A Sant Cugat per la font del Bacallà

Avui m'he endut la bici a la feina, i a quarts de 6, quan he plegat, he agafat el tren fins a Peu de Funicular i després el funicular fins al Passeig de les Aigues.

He arribat a dalt a les 6 de la tarda. El sol començava a baixar cap a Sant Pere Màrtir, i les ombres dels arbres s'allargaven. Hi ha una calma especial, quan baixa la llum. He anat pedalant cap al Pla de les Maduixeres. De tant en tant mirava cap a la dreta, no ho podia evitar, i m'he parat per contemplar els colors del capvespre, la llum sobre Barcelona.

Pel camí m'he anat creuant amb ciclistes i corredors; hi havia prou lloc per tothom. Pensava que per molts deu ser un plaer, després d'un dia de feina, potser tancats en un despatx, la sensació de llibertat que et dóna pedalar o córrer amb Barcelona als peus, respirant l'olor dels pins, que l'escalfor del sol feia sortir més.

Quan he arribat al Pla de les Maduixeres he retrocedit una mica, per agafar la pista que puja cap al Tibidabo i l'Observatori Fabra. Fa pujada, però tret d'algun tram curt, es pot anar fent. Hi ha un punt que a la dreta indica "Font del Bacallà". Pensant en la meva amiga buscadora de fonts he deixat la bici i he anat a investigar. Un camí que baixava i baixava, semblava no tenir fi. A trams, camí, altres, escales. Un parell de cops he estat a punt de deixar-ho córrer, patint per la bici i per la pujada, però finalment he arribat a la font --la que veieu a dalt--. Un espai ample, on segur que es pot anar a fer berenars.

Quan m'he girat per tornar cap a dalt, m'he quedat paralitzada. A uns 10 m. d'on estava, al mig del camí per on havia de tornar, un porc senglar em mirava. Anava a fer-li una foto, però he pensat que potser no li agradaria, així que us l'haureu d'imaginar, un animal negre i bastant lleig. Per sort, ha decidit passar de mi i ha marxat. I jo he pujat el que m'havia semblat un camí llarguíssim, de baixada, a tota velocitat, i he arribat a on havia deixat la bici panteixant i suant.

He seguit endavant, direcció Tibidabo. He passat pels Jardins del viver de Can Borni, m'he parat a la font de fora, on raja un aigua fresqueta, que s'agraeix, després de la pujada. Des dels jardins s'arriba de seguida a la carretera que porta al Tibidabo. La vista, poc abans d'arribar-hi, era magnífica, encara que la foto del mòbil no hi faci justícia.

A la carretera del Tibidabo m'he dirigit a l'Arrabassada, i he baixat cap a la dreta, fins a Vista Rica. Allà he agafat la pista B04, que en el primer tram és molt agradable, força plana o de baixada. En lloc de seguir endavant per B10, cap a l'Urb. Sant Medir, quan he arribat a la pista que baixa a l'esquerra, cap a la Reserva parcial de la Font Groga, l'he agafat. Només l'havia pujat, aquesta pista. Si per pujar les pedres i pedretes eren incòmodes, per baixar ho han estat molt més. He acabat amb els braços cansadíssims.

Baixa i baixa, en algun moment he pensat que havia agafat un trencall equivocat, m'ha semblat llarg. Però no, finalment he arribat fins al camí que duu a Sant Medir. De Sant Medir a Sant Cugat tot és baixada, que es fa en un moment. La llum ja anava de baixada, i jo tenia pressa per arribar a casa.

Total. 18.5 km. 1,30 h.

Les fonts del bosc de Can Catà

Aquest matí hem sortit la Clara, la Cèlia i jo. Les he portat a Can Catà, perquè avui era tercer diumenge de mes i teòricament estava obert. Era el primer cop que anàvem amb la Cèlia tan lluny, i no estava segura si hi arribaria bé. No hi ha gaire pujades, però ella té poca pràctica i no li agrada pujar, de moment.

Hem sortit de la Rambla del Celler a 3/4 de 9, una hora molt digna, per un diumenge. Ja hi havia força ciclistes, i gent que anava a caminar. Feia fresca, no arribava a 15º. El mateix cel net d'ahir, amb núvols de cotó fluix. El terra encara conserva la humitat dels darrers dies de pluja, i pedalar és un plaer.

Hem anat fins a la cruïlla amb Can Borrell. En aquest tram només hi ha una pujada, i la Cèlia l'ha pujat la mar de bé. A la pista B02, que porta a la Carretera de Cerdanyola, les pujades són suaus. Des de la cruïlla amb B07, que puja a la Torrefera, comença la baixada fins a la carretera. Dóna gust, baixar-hi.

Per la carretera fins a l'àrea de lleure de Can Coll. Allà hem agafat el B09, cap a Can Codina. Quan hem arribat a la cruïlla amb A05, en lloc d'anar cap a Cerdanyola hem girat a la dreta cap a Can Catà. Hi hem arribat de seguida, als 9.50 km. des de casa. La reixa estava tancada. Hem pensat que potser era aviat, perquè no obren fins a les 10, i hem obert nosaltres. No semblava haver-hi ningú.

Les volia portar a esmorzar a la Font nova, on vaig estar el mes passat. Quan hi vaig ser-hi vaig pensar que era un lloc ideal per anar amb gent i esmorzar, berenar o dinar. Quan hem arribat a la font ens hem trobat tres dones amb un gos, que hi havien anat caminant. Cantaven.

Hem esmorzat tranquil·lament, plàtans i barretes de cereals. Hem vist que una de les dones pujava pel costat de l'amfiteatre fins a dalt, i hem investigat. Hi ha uns esglaons en mal estat, i plens de fulles humides, però es podia pujar i ens hem fet una foto a dalt. És molt curiosa, aquesta construcció.

Com que estàvem agafant fred hem marxat, cap a la font vella. Està molt aprop, però el camí fa una mica de pujada. La Cèlia ha decidit que ja en tenia prou, per avui, i ens ha esperat. La Clara i jo ens hi hem arribat. No té res a veure amb l'altra font. Aquesta és petitona, i té una ceràmica on diu "Fuente Moisés", que representa quan van trobar a Moisés al riu, i un petit estany. Un parell de nois que també corrien per allà ens han fet una foto.

Per tornar no volíem anar pel mateix camí. Hem anat cap a Cerdanyola, per agafar el Parc de la Riera. Avui gairebé hem aconseguit fer tot el camí sense passar per la carretera. Ara ja sé que s'ha de passar la riera dues vegades, per les passeres. Entre la primera i la segona ens hem trobat un ramat d'ovelles, amb el seu pastor i el gos. Hem hagut d'anar darrere d'elles, fent el mateix camí. També creuaven la riera per la passera, i ens ha fet gràcia veure que les ovelles marrons --que no devien ser ovelles-- anaven pel seu compte, passant per la passera, mentre la resta anaven totes juntes, per la part més difícil.

Com que encara no han acabat les obres de la carretera, hi ha tot un tram de terra apisonada, per on se circula molt bé. El que no sé és perquè ningú el fa servir.

A les 11.15 arribàvem a casa. 21.50 km.

De Barcelona a Sant Cugat

Avui treballava. Els dissabtes plego a les 14h. Com que ahir no vaig sortir ja trobava a faltar la bicicleta --com em deia la Maria, l'esport genera endorfines, que tenen sobre el cos un efecte semblant a la droga, creen addicció--, així que aquest matí me l'he endut en el tren, amb la idea de tornar des de Barcelona, travessant Collserola d'alguna manera.

Ahir vaig estudiar les rutes possibles. Em va semblar que la millor era pujar des del Velòdrom d'Horta. La pujada semblava forta, però no eren gaire quilòmetres.

He anat en metro fins a Mundet. He sortit a sobre el passeig de la Vall d'Hebron, en un migdia radiant, un cel blau de setembre, amb núvols de cotó. He anat pel lateral del Passeig fins que he trobat el camí vell de Sant Llàtzer. No acabava de tenir clar que fos aquell camí, però com que sabia que havia d'arribar a l'Hospital de Sant Llàtzer, l'he seguit. Poc després he arribat a la Carretera Alta de Roquetes. Aquest sí que era el camí. Uns metres més enllà, la Clínica Stauros, i al davant, el començament de la pista A03, direcció Hospital de Sant Llàtzer / Coll de la Ventosa.

Aquesta pista també portava a Can Masdeu, una antiga leproseria "okupada", que funciona com un centre social, fan activitats i tallers. Devia ser una casa maquíssima, i la vista és impressionant.

A les 15h en punt he començat a pujar. Començava en pujada, però els primers metres no era gaire forta. Olor intensa a pins, pista ampla i agradable. Uns 500 m. després he arribat a Can Masdeu. A sobre Can Masdeu hi ha l'Hospital de Sant Llàtzer. A partir d'aquí comença la pujada forta. De fet, des de l'hospital he vist, molt amunt, la continuació del camí, i m'ha semblat impossible que fos el mateix camí -- es veia tan amunt--, però sí, havia de seguir pujant.

És un quilòmetre que es fa llarg, però com que puja tan val la pena anar mirant la vista --de pas es pot aprofitar per recuperar l'alè--. Donava gust contemplar el color del mar, avui, m'he adonat que era el primer dia, des que veig Barcelona, que es veia l'horitzó. Al final de la pujada s'arriba al pàrquing del Coll de la Ventosa, a 248 m. sobre el nivell del mar.


Quan he arribat m'he adonat que ja hi havia estat, aquí, el dia que vaig creuar Collserola de turó en turó. Ja estava en terreny conegut. Ara, l'altre dia a partir d'aquí vaig agafar la carretera d'Horta, avui volia anar per la pista, seguint una de les rutes de la meva guia.

Es creua la carretera i s'agafa la pista B04, cap a Can Ferrer. Després d'una mica de pujada arriben uns 800 m. bastant plans. Em recordaven al Passeig de les Aigües, però molt més amunt.

Als 3 km. des de la clínica Stauros es canvia novament de pista, continuant per A14he arribat al punt fort del camí, el tram conegut popularment com "El Matamatxos". Segons la guia són uns 360 m., però com que no és pista, es fa difícil de pujar. De fet, el primer dia que vaig sortir a buscar el Forat del Vent hi vaig pujar, a peu. Avui he pensat que l'havia de pujar sobre la bicicleta. He començat més o menys bé, dreta, però com que no era llis i hi havia pedres i sorra, m'ha relliscat la roda i he hagut de parar. He fet un trosset a peu i he tornat a continuar. Dec haver fet la meitat a peu i l'altra meitat en bicicleta. El proper cop el faré sencer.

Un cop a dalt sembla que el camí no continui. S'ha d'agafar un corriol cap a la dreta, marcat com a GR, que fa una mica de baixada. Arriba al Restaurant Juaco, un dels punts que ja conec. Se segueix la pista principal senyalitzada com GR (pintat vermell / blanc), que va paral·lela a la carretera de Cerdanyola.

Com que sabia que el rètol del Forat del Vent que fa dies que busco havia d'estar una mica més endavant, en lloc de seguir les indicacions de la guia he continuat per la carretera de Cerdanyola, passant sota el pont metàl·lic que va al Turó de Valldaura. Aquí es canvia de vall. Fins aquí anava per la banda de Barcelona, ara es passa a la banda del Vallès, en direcció al Mirador de Collserola.

La carretera fa una curva. Només girar l'he vist, darrera la barrera de la carretera. El rètol (si cliqueu l'enllaç en sabreu la història), per fi! M'he emocionat. El Forat del Vent, 349 m. d'altitud. Ara mirava quan vaig explicar això del rètol. Va ser a la sortida del 3 de setembre.

He seguit per la carretera fins al Mirador de Cerdanyola. És petit, un parell de bancs i un pi oloròs que fa ombra. Ara, el que es veu des d'allà és espaterrant. A un costat, Montserrat, a l'altre, Sant Llorenç. M'he menjat un plàtan i una poma, gaudint del descans i l'oloreta a pi. Realment, això de les endorfines deu ser cert. Em sentia feliç. No m'estranya que crei addicció, una activitat que et fa sentir tan bé.

Per tornar he seguit baixant la carretera. Gairebé 5 quilòmetres de baixada, que em porten al camí de Can Borrell. Des d'aquí a casa és un moment, entre 15-20 minuts de baixada i camí pla. A les 5 arribava, satisfeta, feliç i morta de gana.


16 km, 1.10 h. de bicicleta, 2 hores reals.

Turó de la Torrefera

Quan faltaven 5 minuts per les 6 ha sonat el despertador. Encara era fosc, o almenys és el que m'ha semblat. He estrenat el meu llum, encara que no calia, la ciutat està prou il·luminada, i de seguida ha començat a clarejar.

No tenia gaire clar què fer, així que he pujat cap a Francesc Macià, i d'allà a la creu de terme, que m'agrada, a aquesta hora. Un cop allà, he recordat la llum de primera hora al Turó de la Torrefera, i he pensat que potser, si m'hi afanyava, veuria sortir el sol des d'allà, així que he desfet el camí i m'he dirigit cap a Can Borrell.

Feia dies que no passava pel camí de Can Borrell a aquestes hores. Recupero el plaer de tenir el món per a mi --compartit amb uns pocs, que també el gaudeixen--. No corro gaire, perquè vaig mirant i olorant. Arribant a Can Borrell tombo a l'esquerra, agafant la pista cap a la Carretera de Cerdanyola, que em durà al peu del Turó de la Torrefera.

El començament de la pujada, que es veu a la foto, m'ha donat un ensurt. Jo l'he agafada tota animada, però la bici, no sé perquè, no ha volgut pujar i he estat a punt de caure enrere. Sort que he pogut caure de costat. Després he seguit pujant, controlant el sol, que intentava sortir per la meva dreta, entre els arbres. Uns metres abans d'arribar al cim l'he vist sortir. Les 6.48. Taronja pujat entre pins i alzines. M'he quedat a menjar la poma al cim del turó. Hi ha una clariana. Des d'allà es veuen les muntanyes del voltant. Sant Llorenç i Montserrat. Bufava una brisa suau. De lluny se sentia la remor de l'autopista. M'he sentit bé.

Reconfortada, amb energies per començar el dia, he començat la davallada cap a Sant Cugat. Aquest camí, des del Turó de la Torrefera, és una pista ample, que va baixant, algun tram més fort, però en general un pendent suau. Sorra vermellosa, cel blau, arbres d'un verd intens. En lloc d'anar cap a Can Calders he tombat cap al Pi del Xandri, però he trobat un caminoi, i l'he seguit. Estava fet just per la mida de la bici, i transcorria entre matolls olorosos. M'ha portat a la plaça Rotary directament, així que he arribat rapidíssim.

De Sant Cugat a Sant Feliuet

Aquest matí he sortit sola i m'he dirigit cap al Camí dels Monjos, que va del Monestir de Sant Cugat al de Sant Llorenç. És una ruta que vaig descobrir aquesta primavera per casualitat, seguint uns rètols que indicaven "Montserrat".
Des del monestir agafo l'avinguda Francesc Macià fins a l'estació de Renfe. Després de creuar el pont sobre les vies, agafo a l'esquerra el camí que porta al CAR. Des del CAR, a l'esquerra, comença el carril bici que va per l'Av. Augusta, fins a la benzinera.
Deixant la benzinera a l'esquerra, em dirigeixo cap a Can Graells, creuant el pont sobre la B-30. La carretera a Can Graells té a un costat HP i l'Escola Japonesa, i a l'altre els camps, que ara estan segats i es veuen tots grocs. A partir de Can Graells es deixa el camí asfaltat i comença la pista forestal (GR 6 / PR-C 31).
Una pujada suau, i caminets que s'internen entre els arbres i els camps. Molts pins, que fan olor a bosc de platja. Poc després del Camp de Vol s'arriba al que per a mi és el primer repte fort d'aquest camí. Una pujada curta, però molt intensa, que fa molta olor a quitrà. Els primers cops no podia pujar-la, ara la pujo, amb el plat més petit.
Després el camí segueix, pujant lleugerament, bordejant un barranc, que aquesta primavera tenia una catifa de roselles. S'arriba a un trencall, el Turó de Can Camps, que per l'esquerra segueix amb el camí dels Monjos i per la dreta porta a Bellaterra.
Jo segueixo a l'esquerra. Una pista plana, de terra trepitjada, que és un regal després de la pujadeta constant. A més, prepara les cames pel que ve després. Aquest tros de camí arriba a Can Barata, on s'acaba el Parc forestal de Collserola.
Des de Can Barata el c/del Camí dels Monjos baixa a la carretera C-1413 que va de Rubí a Sant Quirze. S'ha de creuar la carretera, molt amb compte, perquè hi ha una corba sense visibilitat a pocs metres. Llavors comença el port fort de la ruta. 200 m. de pujada que s'ha de fer amb el plat petit, apretant les dents (és el que faig jo) i repetint-se que tot és qüestió de fer força amb les cames i braços. De tota manera, és una mica frustrant que mentre jo pujo fent tot això, els homes diversos passen pel meu costat com si res. No sé com ho aconsegueixen. Em dic que jo també arribaré a pujar igual que ells.
Després del port fort un camí agradable em porta al Coll de la Creueta, el mirador sobre tot el Vallès. Sant Cugat, Sant Quirze, Sabadell i Terrassa, el Tibidado, Sant Llorenç i Montserrat. Es veu tot, des d'allà dalt. És on he fet la foto que encapçala aquest escrit i he esmorzat la poma que portava. 50' de bici, 8.50 km des del monestir de Sant Cugat.
Passava força gent --gairebé tot homes-- en bici i altres caminant. Més dones caminant. Parelles, grups d'amics. He preguntat a uns que han parat fins a on anaven i m'han dit que a Sant Llorenç. Encara els quedaven 18 km, segons el rètol, amb la pujada final a Sant Llorenç. No sé si arribaré mai a fer això.
Jo he decidit continuar una mica més, per fer els 10 km, almenys, i veure si trobava l'ermita de Sant Feliu, o Sant Feliuet de Vilamilans, ermita pre-romànica que el dia que vaig continuar el camí vaig veure anunciada en un rètol petitó, de fusta, escrit a mà.
El camí per la carena de la Serra de Galliners és agradable durant 1 km, més o menys, amb les magnífiques vistes a un costat i altre. En aquest punt hi ha una cruilla. Cap a la dreta segueix el Camí dels Monjos, fent baixada cap a Les Fonts. Tot recta va a Sant Feliuet, o això és el que diu el rètol. M'ha costat una mica decidir què fer, perquè en aquest segon camí hi ha tot de trencalls. Com que el de l'esquerra estava una mica asfaltat, és el que he seguit. Segons les diverses rutes, em trobava al Pujol Blanc (315 m.), des d'on es poden veure magnífiques postes de sol.
El camí asfaltat anava baixant. Un quilòmetre més enllà he trobat novament una cruilla, que indicava Sant Feliu a 2 km i les Fonts a 3. Em feia gràcia anar a veure l'ermita, així que he anat cap a Sant Feliu. Mentre avançava anava pensant que em costaria molt tornar enrere, perquè feia una baixada considerable, sobretot alguns trams. Això sí, era un camí preciós, entre pins i alzines. En un revolt m'he trobat 3 homes de mitjana edat, descansant, amb les bicis a un costat. M'han renyat --la gent hi té molta afició-- per no portar casc. He seguit baixant, però no he arribat a Sant Feliu. La darrera baixada --suposo, perquè ja portava més d'1.50 km-- era molt pronunciada. He pensat que un altre dia, anant amb algú, ja ho faria, ara que sabia on era.
He tornat a pujar i m'he parat a parlar amb els tres homes, que encara estaven allà. M'he sentit molt orgullosa de mi mateixa quan m'ha preguntat si havia pujat amb el plat que portava. Ha estat molt bé, parar-me a parlar amb ells, perquè m'ha explicat com arribar a Sant Feliu fàcilment. O com tornar des de Sant Feliu sense haver de fer tota la pujada.
Venint de Can Barata, si en lloc de creuar la carretera C-1413 la segueixo cap a l'esquerra, arribaré a Sant Feliu, sense haver de pujar a la Serra de Galliners. I igualment, si des de la Serra de Galliners faig el que estava fent i arribo a Sant Feliu no he de tornar a pujar, sinó que puc pujar per la carretera, un tros curt (tot és relatiu, m'agradarà veure que entenen per curt i fàcil). El proper cap de setmana, amb temps, ho provaré.
Els he deixat la mar d'animada, i llavors ha arribat aquell moment en que es troba a faltar anar amb algú. Anar sol de tant en tant, si tot va bé, està bé. Però quan tens un problema s'enyora tenir algú amb qui compartir-ho, amb qui riure o plorar o el que sigui. Canviant la marxa en un d'aquells pendents pronunciats se m'ha desmuntat la cadena. Primer pensava que s'havia tret i ja està, però no, s'havia sortit com em va passar un cop que vaig caure per Collserola --és clar que aquell cop no anava sola--. M'he espantat una mica, perquè m'he vist fent els 12 km de tornada a peu. He intentat tranquil·litzar-me, he tret les meves eines noves --mai he estat tan contenta d'haver fet una compra-- i he provat de reproduir el que van fer els nois que em van arreglar la bici l'altre cop. I me n'he sortit! He acabat brutíssima i acalorada, però feliç i satisfeta. Primer amb compte, després amb més confiança he anat provant totes les marxes, sorprenent-me que tot funcionés, després de desmuntar-ho i tornar-ho a muntar. I amb l'energia que m'ha donat la descàrrega d'adrenalina he acabat de pujar el que em quedava i he tornat cap a casa. He arribat a 2/4 d'11, més de dues hores després de sortir, 22 km de recorregut, 1.35h reals.
Després d'això, em veig capaç de qualsevol cosa, preferiblement amb algú amb qui compartir-ho, la veritat!

Per veure les fotos, podeu anar a l'àlbum de Facebook.

Per les rieres de Sant Cugat

Tinc la sort de poder escollir. Així, uns dies surto sola, altres amb amigues, altres amb la Cèlia, la meva filla. Anar sola em permet fixar-me més en el que m'envolta i enviar-vos cròniques amb reflexions matutines. Anar acompanyada és més engrescador i divertit, i a més et permet fer coses més arriscades. Les aventures, si un les passa sol, no tenen mai tanta gràcia com si són compartides.



Avui a 2/4 de 9 hem quedat amb la Maria, la Clara i l'Emma a la Rambla del Celler. La Clara i l'Emma s'estrenaven. Ens havien advertit que estaven poc entrenades, que no ens passéssim amb el recorregut. Hem dubtat tant sobre quina ruta agafar que finalment ens hem trobat anant cap a Can Coll, i d'allà a Cerdanyola. No sé què pensaran elles, però jo trobo que ho han fet molt bé, ja m'agradaria a mi haver anat la meitat de bé que han anat elles les primeres sortides que vaig fer.

La guia del parc de Collserola explica part d'aquesta ruta, i l'anomena "De Sant Cugat a Cerdanyola per les rieres del Vallès". Nosaltres ens n'hem saltat alguna, de riera, però en general l'hem seguida bastant. Comença a la plaça Rotary, i d'allí s'agafa el camí cap a Can Borrell, passant pel Pi del Xandri. Aquesta primera part del camí és agradable, tret d'una pujada forta i curta, que t'agafa sense gairebé escalfar i que costa una mica --a mi em va costar bastant, arribar a fer-la--.

Quan s'arriba a Can Borrell hi ha l'opció de continuar cap a Sant Medir, deixant la masia a l'esquerra, o agafar la pista forestal que comença abans del restaurant, cap a l'esquerra. Nosaltres hem agafat aquesta, advertint a les nostres companyes que hi havia unes quantes pujades --suaus-- fins arribar al peu del Coll de la Torrefera.



A partir d'aquí, però, tot és baixada, fins arribar a la carretera de Cerdanyola a Horta. Aquesta continua fent baixada fins a l'àrea de lleure de Can Coll. Des de Can Coll surten diversos itineraris, un que puja el Tibidabo, que de moment hem descartat, i el que porta cap a Cerdanyola, que continua fent baixada --tanta baixada treu les ganes de tornar enrere, evidentment--. Passa per la vessant més oberta de Collserola, amb molta llum, i els torrents de Can Codina i Canaletes.

Poc abans d'arribar al Parc de la Riera, a Cerdanyola, hi ha un trencall que porta a Barcelona, a la plaça Karl Marx. Nosaltres hem agafat el camí cap a Cerdanyola, que segueix una pista molt arreglada, com un passeig. Passa per uns camps grocs, ja recollits, i per l'ermita de Santa Maria de les Feixes.

Un cop arribades al Parc de la Riera hem estat estudiant el plànol, intentant trobar un camí per tornar a Sant Cugat que no fos la carretera general ni el que acabàvem de deixar. Hem decidit seguir la riera de San Cugat, cap al poblat ibèric de Ca n'Oliver. Un camí planer, que ressegueix la riera un bon tros. En algun moment hem creuat la riera, passant per dins l'aigua, que no baixava gaire forta. Uns metres més enllà l'hem hagut de tornar a creuar, aquest cop per un pont improvisat fet de roques, que hem hagut de passar portant les bicis a coll.



A partir d'aquí ens hem embolicat una mica, intentant trobar una ruta a través de la muntanya. Finalment, hem hagut de desistir i hem agafat la carretera. Per arribar-hi, però, hem hagut de ficar-nos dins una bòbila, passant les bicis per sota d'un tancat. La carretera de Cerdanyola a Sant Cugat està en obres, l'estan fent nova, així que pel camí antic passen pocs cotxes i hem pogut pedalar amb bastanta tranquil·litat.

Hem arribat a Sant Cugat després de poc més d'1.30 h. Hem fet 17 quilòmetres. Jo crec que la sortida ha estat un èxit. Ja veurem que opinen la Clara i l'Emma.

Fins a la propera!