Turó de la Torrefera

Quan faltaven 5 minuts per les 6 ha sonat el despertador. Encara era fosc, o almenys és el que m'ha semblat. He estrenat el meu llum, encara que no calia, la ciutat està prou il·luminada, i de seguida ha començat a clarejar.

No tenia gaire clar què fer, així que he pujat cap a Francesc Macià, i d'allà a la creu de terme, que m'agrada, a aquesta hora. Un cop allà, he recordat la llum de primera hora al Turó de la Torrefera, i he pensat que potser, si m'hi afanyava, veuria sortir el sol des d'allà, així que he desfet el camí i m'he dirigit cap a Can Borrell.

Feia dies que no passava pel camí de Can Borrell a aquestes hores. Recupero el plaer de tenir el món per a mi --compartit amb uns pocs, que també el gaudeixen--. No corro gaire, perquè vaig mirant i olorant. Arribant a Can Borrell tombo a l'esquerra, agafant la pista cap a la Carretera de Cerdanyola, que em durà al peu del Turó de la Torrefera.

El començament de la pujada, que es veu a la foto, m'ha donat un ensurt. Jo l'he agafada tota animada, però la bici, no sé perquè, no ha volgut pujar i he estat a punt de caure enrere. Sort que he pogut caure de costat. Després he seguit pujant, controlant el sol, que intentava sortir per la meva dreta, entre els arbres. Uns metres abans d'arribar al cim l'he vist sortir. Les 6.48. Taronja pujat entre pins i alzines. M'he quedat a menjar la poma al cim del turó. Hi ha una clariana. Des d'allà es veuen les muntanyes del voltant. Sant Llorenç i Montserrat. Bufava una brisa suau. De lluny se sentia la remor de l'autopista. M'he sentit bé.

Reconfortada, amb energies per començar el dia, he començat la davallada cap a Sant Cugat. Aquest camí, des del Turó de la Torrefera, és una pista ample, que va baixant, algun tram més fort, però en general un pendent suau. Sorra vermellosa, cel blau, arbres d'un verd intens. En lloc d'anar cap a Can Calders he tombat cap al Pi del Xandri, però he trobat un caminoi, i l'he seguit. Estava fet just per la mida de la bici, i transcorria entre matolls olorosos. M'ha portat a la plaça Rotary directament, així que he arribat rapidíssim.

El Pi d'Entretermes

Dissabte vam sortir amb l'Emma, amb la idea de trobar el camí de muntanya entre Cerdanyola i Sant Cugat, que ens evités anar per la carretera.

A les 8 del matí ens posavem en marxa, fent el camí que ja comença a ser tradicional, des de la plaça Rotary.

Camí de Can Borrell, passant pel Pi del Xandri. Poc abans d'arribar a Can Borrell, girem a l'esquerra, per agafar la pista forestal que ens porta a la carretera d'Horta. Pujades suaus i un cop arribem al peu del Turó de la Torrefera, comença la baixada, que ens portarà fins a l'àrea de lleure de Can Coll.

A mitja baixada vam trobar una altra mare de l'escola, l'Elena, que anava de tornada, però es va animar a anar amb nosaltres.

A Can Coll seguim el camí que surt a l'esquerra, direcció Can Codina i Can Canaletes, com l'altre dia. Arribem en un moment al Parc de la Riera, i allà estudiem el mapa. Seguim la riera de Sant Cugat, que tornem a creuar un parell de cops, per les passeres. Anem agafant pràctica de portar les bicicletes a coll.

Preguntem a tots els que ens trobem com anar a Sant Cugat per dins. Finalment, un home ens dóna la indicació més clara. Tornar a creuar la riera, i des de les cases que hi ha a la banda de muntanya, pujar fins que trobem un camí. Deduïm que és el barri de Montflorit, des d'on, segons el plànol, surt el camí que ens durà a Sant Cugat.

Després d'algun intent fallit --ens fiquem dins d'un hort--, trobem un rètol de ruta de Collserola, que indica ni més ni menys que Can Coll. Ens emocionem i el seguim. No ens emocionem tant quan el camí --B11-- comença a pujar de forma exagerada. És el Turó de Can Castelló. Arribem a una cruïlla que ens dóna l'opció de baixar a Can Coll --des d'allà podríem tornar per on havíem vingut-- o anar cap a Sant Cugat per Can Codonyers i la Torre Cendrera. Com que l'altre ja el coneixíem, ens decidim per aquesta segona ruta, encara que sospitem que seguirà fent pujada.

L'Elena, en mig d'aquest camí de pujades i baixades, troba una drecera, poc indicada per bicicletes, que ens porta al pi d'Entretermes, un magnífic exemplar, tan gran com el pi del Xandri i en més bon estat. Sortint de la drecera de seguida arribem al camí que porta a Can Calders, i ens dirigim cap a casa.

18 km, dels quals almenys 10 o 12 devien ser de pujada. Unes dues hores de bicicleta. Ens mereixíem un bon esmorzar.

De Sant Cugat a Sant Feliuet

Aquest matí he sortit sola i m'he dirigit cap al Camí dels Monjos, que va del Monestir de Sant Cugat al de Sant Llorenç. És una ruta que vaig descobrir aquesta primavera per casualitat, seguint uns rètols que indicaven "Montserrat".
Des del monestir agafo l'avinguda Francesc Macià fins a l'estació de Renfe. Després de creuar el pont sobre les vies, agafo a l'esquerra el camí que porta al CAR. Des del CAR, a l'esquerra, comença el carril bici que va per l'Av. Augusta, fins a la benzinera.
Deixant la benzinera a l'esquerra, em dirigeixo cap a Can Graells, creuant el pont sobre la B-30. La carretera a Can Graells té a un costat HP i l'Escola Japonesa, i a l'altre els camps, que ara estan segats i es veuen tots grocs. A partir de Can Graells es deixa el camí asfaltat i comença la pista forestal (GR 6 / PR-C 31).
Una pujada suau, i caminets que s'internen entre els arbres i els camps. Molts pins, que fan olor a bosc de platja. Poc després del Camp de Vol s'arriba al que per a mi és el primer repte fort d'aquest camí. Una pujada curta, però molt intensa, que fa molta olor a quitrà. Els primers cops no podia pujar-la, ara la pujo, amb el plat més petit.
Després el camí segueix, pujant lleugerament, bordejant un barranc, que aquesta primavera tenia una catifa de roselles. S'arriba a un trencall, el Turó de Can Camps, que per l'esquerra segueix amb el camí dels Monjos i per la dreta porta a Bellaterra.
Jo segueixo a l'esquerra. Una pista plana, de terra trepitjada, que és un regal després de la pujadeta constant. A més, prepara les cames pel que ve després. Aquest tros de camí arriba a Can Barata, on s'acaba el Parc forestal de Collserola.
Des de Can Barata el c/del Camí dels Monjos baixa a la carretera C-1413 que va de Rubí a Sant Quirze. S'ha de creuar la carretera, molt amb compte, perquè hi ha una corba sense visibilitat a pocs metres. Llavors comença el port fort de la ruta. 200 m. de pujada que s'ha de fer amb el plat petit, apretant les dents (és el que faig jo) i repetint-se que tot és qüestió de fer força amb les cames i braços. De tota manera, és una mica frustrant que mentre jo pujo fent tot això, els homes diversos passen pel meu costat com si res. No sé com ho aconsegueixen. Em dic que jo també arribaré a pujar igual que ells.
Després del port fort un camí agradable em porta al Coll de la Creueta, el mirador sobre tot el Vallès. Sant Cugat, Sant Quirze, Sabadell i Terrassa, el Tibidado, Sant Llorenç i Montserrat. Es veu tot, des d'allà dalt. És on he fet la foto que encapçala aquest escrit i he esmorzat la poma que portava. 50' de bici, 8.50 km des del monestir de Sant Cugat.
Passava força gent --gairebé tot homes-- en bici i altres caminant. Més dones caminant. Parelles, grups d'amics. He preguntat a uns que han parat fins a on anaven i m'han dit que a Sant Llorenç. Encara els quedaven 18 km, segons el rètol, amb la pujada final a Sant Llorenç. No sé si arribaré mai a fer això.
Jo he decidit continuar una mica més, per fer els 10 km, almenys, i veure si trobava l'ermita de Sant Feliu, o Sant Feliuet de Vilamilans, ermita pre-romànica que el dia que vaig continuar el camí vaig veure anunciada en un rètol petitó, de fusta, escrit a mà.
El camí per la carena de la Serra de Galliners és agradable durant 1 km, més o menys, amb les magnífiques vistes a un costat i altre. En aquest punt hi ha una cruilla. Cap a la dreta segueix el Camí dels Monjos, fent baixada cap a Les Fonts. Tot recta va a Sant Feliuet, o això és el que diu el rètol. M'ha costat una mica decidir què fer, perquè en aquest segon camí hi ha tot de trencalls. Com que el de l'esquerra estava una mica asfaltat, és el que he seguit. Segons les diverses rutes, em trobava al Pujol Blanc (315 m.), des d'on es poden veure magnífiques postes de sol.
El camí asfaltat anava baixant. Un quilòmetre més enllà he trobat novament una cruilla, que indicava Sant Feliu a 2 km i les Fonts a 3. Em feia gràcia anar a veure l'ermita, així que he anat cap a Sant Feliu. Mentre avançava anava pensant que em costaria molt tornar enrere, perquè feia una baixada considerable, sobretot alguns trams. Això sí, era un camí preciós, entre pins i alzines. En un revolt m'he trobat 3 homes de mitjana edat, descansant, amb les bicis a un costat. M'han renyat --la gent hi té molta afició-- per no portar casc. He seguit baixant, però no he arribat a Sant Feliu. La darrera baixada --suposo, perquè ja portava més d'1.50 km-- era molt pronunciada. He pensat que un altre dia, anant amb algú, ja ho faria, ara que sabia on era.
He tornat a pujar i m'he parat a parlar amb els tres homes, que encara estaven allà. M'he sentit molt orgullosa de mi mateixa quan m'ha preguntat si havia pujat amb el plat que portava. Ha estat molt bé, parar-me a parlar amb ells, perquè m'ha explicat com arribar a Sant Feliu fàcilment. O com tornar des de Sant Feliu sense haver de fer tota la pujada.
Venint de Can Barata, si en lloc de creuar la carretera C-1413 la segueixo cap a l'esquerra, arribaré a Sant Feliu, sense haver de pujar a la Serra de Galliners. I igualment, si des de la Serra de Galliners faig el que estava fent i arribo a Sant Feliu no he de tornar a pujar, sinó que puc pujar per la carretera, un tros curt (tot és relatiu, m'agradarà veure que entenen per curt i fàcil). El proper cap de setmana, amb temps, ho provaré.
Els he deixat la mar d'animada, i llavors ha arribat aquell moment en que es troba a faltar anar amb algú. Anar sol de tant en tant, si tot va bé, està bé. Però quan tens un problema s'enyora tenir algú amb qui compartir-ho, amb qui riure o plorar o el que sigui. Canviant la marxa en un d'aquells pendents pronunciats se m'ha desmuntat la cadena. Primer pensava que s'havia tret i ja està, però no, s'havia sortit com em va passar un cop que vaig caure per Collserola --és clar que aquell cop no anava sola--. M'he espantat una mica, perquè m'he vist fent els 12 km de tornada a peu. He intentat tranquil·litzar-me, he tret les meves eines noves --mai he estat tan contenta d'haver fet una compra-- i he provat de reproduir el que van fer els nois que em van arreglar la bici l'altre cop. I me n'he sortit! He acabat brutíssima i acalorada, però feliç i satisfeta. Primer amb compte, després amb més confiança he anat provant totes les marxes, sorprenent-me que tot funcionés, després de desmuntar-ho i tornar-ho a muntar. I amb l'energia que m'ha donat la descàrrega d'adrenalina he acabat de pujar el que em quedava i he tornat cap a casa. He arribat a 2/4 d'11, més de dues hores després de sortir, 22 km de recorregut, 1.35h reals.
Després d'això, em veig capaç de qualsevol cosa, preferiblement amb algú amb qui compartir-ho, la veritat!

Per veure les fotos, podeu anar a l'àlbum de Facebook.

Per les rieres de Sant Cugat

Tinc la sort de poder escollir. Així, uns dies surto sola, altres amb amigues, altres amb la Cèlia, la meva filla. Anar sola em permet fixar-me més en el que m'envolta i enviar-vos cròniques amb reflexions matutines. Anar acompanyada és més engrescador i divertit, i a més et permet fer coses més arriscades. Les aventures, si un les passa sol, no tenen mai tanta gràcia com si són compartides.



Avui a 2/4 de 9 hem quedat amb la Maria, la Clara i l'Emma a la Rambla del Celler. La Clara i l'Emma s'estrenaven. Ens havien advertit que estaven poc entrenades, que no ens passéssim amb el recorregut. Hem dubtat tant sobre quina ruta agafar que finalment ens hem trobat anant cap a Can Coll, i d'allà a Cerdanyola. No sé què pensaran elles, però jo trobo que ho han fet molt bé, ja m'agradaria a mi haver anat la meitat de bé que han anat elles les primeres sortides que vaig fer.

La guia del parc de Collserola explica part d'aquesta ruta, i l'anomena "De Sant Cugat a Cerdanyola per les rieres del Vallès". Nosaltres ens n'hem saltat alguna, de riera, però en general l'hem seguida bastant. Comença a la plaça Rotary, i d'allí s'agafa el camí cap a Can Borrell, passant pel Pi del Xandri. Aquesta primera part del camí és agradable, tret d'una pujada forta i curta, que t'agafa sense gairebé escalfar i que costa una mica --a mi em va costar bastant, arribar a fer-la--.

Quan s'arriba a Can Borrell hi ha l'opció de continuar cap a Sant Medir, deixant la masia a l'esquerra, o agafar la pista forestal que comença abans del restaurant, cap a l'esquerra. Nosaltres hem agafat aquesta, advertint a les nostres companyes que hi havia unes quantes pujades --suaus-- fins arribar al peu del Coll de la Torrefera.



A partir d'aquí, però, tot és baixada, fins arribar a la carretera de Cerdanyola a Horta. Aquesta continua fent baixada fins a l'àrea de lleure de Can Coll. Des de Can Coll surten diversos itineraris, un que puja el Tibidabo, que de moment hem descartat, i el que porta cap a Cerdanyola, que continua fent baixada --tanta baixada treu les ganes de tornar enrere, evidentment--. Passa per la vessant més oberta de Collserola, amb molta llum, i els torrents de Can Codina i Canaletes.

Poc abans d'arribar al Parc de la Riera, a Cerdanyola, hi ha un trencall que porta a Barcelona, a la plaça Karl Marx. Nosaltres hem agafat el camí cap a Cerdanyola, que segueix una pista molt arreglada, com un passeig. Passa per uns camps grocs, ja recollits, i per l'ermita de Santa Maria de les Feixes.

Un cop arribades al Parc de la Riera hem estat estudiant el plànol, intentant trobar un camí per tornar a Sant Cugat que no fos la carretera general ni el que acabàvem de deixar. Hem decidit seguir la riera de San Cugat, cap al poblat ibèric de Ca n'Oliver. Un camí planer, que ressegueix la riera un bon tros. En algun moment hem creuat la riera, passant per dins l'aigua, que no baixava gaire forta. Uns metres més enllà l'hem hagut de tornar a creuar, aquest cop per un pont improvisat fet de roques, que hem hagut de passar portant les bicis a coll.



A partir d'aquí ens hem embolicat una mica, intentant trobar una ruta a través de la muntanya. Finalment, hem hagut de desistir i hem agafat la carretera. Per arribar-hi, però, hem hagut de ficar-nos dins una bòbila, passant les bicis per sota d'un tancat. La carretera de Cerdanyola a Sant Cugat està en obres, l'estan fent nova, així que pel camí antic passen pocs cotxes i hem pogut pedalar amb bastanta tranquil·litat.

Hem arribat a Sant Cugat després de poc més d'1.30 h. Hem fet 17 quilòmetres. Jo crec que la sortida ha estat un èxit. Ja veurem que opinen la Clara i l'Emma.

Fins a la propera!