A Sant Cugat travessant jardins encantats

Dia radiant. Fred i net. No sé perquè, aquests dies em fan pensar en el nadal. No sé si us heu fixat, però el dia de nadal sempre és així.

Avui treballava i he portat la bicicleta per tornar cap a casa, ja que ahir no vaig poder fer-ho. Ben embolicada --polar i anorak, buff polar, guants--, he començat a pedalar des de la biblioteca, per agafar el tren des de Provença. El trànsit al centre de Barcelona era força tranquil, i era agradable, passejar-hi. Amb els Ferrocarrils he anat fins a la Plaça del Tibidabo, i des d'allà, Avinguda del Tibidabo amunt. No hi havia boira, ni contaminació. El mar s'estenia, blavíssim, sota el cel net.

Poc després de travessar, entre els revolts de l'avinguda, es troba el Parc de la Font del Racó. L'altre dia vaig passar-hi sense entrar. Avui, com que anava tranquil·la, sense pressa, disposada a gaudir de la sortida, hi he entrat. Una petita meravella, caminets de sauló, arbres antics i immensos, bancs i una font, d'on rajava aigua fresca i bona --si més no no deia el contrari.
Després de donar unes quantes voltes pel parc, mirant els arbres, he continuat carretera amunt. Llavors he descobert que tenia una sortida a la plaça del Dr. Andreu, on em portava el camí. M'hauria estalviat la darrera pujada, que fa força pendent.

Després de la plaça, on val la pena parar-se, perquè les vistes són impressionants --aquí es troba el emblemàtic Mirablau-- segueix un tram de carretera fins al Pla de les Maduixeres, on comença el Passeig de les Aigues. He parat a recuperar l'alè a la font de les maduixeres, una altra font amb aigua potable, en el meu camí cap a Sant Cugat.

Pedalar pel Passeig de les Aigues és un plaer; llàstima que el trencall cap al Tibidabo arriba molt ràpid, i comença la pujada per la pista forestal dels Jardins del Viver de Can Borni; sobretot els primers metres fan força pujada. Després, un cop es passa per sobre de les vies del funicular es més agradable.

Quan he arribat a la font de Can Borni he parat, un cop més, a beure aigua. He vist, sorpresa, que la porta dels Jardins estava oberta. No havia passat mai dins l'horari d'obertura. Hi he entrat. A poc a poc, empenyent la bici, perquè havia de mirar tots els rètols dels arbres i plantes. Un autèntic jardí botànic, que ha millorat el meu coneixement d'arbres i plantes. Només sentia algun que altre ocell, l'aigua, que degotava lentament. Aquí he trobat el primer gel del camí, el que un amic m'havia advertit que trobaria. L'herba s'havia convertit en petits glaçons; com que no feia sol, el fred era considerable.


Després d'estudiar tots i cadascun dels arbres he continuat fins a la carretera del Tibidabo. Avui havia decidit fer el camí habitual, però a l'inrevés. Des d'allà m'he dirigit a Vista Rica. En lloc d'agafar la pista que porta a Sant Medir he agafat el corriol cap als turons de Santa Maria i Sant Cebrià i el Portell de Valldaura. Color de tardor. Olor d'hivern. Mai havia fet aquest camí en aquest sentit. Molt agradable, i molt fred, perquè baixava tota l'estona i començava a bufar un aire glaçat.

Havia pensat anar fins a la serra d'en Ferrer, i baixar per Can Lloses i Can Catà fins a Can Coll, però començava a estar glaçada, així que a Casa Juaco, on comença la baixada cap a la Font dels caçadors i Can Cerdà, he començat a baixar. Ni un ànima. Acostumada als divendres, que sempre hi ha gent, avui feia fins i tot una mica d'angunia, anar tota l'estona sola.

Arribant a Can Coll hi ha un trencall que indica Can Borrell / Flor de Maig. Conec el camí, és un corriol que s'ha de fer a peu, alguns trams, que porta directament al començament del camí a Can Borrell. Només l'he fet de baixada, però he pensat que no seria tan terrible, fer-lo de pujada, així que l'he agafat. No era gaire llarg, però el terra estava glaçat, i les pedres relliscaven una mica. Això sí, m'he recuperat una mica del fred que havia passat baixant.

El camí fins a Can Borrell l'he fet en un moment; tenia ganes d'arribar a casa. Des de Can Borrell al Pi del Xandri he trobat molta gebra als marges; entre que la llum baixava i el gebre la sensació de fred s'aguditzava. Però ja arribava, i el color del capvespre compensava el fred i el cansament.


25 quilòmetres, 3 hores força tranquil·les.

Senders al voltant del Tibidabo

3 de la tarda a la sortida del metro de Mundet. Tres hores per davant per passejar-me per Collserola. Avui tenia aquesta intenció: passejar-me, amb la meva càmera, fotografiant arbres i flors, tot el tranquil que es pot anar sobre una bicicleta.

Havia pensat tornar a creuar Collserola, de nord a sud, començant, avui, per les Llars Mundet. Aquest cop no m'he equivocat de camí, he seguit el Velòdrom i he començat a pujar pel camí en ziga-zaga, flanquejat per xiprers i avets. Són arbres poc habituals a Collserola, per això m'han cridat l'atenció.

No sé quants revolts són, però m'he parat a molts d'ells, perquè les rodes relliscaven, amb la sorra. La darrera pujada, igual que l'altra vegada, l'he feta mig caminant. He de practicar més, per poder-la fer seguida, perquè és forta, però no és la pitjor que m'he trobat.

Barcelona estava cobert per una lleugera boirina; el cel sobre el mar, travessat per un llarg núvol que devia ser polució o boirina. M'agraden les tardes d'aquesta època, la llum dóna a la muntanya uns tons especials.

Avui, quan he arribat a la cruïlla dels turons i Carretera de Cerdanyola i Passeig de les Aigues, he decidit tornar a fer la pujada del Turó de Sant Cebrià i Santa Maria. És una pujada forta, però el camí és preciós, i té uns arbres que no he vist enlloc més. Per anar al Turó de Sant Cebrià s'ha d'agafar un trencall a la dreta, un sender tapissat de pinassa, que és un plaer recórrer. Llàstima que sigui curt.

Després s'ha de tornar enrere, en direcció Turó de la Font Groga. És curiós, aquest turó. Es tracta d'una lleugera elevació del terreny, com una illa d'arbres rodejada d'un sender. No deu fer més de 4 o 5 metres, aquesta illa, i el sender l'envolta. He hagut de retrocedir de nou i ja he agafat el corriol que baixa fins a Vista Rica. He descobert que la meva pràctica en trialeres ha donat el seu fruit, perquè el primer cop que vaig baixar aquest corriol vaig fer-ho a peu, i avui he pogut baixar-lo tot sobre la bici, pensant, en algun moment, que cauria de cap.

Havia pensat anar fins al Tibidabo, i després ja veuria què faria. Els meus plans han estat modificats per un rètol d'aquests que em tempten. Enfilant la carretera del Tibidabo, a la dreta, he descobert un corriol amb un rètol que deia: Coll de la Vinassa /Serra d'en Cardona / Turó del Puig. Tenia una lleugera idea que tot això estava a l'altra banda del Tibidabo, així que, contra tots els meus bons propòsits d'anar per pistes conegudes, l'he agafat. Per un cop, no m'he hagut de penedir. He hagut de fer algun tram a peu, però en general l'he fet sobre la bici. Anava seguint l'Arrabassada, uns quants metres per sobre. Un corriol estret, però fàcil de fer, i molt maco.

He anat seguint les diverses indicacions, escollint una mica a l'atzar entre els diferents camins. Finalment he agafat el camí a Les Planes, pensant que des d'allà podria anar a Sant Cugat. Pel camí he trobat un rètol que indicava Can Potosi 1852. M'ha cridat l'atenció, m'ha recordat que el meu pare me n'havia parlat, que abans era Aaron House, i he anat a mirar-la. Una mica frustrant, perquè hi havia una gran porta i no es veia gairebé res. He pujat per una reixa i he pogut fer una foto de la torre. Això sí, la vista des d'allà era impressionant.

He deixat la casa enrere i he seguit cap a Les Planes. A la Plaça del Transvaal hi ha una cruïlla, que porta a Can Cortès i l'Arrabassada, al Tibidabo pel Coll de la Vinassa i al Centre d'Informació de Collserola. He agafat el C02, que porta al Tibidabo i al Centre d'Informació. La llum del sol estava molt baixa, i conferia un to daurat a tot el que tocava. He agafat el camí al Tibidabo, de nou, però veient-lo a l'altra banda de la muntanya, força lluny, i tenint en compte que eren les 5, he pensat que no tindria temps d'arribar-hi, així que he girat cua i m'he dirigit, baixant, al Centre d'Informació del Parc.

Mai havia fet aquests camins. M'han agradat molt. Ara, pujar-los deu ser dur. Quan he arribat a la carretera de Vallvidrera he continuat endavant, sense tenir gaire clar on pararia. A 2/4 passat estava arribant a La Floresta, i he començat a pedalar amb totes les meves forces, perquè la llum baixava molt ràpid i no portava llum. Per sort, he arribat a Sant Cugat a temps, abans que es fes fosc del tot. Això sí, les meves cames se n'han ressentit, del tram final.

Gairebé 3 hores de camí, 23 quilòmetres.

A la font d'en Sert per Sant Medir

Aquest matí hem sortit amb la Maria i la Cèlia a una hora molt decent, gairebé 3/4 de 10. Començava a haver gent, però encara se circulava bé. Temperatura suau, que presagiava una excursió agradable.

Avui les volia portar a la Font d'en Sert, que m'havia ensenyat un dia la Neus i que jo havia tornat a trobar un divendres, tornant de la feina. Havia pensat que podíem fer una ruta circular, amb Sant Medir com a punt de partida.

Mentre pedalàvem cap a Sant Medir anàvem mirant el paisatge; és un plaer, el bosc, en aquesta època. Això sí, havíem d'anar amb compte --tota l'excursió-- amb els ciclistes que no tenen cap interès en mirar el paisatge i baixen com bojos, emportant-se tothom per davant. Fa ràbia.

Abans de Sant Medir, a l'esplanada que porta a Can Gener, ens hem desviat; no hi havíem anat mai, per allà, i jo crec que és més ràpid. Pendent més fort, però molt més curt. A més, ja surts després de Sant Medir, just al trencall que s'ha d'agafar per anar a la Reserva de la Font Groga (Urb. Sant Medir / Carretera Cerdanyola).

Hi ha dues opcions, per pujar-hi. Anar per la urbanització de Sant Medir, camí asfaltat, amb unes pujades terrorífiques, o agafar el camí de la marató, que comença poc després del trencall, tancat amb una cadena. Aquest segon és el que agafa tothom, i és per on torno jo de Barcelona, els 3 quilòmetres de pista.

Com ja he comentat algun cop, és un camí que no fa un pendent gaire fort, va fent ziga-zagues, però que en algun tram té moltes pedres i pot ser incòmode. Això sí, és preciós. Avui he constatat que és molt millor pujant que baixant, més descansat.

He descobert el punt on m'equivoco baixant; sempre agafo un camí amb un pendent més fort, i moltes més pedres. Crec que el proper cop ja sabré fer-ho bé. Quan hem arribat a dalt de tot --la Cèlia maleint-me, perquè no li agraden els camins amb pedres-- ens hem trobat força gent. El tram fins a Vista Rica és un passeig agradable, pràcticament pla. La vista és impressionant, amb la plana del Vallès, Sant Llorenç i Montserrat. A més, avui feia un dia clar i es veia tot molt bé.

A Vista Rica hi havia moltíssims cotxes. Allà hem agafat el camí que jo creia que portava a la font d'en Sert, la pista que baixa a la dreta de l'edifici, tancada amb una cadena. No té cap indicació ni número, però, curiosament, és força còmoda i ampla.

Hem començat a baixar. En algun tram fa més baixada, i encara hi ha restes de les obres que han fet per restaurar el camí, que havia quedat malmès per les pluges de l'hivern passat. És una zona molt humida, amb arbres de ribera, en lloc dels pins i les alzines habituals, que també hi són.

Hi ha hagut un moment que he pensat que ens havíem equivocat de camí, perquè no recordava que hi hagués cap pujada, i de sobte ens hem trobat una que ens ha sorprès tant que no l'hem pogut pujar amb la bici. De seguida, però, hem baixat i hem arribat al paratge de la font.

Ens ha sorprès; estan fent obres, netejant-lo, i es veia una mica brut. Ara, si t'oblidaves del material de les obres, el lloc és preciós, adient per anar a berenar o esmorzar, a la primavera o a l'estiu. Ara potser és una mica massa humit.


Des d'allà surt un caminoi que porta a sota de Can Puig. Des d'allà, baixada forta a Sant Medir i cap a casa.

20 km. 2 hores de bicicleta tranquil·la.

Pels voltants del Portell de Valldaura

Divendres de nou. Avui he sortit abans de treballar, a 3/4 de 3 ja estava a l'estació de Mundet, disposada a fer una bona excursió, sense perdre'm ni provar camins estranys. Per increïble que pugui semblar, ho he aconseguit.

M'havia proposat trobar la font dels Caçadors, que està indicada des de punts diversos, i no la trobo mai. He agafat la ruta més llarga, per fer quilòmetres. La Carretera Alta de Roquetes puja suau fins a Torre Baró. Avui no he dubtat, he deixat per un altre dia els temptadors trencalls cap als turons de'n Segarra, de Roquetes i Blau i he seguit la pista que va al Passeig de les Aigües, segons el rètol. La veritat és que la he tornat a trobar per casualitat, seguint un camí que puja a l'esquerra, amb un rètol que indica Prohibit el pas, en lloc de continuar cap al barri de Roquetes.

Ja la vaig agafar l'altre dia. És una pista que va carenejant a mitja alçada per la vessant oest de la muntanya, preciosa. Tardor per tot arreu. I ni un ànima. Es noten els quatre dies de festa. La pista arriba al pont sobre Can Rius, el pont que passa per sobre de la carretera d'Horta, igual que el de Valldaura, més endavant.

Jo he creuat el pont i he continuat endavant, en direcció Forat del Vent / Portell de Valldaura. El primer tram d'aquesta pista A04 segueix sent força agradable, amb alguna pujada, fins al punt del Forat del Vent. Es nota el canvi de vessant, el costat de mar és menys feréstec i no tan humit.

S'arriba a una cruïlla. En forta pujada, el Matamatxos, que porta al Portell de Valldaura pel Turó d'en Fotjà. També es pot optar per baixar per A14 cap a Can Catà o agafar la carretera d'Horta en direcció Cerdanyola. He decidit provar si aconseguia pujar el Matamatxos sense parar. He començat bé, força animada. Com sempre, ha arribat un punt que la roda m'ha relliscat i m'he hagut de parar. Avui, però, he pogut continuar de seguida i he arribat al final molt satisfeta.

Aquesta pista porta fins a Casa Juaco. Des d'allà surt un corriol d'aquests que teòricament no he d'agafar, que porta al Portell de Valldaura; he recordat el tram de carretera que hi ha fins al pont de Valldaura i he pensat que el corriol no seria gaire terrible --no més, si més no, que altres que he superat--. I així ha estat; algun tram a peu, però la major part sobre la bici, i he arribat al pont de Valldaura, a sobre la carretera d'Horta a Cerdanyola. En aquest punt canvia de vessant i comença a baixar cap a Cerdanyola. És on es troba el rètol de fusta del Forat del Vent.

Com que el meu objectiu era anar a la Font dels Caçadors, i el trencall que volia agafar està carretera avall, he començat a baixar. Poc després del Mirador de Cerdanyola hi ha el restaurant Can Valldaura. Allà he vist, també, una indicació a la Font dels Caçadors, i he decidit seguir-la. Algun tram de forta baixada i un camí preciós, encatifat de fulles daurades, amb molsa a totes les pedres.

El final ha estat una mica frustrant. He arribat a la seu del club dels Caçadors, que es passa venint de Can Cerdà. No he sabut què més fer, per trobar la font. A més, en aquest punt la cadena de la bici ha decidit espatllar-se, i he hagut de barallar-me una estona amb ella, pensant que s'havia tornat a torçar. No girava, ja em veia tornant a peu. Però amb paciència s'ha tornat a posar bé i he pogut continuar.

Era aviat. 2/4 de 5. No volia tornar, encara, així que, posats a pujar, he decidit tornar enrere pujant la pista de la font dels Caçadors, que és una del més terribles que conec, perquè a banda del desnivell, és llarguíssima. He tornat a arribar al quilòmetre 8 de la carretera d'Horta --l'antic bar del Forat del Vent-- cansada, però satisfeta.



En aquest punt, com que no volia tornar pel mateix camí, he agafat la carretera cap al pont de Valldaura. Allà, en lloc de seguir per la carretera cap a Cerdanyola, he agafat la pista que baixa a l'esquerra del pont, en direcció Passeig de les Aigues / Arrabassada. No l'havia agafat mai. Va baixant, molt agradable, passant pel Centre d'Acollida d'Animals de l'Arrabassada, fins a desembocar a la carretera. Allà no he tingut més remei que començar a pujar; per sort, el desnivell no és gaire fort, encara que les meves cames ja començaven a fer figa.

A Vista Rica he agafat la pista de la Reserva de la Font Groga. Baixant pel camí que surt a l'esquerra, tancat amb una cadena, arribaria a Sant Medir. Avui he mirat quina distància tenia, aquesta baixada, perquè sempre em sembla llarga, i és que és molt cansada. Són 3 quilòmetres fins a l'ermita. 3 quilòmetres d'esquivar pedres i sots, baixant amb el cul aixecat del seient per controlar millor la bici. A més, començava a estar gelada.

De Sant Medir a casa és un moment --un moment de 20 minuts-- perquè és un camí molt conegut, tot baixada. El darrer tram l'he fet a poc a poc, mirant el cel; el sol es ponia, i els núvols que el vent esfilagarsava anaven canviant continuament de color. Hi ha hagut una estona que tot era rosat. Si no hagués estat pel fred, m'hi hauria quedat fins que es fes fosc.

A 2/4 de 6 he arribat a Sant Cugat. 28 quilòmetres. Més de 2.30 h. Crec que ha estat una de les sortides amb més desnivell. Això sí, per pistes adequades, sense proves estranyes.

De Barcelona a Sant Cugat per la Vall de Can Masdeu

Avui m'havia proposat comportar-me i no deixar-me temptar per cap camí llaminer. He començat bé; a 2/4 de 4 estava a la sortida del metro de Mundet, preparada per començar a pedalar.

Havia pensat tornar a fer el camí que havia fet un dissabte de setembre, sortint de treballar. He anat pel lateral de la ronda fins al Camí antic de Sant Llàtzer, que porta a la Carretera Alta de Roquetes. Uns metres més enllà, davant la Clínica Stauros, comença la pista que porta al Coll de la Ventosa.

El començament es fa bé. De seguida s'arriba a Can Masdeu, la casa okupa, on fan activitats i tallers, i a l'Hospital de Sant Llatzer. A partir d'aquest punt comença la pujada forta, en un terreny bastant erm. Recordava la calor que havia passat al setembre. Avui, en canvi, feia més aviat fresca, el cel tapat, amb prou feines es veia el mar.

Quan em faltava poc per arribar al Coll de la Ventosa, un cop superades les dues pujades fortes, he vist un rètol que indicava un corriol a la dreta. Deia "Font de Santa Eulàlia". No m'he n'he pogut estar. Les fonts tenen un no sé què que m'atreu. He pensat que si es posava difícil tornaria enrere. Però no; era un corriol molt decent, sense gaire pendent, i de seguida s'arribava a la zona de la font, un lloc amb bancs per anar a fer berenars i dinars.

He tornat enrere i he continuat cap a dalt. Al pàrquing del Coll de la Ventosa es poden agafar camins diversos. Jo he agafat el que hi ha a l'altra banda de la carretera, la pista que pujant porta a la Serra d'en Fotjà i al Forat del Vent. Poc abans d'arribar al Matamatxos he parat un moment. Hi havia tres homes parlant, i un m'ha dit una cosa que m'ha fet gràcia. "A tu et conec", em diu. "T'he vist altres dies per aquí, veritat?". Com que no és gaire habitual trobar dones, es deuen fixar més. A més, sóc l'única persona que es para a fer fotos, i m'ho ha comentat.

M'han explicat que anaven a baixar per una trialera que no era difícil, i que era un camí molt maco. M'hi he apuntat, pensant que així, si em passava alguna cosa, per un cop tindria qui m'ajudés. Hi havia un dels tres que semblava força expert. Els altres dos, si fa no fa com jo.

La trialera començava allà mateix, un corriol que baixava a la dreta. La setmana passada m'hi vaig fixar, perquè hi havia un grup gran que baixaven per allà. No era com les que jo conec. No tenia gaires arrels ni pedres ni forats. M'han col·locat al mig, i he anat baixant darrera d'ells. Era l'única que anava fent crits; no ho podia evitar, en alguns moments m'ha semblat que sortia volant. De tota manera, en cap moment he pensat que hi hagués perill.

Hem anat a sortir a l'A05, una mica més amunt de Can Lloses. Els homes se'n tornaven cap a Barcelona, així que ens hem separat allà; no sé perquè, tots els homes se senten obligats a donar-me consells i dir-me que vagi amb compte.

Queia la tarda. El camí fins a Can Coll es fa ràpid --encara recordo el primer cop que vaig fer la pujada forta, abans de Can Codina, que em va semblar impossible--. Ara la trobo una mica antipàtica, però es fa bé. A l'alçada de Can Codina m'he hagut de parar a mirar els camps; acabats de llaurar, tenien aquell color vermellòs de la terra remoguda. Hi havia una mica de sol, llum de capvespre. Les fotos no poden reproduir les colors i la tranquilitat de la tarda (tranquilitat absoluta, no passava ni un ànima).


Arribant a Can Coll, com que era aviat, he decidit que en lloc de tornar per la carretera i Can Borrell, pujaria pels Turons de Can Coll, que diumenge no em van semblar tan terribles com el primer cop que els vaig fer. Tenen una pujada molt forta, però la resta es pot anar fent bé. A més, aquella banda de muntanya, amb els pins i el terra vermellós, és preciós.

He arribat a 2/4 de 6 a Sant Cugat. 2 hores bastant intenses, 22 km.

A Sant Cugat per la ruta del tramvia blau

Avui he tornat a intentar arribar al Passeig de les Aigues des de Barcelona, després de l'intent fallit de la setmana passada. Aquest cop m'havia informat bé. Podia arribar-hi tranquil·lament pujant per l'Avinguda del Tibidabo. A més, quan he sortit dels ferrocarrils, a la parada d'Av. Tibidabo, he trobat un noi, molt ben equipat, que m'ha dit que també pujava fins a la Carretera de les Aigues, i m'ha indicat com anar-hi. Només havia de seguir les vies del tramvia blau, des de la Plaça J.F. Kennedy fins a la Plaça del Dr. Andreu. Com que jo anava més ràpid que ell, l'he anat esperant per saber si anava bé.

Un cop passada la plaça comença un tram de carretera que porta fins al Pla de les Maduixeres, un dels extrems del Passeig. Com que era aviat --només havia trigat 15 m. en pujar fins allà-- he pensat que abans de pujar cap al Tibidabo podia fer el Passeig fins al final i tornar al punt on es puja cap als jardins del viver de Can Borni.

Poc abans d'arribar a la parada del funicular de la Carretera de les Aigues hi ha una zona de cases. Allà he comès un error (segons com es miri, és clar), que m'ha fet tornar a caure de nou en els camins impracticables.

Hi ha una indicació de la Font del Mont. Això de les fonts és molt atraient, així que no he pogut evitar seguir la indicació. Hi havia una cruïlla amb dos carrers. Un que feia moltíssima pujada, que es deia Torrent de la Font del Mont, i un altre, el que he agafat, que era el carrer de la Font del Mont, amb un senyal de carrer sense sortida. Inicialment el camí era un carrer asfaltat i no tant pendent, però de seguida a començar a pujar molt. Veient la torre de Collserola a sobre, he pensat que hi pujava en línia recta.

Pujant i pujant he arribat al final del carrer. Efectivament, no hi havia sortida. Però allà mateix sortia un petit corriol --o això m'ha semblat a mi-- que he pensat que em duria a algun lloc a prop del Tibidabo. L'he anat seguint. Per sort, aquest cop no hi havia pedres, i el pendent no era molt fort; això sí, era molt estret, i havia de vigilar on posava els peus, per no relliscar cap a baix. A més, estava ple de vesc a banda i banda, i m'he anat enganxant la roba i fent esgarrinxades als braços. De tant en tant trobava algun tronc creuat al mig, i algun m'ha costat molt passar-lo.

Ha arribat un moment que el camí no seguia, o es perdia entre les branques. En canvi, cap a la dreta, una mica més amunt, sentia veus i soroll de màquines. He deixat la bici i he anat a investigar. Hi havia una carretera en obres, que segur que devia portar a algun lloc. He tornat a buscar la bici, pensant en com me les arreglaria per pujar fins allà dalt. Ho he aconseguit, arrossegant-la, i aixecant-la. El problema ha estat quan he arribat a dalt. La carretera estava flanquejada per una valla de fusta, per contenir el ciment. M'he sentit incapaç de passar per sobre, amb la bici.

Com que sóc una persona afortunada, abans que decidís tornar a baixar ha aparegut un dels treballadors de la carretera, i després de mirar-me amb cara de sorpresa --no entenia com havia arribat allà-- ens ha ajudat a passar, a la bici i a mi. M'ha informat que estava a Vallvidrera, i que allò era la carretera cap al Tibidabo.

Des d'allà tornar era fàcil. Un parell de quilòmetres de pujada suau i he arribat a la carretera de l'Arrabassada. Un cop allà podia baixar per la carretera cap a Sant Cugat o retrocedir una mica cap a Barcelona, fins a Vista Rica, per tornar per la reserva de la Font Groga. Com que encara tenia temps he optat per aquesta segona ruta.

El camí fins que comença la baixada per la reserva parcial de la font groga és preciós, sobretot en aquest temps de tardor. Colors de tardor, i llum de capvespre. La baixada cap a Sant Medir, per la pista que comença amb una cadena, és dura, perquè és un camí amb moltes pedres, s'ha de vigilar. Però és molt més maco que la baixada per l'urbanització de la Mina de Sant Medir.

Arribava a Sant Medir cap a quarts de 6. Ni un ànima. He parat a beure aigua i m'he abrigat per enfilar la baixada cap a Sant Cugat. El camí de baixada és força fosc i ombrívol, sort que me'l conec força. Els cinc rierols entre Sant Medir i Can Borrell porten aigua, i amb tan poca llum es fa incòmode, travessar-los.

A les 6 en punt arribava a Sant Cugat, dues hores i 20 quilòmetres des de la parada de l'Av. del Tibidabo.

A Sant Cugat des Sant Joan de Déu: un intent fallit

He sortit tard i he pensat que si agafava el metro o el tren se'm faria fosc, així que he decidit començar a pedalar des del començament, i intentar arribar al Passeig de les Aigues des de la Diagonal.

Estava a la Gran Via, a l'alçada d'Urgell. Des d'allà hi ha carril bici pràcticament fins a la Diagonal --tret d'algun tram on no he aconseguit trobar-lo, encara que em sembla que hi era--. He agafat la Diagonal, divendres a la tarda a les 5, competint amb els cotxes que sortien de cap de setmana --pel carril bici, evidentment--. És agradable, si no mires cap a la calçada, poder anar pedalant tanta estona en pla.

He arribat al Parc Cervantes. No hi havia estat mai. M'ha sabut greu anar amb pressa --la llum baixava molt ràpid-- i no poder-me parar a mirar les diferents varietats de roses, n'hi havia moltíssimes.

El Parc es travessa --jo he pujat la bici per les escales, després he vist que hi havia un camí la mar de còmode -- i a l'altra banda està la carretera d'Esplugues, on torna a començar el carril bici, en direcció San Joan de Déu. No tenia gaire clar com continuar, però com que he vist que el carrer que pujava després de l'hospital es deia Finestrelles i em sonava que des del Passeig de les Aigues es va al turó del mateix nom he pensat que m'hi duria.

He començat a pujar. Un pendent impressionant. Al final he hagut de baixar de la bici, perquè no podia més. Per sort, abans d'enfilar el darrer tram he trobat un rètol d'aquests del Parc que indicava Passeig de les Aigues, així que he girat a la dreta per aquell carrer. De seguida s'arriba a una cruïlla amb altres indicacions --Pedralbes, Parc Cervantes--, i cap a l'esquerra, Passeig de les Aigues. Amb prou feines era un corriol que pujava muntanya amunt, en línia recta. L'he agafat, mentre pensava que no n'aprendria mai, que no l'havia d'agafar.

He començat a pujar. Als 50 m. ja estava xopa de suor i als 200 m. he pensat que no podia fer una passa més, carregant amb els 16 k. de la bici. Cada cop hi havia menys llum, i allò no duia enlloc. Però tossuda i insensata com sóc, he seguit endavant; a més, em feia pànic haver de baixar per on estava pujant. Ha arribat un moment, però, que he hagut de prendre una decisió. Ha estat quan pensava que ja estava arribant al Passeig i en lloc de veure'l he vist que el turó que pujava feia una petita vall i seguia endavant, i el Passeig es veia lluny, entre la boira. I era gairebé fosc. He estat temptada de seure al terra i posar-me a plorar.

Però com que no m'hauria servit de res, he girat i he començat a baixar, relliscant, la bici i jo, entre les pedres i la sorra. Realment, feia molt pendent i era incomodíssim. Però la por de trobar-me a les fosques --i el pendent-- em donaven ales i he arribat al començament en un tres i no res.

He tornat pel mateix camí. La Diagonal, plena de bicicletes, als semàfors gairebé féiem cua. Això sí, després de la suada era un plaer, el circuit urbà. He arribat a Provença a 2/4 de 7 i he agafat el tren cap a casa, pensant en la dutxa calentona que m'esperava.

Al Forat del vent

Feia dies que volíem anar al Forat del Vent, amb els nens. Els n'havia parlat, i no sé quina idea s'havien fet, perquè tenien molt interès en anar-hi; de fet, el mateix que em passava a mi, quan només el coneixia d'haver sentit el nom.

Aquest matí hem sortit amb la Maria, la Cèlia i el Guillem. He pensat que era un bon dia per pujar-hi. Poc abans de 2/4 de 10 estàvem a la plaça Rotary, ben abrigats, perquè ja comença a fer fred. Hem enfilat el camí a Can Borrell, i d'allà a l'Àrea de lleure de Can Coll, baixant per la carretera.

A partir de l'àrea de lleure comença la baixada fins a Can Codina. Avui, no sé perquè, hi havia força gent, per aquesta zona. Normalment és més tranquil·la. A la cruïlla entre A09 i A05 hem girat a la dreta, en direcció Can Catà. El Guillem començava a dir que estava cansat, malgrat anar sempre el primer. De fet, portàvem molt bon ritme gràcies a ell, que tirava molt.

Hem seguit endavant. Ens hem parat a fer un mos al prat on vam esmorzar fa gairebé un mes, el primer cop que vam intentar anar al Forat del Vent, amb la Clara i els nens. Una mica refets hem continuat per A05 amunt, en direcció Can Lloses. Ja els he advertit que a partir d'allà començava la pujada, que encara que no fos forta, es fa una mica pesada perquè és llarga. El Guillem, cada cop que veia un rètol que indicava el Forat del Vent volia desviar-se, però avui estava decidida a pujar-hi bé, per la pista, sense haver d'empenyer la bicicleta per camins impracticables.

Hem arribat a la carretera, i hem agafat la pista, a la dreta, que puja a Can Ferrer. Aquesta pista ja fa més pujada, però el camí és preciós. Hi passaven moltes bicicletes, ens hem passat l'estona saludant. Quan els nens ja començaven a estar una mica cansats hem arribat al que jo penso que és el Forat del Vent, el punt on es veu a un costat Barcelona i a l'altra el Vallès --Cerdanyola, Sabadell i al fons Montserrat i Sant Llorenç--. A més, després del vent de la nit la muntanya es veia netíssima. A sobre de Barcelona hi havia alguns núvols, i els raigs de sol es filtraven entre ells i feien una llum molt especial sobre el mar, que semblava metàl·lic.

En aquest punt havíem de decidir què fèiem. Podíem tornar enrere, però jo sabia que a la Maria no li agradava gens fer rutes d'anar i tornar, així que ens hem dirigit cap a la dreta, direcció Carretera d'Horta/Serra de'n Fotjà/Valldaura. El camí és curt, de seguida s'arriba a la carretera, i s'ha de seguir, en pujada suau, fins al restaurant Casa Juaco. Just després hi ha un rètol d'un antic bar, que es deia El Forat del Vent. Des d'allà ja podíem haver tornat, per la baixada cap a la Font dels Caçadors i Can Cerdà, però em feia il·lusió que veiessin el rètol de fusta del Forat, així que els he fet seguir una estona més per la carretera.

No recordava gaire si hi havia molt o no, fins que la carretera canvia de banda de muntanya. La veritat és que s'ha fet una mica llarg. No feia molta pujada, però era una pujada continua. Quan semblava que no podíem més hem arribat al pont que van fer per anar al Turó de Valldaura. Just allà canvies de banda i comença la baixada cap a Cerdanyola. Uns metres més enllà, a l'altra banda de la barrera protectora de la carretera, hi havia el rètol del Forat del Vent. Ens hem fet les fotos pertinents, per deixar constància, i hem començat a baixar per la carretera.


La veritat és que són uns quants quilòmetres, per baixar amb els nens. A més, com que anàvem ràpid, i feia vent, ens hem quedat congelats. Per fi hem arribat a la cruïlla amb el B02, que ens ha portat en un moment a Can Borrell, i d'allà a casa, on ens esperava una dutxa d'aigua ben calentona --si més no a les tres dones, perquè el Guillem s'ha quedat al pavelló a jugar a handbol amb els seus amics--.

25 km, 2.30 h.

De Barcelona a Sant Cugat per Valldaura

Divendres de nou. De bon matí ja notava el pessigolleig de l'anticipació. Avui tornaria a sortir en bici, després de tota la setmana sense agafar-la. He decidit canviar la bicicleta per la piscina, durant la setmana, perquè és massa fosc.

Avui he sortit de treballar a les 3. A 3/4 de 4 estava al peu del Velòdrom d'Horta, disposada a pujar pel camí de ziga-zaga, que m'havia agradat tant l'altre cop. Però m'he equivocat i he agafat, un cop més, una pista que no era per bicicletes. Havia d'haver rodejat el velodrom, i en lloc de fer-ho he pujat recte, fins a una pista que indicava "Castell Fortí/Can Massó/Portell de Valldaura". Encara no havia fet ni 100 m. i he hagut de baixar de la bicicleta i començar a caminar.

Arrels i moltes roques. Com que patia per la bicicleta --dilluns ja havia hagut de deixar-la al ciclista, perquè em canvies un tros de la cadena, que s'havia torçat diumenge-- l'he portat la major part del temps a pols. Hi ha hagut algun moment que he pensat que no arribaria enlloc, que hauria d'abandonar la bici, perquè cada cop pesava més.

Al final, però, després de 800 m. de pujada, he arribat a un petit cim, amb una torre elèctrica. La vista des d'allí era impressionant, gairebé compensava la pujada --sobretot un cop feta--. A partir d'allà sortia un corriol, que encara que fes pujada i fos estret, m'ha semblat una meravella.

M'ha fet gràcia que avançant pel corriol, pensant que no tenia ni idea d'on em duria, he trobat la fletxa que es veu a la foto, que resultava una mica xocant, enmig del bosc.

Finalment he arribat a un punt que conec d'altres ocasions, que porta cap al Tibidabo per un costat i al Horta per l'altre, i a les Llars Mundet per on jo venia --si hagués agafat el camí normal.

Quan he arribat allà, i m'he parat a decidir cap a on tirava, han passat dos nois en bicicleta, que també s'han parat un moment i m'han preguntat si venia del Laberint. Els he dit que sí, però que m'havia equivocat i havia pujat per un camí bastant dur; han quedat al·lucinats, mirant-me amb una certa admiració --o almenys a mi m'ho ha semblat-- i dient "Està molt bé, això, és un camí duríssim".

Des d'allà, com els he dit, el camí sembla la Rambla. La pista B03, que rodeja la muntanya, als peus del Turó de Valldaura, és molt agradable. Una mena de Passeig de les Aigues, bastant més amunt. Arriba la cruïlla que també conec, que permet anar a l'Arrabassada, a Vista Rica pels turons de Sant Cebrià i Santa Maria o al Turó de la Magarola i la carretera de Cerdanyola. He agafat aquest darrer camí, que m'ha dut, igualment, a Vista Rica, per la vessant de Cerdanyola.

A Vista Rica m'he abrigat, perquè ja sabia que des d'allà, fes el que fes, començaria a baixar. He agafat el camí que comença paral·lel a la carretera, que està en obres, però és una pista força decent. No sabia ben bé on em duria, i en alguns moments he hagut d'escollir entre dos trencalls. Finalment, després de baixar i baixar, i pujar de tant en tant, he arribat a la Font d'en Sert. M'ha sorprès, la veritat, però ja sabia on estava, almenys.

Mentre mirava la font he sentit un soroll entre els arbres. M'he quedat quieta, perquè ja sabia que era. Un porc senglar, força gran, aquest cop. M'he esperat un moment, i com que he vist que no baixava on estava jo he marxat. Començo a acostumar-me, a aquests animals amb qui compartim el bosc.

Seguint el corriol que surt de la font he arribat en un moment a Can Puig, i des d'allà a Sant Medir és un moment. He recordat el darrer cop que vaig baixar, abans de canviar les pastilles dels frens, que vaig passar por i tot. A Sant Medir no hi havia ningú. Tenia ganes d'arribar a casa, perquè començava a sentir-me congelada, fins i tot em costava canviar les marxes, de tant fred que tenia a les mans.

Finalment, a 2/4 de 6 he arribat. Gairebé 16 km, 1.45 de bicicleta. El proper cop sortiré més abrigada.

De Barcelona a Sant Cugat per Torre Baró

Divendres tarda. A les 4 en punt he recollit tot, m'he canviat i m'he dirigit cap a Mundet, amb la línia verda del Metro. Avui volia provar un nou camí per arribar a Sant Cugat, volia arribar-m'hi fins a Torre Baró.

La ruta comença pel lateral de la ronda de la Vall d'Hebrón, que s'ha de seguir al llarg de poc més d'un quilòmetre, fins arribar al Camí antic de Sant Llàtzer, que duu a la Carretera Alta de Roquetes. Davant la clínica Stauros es passa pel començament de l'A03, que porta a Can Masdeu i l'Hospital de Sant Llàtzer.

La meva ruta, però, seguia endavant per la Carretera de Roquetes, en direcció al Turó de Roquetes. Anava pujant de forma suau però continua, amb Barcelona, que s'estenia a la dreta. A mitja pujada, a l'esquerra he trobat una zona amb uns bancs i una font, on s'estaven un grup de persones grans, parlant. M'han ofert un got per poder beure aigua, i m'han explicat les seves històries.

La carretera feia un revolt pronunciat cap a l'esquerra, i allà al davant s'alçava l'anomenat castell de Torre Baró, una construcció inacabada del principis del s. XX, que havia de ser un hotel. Tenia dues opcions, seguir la carretera o enfilar un camí que començava allà mateix, tancat amb una cadena, amb un rètol que indicava Turo d'en Segarra / Turó Blau / Turo de Roquetes. Ja havia vist que no era ben bé una pista per bicicletes, però era prou ampla, tot i la forta pujada. L'he seguida una mica, trams a peu, trams en la bicicleta, fins que he arribat a una valla, i no he pogut continuar.

La llum del sol anava baixant. Em començava a preocupar, perquè no tenia clar per on seguir. He decidit seguir una mica més la carretera i després d'un parell de girs m'he trobat, com un premi, l'inici del Passeig de les Aigues, un camí planer entre arbres vestits de tardor.

Uns quants revolts més enllà he arribat a una cruilla. Cap a la dreta, l'àrea de Can Cuiàs. Cap a l'esquerra, Coll de la Ventosa, Forat del Vent, Carretera de Cerdanyola. He pensat que amb la llum que quedava el millor era fer la ruta coneguda, cap a la Carretera de Cerdanyola. Deixo Can Cuiàs per un altre dia. A l'esquerra, pel turó, pujava un corriol cap als tres turons que havia vist a l'altra banda. Un altre dia el seguiré.

El camí cap al Forat del Vent i Coll de la Ventosa anava fent baixada. Em temia que al final hauria de pujar molt, però no ha estat així. He arribat al pont de Valldaura, sobre Can Rius, i l'he seguit cap a Can Ferrer. No havia fet mai aquest camí en aquest sentit, sempre a l'inrevès.

Quan he arribat a la Carretera de Cerdanyola he girat a l'esquerra, per agafar el camí cap a Can Lloses. Era terreny conegut, sabia que després trobaria Can Catà, Can Codina i arribaria a l'àrea de lleure de Can Coll. Aquesta zona la conec --sempre de pujada, no l'havia fet baixant --i sabia el que podia trigar, més o menys.

La baixada és molt agradable. Algun tram més pendent, però en general es fa bé. Començava a fer fresca, la llum del capvespre era relaxant. A Can Catà he mirat el rellotge; portava una hora des de Mundet. Poc més d'11 quilòmetres. A partir d'aquí ja era una mica com el camí de casa.
M'ha sorprès la diferència entre aquesta banda de la muntanya i la de Barcelona. Aquella, seca, com si no hagués plogut mai. La banda obaga, ben humida, el terra com si l'haguessin escombrat, sense sorra.

He arribat a Can Coll. Com que no m'agradava que es fes fosc he pujat per la carretera a tota la velocitat que em permetien les cames i el camí fins a Can Borrell igual. Arribava a Sant Cugat a 1/4 de 7, hora i mitja de bicicleta, 21 km.

Al Forat del Vent pel torrent de Sant Iscle

Les sortides de dissabte en grup comencen a fer-se habituals. Això sí, el grup és d'allò més variat, gairebé mai som els mateixos.

Ahir vam sortir la Clara, la Cèlia i el Guillem. La Cèlia i el Guillem s'han convertit en fixos, no em permeten sortir sense ells. Els vaig dir que els portaria al Forat del Vent, i els va semblar molt bé, perquè no sabien --ni jo mateixa-- on ens ficaríem, per arribar-hi.

Vam enfilar el camí cap a Can Borrell, però per fer drecera vam agafar el trencall nou que surt a l'esquerra, poc després del Pi del Xandri. Jo recordava que hi havia un tram dolent, fins arribar a la pista B07, però ahir no el vam trobar i hi vam arribar sense problemes. B07 amunt, direcció Turó de la Torrefera. Abans de la pujada final surt una pista a l'esquerra, sense indicacions --algú les ha trencat, com moltes altres--. La vam agafar, perquè els nens no volien fer aquella pujada i jo sabia que encara faríem més drecera, per arribar a Can Coll.

El que no recordava és que també tingués alguna que altra pujada forta. Això sí, de seguida s'arriba a Flor de Maig, que queda a la dreta. Vam haver de baixar un tram petit per la carretera de Cerdanyola, sense problemes. A l'àrea de lleure de Can Coll, de fet, comença l'excursió. Hauríem de poder traslladar-nos-hi directament. La pista A09, cap a Can Codina / Can Canaletes, és una de les habituals, encara que el Guillem no l'havia fet mai i la Cèlia només un cop. Ens vam trobar força gent, tot i ser bastant aviat.

A la cruïlla amb A05 ens vam dirigir cap a Can Catà. Els nens ja havien escalfat i anaven molt bé, encara que de tant en tant preguntaven quan pararíem a esmorzar. Vam deixar a l'esquerra el trencall a Can Fermí, sense agafar-lo, i vam continuar cap a Can Lloses. En el punt que el camí fa un gir pronunciat, la pista principal segueix a l'esquerra i a la dreta puja el camí de GR-92 cap a Serra Can Ferrer / Forat del Vent. Allà hi ha una esplanada, amb una clapa de gespa al mig; ens hi vam parar a esmorzar, mentre els nens aprofitaven per fer-se fotos.

El Guillem, que prefereix els camins accidentats a les pistes còmodes, ens va temptar per agafar el GR, que jo sabia que no era assenyat agafar. Però li vam fer cas. El camí, preciós. Això sí, no el recomano a ningú que no tingui esperit de trialer. I menys de pujada. Ens vam trobar gent baixant, que ens deia:
-"Ja sabeu on aneu?", i nosaltres responíem:
-"Sí, al Forat del Vent". Quan ens responien:
- "Fa molta pujada, aquest camí".-
ens vam picar --almenys jo-- i vam dir que tant era, nosaltres hi arribaríem. Què es pensaven! Però és que tenien raó, era impossible --si més no per nosaltres-- fer-lo en bicicleta. Pedres, esglaons, arrels, esbarzers, branques baixes... i vinga a pujar, pensant que ja no tenia remei, que havíem d'arribar a dalt, fos on fos aquest "a dalt".

El que em consolava era que de tant en tant trobàvem algun rètol que indicava el Forat del Vent, així que anàvem bé. En algun moment, però, ens vam equivocar i vam deixar el GR, retrocedint, fins a sortir a la pista A14. Això ho he vist després, mirant el plànol. Vam pujar pel torrent de Can Iscle, segons he llegit en algun lloc, un dels paratges més humits de la serra.

Si haguéssim seguit a l'esquerra, en algun punt, en lloc d'anar a la dreta, hauríem arribat al Forat del Vent, al punt de la carena des d'on es veu Barcelona i el Vallès. Però no, vam anar a parar al mig de l'A14, i uns nois que vam trobar ens van dir que per anar al Forat del Vent havíem de pujar el Matamatxos. Encara que el Guillem hi insistia, vaig ser raonable i vaig dir que ho deixàvem per un altre dia, que pugéssim per un camí més normal. Vam agafar el A14 cap a la dreta, en direcció Sant Iscle. Arriba a un punt que hi ha la tanca del bosc de Can Catà, per la part de dalt. El Guillem va investigar, però estava tancada, així que vam baixar per la pista lateral, A20, que curiosament no apareix en cap plànol, i que va a sortir entre Can Lloses i Can Catà.

Un cop allà, havíem de decidir. Tornàvem per Cerdanyola o per on havíem vingut? Encara que estàvem cansats, el camí de Can Codina, tot i fer pujades, era el més curt, així que el vam agafar.
Can Codina, Àrea de lleure de Can Coll, carretera amunt fins al camí de Can Borrell, Can Borrell i cap a casa.

26 km., 3 hores de bicicleta. Tot un rècord que els nens --i nosaltres dues-- vam resistir dignament. Ara, després estàvem lleugerament --només lleugerament-- baldats.

De Barcelona a Sant Cugat per la Vall de Gausac

Divendres tarda. He plegat a quarts de 5, una hora perfecte per una excursió en bicicleta des de Barcelona. Avui he decidit provar una altra manera de pujar, a veure què tal anava.

He pujat en metro fins a Mundet, com fa uns dies. Si surts del super-metro per la banda de muntanya, de seguida trobes el Velòdrom. S'ha de deixar a l'esquerra i pujar pel costat, rodejant-lo, seguint la carretera que puja entre els edificis de la universitat. També es deixen les instal·lacions de les Llars Mundet a l'esquerra i així s'arriba a una pista de terra. Això sí, no hi ha indicacions, tan podia ser que anés bé com que el camí em dugués a un altre lloc.

Al plànol, la pujada des de les Llars Mundet sembla una molla, plena de giragonses. I realment, és tal qual. Les rutes parlen d'una pujada molt forta, i d'entrada no ho és. De fet, és agradable, fa tantes giragonses, que no puja gaire, sinó que avança paral·lela al mar, gira i torna a avançar. Un bosc molt diferent al que m'havia trobat fins ara a Collserola; avets i pins. Al fons, el mar, blavíssim, i uns núvols de conte.

De sobte, m'he trobat amb una mena de rampa. La bicicleta s'ha quedat parada i no he aconseguit pujar-la, no aconseguia moure-la. M'he trobat un senyor, que baixava caminant --curiosament, només m'he trobat gent baixant-- que m'ha informat que aquell era l'únic tram fort, que no era gaire llarg. Així que he començat a empènyer la bici, i fins i tot això m'ha costat.

La vista, com es pot veure a les fotos, impressionant. M'agraden, les xemeneies de Sant Adrià, donen un toc característic a la costa. No tenia gens clar cap a on anar. Per sort, finalment he trobat algun rètol, i l'he reconegut. La pista B03 és preciosa, en el tram més pla, que ressegueix la muntanya. Després fa un tram de baixada i s'arriba a una cruilla, en la que ja havia estat, el dia que vaig recòrrer els turons. Com que aquell dia hem vaig deixar el de la Magarola, que s'havia de fer a peu, he decidit fer-lo avui. He deixat la bicicleta lligada al rètol que indica "Prohibit el pas de bicicletes", perquè és una zona naturalista, com la de Valldaura.

Un camí agradable, el de pujar al Turó de la Magarola o del Maltall (429 m.). Això sí, per un moment he dubtat si sabria tornar a baixar, perquè era un corriol, i de tant en tant hi havia algun altre. Quan he arribat a dalt m'he quedat amb la boca oberta. Quina impressió! Una vista espectacular de totes les muntanyes i muntanyetes del voltant, i la costa fins bastant amunt. Hi ha un mirador i he recordat que és un punt per contemplar les aus migratoris.



Després de mirar tot bé i fer moltes fotos, he tornat a baixar fins a la cruïlla. Podia optar per anar un altre cop pels turons de Sant Cebrià i Santa Maria, o baixar cap a Barcelona, però he optat per agafar la pista B01, cap a la dreta, en direcció "Pas del Rei, Turó Magarola, Crtra. Cerdanyola i Sant Medir".

A l'esquerra, després de baixar per una pista agradable, s'obria un corriol, que indicava "C. Gener / Can Borrell / Camí de carena". No tenia idea de com s'hi devia anar, cap a Can Borrell, des d'allà, però com que el corriol, d'entrada, es veia bé, l'he agafat. Quan he arribat a casa he mirat el mapa i he descobert que havia fet el camí de Sant Medir a Can Borrell per sobre, i que el corriol en realitat era una trialera. He après algunes coses, com que per anar per trialeres és molt millor portar una mountain bike, no una bici mixta. Que les parts més difícils es diuen tècniques.

Això sí, m'ho he passat bé. Quan portava una bona estona, entre corriol estret, arbres caiguts, branques penjants, esglaons, arrels, he sentit una bici, i he vist baixar una noia, molt professional. Li he preguntat si quedava molt i m'ha dit que bastant --és la que m'ha parlat de la tècnica. Però com que anava baixant, més o menys, i em sentia incapaç de tornar enrere, he pensat que un moment o altre arribaria a algun lloc.

I així ha estat. De sobte he començat a sentir cotxes. I al fons, una clariana, que no era altra cosa que la pista on acabava la trialera. He rigut sola. Era l'inici del camí de la Font de la Rata, que surt al peu del Turó de la Torrefera. Un cop havia intentat fer-lo, però com que feia pujada i tenia tots els inconvenients, vaig deixar-ho.


M'he sentit satisfeta --i força cansada. M'ha sorprès veure que havia estat dues hores en bicicleta, i havia fet poc més de 10 km, des del Velòdrom.

A Sant Cugat per la font del Bacallà

Avui m'he endut la bici a la feina, i a quarts de 6, quan he plegat, he agafat el tren fins a Peu de Funicular i després el funicular fins al Passeig de les Aigues.

He arribat a dalt a les 6 de la tarda. El sol començava a baixar cap a Sant Pere Màrtir, i les ombres dels arbres s'allargaven. Hi ha una calma especial, quan baixa la llum. He anat pedalant cap al Pla de les Maduixeres. De tant en tant mirava cap a la dreta, no ho podia evitar, i m'he parat per contemplar els colors del capvespre, la llum sobre Barcelona.

Pel camí m'he anat creuant amb ciclistes i corredors; hi havia prou lloc per tothom. Pensava que per molts deu ser un plaer, després d'un dia de feina, potser tancats en un despatx, la sensació de llibertat que et dóna pedalar o córrer amb Barcelona als peus, respirant l'olor dels pins, que l'escalfor del sol feia sortir més.

Quan he arribat al Pla de les Maduixeres he retrocedit una mica, per agafar la pista que puja cap al Tibidabo i l'Observatori Fabra. Fa pujada, però tret d'algun tram curt, es pot anar fent. Hi ha un punt que a la dreta indica "Font del Bacallà". Pensant en la meva amiga buscadora de fonts he deixat la bici i he anat a investigar. Un camí que baixava i baixava, semblava no tenir fi. A trams, camí, altres, escales. Un parell de cops he estat a punt de deixar-ho córrer, patint per la bici i per la pujada, però finalment he arribat a la font --la que veieu a dalt--. Un espai ample, on segur que es pot anar a fer berenars.

Quan m'he girat per tornar cap a dalt, m'he quedat paralitzada. A uns 10 m. d'on estava, al mig del camí per on havia de tornar, un porc senglar em mirava. Anava a fer-li una foto, però he pensat que potser no li agradaria, així que us l'haureu d'imaginar, un animal negre i bastant lleig. Per sort, ha decidit passar de mi i ha marxat. I jo he pujat el que m'havia semblat un camí llarguíssim, de baixada, a tota velocitat, i he arribat a on havia deixat la bici panteixant i suant.

He seguit endavant, direcció Tibidabo. He passat pels Jardins del viver de Can Borni, m'he parat a la font de fora, on raja un aigua fresqueta, que s'agraeix, després de la pujada. Des dels jardins s'arriba de seguida a la carretera que porta al Tibidabo. La vista, poc abans d'arribar-hi, era magnífica, encara que la foto del mòbil no hi faci justícia.

A la carretera del Tibidabo m'he dirigit a l'Arrabassada, i he baixat cap a la dreta, fins a Vista Rica. Allà he agafat la pista B04, que en el primer tram és molt agradable, força plana o de baixada. En lloc de seguir endavant per B10, cap a l'Urb. Sant Medir, quan he arribat a la pista que baixa a l'esquerra, cap a la Reserva parcial de la Font Groga, l'he agafat. Només l'havia pujat, aquesta pista. Si per pujar les pedres i pedretes eren incòmodes, per baixar ho han estat molt més. He acabat amb els braços cansadíssims.

Baixa i baixa, en algun moment he pensat que havia agafat un trencall equivocat, m'ha semblat llarg. Però no, finalment he arribat fins al camí que duu a Sant Medir. De Sant Medir a Sant Cugat tot és baixada, que es fa en un moment. La llum ja anava de baixada, i jo tenia pressa per arribar a casa.

Total. 18.5 km. 1,30 h.