Aprenent noves tècniques

Aquest diumenge la meva companya habitual de sortides no hi era, així que m'he "acoplat" amb uns amics, com diuen els nens. El Carlos i l'Andreu m'han acollit molt bé, tenint en compte que només vaig amb ells molt de tant en tant; m'agrada, em donen molta canya. Ara només penso en la migdiada que faré :-)

El Carlos havia pensat l'itinerari, ens l'ha explicat però a mi m'ha semblat tant llarg i de pujades i baixades que m'he perdut a la meitat. Però no importava, era qüestió d'anar-los seguint.

Hem sortit a les 8.30 del Rotary, un matí un punt fresc i una mica núvol. Terra amb el punt just d'humitat, perfecte per anar en bici i córrer, tou sense que s'enfonsin les rodes.

M'havia quedat només amb el començament de la ruta, aniríem fins a Can Borrell i d'allà pujaríem per Sol i Aire; he pensat que patiria. És una pendent que només he baixat un parell de cops, d'aquelles que penses que no faràs mai pujant, que són terribles, tot i ser carretera, o potser justament per això, perquè puja de dret, puja i puja.

Però no comptava amb el Carlos, que és un mestre innat, i m'ha anat explicant tècniques per facilitar la pujada. Com fa la dita, "mano de santo". Jo sempre he pujat fent més força amb els braços que amb les cames, o gairebé igual; doncs no, això és el que no s'ha de fer. Com si la part superior del cos no existís, les mans recolzades al manillar, sense fer força. Tota la força l'havia de fer amb les cames. I així ho he fet. Estava tan concentrada intentant no notar la part superior del cos que he anat pujant gairebé sense adonar-me (bé, potser exagero). Però sí que és cert que ha estat un gran descobriment.

Un cop a l'Arrabassada hem tirat amunt per la carretera fins a un punt poc abans del mirador de la Font Groga, on ens hem desviat cap a la dreta, una pista que porta a Can Casas i el Tibidabo. Pujada decent --qualsevol ho era després de pujar Sol i Aire-- que ens ha portat fins al Tibidabo, passant per Can Tano. Hem deixat el Tibidabo enrere i ha començat la baixada llarga.

Baixant, baixant, hem deixat Vallvidrera enrere i hem seguit baixant cap a Barcelona, per anar a agafar la Carretera de les Aigues, en el punt on es troba amb la carretera de Vallvidrera. En un revolt, un ensurt, polícia, molts ciclistes, i una noia a terra. Sirena d'ambulància que s'apropava. No hem sabut què havia passat. Hem seguit una mica moixos. Jo que ja anava amb compte encara he vigilat més, em fan terror les baixades, i més per carretera.

La Carretera de les Aigues és un premi després de tanta baixada i pujada. La pluja havia deixat un bosc d'uns colors brillants, però no es veia el mar, hi havia molta boira d'humitat. Poc abans d'arribar al Pla de les Maduixeres, el final de la Carretera de les Aigues, hem agafat la pista que puja cap al Tibidabo de nou. Les cames notaven el cansament --si més no les meves-- i la teoria del mig cos relaxat m'ha anat bé. Cap als jardins de Can Borni, pujant i pujant. Encara un nou truc: fer servir un desenvolupament més llarg, per evitar el mal de lumbars que tinc quan faig força pujant. I sí, he fet servir 1/1 i ha estat perfecte. A poc a poquet, fins a dalt de tot.

Per un moment he pensat que encara hauríem de fer alguna altra cosa, però no, s'havia acabat. Des de Vista Rica hem agafat la pista planera que va carenejant i en lloc de baixar pel ciclostàtic, a la reserva natural de la Font Groga, hem baixat pel B10, que és un tram semiurbà, molta baixada, molta gravilla, que em feia anar molt amb compte, em feia pànic que em rellisquessin les rodes i caure sobre tota aquella grava.

A Sant Medir ja és com estar a casa. Pensava que els rierols que travessen la pista portarien molta aigua, després de la pluja d'ahir, però no ha estat així, estaven més o menys com divendres, que hi vaig passar corrent.

32 km, 2.30 h. Una bona sortida, per acomiadar el curs. M'ho he passat bé i he après molt.

De punta a punta

Feia dies que volíem fer una excursió més llarga, de més quilòmetres. I és que no sé perquè, no aconseguíem passar dels 25. No hi havia manera. Avui, sense partits de nens, sense obligacions de cap mena, ens ho hem proposat. I és que no era per falta de capacitat, sinó de temps i imaginació.

2/4 de 10. Màniga curta i tallavents. Guants d'estiu. Ulleres, imprescindibles en aquest temps. Hem enfilat el camí cap a Can Borrell, i he hagut de contenir-me per no anar fent fotos a cada flor que veia. De fet, m'he hagut d'estar contenint tot el camí, si no encara hi seríem. Llàstima!

Can Borrell -- Can Coll -- Can Codina. Natura desbordant. Fulles tendres, ocells cantaires arreu, flors de tot tipus i colors: borratja, estepa blanca i borrera, ginesta o argelaga, i altres que no recordo o no conec. Un plaer pels sentits.

Can Codina - Can Catà -- Can Lloses -- Forat del Vent. Aquest tram de pujada no té tantes flors i podia anar avançant sense el cuquet fotogràfic. Això sí, el verd se't ficava als ulls i a la sang i ens feia pedalar com si Collserola s'hagués tornat plana. Amb la Maria ho comentàvem, aquestes pujades ja no són el que eren :-)

Forat del Vent -- Portell de Valldaura -- Passeig de les Aigues (B03-B01). Fins al Portell de Valldaura per carretera, aquest cop, no hem volgut empényer la bici pedres amunt. Era un dia de carretera, la bici anava sola. En lloc d'agafar el camí dur cap a Vista Rica, pel Turó de Sant Cebrià, hem agafat el Passeig de les Aigues, autèntic regal i luxe. Pedalant amb Barcelona als peus, una mica enteranyinat. El sol escalfant-nos el punt just i flors, moltes flors de nou!

B01 fins al Centre d'acollida d'animals -- Rabassada -- Mirador Rabassada -- Vista Rica. Fins al Centre d'acollida d'animals el Passeig de les Aigues va baixant, i penses "això després haurem de pujar-ho". Però tant se val, perquè la pujada per la carretera és cómoda, han deixat un espai molt ample per les bicis.

Vista Rica -- Carretera al Tibidabo -- Jardins del Viver de Can Borni -- Carretera de les Aigues. Baixar cap als Jardins de Can Borni dóna gust. Pensava el primer cop que vam fer-lo pujant, aquell camí, ja fa dos anys, com ens va costar. A l'arribar a la cruilla que baixa a la Carretera de les Aigues o puja cap a l'Escola judicial hem agafat aquest camí, que tira amunt, amb el Tibidabo dalt de tot. Tan alt, que sembla impossible poder arribar-hi.

Escola Judicial -- Torre de Collserola -- Turó del Mont. La Torre de Collserola impressiona, al llarg d'aquest camí. Sembla una construcció de pel·lícula de ciència-ficció. Aquest tram, que puja i puja, es fa bé, perquè la pujada no és forta, i a més et distreus mirant les cases, algunes realment precioses.

Vallvidrera -- Can Mandó -- La Budellera. Arribant a Vallvidrera hem vist un rètol a la dreta que indicava el carrer de la Budellera i hem girat cap allà. Poc després ja hem trobat els camins a l'entorn de la font de la Budellera. El paisatge canvia, en aquesta banda de la muntanya. Més ombrívol i humit, més alzines i menys pins. El sotabosc és més net. Fa una olor diferent. Hem passat pel rètol de la font de'n Canet, on vam anar un cop amb la Clara i la Cèlia, fa molt de temps.

Revolt de les Monges -- Àrea de lleure de Santa Maria de Vallvidrera -- pujada cap al barri del Rectoret. Hem creuat la carretera al revolt de les monges i ens hem ficat pel sender que porta a l'àrea de lleure. D'allà, per carretera al centre d'informació del Parc i Vil·la Joana. Metres més enllà està a la dreta el carrer que porta a l'alberg i al barri del Rectoret, que ens havia de dur fins a casa.

Rectoret -- La Floresta -- Sant Cugat. El carrer major del Rectoret va fent, sense gaire pujada, amunt, amunt, entre les cases. És una zona urbanitzada de forma desigual i irregular, amb cases rònegues i altres de disseny. Arriba a la plaça del quiosc de La Floresta, i d'aquí s'agafa la pista cap a Can Flo, passant per la casa okupa, que et deixa a Sant Cugat.

I per fi ho hem aconseguit. 38 km. 2.45h. 3 hores reals, amb les parades pertinents a mirar, beure i sobretot, la conversa, que alenteix una mica el pas, i és una part important d'aquestes sortides.

Tibidabo i Mirador de la Font Groga

La Neus m'ha preparat rutes per aquests dies de vacances i aquest matí he sortit a provar la primera. Són rutes de fonts, que jo, per algun motiu, no aconsegueixo trobar mai. Avui havia d'anar a la Font Groga, prop del Tibidabo. He pensat que si estava bé la podríem fer aquest dissabte, que reprendrem les sortides de mares.

He sortit de la plaça Rotary a les 8. Havia d'arribar a Sant Medir, que era el punt de partida de la ruta. Em fa gràcia veure que tant Sant Medir com Can Coll, que fa un temps eren el destí de les sortides, s'han convertit en el punt de sortida.

Des de Sant Medir s'ha de continuar el camí B05, per darrera l'ermita. És un camí pla, asfaltat, que passa pel trencall a Can Gener i continua cap a l'Arrabassada.

Als 280 m. trencall a l'esquerra, en corba tancada. Gir de 180º a l'esquerra, B10, cap a Urb. Sant Medir / Carretera de Cerdanyola. El B05 continua en direcció Can Puig / Carretera de l'Arrabassada. Agafo el B10.

Als 120 m., deixo la pista principal i agafo un camí petit amb una cadena, que té la indicació de la marató de Collserola. A més, també és el camí PR-C-38, l'itinerari al Coll s'Erola, amb les marques blanques i grogues que va fer el Club Muntanyenc el 1998. Aquest camí no és una pista per bicicletes, però es pot anar fent. Hi ha força pedres, soltes, i a més el terra és de pedra, el que fa una mica incòmode avançar, en algun moment. Però no fa gaire pujada, he pogut anar fent amb 2/2, sense cansar-me gaire.

Als 300 m. hi ha un altre trencall a l'esquerra, per on segueix el camí de la marató, amb una fletxa verda pintada a la paret. No s'ha de seguir, sinó que es continua per la pista.

Als 330 m. el camí es bifurca. La pista principal segueix recta, en pujada. Les instruccions de la Neus deien que agafés el camí de l'esquerra, que fa menys pujada, encara que les marques blanques i grogues seguien per la pista principal. Aquesta drecera, tot i fer poca pujada, en algun tram és estreta i hi ha moltes pedres.

Als 950 m. s'enllaça amb la pista B04, per on hauria vingut si no hagués deixat B10 al començament. Aquesta mena de dreçera (no sé com és el B10), de gairebé 2 km., fa que la pujada al Tibidabo, que per força ha de ser forta, perquè està a més de 500 m., sigui la més fàcil que he fet fins ara. En el punt d'enllaç amb B04 hi ha un rètol que indica "Reserva natural parcial de la Font Groga".

Uns metres més enllà he hagut de parar, perquè la vista, entre dos arbres, era espaterrant. A un costat, Montserrat. A l'altre, Sant Llorenç. Als seus peus, la plana del Vallès. Llàstima que la meva càmera no faci bones fotos.

Als 320 m., seguint el B04, en un tram força pla, s'arriba a l'Arrabassada, a l'alçada de la residència Vista Rica. Molt moviment de cotxes. Aquí té el començament i el final un dels itineraris de passejada del Parc de Collserola, que es diu "Colors i olors de tardor". Valdrà la pena fer-lo, aquesta tardor. Segons la guia, es curt i pla, es pot fer amb nens de totes les edats.

Mirant el plànol, he vist que en aquest punt havia d'agafar l'Arrabassada cap a la dreta, per arribar al Mirador de la Font Groga (tenia l'esperança que la font estigués en algun lloc proper). Uns metres més endavant, però he trobat la cruïlla cap al Tibidabo, que indicava 2 km. Com que no estava gens cansada, i només portava 6 km., he pensat que no podia desperdiciar l'ocasió d'arribar-m'hi, que 2 km. no eren res.

Així, he agafat la carretera amunt. Seguia sense fer pujada. Un quilòmetre més endavant, a l'esquerra, el pàrquing del Camí Forestal de Can Borni i els Jardins de Can Borni (C05). Aquí, segons el rètol, s'inicia el camí cap a la carretera de les Aigues. Ja sé com hi arribaré, quan la vulgui fer. La vista des d'aquest punt --el pàrquing és com un mirador sobre Barcelona-- és impressionant. Llàstima que el dia no fos clar, hi havia boirina sobre el mar, però així i tot, treia l'alè.

He seguit endavant. Arribar al Tibidabo ha estat una mica complicat, perquè estaven fent obres, i havies d'anar esquivant camions, apisonadores, i treballadors que feien comentaris poca-soltes, però que feien riure. Als 1.700 m. (des de Vista Rica) m'he trobat a la plaça del Tibidabo, emocionada. He començat a fer fotos com una boja. He fet fotos a dues noies granadines que hi havien pujat caminant, i volien una foto testimoni. He esmorzat la meva poma, he passejat una mica per allà, i he estudiat el plànol, per veure com podia tornar a Sant Cugat.


He retrocedit fins a l'Arrabassada de nou, agafant-la en direcció Sant Cugat, per arribar al Mirador de la Font Groga. Està allà mateix, poc més d'un quilòmetre. I no és un, sinó que són tres miradors, un darrera l'altre. Com que hi ha arbres molt alts, no es veu gaire. Evidentment, no he vist la font. Una mica frustrant, sort que havia descobert el camí per pujar al Tibidabo. Al plànol havia vist que baixant una mica l'Arrabassada arribava a B05, que porta a Sant Medir, així que he començat a baixar.


Del Tibidabo al trencall amb B05 hi ha 1.920 m., la baixada per l'Arrabassada és molt curta, perquè entre mirador i mirador no s'ha d'anar per la carretera. Aquest trencall indica B05, Can Puig / Sant Medir. He començat a baixar. Baixar i baixar. Per sort és un camí asfaltat, perquè el pendent és considerable, en algun tram em feia una mica de por.


Als 830 m. es troba Can Puig, una casa preciosa, amb una església petitona. És una residència, no sé qui hi viu, hi havia gent jove. He continuat baixant. Darrera la casa, als 130 m., he trobat una font, per fi!. No era la Font Groga, però m'ha agradat molt. És la font de las Salamandrias, tenia una inscripció que deia el nom i 1828. Rajava aigua, de fet, estava ple d'aigua, i no es veia ben bé d'on rajava.


Als 720 m. he arribat a Sant Medir, pel mateix B05 de l'inici. De Sant Medir a casa ja és un moment, un camí que la bicicleta fa tota sola. A més, tot baixada. De fet, des del Tibidabo a casa no he parat de baixar, així, dels 15 km., n'he fet més de 7 de baixada contínua. Em sembla que és una bona excursió per dissabte.

15.5 km, 2 h de bicicleta, 3 hores reals.