El perill i la gràcia de sortir en bici amb un fill

7 de la tarda d'un dimarts d'agost. Arribo a casa de treballar i proposo al meu fill, que està a punt de fer 14 anys, d'anar a fer un tomb en bici. Després de fer el ronso una mica, decideix que li ve de gust i em diu: "Amb la condició que sigui jo qui et guii. Et matxacaré". A risc de no sobreviure a l'experiència, m'hi avinc --en el fons, encantada, perquè tinc un punt masoca--.

A 2/4 sortim cap al Pi del Xandri, d'entrada un itinerari innocent i fàcil. Allà mateix, en lloc de seguir cap a Can Borrell, agafem un sender que va del pi cap a els camins que porten a Can Coll. Els senders --encara coneguts-- ens porten a Can Codonyers, una antiga granja abandonada. Des d'allà es pot agafar la pista, de terra vermellós, que porta a Can Coll. Res a dir. Per altra banda, també hi ha una indicació cap a Flor de Maig i Can Coll pels torrents de Can Coll.

El Guillem decideix provar aquesta darrera ruta, perquè ha decidit que vol anar a Can Coll, que li sona. És un sender estret entre els arbres, que jo recordava haver provat algun cop i haver desestimar perquè de seguida quedava tallat per la vegetació. Ahir, en canvi, anàvem avançant prou bé. Llum de capvespre que es filtrava entre els arbres, un caminet prou decent, amb bassals de tant en tant, fang, algun arbre caigut que vam haver de saltar, arrels i desnivells acceptables. Res de l'altre món.

Amb tot, jo patia (una certa inquietud), perquè sabia que Can Coll quedava enlairat, i aquell sender, que anava seguint el curs d'un torrent, baixava lleugerament. Era còmode, tot i els petits obstacles, però estava segura que en algun moment ens tocaria pujar. El que no podia imaginar és com seria la pujada.

Finalment vam arribar. Pujada de torrentera, que després de la pluja de l'altre dia s'havia convertit en un solc profund, pedra pelada, gairebé sense terra. Mirant enlaire, es podia veure el solc, que pujava recte amunt. Vam començar --empenyent les bicis, evidentment-- amb bon ànim. El Guillem amb molt bon ànim, perquè té 13 anys, perquè era la seva aventura i perquè no coneix aquest tipus de camins. Jo amb bastant ànim, perquè em feia gràcia veure'l a ell, animant-me, perquè el risc i els camins o nocamins durs m'agraden, i perquè tinc un punt de masoquista.

Pujava i pujava. Feia molta humitat, als 10 minuts estàvem tots dos xops de suor, i ens anavem parant a beure aigua. El Guillem, a mesura que pujava --uns 20 metres al davant meu-- m'anava animant, amb la vista que es veia des del seu punt --muntanya, Tibidabo al fons--. Vam anar alternant la manera de pujar. Unes estones la bici per la part de dalt del solc, i nosaltres per dins, altres a l'inrevés. Finalment, després del que semblava una pujada sense fi, vam arribar a dalt de tot; vam sortir a la pista B09, la que puja pels Turons de Can Coll (per sort, a dalt de tot).

Des d'allà, de seguida vam ser a Can Coll, i vam entrar-hi. Actualment és un centre d'educació ambiental, on es fan activitats per les escoles. A aquella hora no hi havia ningú, i el Guillem, que hi havia estat, em va ensenyar els voltants, fins i tot una bassa on vam trobar el que inicialment vam pensar que era un escorpí, però que semblava una mena de llagosta negra.

S'hi estava molt bé, un cop recuperats de la pujada, però el sol baixava, eren 2/4 de 9 i tocava tornar cap a casa. Això sí, vam triar la pista reglamentària, que ens va dur de seguida fins a Sant Cugat. Vam arribar a casa bruts, plens d'esgarrinxades (sobretot jo, que en sóc especialista) i cansats, però satisfets de l'aventura. A veure cap a on em porta el proper cop. Sembla mentida els nocamins que es poden trobar a cinc minuts de casa.

Cap al mirador del Puig de la Guàrdia pels Turons de Can Coll

Aquest matí he sortit a provar les noves pastilles dels frens, que el Cardona em va posar ahir. Li vaig explicar que la bici no frenava, i em va dir que no li estranyava, que les pastilles estaven pràcticament gastades.

Eren les 8 del matí. He començat a pedalar sense un pla preconcebut, com em sol passar. Al Pi del Xandri m'he parat al banc, a esmorzar una mica, panses i aigua --ara que ho escric sembla una mica fastigós-- mentre decidia cap a on tirar.

En lloc de seguir cap a Can Borrell he deixat el Pi a l'esquerra i he pujat per darrera, pel camí que bordeja els camps, que porta al B09, cap a la Torre Cendrera i Can Codonyers. Hi ha multitud de camins i caminets per arribar a aquest punt, des del Pi del Xandri i des de Can Calders. No sé perquè, vagis com vagis, sempre et trobes on comença el B09.

El camí és agradable. A l'esplanada on hi havia la torre Cendrera hi ha un rètol que indica cap a Can Codonyers, però és un camí impossible de fer en bicicleta. S'ha de continuar cap a l'esquerra, en direcció les bòbiles. El camí et porta directe a la bòbila Campmany. A l'esquerra es pot anar a la carretera, però s'ha de continuar a la dreta, cap a Can Codonyers i Can Coll. Poc després de la bòbila hi ha la cruïlla de Can Coll i Can Codonyers. A Can Coll s'hi va pel camí de l'esquerra, que no té rètol, perquè algú l'ha tret. Aquí comencen els Turons de Can Coll, que pugen el Turó de Can Castelló (197 m.), del que ja he parlat. Pujades molt fortes i llargues. Això sí, el camí és preciós. Solitari del tot. Terra vermellós.

Un cop arribats al punt més alt comença la baixada cap a Can Coll; aquí he pogut provar els frens. Abans d'arribar a Can Coll, cap a l'esquerra hi ha un trencall que indica "Font del Frare / Montflorit / Cerdanyola". He intentat seguir-ho, per veure si arribava a la font, però ha arribat un moment que no he vist per on continuar, i a més hi havia força arbres caiguts, així que he tornat enrere i he seguit cap a Can Coll.

Se surt a la carretera de Cerdanyola, just quan s'acaba l'àrea de lleure. No sabia cap a on continuar. He vist que a l'altra banda de la carretera els rètols indicaven la continuació del B09 que ja conec, cap a Can Codina o Can Cerdà, i també la possibilitat de pujar al Puig de la Guàrdia i a la Urb. Montflorit. He decidit provar què tal era aquesta pujada, si es podia fer en bicicleta.

He tornat a posar en pràctica el que em van dir la Neus i el meu pare. Utilitzar el plat més petit. Realment, així et canses molt menys, no cal arribar mig ofegat. Vas més lent, però hi arribes. He anat pujant el camí --realment no era un camí de bicicleta--. He hagut de fer algun tram empenyent la bici, fins que al final he arribat a la Urb. Montflorit. Des d'allà la vista ja era espectacular, però encara ho ha estat més quan he arribat al mirador. Allà hi ha la torre de vigilància que es veu a la foto. L'esplanada està envoltada d'una valla, que va indicant, en cada punt, quina és la muntanya que s'hi veu (Serra de Marina, Montseny, Sant Llorenç, Montserrat, Tibidabo).

Mentre estava allà, gaudint de la vista i menjant la poma habitual, ha arribat un cotxe. Era el guàrdia forestal que vigila des de la torre. Li he demanat, sense gaire esperança, si m'hi deixava pujar un momentet, però ha dit que estava prohibit. Llàstima. Devia ser impressionant, la vista des de dalt.

He intentat tornar per un altre caminet --de fet no recordava bé per quin havia vingut--, però després d'esgarrapar-me les cames he tornat enrere, he trobat el camí inicial, que he hagut de baixar a peu en més trams encara. Des de Can Coll m'he dirigit cap al camí de Can Borrell, pujant la carretera. Amb el plat petit, realment, és un gust, pedalar.

Total: 1.24 h., 15.76 km.
Fotos al Facebook

Pels voltants de Can Castelló

Aquesta setmana he anat dos cops pels Turons de Can Coll, que recorren el Turó de Can Castelló, a la vessant nord de Collserola, tocant Cerdanyola. Uns 3 quilòmetres de pista, amb un desnivell considerable, en algun tram.
Dimecres al matí vaig anar-hi sola, abans d'anar a treballar. Vaig agafar la ruta B09, des de la hípica de Can Calders. El camí porta a la bòbila, i d'allà cap a Can Codonyers. Després de Can Codonyers, a la dreta es troba una forta pujada, amb una cadena, que porta a Can Coll. Aquí comença la pista pels Turons de Can Coll. Fortes pujades, alguns trams més plans, entre pins blancs. Amb la ventada del 24 de gener va haver una gran destrossa, i s'està fent la feina de neteja.
A mig camí hi ha una desviació cap a Montflorit i Cerdanyola, per la B11. Si se segueix la pista B09, s'arriba a Can Coll i la carretera d'Horta a Cerdanyola. Des d'aquí es pot tornar a Sant Cugat pujant per la carretera fins a l'entrada a la pista que porta a Can Borrell, B02.
Dijous vaig sortir al capvespre, amb la Neus. Vam fer el camí a l'inrevés, des de Can Borrell fins a Can Coll. A Can Coll vam creuar la carretera i ens vam dirigir cap a Can Codina, per la A09, que porta a Cerdanyola. Com que no teníem gaire temps vam parar poc després de Can Codina, abans del darrer pendent fort, per no haver de pujar-lo després.
En lloc de tornar pel camí de Can Borrell vam agafar el B09, pels Turons de Can Coll. Des d'aquest costat les pujades eren bastant fortes --i les meves cames estaven ressentides de l'excursió del dia anterior-- però vam aconseguir arribar a Sant Cugat, amb la llum del capvespre il·luminant els camps.