Fa uns mesos havíem fet el primer tram del riu Ripoll, fins a Sabadell, i volíem continuar riu amunt, fins al naixement, a Sant Llorenç Savall. Estàvem convençudes que seria el mateix, un camí planer i ample fins al final; fins i tot acceptàvem que al final fes una mica de pujada, perquè el riu havia de néixer muntanya amunt. Segons els rètols que hi ha al llarg del recorregut, fins a on coneixíem, hi havia 25 km fins a Sant Llorenç. Res que no poguéssim fer en un parell d'hores.
Vam anar en tren fins a Sabadell. Un parell de quilòmetres i s'arriba al Parc Fluvial del Ripoll, a l'alçada del pont de la Salut. A partir d'aquí comença el camí planer, que segueix el curs del riu. Es una vall que transcorre entre dues parets de terra vermellosa, penyasegats de mesura humana. De tant en tant hi ha horts, ben cuidats, cadascun amb la seva caseta. També trobem grans esteses de flors, les nyàmeres que ja havia vist l'any passat. El camí transcorre pels dos costats del riu, que s'ha de travessar de tant en tant per les passeres. Amb la calor que feia era agradable mullar-se una mica.
Així vam anar fent fins a Castellar del Vallès. Aquí ens vam trobar les primeres pujades, però com que eren urbanes, les vam fer sense problema. Vam travessar Castellar seguint les indicacions de Sant Llorenç Savall. D'entrada no trobàvem la continuació de la pista de terra, però vam pensar que potser estaria més endavant. Vam anar fent per la carretera B-124.
Circular per la carretera era bastant incómode, perquè hi havia força transit, i algun tram amb revolts. Això sí, per animar-nos jo anava dient que el paisatge era preciós --i era cert. Pocs quilòmetres després de Castellar vam arribar a l'àrea d'esplai de Les Arenes, un dels molts espais que s'han adequat al llarg del riu per l'oci. Aquí, per a la nostra satisfacció, tornaven a haver rètols, i vam pensar que estàvem salvades, que a partir d'aquell moment tornaríem a les pistes agradables.
El primer tram era una pista, que ens va portar al nucli de Les Arenes, un conjunt de cases modernistes que s'havien construit al voltant d'una masia, Can Barceló. Com que no trobàvem rastre del camí, vam preguntar a una noia, que ens va dir que hi havia un sender, però que no sabia si podríem passar en bici (mirant-lo amb perspectiva, crec que ens va mirar com si estiguéssim boges). Nosaltres, que som valentes, arriscades i bastant insensates, vam pensar que podríem fer-lo, per alguna cosa som expertes en camins estranys.
El GR-173 que anàvem seguint tenia poc de sender. Un caminoi obert entre els arbres, trialeres, pujades i baixades. Això sí, la vista de la serra de Sant Llorenç de Munt era espectacular. El corriol ens va portar a una zona de descans, amb unes fonts de 1917, i una tauleta. Vam parar un moment a reposar forces i menjar una mica, esperant que a partir d'aquell moment el camí es normalitzés.
Finalment ens va dur al llit del riu, que és un terreny pedregós --molt pedregós, amb pedres que en algun moment eren força altes--. Com que no véiem altra alternativa vam anar seguint pel llit del riu, tement el moment que no podríem continuar endavant. A l'esquerra, a dalt, sentíem passar els cotxes per la carretera; la carretera que havíem criticat i que en aquell moment ens semblava meravellosa.
En algun moment ens vam desesperar una mica, sobretot quan vam trobar un indicador que assenyalava Sant Llorenç per un pendent terrible. Vam dir-nos que erem incapaces de pujar-hi, que abans aniríem per dins l'aigua. Per sort, el nostre àngel de la guarda ens protegeix, com sempre, i a l'altra banda del riu vam veure unes roderes, i el que semblava un camí que pujava cap a la carretera. Vam travessar el riu sense gaire desperfectes i vam pujar el caminet. Sí! portava a la meravellosa B-124. A partir d'aquell moment si que va ser bufar i fer ampolles. La carretera pujava, però de manera suau, i quatre quilòmetres més enllà arribàvem a Sant Llorenç. 27 quilòmetres des de Sabadell, més de 3 hores per fer-los. S'ha de tenir en compte que per fer algun havíem trigat més de mitja hora.
Sant Llorenç semblava un poble maco; tot el que volíem, a aquella hora (eren gairebé les 2 del migdia) era beure i seure a l'ombra. Vam trobar un bar i allà ens vam quedar, bevent i recuperant-nos. Havíem portat dinar, però se'ns havia tret la gana. Ja vam decidir que per tornar no faríem cap prova, que la carretera ens semblava magnífica. I així va ser, de Sant Llorenç a Castellar del Vallès són poc més de 10 quilòmetres, molta estona de baixada. A Castellar vam tornar a agafar la pista fins a Sabadell. El paisatge seguia sent preciós, i la llum molt maca, però la veritat és que teníem ganes d'arribar a Sabadell. Pedalar a les 3 i 4 del migdia a 30 graus no és molt agradable, encara que hi hagi trams d'ombra.
Teníem la pujada final, per la carretera de Caldes, fins a Sabadell; però la vam fer bé, només era questió d'anar fent, xino-xano. A 2/4 de 5 arribàvem a casa, haviem trigat gairebé dues hores en tornar, 24 quilòmetres.
Malgrat els inconvenients, a mi em va agradar i voldria tornar a fer-la, quan no faci tanta calor i estudiant bé el recorregut. Anàvem tan convencudes que era fàcil que no ens l'havíem estudiat gens.
