la dreta de l'edifici, tancada amb una cadena. No té cap indicació ni número, però, curiosament, és força còmoda i ampla.

Hem començat a baixar. En algun tram fa més baixada, i encara hi ha restes de les obres que han fet per restaurar el camí, que havia quedat malmès per les pluges de l'hivern passat. És una zona molt humida, amb arbres de ribera, en lloc dels pins i les alzines habituals, que també hi són.

Hi ha hagut un moment que he pensat que ens havíem equivocat de camí, perquè no recordava que hi hagués cap pujada, i de sobte ens hem trobat una que ens ha sorprès tant que no l'hem pogut pujar amb la bici. De seguida, però, hem baixat i hem arribat al paratge de la font.

Ens ha sorprès; estan fent obres, netejant-lo, i es veia una mica brut. Ara, si t'oblidaves del material de les obres, el lloc és preciós, adient per anar a berenar o esmorzar, a la primavera o a l'estiu. Ara potser és una mica massa humit.


Des d'allà surt un caminoi que porta a sota de Can Puig. Des d'allà, baixada forta a Sant Medir i cap a casa.

20 km. 2 hores de bicicleta tranquil·la.

Tibidabo i Mirador de la Font Groga

La Neus m'ha preparat rutes per aquests dies de vacances i aquest matí he sortit a provar la primera. Són rutes de fonts, que jo, per algun motiu, no aconsegueixo trobar mai. Avui havia d'anar a la Font Groga, prop del Tibidabo. He pensat que si estava bé la podríem fer aquest dissabte, que reprendrem les sortides de mares.

He sortit de la plaça Rotary a les 8. Havia d'arribar a Sant Medir, que era el punt de partida de la ruta. Em fa gràcia veure que tant Sant Medir com Can Coll, que fa un temps eren el destí de les sortides, s'han convertit en el punt de sortida.

Des de Sant Medir s'ha de continuar el camí B05, per darrera l'ermita. És un camí pla, asfaltat, que passa pel trencall a Can Gener i continua cap a l'Arrabassada.

Als 280 m. trencall a l'esquerra, en corba tancada. Gir de 180º a l'esquerra, B10, cap a Urb. Sant Medir / Carretera de Cerdanyola. El B05 continua en direcció Can Puig / Carretera de l'Arrabassada. Agafo el B10.

Als 120 m., deixo la pista principal i agafo un camí petit amb una cadena, que té la indicació de la marató de Collserola. A més, també és el camí PR-C-38, l'itinerari al Coll s'Erola, amb les marques blanques i grogues que va fer el Club Muntanyenc el 1998. Aquest camí no és una pista per bicicletes, però es pot anar fent. Hi ha força pedres, soltes, i a més el terra és de pedra, el que fa una mica incòmode avançar, en algun moment. Però no fa gaire pujada, he pogut anar fent amb 2/2, sense cansar-me gaire.

Als 300 m. hi ha un altre trencall a l'esquerra, per on segueix el camí de la marató, amb una fletxa verda pintada a la paret. No s'ha de seguir, sinó que es continua per la pista.

Als 330 m. el camí es bifurca. La pista principal segueix recta, en pujada. Les instruccions de la Neus deien que agafés el camí de l'esquerra, que fa menys pujada, encara que les marques blanques i grogues seguien per la pista principal. Aquesta drecera, tot i fer poca pujada, en algun tram és estreta i hi ha moltes pedres.

Als 950 m. s'enllaça amb la pista B04, per on hauria vingut si no hagués deixat B10 al començament. Aquesta mena de dreçera (no sé com és el B10), de gairebé 2 km., fa que la pujada al Tibidabo, que per força ha de ser forta, perquè està a més de 500 m., sigui la més fàcil que he fet fins ara. En el punt d'enllaç amb B04 hi ha un rètol que indica "Reserva natural parcial de la Font Groga".

Uns metres més enllà he hagut de parar, perquè la vista, entre dos arbres, era espaterrant. A un costat, Montserrat. A l'altre, Sant Llorenç. Als seus peus, la plana del Vallès. Llàstima que la meva càmera no faci bones fotos.

Als 320 m., seguint el B04, en un tram força pla, s'arriba a l'Arrabassada, a l'alçada de la residència Vista Rica. Molt moviment de cotxes. Aquí té el començament i el final un dels itineraris de passejada del Parc de Collserola, que es diu "Colors i olors de tardor". Valdrà la pena fer-lo, aquesta tardor. Segons la guia, es curt i pla, es pot fer amb nens de totes les edats.

Mirant el plànol, he vist que en aquest punt havia d'agafar l'Arrabassada cap a la dreta, per arribar al Mirador de la Font Groga (tenia l'esperança que la font estigués en algun lloc proper). Uns metres més endavant, però he trobat la cruïlla cap al Tibidabo, que indicava 2 km. Com que no estava gens cansada, i només portava 6 km., he pensat que no podia desperdiciar l'ocasió d'arribar-m'hi, que 2 km. no eren res.

Així, he agafat la carretera amunt. Seguia sense fer pujada. Un quilòmetre més endavant, a l'esquerra, el pàrquing del Camí Forestal de Can Borni i els Jardins de Can Borni (C05). Aquí, segons el rètol, s'inicia el camí cap a la carretera de les Aigues. Ja sé com hi arribaré, quan la vulgui fer. La vista des d'aquest punt --el pàrquing és com un mirador sobre Barcelona-- és impressionant. Llàstima que el dia no fos clar, hi havia boirina sobre el mar, però així i tot, treia l'alè.

He seguit endavant. Arribar al Tibidabo ha estat una mica complicat, perquè estaven fent obres, i havies d'anar esquivant camions, apisonadores, i treballadors que feien comentaris poca-soltes, però que feien riure. Als 1.700 m. (des de Vista Rica) m'he trobat a la plaça del Tibidabo, emocionada. He començat a fer fotos com una boja. He fet fotos a dues noies granadines que hi havien pujat caminant, i volien una foto testimoni. He esmorzat la meva poma, he passejat una mica per allà, i he estudiat el plànol, per veure com podia tornar a Sant Cugat.


He retrocedit fins a l'Arrabassada de nou, agafant-la en direcció Sant Cugat, per arribar al Mirador de la Font Groga. Està allà mateix, poc més d'un quilòmetre. I no és un, sinó que són tres miradors, un darrera l'altre. Com que hi ha arbres molt alts, no es veu gaire. Evidentment, no he vist la font. Una mica frustrant, sort que havia descobert el camí per pujar al Tibidabo. Al plànol havia vist que baixant una mica l'Arrabassada arribava a B05, que porta a Sant Medir, així que he començat a baixar.


Del Tibidabo al trencall amb B05 hi ha 1.920 m., la baixada per l'Arrabassada és molt curta, perquè entre mirador i mirador no s'ha d'anar per la carretera. Aquest trencall indica B05, Can Puig / Sant Medir. He començat a baixar. Baixar i baixar. Per sort és un camí asfaltat, perquè el pendent és considerable, en algun tram em feia una mica de por.


Als 830 m. es troba Can Puig, una casa preciosa, amb una església petitona. És una residència, no sé qui hi viu, hi havia gent jove. He continuat baixant. Darrera la casa, als 130 m., he trobat una font, per fi!. No era la Font Groga, però m'ha agradat molt. És la font de las Salamandrias, tenia una inscripció que deia el nom i 1828. Rajava aigua, de fet, estava ple d'aigua, i no es veia ben bé d'on rajava.


Als 720 m. he arribat a Sant Medir, pel mateix B05 de l'inici. De Sant Medir a casa ja és un moment, un camí que la bicicleta fa tota sola. A més, tot baixada. De fet, des del Tibidabo a casa no he parat de baixar, així, dels 15 km., n'he fet més de 7 de baixada contínua. Em sembla que és una bona excursió per dissabte.

15.5 km, 2 h de bicicleta, 3 hores reals.

A Sant Medir per Can Gener

He sortit quan faltava poc perquè toquessin les 7. Encara no havia sortit el sol, que s'insinuava darrere les colines. El cel estava una mica tapat, feia fresca, en algun moment he trobat a faltar uns pantalons llargs. La gent habitual, que em trobo quan surto a les 6, ja tornava.

No tenia cap pla, i la bicicleta m'ha portat cap a Sant Medir. Avui m'he proposat pujar els pendents sense aixecar-me del seient. En algun cas ho he aconseguit, en altres ha estat impossible, em quedava parada.

He arribat a Can Borrell en un moment, poc més de 4 km. D'allà a l'esplanada de Can Gener s'ha de creuar 5 vegades un rierol, que fins fa poc portava aigua. Saber el que et trobaràs fa el camí més fàcil. Rierol, pujada, tram pla, rierol, pujada... i així, 5 vegades.

A l'esplanada de Can Gener m'he parat, com sempre, a beure aigua, respirar, mirar al voltant. És un lloc molt tranquil. De sobte he decidit provar el camí que surt des d'allà, que no havia provat mai. Un tram pla, agradable, una cadena i de seguida una forta pujada, que m'ha portat al restaurant de Can Gener o Janer, una masia que devia ser preciosa.

A Can Gener m'he trobat els rètols que em guien per la muntanya.
Un indicava el Pantà de Can Borrell i l'altre Sant Medir. El camí cap al pantà començava amb una forta pujada; com que no sabia que em trobaria, he decidit deixar-ho per una altra ocasió, amb més temps, i he agafat el camí cap a Sant Medir. No he hagut de fer ni un quilòmetre, i m'he trobat a la carretera que arriba a Sant Medir des de l'Arrabassada.

A Sant Medir, ni un ànima. He esmorzat la meva poma, he caminat una mica pels voltants i he tornat cap a casa, 14.5 km, 1 hora de recorregut.

Per les rieres de Sant Cugat

Tinc la sort de poder escollir. Així, uns dies surto sola, altres amb amigues, altres amb la Cèlia, la meva filla. Anar sola em permet fixar-me més en el que m'envolta i enviar-vos cròniques amb reflexions matutines. Anar acompanyada és més engrescador i divertit, i a més et permet fer coses més arriscades. Les aventures, si un les passa sol, no tenen mai tanta gràcia com si són compartides.



Avui a 2/4 de 9 hem quedat amb la Maria, la Clara i l'Emma a la Rambla del Celler. La Clara i l'Emma s'estrenaven. Ens havien advertit que estaven poc entrenades, que no ens passéssim amb el recorregut. Hem dubtat tant sobre quina ruta agafar que finalment ens hem trobat anant cap a Can Coll, i d'allà a Cerdanyola. No sé què pensaran elles, però jo trobo que ho han fet molt bé, ja m'agradaria a mi haver anat la meitat de bé que han anat elles les primeres sortides que vaig fer.

La guia del parc de Collserola explica part d'aquesta ruta, i l'anomena "De Sant Cugat a Cerdanyola per les rieres del Vallès". Nosaltres ens n'hem saltat alguna, de riera, però en general l'hem seguida bastant. Comença a la plaça Rotary, i d'allí s'agafa el camí cap a Can Borrell, passant pel Pi del Xandri. Aquesta primera part del camí és agradable, tret d'una pujada forta i curta, que t'agafa sense gairebé escalfar i que costa una mica --a mi em va costar bastant, arribar a fer-la--.

Quan s'arriba a Can Borrell hi ha l'opció de continuar cap a Sant Medir, deixant la masia a l'esquerra, o agafar la pista forestal que comença abans del restaurant, cap a l'esquerra. Nosaltres hem agafat aquesta, advertint a les nostres companyes que hi havia unes quantes pujades --suaus-- fins arribar al peu del Coll de la Torrefera.



A partir d'aquí, però, tot és baixada, fins arribar a la carretera de Cerdanyola a Horta. Aquesta continua fent baixada fins a l'àrea de lleure de Can Coll. Des de Can Coll surten diversos itineraris, un que puja el Tibidabo, que de moment hem descartat, i el que porta cap a Cerdanyola, que continua fent baixada --tanta baixada treu les ganes de tornar enrere, evidentment--. Passa per la vessant més oberta de Collserola, amb molta llum, i els torrents de Can Codina i Canaletes.

Poc abans d'arribar al Parc de la Riera, a Cerdanyola, hi ha un trencall que porta a Barcelona, a la plaça Karl Marx. Nosaltres hem agafat el camí cap a Cerdanyola, que segueix una pista molt arreglada, com un passeig. Passa per uns camps grocs, ja recollits, i per l'ermita de Santa Maria de les Feixes.

Un cop arribades al Parc de la Riera hem estat estudiant el plànol, intentant trobar un camí per tornar a Sant Cugat que no fos la carretera general ni el que acabàvem de deixar. Hem decidit seguir la riera de San Cugat, cap al poblat ibèric de Ca n'Oliver. Un camí planer, que ressegueix la riera un bon tros. En algun moment hem creuat la riera, passant per dins l'aigua, que no baixava gaire forta. Uns metres més enllà l'hem hagut de tornar a creuar, aquest cop per un pont improvisat fet de roques, que hem hagut de passar portant les bicis a coll.



A partir d'aquí ens hem embolicat una mica, intentant trobar una ruta a través de la muntanya. Finalment, hem hagut de desistir i hem agafat la carretera. Per arribar-hi, però, hem hagut de ficar-nos dins una bòbila, passant les bicis per sota d'un tancat. La carretera de Cerdanyola a Sant Cugat està en obres, l'estan fent nova, així que pel camí antic passen pocs cotxes i hem pogut pedalar amb bastanta tranquil·litat.

Hem arribat a Sant Cugat després de poc més d'1.30 h. Hem fet 17 quilòmetres. Jo crec que la sortida ha estat un èxit. Ja veurem que opinen la Clara i l'Emma.

Fins a la propera!