Les Planes de Vallvidrera i els seus barris

.

Gairebé recuperada de la caiguda de dilluns passat, hem sortit una mica sense saber cap a on, en un dia clar, transparent i fred.
Les bicicletes ens han portat cap a Sant Medir. Ens hem anat creuant amb ciclistes i corredors, la majoria en direcció contrària. Un cop a Sant Medir hem decidit pujar cap al Tibidabo, però en lloc d'arribar a Vista Rica pel ciclostatic ens hem sentit prou en forma per pujar per la carretera antiga de Sant Medir, que porta a l'Arrabassada.
Jo feia molt que no hi pujava. La Maria no l'havia pujat mai i no sé si la convenceré per tornar a pujar. El ciclostàtic és divertit, i no fa gaire pendent. En canvi, aquesta pujada és només això, pujada. Fins a Can Puig molt forta, sobretot perquè és molt recta. A partir de Can Puig es suavitza una mica, i comencen els revolts. El darrer tram, fins arribar a l'Arrabassada, és fa dur, sembla que no s'acabi.
Amb tot, hem arribat i hem continuat endavant, en direcció Mirador de la Font Groga i Tibidabo. Un regal, després de l'esforç, pedalar per aquesta carretera, que en aquest tram és gairebé plana i fins i tot fa una mica de baixada. Pocs metres després de girar cap al Tibidabo es troba la drecera que volia agafar.

El primer tram sembla fet per dissuadir els ciclistes, perquè hi ha esglaons i després pedra. S'ha de pujar a peu. Després es converteix en un sender que transcorre per sobre de l'Arrabassada, en algun punt molt estret --no ho recordava tan estret--.

Fins i tot en aquest sender ens hem anat trobant gent, avui semblava que els ciclistes ocupàvem la muntanya sencera. Hem baixat una petita trialera a una velocitat molt digna, la Maria al davant, amb un grup al darrera, que ens trepitjava els talons.

El camí continua per la zona urbana de Les Planes, en direcció Can Cortés, fins a la cruïlla que jo recordava, perquè algun cop havia vingut del Tibidabo per allà.

Hem seguit l'Avinguda Collserola en direcció a Can Cortès i Can Casas, però per un motiu que no recordo, en lloc de seguir per l'Av. Can Cortés ens hem desviat cap a la Via Làctia i ens hem trobat de nou al barri del Rectoret de Les Planes. La Maria volia tornar per on vam anar dilluns, avui que no hi havia perill de relliscar, perquè estava tot ben sec.

Seguint el c/ de la Via Làctia hem tornat a veure, des de darrera, la casa que ens va cridar tant l'atenció l'altre dia, una mena d'Exin castillos, amb tot de torres. Com que estàvem a prop, hem deixat les bicis i hi hem baixat. Ara ja sé que és una casa modernista, construida el 1905 per l'arquitecte Joan Rubió i Bellver. Estava destinada a ser un sanatori per a tuberculosos, però no es va acabar mai i va quedar abandonada. Malgrat ser un edifici protegit per l'Ajuntament, està en molt mal estat, fa llàstima veure totes les finestres trencades.

Hem continuat la nostra visita pel barri pel c/ de Tots Sants, que ha resultat no tenir sortida, així que hem tornat enrere i hem baixat per l'Ullastre fins a la Pl. de la Tulipa, on ens ha fet il·lusió trobar la parada de l'autobús de barri, el que recorre el carrer Major del barri del Rectoret i al que l'altre dia vam anar seguint l'itinerari.

Avui hem fet el mateix. C/ d'Orellana fins a enllaçar amb el c/Major de Rectoret, que ens porta fins a la part de bosc de La Floresta, a Can Flo. És sorprenent aquest tram, carretera de ciment per un camí de carena solitari, Collserola a la dreta. Després ja arribem a la zona civilitzada, carrers asfaltats, i de seguida, l'escola El Pinar i Can Trabal, a Sant Cugat.

22 km en 2 h., amb els 10 quilòmetres inicials de pujada, i la part següent amb un desnivell molt agradable.

Carretera, pistes de muntanya, zona urbana, trialeres. Bon temps i bona companyia. Què més es pot demanar?



Cercant camins de carena per Collserola

Després de l'accident de dilluns, que em va deixar en l'estat que es veu a la foto, i amb una costella una mica adolorida, el més assenyat hauria estat descansar uns dies. Però la meva companya d'aventures em va temptar ahir, posant cara de pena perquè avui volia sortir, i anar-hi sola era molt trist, així que vaig pensar, "Per què no? és qüestió de provar i si em fa molt mal torno".

Així que a quarts de 10 sortíem, disposades a fer bondat i anar per un camí suau. Ens hem dirigit cap a Can Coll, pel camí habitual, cap a Can Borrell i allà desviant-nos per B02 fins a la carretera de Cerdanyola. Jo tenia por que fent força per pujar em fes mal, però un cop he comprovat que no era així, ja he dit que podíem fer qualsevol cosa.

A més, el dia convidava. Gens de fred. Acabava de ploure i començava a sortir el sol. El bosc brillava, colors de tardor arreu. El terra, encatifat amb les darreres fulles. Olors a bosc. Què més volíem? Això sí, havíem de compartir els camins amb grups d'homes bojos que no tenien cap interès en contemplar el paisatge i passaven a tota velocitat, fent que els vianants ens miressin amb cara d'odi. És comprensible. Nosaltres també els miràvem així.

Per no anar amb les masses hem agafat camins alternatius. Poc després de Can Catà hi ha un trencall a l'esquerra cap a Can Fermí , la Torre Bones Hores i les oficines del cementiri, per A19. L'hem agafat. Una pista vestida de grocs i vermells, solitària, que pujava de forma suau fins a la carretera del cementiri i la Residència Joan XXIII.

La porta de la residència estava oberta i hi havia una indicació que ens portava per allà cap al Forat del Vent, així que hem travessat els jardins de la residència i a l'altra banda hem seguit les marques blanques i grogues per sender PR C-35. Un camí que no coneixíem, que anava carenejant. Llàstima que ha acabat ràpid i ens hem trobat a la carretera del cementiri, que de seguida arriba al punt on es troba la carretera amb la sortida de l'A05, que ve de Can Catà i Can Lloses i que és el camí que volíem agafar inicialment.

Com que sortia tanta gent per aquí, i tots agafaven la drecera que va cap a la serra d'en Ferrer, nosaltres hem optat per continuar per la carretera, que té un camí al costat que permet pujar sense perill fins a Can Rius, al Coll de la Ventosa. La vista des del pont del Coll de la Ventosa era impressionant. Montserrat, Sant Llorenç i després una altra muntanya que hem pensat que havia de ser el Montseny, perquè no se'ns acudia què més podia ser. El mar, metàl·lic, amb rastres dels núvols que havien deixat pluja aquesta nit.

A partir d'aquí ens hem tornat a sumar a les masses ciclistes per anar cap al Forat del Vent, seguint el A04, un altre camí carener. Això sí, quan hem hagut de decidir entre seguir pel Matamatxos en direcció a la Serra d'en Fotjà o agafar el camí que segueix a la dreta, A14, hem triat aquest últim. És una pista que coneixem, que porta de nou al camí de Can Catà. Una pista com una muntanya russa, amb pujades i baixades continues, que et permeten, ens alguns trams, deixar-te anar a la baixada per pujar amb l'impuls. És divertida.

En algun moment --jo crec que quan en lloc d'entrar a Can Catà per la porta tancada que hi ha en un punt del camí seguim pel camí de la dreta-- canviem de pista i ja no és l'A14, sinó l'A21, que no surt al meu mapa. Aquest camí és el que arriba metres més amunt de Can Catà.

Des d'aquí ja és camí conegut. En lloc de tornar per Can Codina i Can Coll hem baixat fins a Cerdanyola, per agafar el carril-bici. Una mica adolorida, però ha valgut la pena l'excursió. Ara tinc tota la tarda per refer-me amb l'estoreta elèctrica i una faixa que m'he inventat amb una bufanda.

2.15 h., 27 km.

Per les valls de l'oest. La Rierada

Feia dies que volia anar amb la Maria a la Rierada. És un paratge que m'agrada molt, tant el salt d'aigua com l'entorn. Pensava que amb els colors de tardor encara estaria millor. Avui semblava el dia adient. Teníem temps, feia bo, el terra estava totalment sec.
Hem sortit a 2/4 de 9, camí de Valldoreix. Carrer de la Guineu amunt, fins al trencall on comença el G12. Hem agafat aire, el G12 cap a la Salut o la Rierada fa un pendent considerable, i sobretot, és un camí llarg, d'aquests que mai acabes de saber quan acabes, les ganes d'arribar a dalt et fan pensar que el final està abans del que realment està. Això sí, és un paisatge obert, de pins i alzines, cel blau amb núvolets allargassats.
El G12 s'acaba en el G01, que cap a la dreta va a l'ermita de la Salut i cap a l'esquerra baixa cap a la Colònia Montserrat i La Rierada. Baixem per aquest camí. La vall d'aquest costat és molt més oberta, pistes còmodes, de terra vermellós. Pins i alzines. Olor a bolets arreu. Baixada considerable, que ens fa pensar, com sempre que he vingut per aquí, en buscar un altre camí per tornar. Arribem a un punt on hem d'escollir entre G05 i G04. Com que aques és el que porta a la Rierada i Can Castellví, seguim endavant. El G05 duu a Ca N'Amigonet, que anem trobant tota l'estona.
Baixant, un camí que puja a l'esquerra indica G09, la Colònia Montserrat, i torna a portar al G01. Nosaltres seguim baixant en direcció a Can Castellví, el grup de cases i restaurant construits a la part baixa de la vall, on passa el torrent de la Rierada.
Estem en el terme municipal de Molins de Rei. Passa la carretera que porta a Molins cap a la dreta i a Vallpineda a l'esquerra, que és el camí de tornada, fins a on jo sé. Cap a Molins de seguida s'agafa un caminoi, sense indicació, que seguint el curs del torrent va a la Rierada. Aquest és el tram que més m'agrada, camí planer, envoltat d'alzines, humit. Hem trobat un arbre carregat de fruit taronges, un caqui que semblava mort, però que havia tingut temps de fer tots els fruits, que s'havien quedat a les branques mortes, sense acabar de madurar.

Hem arribat al salt d'aigua, en un entorn vestit de tardor, amb el terra encatifat de fulles groguenques. Baixava menys aigua que en les altres ocasions; la temperatura era tan bona, malgrat la humitat, que ens hem quedat a esmorzar i tot.
Per tornar hem estudiat el plànol, amb un noi que arribava en aquell moment i que buscava com anar al Papiol. Veient que era possible hem pensat que era una bona opció, fer la volta per l'oest, en lloc de tornar cap a La Floresta i Les Planes, que jo coneixia i recordava amb unes pujades bastant terribles.
Continuant uns metres el camí per on veníem, que no és cap pista numerada, hem arribat al G06, que cap a l'esquerra porta a Sant Bartomeu de la Quadra i cap a la dreta al Papiol i les Escletxes. Una pista variada, que va rodejant el Coll de n'Amigonet, amb alguna que altra pujada forta, però en general força agradable. 
La pista ens ha portat fins a les Escletxes i el Papiol, terreny conegut, des d'on hem tornat a Sant Cugat pel G10, direcció Can Domènec i Can Barba.

25 km, 3 hores justes.

Festa del Cel des del Pont del Petroli

Quarts de 4 de la tarda. Reprenc els vells costums i agafo la bicicleta per tornar cap a casa. Fent una concessió a la meva lesió, en lloc de tornar per la muntanya decideixo tornar seguint els rius Besós i Ripoll, que ja començo a conéixer com el palmell de la mà.

El matí ennuvolat ha deixat pas a un dia net, amb un cel una mica entrenyinat i un airet suau que feia agradable anar pedalant. 10 quikòmetres fins al fòrum, una mica més fins a Sant Adrià, on havia d'agafar el camí del riu. M'ha fet pena deixar el mar i he continuat una mica més, fins al pont del petroli de Badalona. Allà m'he embadalit contemplant com una autèntica premier l'entrenament dels avions de la Festa del Cel del cap de setmana. Pujaven i baixaven, feien giragonses que semblaven impossibles, deixant anar fum de colors. Ens els miràvem amb cara de nens, i quan semblava que era impossible que remuntessin i ho feien ens miràvem amb un somriure d'alleujament.

 

De tornada he decidit provar una cosa nova, i així, un cop acabat el carril bici del Besós a Can Zam, en lloc de pujar pel carril bici que va fins a Montcada he seguit pel costat del riu, camí de terra i pedres.

He arribat al pont de Montcada, el que es creua per baixar pel riu; no he vist cap lloc per pujar-hi, així que he continuat endavant, pensant que en algun lloc podria pujar. Una mica més amunt, obres. Una passera sobre el riu, relacionada amb obres de l'AVE, que he aprofitat per creuar. He anat a parar a Santa Maria de Montcada, sota uns ponts per on passava l'autopista, suposo. He tingut sort perquè he vist, cap a l'esquerra, l'església, que passem quan anem de Cerdanyola al Besós, així que m'he dirigit cap allà, per trobar el camí de la Riera de Sant Cugat. Ha estat fàcil.

El camí de terra que seguia el riu continuava. Un altre dia, en lloc d'entretenir-me seguint fins a Badalona i mirant avions, el seguiré una mica més, a veure a on va.

Seguint el curs del Ripoll

Busco noves rutes per aquest curs. M'agrada sortir a inspeccionar, trobar els millors camins i després poder portar les meves amigues. A més, només anant sola puc parar-me on vull i quan vull i fer fotos de tot allò que em crida l'atenció.
Avui he decidit que continuaria Ripoll amunt, a veure com era el camí. Em semblava mentida que hi hagués tan a prop un camí més o menys planer que es pogués seguir durant quilòmetres i quilòmetres. 
He sortit a 2/4 de 9, un matí resplendent, amb una llum que enlluernava. Direcció Cerdanyola, arribo al Parc de la Riera en un moment. Molt fang per creuar les passeres, he hagut de baixar de la bici cada cop, perquè em quedava enganxada. Això sí, la pluja d'aquests dies ha fet que la riera baixés amb molta aigua, on es reflectien els plàtans que l'envolten.
Avui he provat una nova manera d'arribar a Santa Maria de Montcada. Un cop passada la hípica i el pont sota el tren, he creuat la N-150 i en lloc de seguir-la fins a l'Av. de la Terra Nostra, m'he ficat pel primer carrer, el c/Vallès. Quan es creua amb el carrer peatonal l'he agafat i ja m'ha portat fins a l'estació, sense haver de pujar per la nacional. 
Al parc de la font Pudenta, en lloc d'anar cap al Besós, he girat a l'esquerra per trobar el Ripoll. Com l'altre dia, he creuat el pont per sobre i ja he agafat el carril bici que el va seguint per la dreta. Amunt, amunt, he passat Ripollet, i he continuat en direcció Sabadell.

Estava sorpresa. Em semblava mentida que entre les fàbriques i polígons diversos hi hagués aquells camins, aquells cingles i arbredes, i acompanyant-me sempre, el riu. 
He passat per molts llocs nous. El camí està molt ben senyalitzat, i saps en tot moment on ets. Ripollet, Barberà, Sabadell. Les ciutats no es veien, eren només noms en els rètols. El camí del riu havia estat jalonat de molins, en alguna època, dels que encara quedaven restes, encara que no funcionaven. 
Quan portava 17 km des de Sant Cugat --uns 6 o 7 del camí del riu-- he trobat un rètol que indicava "camí del castell". Era una caminet que s'endinsava amunt en el cingle, un bosc humit, encara ple de rosada, que s'anava evaporant, donant-li un aspecte tot fantasmagòric. L'he seguit, he arribat al "Castell de Barberà", una gran casona envoltada d'una valla. Com que el camí continuava l'he seguit, i finalment he tornat a parar al riu, un parell de quilòmetres enrere.
He continuat endavant, entrant al Parc Fluvial del Ripoll. És un entorn similar al que havia fet, una mica més cuidat, potser. El camí segueix el riu per un i altre costat, de tant en tant s'ha de creuar, seguint les indicacions. 

Passada la zona de la bassa de Sant Oleguer --un entorn de pesca lliure, una zona de gimnàstica, amb bancs, i un pont de disseny modern de seguida s'arriba al pont de la Salut de Sabadell. Allà he parat, perquè ja indicava que només quedaven 2 km fins als FFGC i 1 a l'Eix Macià. Portava 26 quilòmetres i no tenia un interés especial en ficar-me per Sabadell.
La tornada ha estat ràpida. Com que ja havia fet les fotos i coneixia el camí, he anat tirant i en poc més d'una hora estava a Sant Cugat. 


Fotos a Picasa

Senders del Vallès natural: pels rius Ripoll i Besós

A poc a poc vaig descobrint els camins al voltant dels rius. Els recorreguts milloren, conec millor les possibilitats. Ahir vaig averiguar que per anar de Cerdanyola a Montcada, per agafar el Besós, no calia anar per la C-58. Avui encara he anat més enllà, i he trobat que ni tant sols calia fer un tram de N-150, sinó que es podia anar per dins del que jo pensava que era Montcada i ara sé que és Santa Maria de Montcada.

Ja vaig explicar fa uns dies que per anar a Montcada, per agafar el Besós, no calia travessar Cerdanyola, que es podia fer pel parc de la Riera i des d'allà, anar al polígon de la Ferreria travessant la N-150 i la C-58. Ahir vaig descobrir, al final del parc de la Riera, el següent rètol:

Seguint-lo, vaig trobar un camí nou per anar cap al Ripoll-Besós, que m'evitava creuar la C-58 i el polígon de la Ferreria. Travessant la riera per sobre la passera dels plàtans se segueix un camí que passa per una hípica. Després, a l'esquerra, s'ha de passar per sota el pont del tren i de seguida arriba la N-150. S'ha de seguir cap a la dreta durant uns 200 m., fins al semàfor, i allà es travessa per entrar a Santa Maria de Montcada per l'Av. Terra Nostra. 


L'Av. Terra Nostra, un carrer de cases baixes, molt agradable, arriba fins al carrer de la Riera de Sant Cugat i al Parc de la Font Pudenta de Santa Maria, des d'on es pot anar cap al riu Ripoll o seguir la carretera fins a l'Av. de la Ribera de Montcada, que porta al Parc Fluvial del Besós.

Sí al Parc de la Font Pudenta es gira a l'esquerra, en lloc de seguir pel carrer de la Riera, es travessa el pont sobre el riu Ripoll, i es pot seguir al llarg del riu, fins a Sant Llorenç Savall, a 34 km, o almenys això és el que diu el rètol.

Ahir jo vaig anar fins a Ripollet, seguint el riu, per un camí que transcorre al costat dels horts. Al costat del riu, si més no a aquesta alçada, hi ha molts horts petits, que contrasten amb les fàbriques i indústries que segueixen el riu.

Uns quilòmetres més enllà s'arriba a Ripollet. Jo vaig parar en una plaça molt arreglada -la plaça de l'ajuntament-, i un pont que creuava el riu. Allí vaig seure a prendre una Coca-cola, gaudint de la tarda, i planejant el recorregut per un altre dia.


 

De Sant Cugat a Premià pel Besós

Després de les pujades d'ahir, avui tocava fer un recorregut pla. He sortit a 3/4 de 9 en direcció Cerdanyola, pel carril bici meravellós. Avui, en lloc de creuar la ciutat, he baixat pel Parc Tecnològic per agafar el parc de la Riera, molt més agradable. 

[El paràgraf que ve a continuació té dades incorrectes. El que hi ha a la benzinera no és el riu Ripoll, sinó la riera de Sant Cugat. Per anar de Cerdanyola a Montcada hi ha un camí més fàcil, que no requereix passar per la carretera. Està explicat a la sortida del 12 de setembre 2010]

Creuant-lo tot, s'arriba a la rotonda per agafar la carretera en direcció a Ripollet / Montcada. D'anada no té gaire problema, agafar-la, és un tram curt de carretera. De seguida apareix la desviació cap al polígon de la Ferreria, que he travessat sencer, per l'Avinguda de la Ferreria. A diferència del diumenge que vam fer-ho, avui hi havia força trànsit, però no molestava.
Quan s'acaba l'avinguda, s'arriba a una benzinera, que es deixa a l'esquerra, per seguir la llera del riu Ripoll, que en aquest punt està totalment sec. Es va seguint el camí del riu, fins arribar a Montcada. De seguida apareixen les primeres indicacions que ja porten al Besós. Es passa per sota un pont, se segueix arran de les primeres cases de Montcada fins que s'ha de girar a la dreta, per agafar l'Avinguda de la Ribera, que ja va seguint el Besós cap al mar. 

Pocs metres més enllà hi ha la indicació de creuar el riu Besós, si es vol seguir pel Parc Fluvial fins al mar. I llavors ja està, uns 8 quilòmetres de baixada, fins a la platja de Sant Adrià. De fet, són 12 de Sant Cugat al Besós, i 9 fins al mar.

A partir d'aquí, terreny conegut. Passar les xemeneies de Sant Adrià, el passeig abans del port de Badalona, que es pot fer per la costa o per la carretera, el port de Badalona i amunt fins a Montgat. Arribant a Montgat torno a mirar els quilòmetres. 29 fins a la torre de guaita, on comença el tram que teòricament no es pot fer en bicicleta. Com que era un dia de cada dia el vaig fer --jo i cent persones més, semblava la rambla ciclista, allò--. 

Aquest tram és curt, un quilòmetre. Després ve la part més maca, arran de mar, amb les passeres de fusta que surten del passeig. Es passen els diversos pobles: Ocata, el Masnou, i finalment, Premià. El camí segueix fins a Vilassar, però jo havia quedat allà i ja vaig parar. 

La tornada, igual, però amb una mica més de pujada, especialment el carril bici entre Cerdanyola i Sant Cugat, que té un parell de pujades no gaire fortes, però amb el cansament acumulat semblen terribles. 


Total: 72 km, 4 hores.

Carenejant Collserola

Forat del Vent (Can Ferrer)

Encara que soni malament, produeix un cert plaer que tothom estigui treballant i a l'escola i estar de vacances. Avui era el primer dia que tenia tot el matí per a mi, i quan he pujat la persiana he vist que a sobre el cel m'havia regalat un dia preciós. Què més volia? Mentre esmorzava he estat estudiant el plànol de Collserola. He decidit intentar el que vull fer sempre: creuar Collserola de nord a sud.

Matamatxos

Amb la fresca del matí, que m'ha fet dubtar si anava correctament vestida, amb tirants i pantalons curts, m'he dirigit cap a Can Coll, pels turons de Can Castelló (A09). Així començava amb una bona pujada; de fet, no recordava que fessin tanta pujada, des d'aquest costat. Això sí, el camí éra preciós, terra vermellós, cel blavíssim entre els arbres de verds diversos. I ni un ànima. 

Des de Can Coll m'he dirigit per Can Codina i Can Catà cap al Forat del Vent (A05). Després de Can Lloses comencen les tres dreceres cap a la Serra de'n Ferrer i el Forat del Vent, que no són pistes, pel que sé, sinó trialeres. He deixat les dues primeres, però a la tercera he caigut en la temptació. El rètol indicava "Paratge de Can Ferrer", així que he pensat que ja anava bé. D'entrada semblava una pista com les altres, però de seguida ha aparegut la trialera i he hagut de baixar de la bici i començar a empényer. Per sort, no ha estat gaire tros i a sobre he descobert que realment era una drecera, que sortia a meitat del camí que va des de la carretera de Cerdanyola a Can Ferrer. M'he estalviat la pujada des de Can Lloses --bé, és un dir, l'he canviat per una altra, però més curta--.

Can Ferrer. 12 km des de Sant Cugat. Per a mi aquest és el Forat del Vent, el punt des d'on es veu Barcelona i el Vallès. La vista avui era impressionant, amb el cel net pel vent i la pluja d'ahir. El mar brillava, emmarcat en uns cúmulus (he estat estudiant els diferents tipus de núvols i crec que eren aquests) que s'extenien per tot l'horitzó. Des d'aquí es pot baixar a Barcelona o continuar cap al Turó d'en Fotjà i el Portell de Valldaura per A04. De seguida arriba el punt que es pot escollir seguir per la carretera de Cerdanyola o agafar el Matamatxos. Odio anar per la carretera; a més, havia d'aconseguir pujar el Matamatxos fins a dalt de tot seguit, així que he pujat per aquí. Evidentment, no ho he aconseguit. Crec que sempre em paro al mateix punt, sempre acabo relliscant. Em té mania, aquesta pujada. 

Un cop a dalt, recuperat l'alè i contemplada la vista, he seguit pel caminoi que porta al restaurant Casa Juaco. Avui, en lloc de deixar el camí allà i seguir per la carretera, o baixar per A10 cap a Can Coll, com faig habitualment, he continuat per les trialeres diverses fins al Portell de Valldaura. No recordava la sensació que tinc sempre d'anar malament, la gent sempre baixa per les trialeres, mai puja. Dec ser l'única ximple que es dedica a empényer la bici per camins impossibles. Això sí, m'ho passo bé, fent l'indio.   

Pujant al Turó d'en Fotjà

He esmorzat a l'àrea de descans de Valldaura, una zona amb bancs i una vista magnífica sobre Barcelona i el Vallès, amb el Turó de Valldaura a un costat. Allà comença el Passeig de les Aigues (B03), uns quants quilòmetres de luxe, un passeig gairebé pla, amb Barcelona als peus.  S'acaba massa ràpid, a la cruïlla on s'ha d'escollir anar cap al Turó de la Magarola i Cerdanyola (B01), baixar cap a Barcelona enllaçant amb l'Arrabassada, dues pistes la mar d'agradables, o pujar al Turó de Santa Maria, per un pendent que després dels quilòmetres que portava semblava molt fort. Evidentment, l'he agafat. En primer lloc, perquè sóc una mica masoca, i en segon lloc, perquè m'agrada molt, i és curt. És un dels pocs llocs a Collserola on he trobat eucaliptus, que m'agraden tant. 


El turó de Santa Maria arriba a Vista Rica. La meva idea era continuar cap al Tibidabo, per seguir el meu recorregut per la carena de Collserola, però la veritat és que començava a estar cansada. Portava 18 km gairebé pujant sempre, i les meves cames es queixaven. A més, des del Tibidabo no sé ben bé com tornar a casa d'una manera cómoda. Així que he decidit tornar per Sant Medir.


Des de Vista Rica es pot agafar la carretera de l'Arrabassada, agafar el camí-passeig B04 per baixar a Sant Medir per la mina de Sant Medir o la trialera de la Reserva de la Font Groga o anar fins a Can Puig baixant per una pista bastant digna, que s'agafa al costat sud de Vista Rica, un cop passats els edifics. Aquesta pista sempre em desconcerta, perquè penso que és molt llarga, que segur que m'he perdut; finalment, però, sempre arribo a la font d'en Sert, que està gairebé tocant a Can Puig. Els darrers cops que hi havia passat l'estaven arreglant. L'han deixat molt bé, i fins i tot han posat una taula tota rústega, com es pot veure a la foto. 

Font d'en Sert

Des d'allà a casa ja no costa gaire. De Can Puig a Sant Medir, i d'allà a Sant Cugat, tot baixada. He arribat poc després de les 12, contenta de l'excursió, encara que no he descobert gaire camins nous. 


28 km. 3 hores.

En busca del Besòs

Feia temps que volíem trobar el Besòs des de Sant Cugat. Sabíem que es podia, però no teníem gaire clar com s'hi anava. Finalment, animades per les explicacions d'uns i altres -i la inestimable ajuda de Google Maps-, aquest diumenge ens hi vam animar.

Vam sortir preparades per a totes les eventualitats, disposades a perdre'ns i passar mil i una aventures. Però ja se sap que quan esperes una cosa aquesta no passa mai. Va ser una sortida d'aquelles que a vegades volem fer, tranquil·la, suau, si no tenim en compte que vam fer més de 50 km.

A les 8 del matí ens vam dirigir a Cerdanyola, pel nou carril-bici, que és una meravella. Arribant a Cerdanyola ja teníem dues opcions, creuar el poble per dins, o rodejar-lo, baixant per l'Av. Guiera cap a la riera. Vam triar aquesta segona opció. És un plaer aquest camí, amb el poble a un costat i la falda de Collserola a l'altre, amb el parc de la riera.

[El paràgraf que ve a continuació té dades incorrectes. El que hi ha a la benzinera no és el riu Ripoll, sinó la riera de Sant Cugat. Per anar de Cerdanyola a Montcada hi ha un camí més fàcil, que no requereix passar per la carretera. Està explicat a les sortides del mes de setembre 2010]

Quan s'acaba Cerdanyola vam arribar al punt conflictiu: el punt on confluiexen la n-150 i l'autopista c-58. Havíem de passar entre aquestes carreteres, cap al polígon de la Ferreria. Teníem clar que anàvem de Cerdanyola a Montcada, així que ens vam fixar bé en els rètols i de seguida vam veure un que indicava La Ferreria. El polígon es travessa per l'avinguda de la ferreria, no té pèrdua, fins que s'arriba a una benzinera, al final de l'avinguda. Enllaça amb el carrer del Progrès, que segueix el riu Ripoll. A l'altra banda del riu, Montcada. Vam seguir el riu --el que havia estat riu, perquè en aquests moments, si més no en aquest punt, no hi havia ni una gota d'aigua-- cap a l'esquerra, fins a trobar un punt per on creuar i agafar l'Avinguda de la Ribera, ja en el Besòs. En aquest punt enllaça amb l'Eix del riu Ripoll, que segueix el curs del riu al llarg dels seus 40 km, i arriba a Sant Llorenç Savall, on neix.



A partir d'aquí, tot va ser senzill. Vam travessar el Besòs, per baixar amb el riu a la dreta. Un passeig molt agradable, amb arbres i el riu a sota. Un cop passat Montcada es baixa per anar pel costat del riu, el carril-bici del Parc Fluvial del Besòs.

A 2/4 de 10 estàvem a Sant Adrià, poc més de 20 quilòmetres i cap dificultat. Com que esperàvem haver trigat més, vam decidir continuar una mica més i anar fins a Badalona, per banyar-nos allà. La platja ja estava força plena. L'aigua, netíssima, com un mirall. Vam esmorzar i ens vam banyar. A 1/4 d'11 vam emprendre el camí de tornada, desfent el camí, per acabar de conèixe'l.

La tornada va ser ràpida, perquè la Maria va decidir que ens havíem de donar una mica de canya. Vam tenir algun que altre ensurt, caient totes dues, sense conseqüències greus; era per donar-li una mica d'emoció a la sortida, que havia estat tan tranquil·la.

A 3/4 de 12 arribàvem a Sant Cugat, satisfetes de la nostra excursió, i pensant que a partir d'ara per anar a la platja ja no calia agafar el tren, que era molt més ràpid i còmode anar per aquest camí. Això sí, sense nens, perquè el tram de carretera, encara que sigui curt, és perillós i només es pot fer en dies sense gens de trànsit.

Més fotos

Primer bany de la temporada

6.30 a l'estació de Sant Cugat. Contra tots els pronòstics de mal averany, feia un dia radiant. Fresquet, això sí. Jersei i pantaló pel genoll, que feien estrany pensar que una estona més tard ens havíem de banyar. Perquè aquesta era la intenció de la sortida matutina. Anar a la platja quan encara no hi hagués gent, perquè així la sensació d'estrenar la temporada encara seria millor.

A l'estació de Barcelona rèiem com ximples, perquè hem sortit del tren, amb les nostres bicis, envoltades d'adolescents que tornaven de marxa. Com deia la Maria, semblava un joc d'aquells de buscar els elements que estan fora de lloc --que érem nosaltres, evidentment--.

El camí cap a Montgat ja l'he explicat altres cops. Ara, mai l'havia fet tan aviat, amb el sol acabat de sortir, encara fent l'ullet des de l'aigua, marcant un camí cap a l'horitzó. Poca gent; ciclistes com nosaltres, corredors, gent caminant, gaudint de l'inici del dia. Hem anat avançant a un ritme tranquil, i a quarts de 10 estàvem a la platja de Montgat. Mar mirall, transparent. Hem esmorzat i ens hem ficat a l'aigua, després de fer alguns escarafalls. Estava molt bona --segons els meus paràmetres, que molts no compartiríeu, suposo--. He estat nedant una estona i després ens hem eixugat i cap a casa.

Com que anàvem bé de temps, hem parat a la Barceloneta a fer un tallat, assegudes en una terrassa, contemplant la gent que passava. Hem pensat que ens hi podríem passar el dia, comentant el què vèiem. Sensació plaent de relax.

Tornant cap a cas, ens hem hagut de parar una estona al Passeig Colom a mirar les 10.000 Harleys que passaven avui, a quina més espectacular.

Bicicleta i lectura

Al matí havia sortit a córrer, així que la sortida en bicicleta havia de ser una cosa relaxant i plaent. I que hi ha més relaxant que una excursió pel costat del mar, dinant en un raconet solitari d'una platja, l'esquena recolzada contra una roca escalfada pel sol, i després passar una bona estona llegint? Doncs això és el que vaig fer ahir.
Durant el matí el temps m'havia fet patir una mica; havia trobat al·licients a fer l'excursió encara que estigués núvol, però fer-la plovent ja no tenia gaire gràcia. Els déus, però, van ser benèvols, i cap a les 3, hora de sortir, feia un dia preciós.

Gorra, ulleres de sol i moltes ganes de veure el mar. Rambles avall i pel Passeig Colom, ple a vessar de turistes sense pressa. El Passeig Joan de Borbó encara estava més ple, havies d'anar amb compte. Per sort, un cop al Passeig marítim, tot i que hi havia també molta gent, s'hi podia circular bé, sobretot si anaves pel carril-bici.

El mar, una mica mogut. Diferents tons de verd i blau. Molta gent a la platja, semblava que hagués arribat l'estiu. Arribant al Fòrum em va sorprendre veure tot d'atraccions. Una nòria gegant, cadiretes voladores i tot de mecanismes que giraven, pujaven i baixaven. La Feria de Abril, vaig pensar, i vaig evitar passar per dins, perquè tenia una mica de pressa.

Xemeneies de Sant Adrià. 10 quilòmetres. 30 minuts. Em va fer gràcia comprovar que en bicicleta trigo exactament la meitat que quan vaig corrent. Les xemeneies, si no et fixes en la part de sota, són molt elegants, estirant-se cap al cel; ahir, a més, segons com les miraves, tenien un to rosat. M'agraden.

Badalona. Les platges, pleníssimes. Davant del Passeig estaven muntant el dimoni per la festa de la Cremada del dimoni, acte culminant de la Festa Major de la ciutat. No n'havia sentit a parlar mai, però justament ahir al matí un amic badaloní, en dir-li que aniria en bici per la costa, m'ho havia explicat. Colors vius contra el cel i el mar. Un dimoni simpàtic, amb banyes de banyista de platja.

Després de Badalona, de seguida arriben les platges de Montgat. Uns trams de camp obert, plens de sots, i la platja. Vaig anar fins a la cala on havia dinat al febrer amb una mica de por. Hi havia tanta gent per totes bandes que estava segura que allà també n'hi hauria. Però no, vaig estar de sort. Tenia tot el racó per a mi. 56 minuts per arribar-hi, 18.30 kilòmetres.

Vaig buscar un lloc còmode per instal·lar-m'hi, una pedra que semblava posada a posta per recolzar l'esquena. Dinar. Una amanida que semblava molt més bona que quan me la posen al plat, una poma i un plàtan. De tant en tant deixava de menjar per mirar com trencaven les onades contra les roques, aixecant un ventall d'escuma.

Després de dinar, vaig fer unes quantes fotos i vaig treure el llibre que havia trobat al matí, que tenia molt bona pinta, Astrid y Veronika. Vaig començar a llegir. Un llibre plaent, un llibre que es fixa en els detalls petits, els colors i olors del món. A 1/4 de 6 vaig pensar que havia de fer un pensament, havia de tornar. A poc a poc vaig desfer el camí. En un xiringuito de la platja vaig parar a prendre un cafè.

A 2/4 de 7 arribava a la Plaça Catalunya, a les 7 a casa, relaxada i feliç.

Al Turó de la Magarola per Sant Medir

Avui no he anat a treballar i durant el matí he anat fent coses pensant que després de dinar, un cop tot estigués enllestit, sortiria a gaudir del dia ventós i net.

No tenia gaire clar on anar; el que sabia és que volia mirar els quilòmetres que hi havia fins on corro al matí, així que he agafat el camí cap a Can Borrell. Un cop hi he arribat, he continuat cap a Sant Medir, perquè encara no hi havia anat, des de la nevada.

He anat pedalant tranquil·lament. Es nota, l'entrenament de córrer, ja no em quedo sense alè tan ràpid. Anava mirant els arbres caiguts. Moltíssims. Impressiona, el poder destructor de la natura. He hagut d'esquivar tres màquines que treballaven talant arbres i recollint troncs; fan només una primera neteja, per deixar el pas lliure i treure tots els arbres que poden suposar un perill. I és que hi ha encara arbres a mig caure, i de tant en tant sentia branques que queien, sobretot avui, amb la ventada que bufava, en alguns trams.

Un cop passat Sant Medir he continuat cap a la Font Groga. He intentat seguir el camí de la marató, que no és una pista de bicicleta, però al tercer arbre que he hagut de saltar ho he deixat estar. Per un cop, el sentit comú s'ha imposat --ja en vaig tenir prou, la setmana passada.

He tornat enrere i he començat a pujar per la pista B10, que només havia fet de baixada i que pensava que seria molt dura. És una pista semiurbana, passa per dintre l'Urbanització de la Mina de Sant Medir, però el camí no està asfaltat. Després de gairebé 2 km. s'arriba a la pista plana --B04-- que porta per un costat a Vista Rica i per l'altra cap a la carretera de Cerdanyola.

He girat a l'esquerra, cap a la carretera de Cerdanyola i el Turó de la Magarola. He pensat que avui era un dia ideal per pujar-hi, que hi hauria molt bona vista. Com que sempre he fet aquest camí de tornada, pensava que era pla, i no ho és tant, però fa un pendent lleuger. De seguida s'arriba a la cruïlla que va cap a Barcelona, Cerdanyola i el Turó de la Magarola.

He començat a pujar a peu --les bicicletes tenen prohibit el pas-- cap al Turó. És un sender preciós, envoltat de matolls plens de flors. L'últim tram fa més pujada, entre arbres, i de seguida s'arriba al mirador. És un observatori d'aus, i des d'allà es veu tot Barcelona i la plana del Vallès, flanquejada per Montserrat a un costat i Sant Llorenç a l'esquerra. Avui l'atmòsfera estava tan neta que donava la sensació que mirava un quadre, on hi havia dibuixats tots els camps i les casetes.

He tornat a baixar i he continuat cap a la carretera de Cerdanyola. No recordava a on havia d'anar a parar, però segur que no on he sortit. A dalt de tot de la carretera de Cerdanyola, on comença la pista forestal del Pas del Rei, que sempre que he baixat per allà m'he mirat. Mai havia anat per aquell tram de pista.

He baixat la carretera fins a Can Cerdà. He agafat la pista del restaurant i en lloc de pujar cap a la font dels caçadors he baixat cap a Can Coll i d'allà a Sant Cugat pels turons de Can Coll o Can Castelló, a sobre de la masia de Can Coll. Una gran diferència entre aquesta banda de bosc i la de la vall de Sant Medir. Per aquest costat hi havia molts menys arbres caiguts.

Cursa d'obstacles cap a La Rierada

Amb tantes pluges i neus semblava que havia passat molt temps des de la darrera sortida en bici com déu mana. Avui semblava el dia indicat. Bona temperatura, terreny sec, per fi!, i una mica núvol per protegir-me del sol de març, que em fa mal als ulls --potser si portés ulleres no me'n faria--.

He sortit a 3/4 de 8, en direcció Valldoreix. Volia tornar a anar a la Rierada, en el terme de Molins de Rei. Només hi havia anat un cop, i per tornar vam fer coses tan estranyes i irrepetibles que pensava buscar un camí alternatiu, més normal, per portar la gent amb seny, que vol anar en bicicleta, no fer expedicions suïcides.

Quan he arribat al punt on comença la pista G12 --pujant pel carrer de la Guineu de Valldoreix-- m'ha alegrat veure que el camí tornava a tenir una pinta decent, si més no llis i sec. Ara, el pendent continuava sent igual. He començat a pujar, pensant que el terreny llis i sec reduïa força l'esforç. Això sí, he arribat a la cruïlla on pots anar a La Rierada o a l'ermita de la Salut esbufegant i vermella com un tomàquet.


Fins aquest punt només havia trobat un parell de pins caiguts, que he pogut esquivar sense problemes. A partir d'aquest punt han començat a augmentar, si més no en direcció La Rierada, que és el camí que he agafat --G01--. De moment, però, podia anar endavant. Aquest primer tram de G01 és agradable, una baixada suau, fins a la següent cruïlla amb G04, en direcció Can Castellví / La Rierada.

Recordava que havia d'agafar aquesta pista, que està tancada amb una cadena, perquè Can Castellví és una propietat particular. Ja m'ha costat passar la cadena, perquè hi havia mitja alzina a sobre i quedava poc espai per passar. He començat a baixar --és una pista molt maca i fa baixada tota l'estona --, però de seguida he trobat els que netegen el bosc, que talaven els arbres caiguts. M'han dit que el camí fins a Can Castellví estava impracticable, ple d'arbres caiguts un darrere l'altre.

He tornat enrere i he continuat per la pista G01, en direcció Colònia Montserrat / Vallpineda. Sabia que això em portaria, d'alguna manera, a la carretera de Vallvidrera, a l'alçada de La Floresta, més o menys. La pista pujava una mica fins arribar a un petit cim urbanitzat, amb una vista impressionant --si no hagués hagut boira--. A dalt de tot, un gran dipòsit d'aigua, on he parat a esmorzar i on he tingut un petit entrebanc amb la tanca, que he desmuntat sense voler.

He continuat avançat per terreny urbà, però pocs metres més enllà he trobat un rètol que indicava G09 - Can Castellví i he pensat que provaria d'arribar-hi per aquí. El carrer que baixava es deia Puigmal, i feia honor al seu nom. L'he hagut de baixar a peu, intentant no rodolar amb la bicicleta, perquè per algun motiu estava ple de pedres.

A baix de tot començava una pista, que es tornava a internar al bosc. No tenia gaire clar si anava bé, però l'he seguida; llavors he vist que el que m'havia dit el llenyataire a la part de dalt era cert. El camí era bastant impracticable. Fent gala de la meva insensatesa habitual, he començat a avançar. 20 arbres després m'he sentit incapaç de tornar enrere i he pensat que havia de seguir, fos com fos, que ja arribaria al final en algun moment. Hi ha hagut algun punt que he pensat que no superaria, però per sort he trobat sempre un foradet per passar i he arribat a Can Castellví.

La zona de Can Castellví espatlla una mica la muntanya. Construccions sense ordre ni concert, gossos que intentaven menjar-me (almenys és la sensació que m'ha donat amb un que se m'ha tirat a sobre). Aquest cop, però, ja sabia on anava, així que quan he arribat a la carretera he girat a la dreta. Poc després, he agafat un sender que indicava una font. Pocs metres endavant he pensat que m'havia equivocat, que la pista cap al Salt d'Aigua era una pista, no un corriol, però com que anava seguint el curs de l'aigua, he continuat.

He tornat a trobar arbres. El tercer cop que he hagut d'aixecar la bici he dit prou, l'he lligat a una branca i he continuat a peu. Per demostrar que la llei de Murphy existeix, només quedava un altre arbre, i a partir d'allà el camí fins al Salt d'Aigua s'ha convertit en un passeig bucòlic, al costat de la riera, flanquejat per arbres plens de flors.

Finalment he arribat al salt d'aigua de la Rierada. Un entorn tan impressionant com l'altra vegada. És un lloc per anar-hi cap a l'estiu, a berenar. Com que patia una mica per la bicicleta --m'ha semblat que trigava moltíssim, en arribar-hi-- he tornat ràpid. Ara venia la part interessant. Havia de trobar un camí de tornada que no m'obligués a fer
de mico salta-arbres de nou.

He estudiat el plànol. Si tornava per on havia vingut i passava Can Castellví de llarg em dirigiria a Vallpineda, que aparentment acabava a la carretera de Vallvidrera. El que el meu plànol no indicava era el grau de desnivell des de Can Castellví a la part de dalt de Vallpineda. De fet no sé quin era, però devia ser molt. Com que he descartat els diversos camins que sortien de la carretera, perquè ja era tard i no volia tornar a enfrontar-me als arbres, he pujat la muntanya en línia recta per la carretera. Si més no, és la sensació que m'ha donat. La veritat és que he fet un parell de trams a peu, m'he sentit incapaç de fer-ho en bicicleta.

Un cop a dalt --després de dos o tres falsos cims-- només ha quedat baixar. No sé si tot era Vallpineda, i un carrer llarguíssim, l'Av. Verge de Montserrat, que m'ha portat fins a la carretera de Vallvidrera. M'he sentit feliç; fos on fos, era un terreny conegut. He vist que estava una mica abans de La Floresta, així que he agafat la carretera i de seguida he arribat a Sant Cugat, pensant que potser aquest tampoc és el camí adient per portar la meva filla i les meves amigues. Hauré de seguir buscant, un altre dia.


20 km., 2.45 h.