Seguint el curs del Ripoll: de Sabadell a Sant Llorenç Savall

Havia de ser bufar i fer ampolles, una sortida tranquil·la, seguint el curs del riu. Encara no hem après que sempre que pensem que serà una sortida tranquil·la, acabem ficant-nos en algun embolic.

Fa uns mesos havíem fet el primer tram del riu Ripoll, fins a Sabadell, i volíem continuar riu amunt, fins al naixement, a Sant Llorenç Savall. Estàvem convençudes que seria el mateix, un camí planer i ample fins al final; fins i tot acceptàvem que al final fes una mica de pujada, perquè el riu havia de néixer muntanya amunt. Segons els rètols que hi ha al llarg del recorregut, fins a on coneixíem, hi havia 25 km fins a Sant Llorenç. Res que no poguéssim fer en un parell d'hores.

Vam anar en tren fins a Sabadell. Un parell de quilòmetres i s'arriba al Parc Fluvial del Ripoll, a l'alçada del pont de la Salut. A partir d'aquí comença el camí planer, que segueix el curs del riu. Es una vall que transcorre entre dues parets de terra vermellosa, penyasegats de mesura humana. De tant en tant hi ha horts, ben cuidats, cadascun amb la seva caseta. També trobem grans esteses de flors, les nyàmeres que ja havia vist l'any passat. El camí transcorre pels dos costats del riu, que s'ha de travessar de tant en tant per les passeres. Amb la calor que feia era agradable mullar-se una mica.

 

Així vam anar fent fins a Castellar del Vallès. Aquí ens vam trobar les primeres pujades, però com que eren urbanes, les vam fer sense problema. Vam travessar Castellar seguint les indicacions de Sant Llorenç Savall. D'entrada no trobàvem la continuació de la pista de terra, però vam pensar que potser estaria més endavant. Vam anar fent per la carretera B-124.

Circular per la carretera era bastant incómode, perquè hi havia força transit, i algun tram amb revolts. Això sí, per animar-nos jo anava dient que el paisatge era preciós --i era cert. Pocs quilòmetres després de Castellar vam arribar a l'àrea d'esplai de Les Arenes, un dels molts espais que s'han adequat al llarg del riu per l'oci. Aquí, per a la nostra satisfacció, tornaven a haver rètols, i vam pensar que estàvem salvades, que a partir d'aquell moment tornaríem a les pistes agradables.




El primer tram era una pista, que ens va portar al nucli de Les Arenes, un conjunt de cases modernistes que s'havien construit al voltant d'una masia, Can Barceló. Com que no trobàvem rastre del camí, vam preguntar a una noia, que ens va dir que hi havia un sender, però que no sabia si podríem passar en bici (mirant-lo amb perspectiva, crec que ens va mirar com si estiguéssim boges). Nosaltres, que som valentes, arriscades i bastant insensates, vam pensar que podríem fer-lo, per alguna cosa som expertes en camins estranys.

 

El GR-173 que anàvem seguint tenia poc de sender. Un caminoi obert entre els arbres, trialeres, pujades i baixades. Això sí, la vista de la serra de Sant Llorenç de Munt era espectacular. El corriol ens va portar a una zona de descans, amb unes fonts de 1917, i una tauleta. Vam parar un moment a reposar forces i menjar una mica, esperant que a partir d'aquell moment el camí es normalitzés.

 

Finalment ens va dur al llit del riu, que és un terreny pedregós --molt pedregós, amb pedres que en algun moment eren força altes--. Com que no véiem altra alternativa vam anar seguint pel llit del riu, tement el moment que no podríem continuar endavant. A l'esquerra, a dalt, sentíem passar els cotxes per la carretera; la carretera que havíem criticat i que en aquell moment ens semblava meravellosa.

 

En algun moment ens vam desesperar una mica, sobretot quan vam trobar un indicador que assenyalava Sant Llorenç per un pendent terrible. Vam dir-nos que erem incapaces de pujar-hi, que abans aniríem per dins l'aigua. Per sort, el nostre àngel de la guarda ens protegeix, com sempre, i a l'altra banda del riu vam veure unes roderes, i el que semblava un camí que pujava cap a la carretera. Vam travessar el riu sense gaire desperfectes i vam pujar el caminet. Sí! portava a la meravellosa B-124. A partir d'aquell moment si que va ser bufar i fer ampolles. La carretera pujava, però de manera suau, i quatre quilòmetres més enllà arribàvem a Sant Llorenç. 27 quilòmetres des de Sabadell, més de 3 hores per fer-los. S'ha de tenir en compte que per fer algun havíem trigat més de mitja hora.

Sant Llorenç semblava un poble maco; tot el que volíem, a aquella hora (eren gairebé les 2 del migdia) era beure i seure a l'ombra. Vam trobar un bar i allà ens vam quedar, bevent i recuperant-nos. Havíem portat dinar, però se'ns havia tret la gana. Ja vam decidir que per tornar no faríem cap prova, que la carretera ens semblava magnífica. I així va ser, de Sant Llorenç a Castellar del Vallès són poc més de 10 quilòmetres, molta estona de baixada. A Castellar vam tornar a agafar la pista fins a Sabadell. El paisatge seguia sent preciós, i la llum molt maca, però la veritat és que teníem ganes d'arribar a Sabadell. Pedalar a les 3 i 4 del migdia a 30 graus no és molt agradable, encara que hi hagi trams d'ombra.

Teníem la pujada final, per la carretera de Caldes, fins a Sabadell; però la vam fer bé, només era questió d'anar fent, xino-xano. A 2/4 de 5 arribàvem a casa, haviem trigat gairebé dues hores en tornar, 24 quilòmetres.

Malgrat els inconvenients, a mi em va agradar i voldria tornar a fer-la, quan no faci tanta calor i estudiant bé el recorregut. Anàvem tan convencudes que era fàcil que no ens l'havíem estudiat gens.

Ruta del ferro i del carbó

Vacances. Dies d'activitats especials. Entre les diverses excursions que tenia planejades, avui he triat la Ruta del Ferro i del Carbó, la via verda entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, que es pot allargar fins a Ogassa.

A 3/4 de 10 sortia el tren des de Catalunya, en direcció Ripoll. El viatge en tren ja val la pena --per a qui li agradi anar en tren--. Gairebé dues hores per a mi, que he aprofitat per llegir, escriure i anar mirant el paisatge, sobretot a partir de La Garriga. Camps llaurats, camps amb un lleuger borrisol verd, camps de blat a punt de ser recollits. Muntanyes de mesura humana. Camins i senders que em cridaven l'atenció i em donaven ganes de baixar a cada estació.

Poc després de 2/4 de 12 a Ripoll. Amb mi han baixat del tren tres homes --ja granadets, amb la seva panxa de ciclista (un cert tipus de ciclista)--, que m'han dit que també feien la via verda, que segur que ens trobaríem. Veient el ritme tranquil que portaven, jo m'he posat en marxa.

La ruta està molt indicada. Només cal saber que en sortir de l'estació s'ha d'agafar el carrer cap a l'esquerra i de seguida es troben els primers senyals. A un quilòmetre de l'estació comença la Ruta. 9.2 km fins a Sant Joan de les Abadesses, més 3.3 fins a Ogassa. Caminet asfaltat o de terra trepitjada, que transcorre entre arbres, camps i amb el riu al costat la major part de temps. Cap a Sant Joan, un lleuger desnivell en pujada, res de l'altre món.

Bancs cada pocs metres. Indicacions de quilòmetres cada 500 metres. De tant en tant, algun pont antic, i algun túnel, humit i fosc. Molt fresc. Prats amb vaques. I el riu, que va saltironejant a sota.

De seguida he arribat a Sant Joan, i he pensat que seguia endavant, que ja el visitaria a la tornada. El camí cap a Ogassa estava allà mateix, molt ben indicat. 3.3 km. He pensat que no era res, que de seguida estaria. No comptava amb que el camí fins a Ogassa no era pla, sinó que presentava un fort desnivell, tres rampes de certa dificultat, especialment la primera, que entre que agafa per sopresa i és molt forta, es fa difícil fer sencera. Si més no, jo no he pogut, ha arribat un punt que la bici ha decidit que no continuava amunt, així que he hagut de baixar i empényer. Les altres ja les he fet senceres.

Ogassa és un poblet minúscul, poc més d'un carrer. Va créixer molt mentre va haver les mines, però en tancar-se el 1967 la gent va anar marxant. Ara és punt de sortida d'excursions a les muntanyes del voltant. Té una font de tres canelles amb unes rajoles molt maques, i un aigua fresca i boníssima. Uns quants bars i restaurants d'aquells de tota la vida, de pobles d'interior.

M'he assegut en un d'ells a prendre alguna cosa. Mentre m'estava allà la meva autoestima ha pujat força, perquè hi havia un parell de senyors --aquests ja no granadets, sinó vells directament-- que em volien portar d'excursió a les muntanyes del voltant. Quan els he dit que jo no podia pujar aquelles muntanyes, m'han dit: "amb aquest cos que tens segur que pots pujar sense problemes", mentre em repassaven de dalt a baix. M'han fet riure. Poc després han arribat els homes de l'estació, i un d'ells m'ha dit: "Ja m'agradaria que la meva dona fos com tu". Sempre és agradable que et diguin ximpleries així.

De les muntanyes del voltant baixaven uns núvols blancs i grisos, que de tant en tant tapaven el sol. Semblaven inofensius, però no se sap mai, i ja em veia amb els meus pantalons curts i la samarreta de tirants sota una tempesta d'estiu. Per sort no ha estat així.

De tornada he decidit baixar al Gorg de Malatosca, perquè a les fotos que havia vist semblava impressionant. Poc abans d'arribar a Sant Joan hi havia un rètol --fet a mà i poc visible, tot s'ha de dir-- que indicava el camí. El que de debó era impressionant era la baixada. Semblava una torrentera fent giragonses i estreta. Al final he deixat la bici, perquè he pensat que seria incapaç de tornar-la a pujar. Poc més de 5 minuts baixant, tampoc era lluny. I a baix, com un regal, el gorg. Un salt d'aigua immens i un lloc per banyar-se. Si hagués sigut a la pujada, quan feia més calor, m'hi hauria ficat, encara que només fos les cames. Com que era de baixada i no tenia calor i tenia gana, ho he deixat per una altra ocasió. Això sí, valia la pena baixar fins allà per veure el salt d'aigua.

Seguint el camí he entrat a Sant Joan. Eren gairebé les 3 de la tarda i pensava seure en alguna terrassa a menjar un entrepà. M'he trobat un poble desert. Sorprenentment desert, tot tancat. Finalment he trobat un bar obert, i allà m'han explicat que era el darrer dia de les festes, i que en aquell moment començava la ruta pels bars --de fet, ja hi havia uns quants nois asseguts allà que ho demostraven. M'han fet un entrepà, que he hagut de fotografiar perquè m'ha impressionat. Com que l'ambient del poble no convidava a seure enlloc, he continuat el camí, buscant un dels molts bancs de la via per dinar.

Cap a les 4 arribava a Ripoll. Un cop el bitllet comprat, i amb una hora sencera per davant, he anat a fer un tomb, a veure el monestir i prendre un cafè a les tauletes del davant, com una turista qualsevol. I a les 5, tornada cap a Barcelona. El tren anava parant a totes les estacions, sense descuidar-se'n cap, però jo he anat mig dormint tot el camí, així que m'ha passat bastant ràpid.

A quarts de 8 del vespre a Sant Cugat. 34 km de bici, moltíssims més en tren. El proper cop --això s'ha de repetir, m'he enamorat del Ripollès-- aniré amb més temps i baixaré fins a Olot i si em veig amb cor, fins a Girona, 98 quilòmetres de res!

El perill i la gràcia de sortir en bici amb un fill

7 de la tarda d'un dimarts d'agost. Arribo a casa de treballar i proposo al meu fill, que està a punt de fer 14 anys, d'anar a fer un tomb en bici. Després de fer el ronso una mica, decideix que li ve de gust i em diu: "Amb la condició que sigui jo qui et guii. Et matxacaré". A risc de no sobreviure a l'experiència, m'hi avinc --en el fons, encantada, perquè tinc un punt masoca--.

A 2/4 sortim cap al Pi del Xandri, d'entrada un itinerari innocent i fàcil. Allà mateix, en lloc de seguir cap a Can Borrell, agafem un sender que va del pi cap a els camins que porten a Can Coll. Els senders --encara coneguts-- ens porten a Can Codonyers, una antiga granja abandonada. Des d'allà es pot agafar la pista, de terra vermellós, que porta a Can Coll. Res a dir. Per altra banda, també hi ha una indicació cap a Flor de Maig i Can Coll pels torrents de Can Coll.

El Guillem decideix provar aquesta darrera ruta, perquè ha decidit que vol anar a Can Coll, que li sona. És un sender estret entre els arbres, que jo recordava haver provat algun cop i haver desestimar perquè de seguida quedava tallat per la vegetació. Ahir, en canvi, anàvem avançant prou bé. Llum de capvespre que es filtrava entre els arbres, un caminet prou decent, amb bassals de tant en tant, fang, algun arbre caigut que vam haver de saltar, arrels i desnivells acceptables. Res de l'altre món.

Amb tot, jo patia (una certa inquietud), perquè sabia que Can Coll quedava enlairat, i aquell sender, que anava seguint el curs d'un torrent, baixava lleugerament. Era còmode, tot i els petits obstacles, però estava segura que en algun moment ens tocaria pujar. El que no podia imaginar és com seria la pujada.

Finalment vam arribar. Pujada de torrentera, que després de la pluja de l'altre dia s'havia convertit en un solc profund, pedra pelada, gairebé sense terra. Mirant enlaire, es podia veure el solc, que pujava recte amunt. Vam començar --empenyent les bicis, evidentment-- amb bon ànim. El Guillem amb molt bon ànim, perquè té 13 anys, perquè era la seva aventura i perquè no coneix aquest tipus de camins. Jo amb bastant ànim, perquè em feia gràcia veure'l a ell, animant-me, perquè el risc i els camins o nocamins durs m'agraden, i perquè tinc un punt de masoquista.

Pujava i pujava. Feia molta humitat, als 10 minuts estàvem tots dos xops de suor, i ens anavem parant a beure aigua. El Guillem, a mesura que pujava --uns 20 metres al davant meu-- m'anava animant, amb la vista que es veia des del seu punt --muntanya, Tibidabo al fons--. Vam anar alternant la manera de pujar. Unes estones la bici per la part de dalt del solc, i nosaltres per dins, altres a l'inrevés. Finalment, després del que semblava una pujada sense fi, vam arribar a dalt de tot; vam sortir a la pista B09, la que puja pels Turons de Can Coll (per sort, a dalt de tot).

Des d'allà, de seguida vam ser a Can Coll, i vam entrar-hi. Actualment és un centre d'educació ambiental, on es fan activitats per les escoles. A aquella hora no hi havia ningú, i el Guillem, que hi havia estat, em va ensenyar els voltants, fins i tot una bassa on vam trobar el que inicialment vam pensar que era un escorpí, però que semblava una mena de llagosta negra.

S'hi estava molt bé, un cop recuperats de la pujada, però el sol baixava, eren 2/4 de 9 i tocava tornar cap a casa. Això sí, vam triar la pista reglamentària, que ens va dur de seguida fins a Sant Cugat. Vam arribar a casa bruts, plens d'esgarrinxades (sobretot jo, que en sóc especialista) i cansats, però satisfets de l'aventura. A veure cap a on em porta el proper cop. Sembla mentida els nocamins que es poden trobar a cinc minuts de casa.

Aprenent noves tècniques

Aquest diumenge la meva companya habitual de sortides no hi era, així que m'he "acoplat" amb uns amics, com diuen els nens. El Carlos i l'Andreu m'han acollit molt bé, tenint en compte que només vaig amb ells molt de tant en tant; m'agrada, em donen molta canya. Ara només penso en la migdiada que faré :-)

El Carlos havia pensat l'itinerari, ens l'ha explicat però a mi m'ha semblat tant llarg i de pujades i baixades que m'he perdut a la meitat. Però no importava, era qüestió d'anar-los seguint.

Hem sortit a les 8.30 del Rotary, un matí un punt fresc i una mica núvol. Terra amb el punt just d'humitat, perfecte per anar en bici i córrer, tou sense que s'enfonsin les rodes.

M'havia quedat només amb el començament de la ruta, aniríem fins a Can Borrell i d'allà pujaríem per Sol i Aire; he pensat que patiria. És una pendent que només he baixat un parell de cops, d'aquelles que penses que no faràs mai pujant, que són terribles, tot i ser carretera, o potser justament per això, perquè puja de dret, puja i puja.

Però no comptava amb el Carlos, que és un mestre innat, i m'ha anat explicant tècniques per facilitar la pujada. Com fa la dita, "mano de santo". Jo sempre he pujat fent més força amb els braços que amb les cames, o gairebé igual; doncs no, això és el que no s'ha de fer. Com si la part superior del cos no existís, les mans recolzades al manillar, sense fer força. Tota la força l'havia de fer amb les cames. I així ho he fet. Estava tan concentrada intentant no notar la part superior del cos que he anat pujant gairebé sense adonar-me (bé, potser exagero). Però sí que és cert que ha estat un gran descobriment.

Un cop a l'Arrabassada hem tirat amunt per la carretera fins a un punt poc abans del mirador de la Font Groga, on ens hem desviat cap a la dreta, una pista que porta a Can Casas i el Tibidabo. Pujada decent --qualsevol ho era després de pujar Sol i Aire-- que ens ha portat fins al Tibidabo, passant per Can Tano. Hem deixat el Tibidabo enrere i ha començat la baixada llarga.

Baixant, baixant, hem deixat Vallvidrera enrere i hem seguit baixant cap a Barcelona, per anar a agafar la Carretera de les Aigues, en el punt on es troba amb la carretera de Vallvidrera. En un revolt, un ensurt, polícia, molts ciclistes, i una noia a terra. Sirena d'ambulància que s'apropava. No hem sabut què havia passat. Hem seguit una mica moixos. Jo que ja anava amb compte encara he vigilat més, em fan terror les baixades, i més per carretera.

La Carretera de les Aigues és un premi després de tanta baixada i pujada. La pluja havia deixat un bosc d'uns colors brillants, però no es veia el mar, hi havia molta boira d'humitat. Poc abans d'arribar al Pla de les Maduixeres, el final de la Carretera de les Aigues, hem agafat la pista que puja cap al Tibidabo de nou. Les cames notaven el cansament --si més no les meves-- i la teoria del mig cos relaxat m'ha anat bé. Cap als jardins de Can Borni, pujant i pujant. Encara un nou truc: fer servir un desenvolupament més llarg, per evitar el mal de lumbars que tinc quan faig força pujant. I sí, he fet servir 1/1 i ha estat perfecte. A poc a poquet, fins a dalt de tot.

Per un moment he pensat que encara hauríem de fer alguna altra cosa, però no, s'havia acabat. Des de Vista Rica hem agafat la pista planera que va carenejant i en lloc de baixar pel ciclostàtic, a la reserva natural de la Font Groga, hem baixat pel B10, que és un tram semiurbà, molta baixada, molta gravilla, que em feia anar molt amb compte, em feia pànic que em rellisquessin les rodes i caure sobre tota aquella grava.

A Sant Medir ja és com estar a casa. Pensava que els rierols que travessen la pista portarien molta aigua, després de la pluja d'ahir, però no ha estat així, estaven més o menys com divendres, que hi vaig passar corrent.

32 km, 2.30 h. Una bona sortida, per acomiadar el curs. M'ho he passat bé i he après molt.

Habilidades

Estoy segura de que tengo muchas habilidades. En este momento no se me ocurre ninguna, pero seguro que si me esfuerzo alguna se me ocurrirá. En cualquier caso, entre ellas no está la de hacer varias cosas a la vez con las manos. Soy un poco patosa, que se le va a hacer. Ya lo sabía, pero ayer lo volví a constatar.

Como hacía tiempo que no llovía los caminos estaban llenos de polvo. Mucho polvo, que dejó la bici bastante más sucia de lo que es habitual en ella, que ya es decir. Tanto, que incluso a mi me dio verguenza ir con ella por el mundo y decidí llevarla a la gasolinera a limpiarla de verdad, con la manguera de agua a presión.

Y allí me fuí, intentando pedalear con el bote de teflon para engrasar la cadena en una mano y una manzana en la otra mano. Debía tener una pinta un poco extraña. Conseguí llegar a la gasolinera y una vez allí tuve que descubrir como funcionaba la manguera. Un señor amable me explicó como iba y me dispuse a lavar la bici, sintiéndome un poco ridícula, entre todos los coches.

Primero apoyé la bici en la pared y empecé a limpiarla. Evidentemente, no se mantenía de pie, así que tuve que aguantarla bien con una mano mientras intentaba limpiarla con la otra. Fui dando la vuelta alrededor de la bici, con la manguera a cuestas, sin darme cuenta de que me estaba enredando. En ese momento la bici decidió caerse, y me quedé atrapada entre la manguera y la bici, como tonta, sin soltar la manguera, que continuaba disparando agua a presión, mojando todo lo mojable, especialmente mis piernas.

Por suerte, un ciclista que también quería limpiar su bici vino a rescatarme, me quitó la manguera y acabó de limpiar la bici. Ya se sabe, hay gente que sirve para esas cosas. Tendré que lavarla más a menudo, a ver si cojo un poco de práctica y no hago el ridículo de nuevo.

III Triatló popular per relleus de Banyoles

Fa unes setmanes un parell de mares de l'escola on havien anat els meus fills, que coneixien les meves aficions esportives, em van proposar participar amb elles a un triatló. Davant la meva cara d'espant em van aclarir que no es tractava d'un triatló de veritat, sinó que cadascuna havia de fer un esport i les distàncies no tenien res a veure amb un triatló autèntic. Davant d'això, vaig acceptar ràpidament. La idea em va semblar divertida, i més el fet que fos a Banyoles, que és un entorn preciós.

A mi em va tocar la bici. 13 quilòmetres aparentment sense dificultat, o segons l'organització, de dificultat mitjana-baixa. No semblava que hi hagués gaire desnivell. Vaig fer unes proves de temps, a partir del que havien fet l'any passat, i em va semblar que no quedaria malament del tot. Les meves companyes van fer el mateix i totes tres vam decidir que podíem fer la cursa dignament. A més, se suposava que era una cursa popular, i ens imaginàvem grups familiars, pares i fills, avis i nets, tots disfressats, res massa professional.

Va arribar el gran dia, dissabte 2 de juliol. A les 10 enfilàvem cap a Banyoles, les meves companyes amb les famílies, disposades a passar el dia, perquè el triatló no començava fins a 2/4 de 6, encara que a partir de 2/4 de 4 ja ens havíem d'anar preparant, deixant la bici, recollint els dorsals....

A 3/4 de 4, per no semblar massa impacients, vam anar cap al punt de trobada; a mesura que ens hi apropàvem començàvem a trobar altres participants i se'ns començava a fer un nus a l'estòmac. On estaven els grups familiars, els participants populars? on estaven les bicis de sortir a la muntanya de tant en tant? i aquells que corrien de tant en tant, molt de tant en tant? i les iaies i els pares amb una mica de panxeta? entre els participants que anàvem veient no hi havia ni un d'aquests. Nois i noies joves, o no tant joves, però tots atlètics i "catxes", vestits amb els seus mallots de club ciclista, o amb la roba de corredor professional. Les bicis de bones marques, amb frens de disc, que em feien morir d'enveja. Ens anàvem animant l'una a l'altra, dient-nos que no passava res, que no importava, que segur que faríem bon paper, i que encara que no fos així, no passava res. La més animada i tranquil·la, aparentment, l'Helena, que havia de nedar. La Núria i jo més espantades.

Vam deixar la bici als boxes --ja vaig tenir algun problema per penjar-la i em vaig veure a la sortida sense poder baixar-la--, vam recollir les coses i vam decidir, veient que no arribaríem entre les tres primeres, fer-nos una foto totalment folklòrica, pujades al podi.

S'anava apropant el moment. Els nervis anaven augmentant, i més quan van començar a passar-nos coses diverses. Primer vam descobrir que la bossa on diuem el dorsal s'havia quedat als vestuaris. Primera correguda per recuperar-la. Ens vam fer més fotos, perquè si més no tinguéssim aquest record.

Ens vam dirigir al lloc on ens havien de fer el "briefing", o darreres instruccions. Allà vam descobrir, amb horror, que havíem de dur una mena de polsera rosa per fer el relleu. No la teníem. No recordàvem que a la bossa --que ja no dúiem nosaltres-- hi hagués cap goma rosa. Vam córrer on havíem deixat les famílies, amb la bossa. Vam regirar-la i buidar-la. Res. Per sort, la Núria portava una goma --blava, això sí-- i vam pensar que potser ens serviria. Trobar algú de l'organització semblava complicat, però finalment un noi ens va dir que no passava res, que serviria.

A tot això, els nedadors s'estaven dirigint cap a l'àrea de sortida, i l'Helena encara no portava el casquet de bany, que tenia al cotxe. Corrents cap allà. Finalment, amb la goma blava i el casquet, va anar cap a la sortida, mentre la Núria i jo ens ho miràvem des de la caseta d'informació del llac, pensant que era impossible nedar aquella distància, només veure-la ens espantàvem. Quan van començar a nedar --impactant la sortida, tots tirant-se alhora-- i vam veure com corrien, ens vam dirigir cap a la zona d'arribada, on estaven les bicis, patint per si havíem entès les instruccions, per si l'Helena arribaria bé... I més quan vam veure que els primers nedadors arribaven poc després de 15 minuts, i sortien els corredors disparats.

L'Helena va arribar cap a la meitat, als 25 minuts, un temps molt bo, i la Núria, aprofitant la goma/relleu per fer-se la cua de nou, va sortir bastant disparada. L'esperaven 7 quilòmetres al voltant del llac. L'Helena i jo ens vam quedar esperant, veient com encara arribaven nedadors quan gairebé començaven a arribar els primers corredors. Nervis --per part meva--. Calculava que la Núria trigaria entre 35-42 minuts, i anàvem mirant en la distància, buscant la seva samarreta rosa fúcsia. Jo anava controlant les bicis. Cada cop en quedaven menys. Als 35 minuts vam veure arribar la Núria, molt bon temps. Quedaven unes 10 bicis, vaig poder baixar la meva i va començar la meva part d'aventura.

La primera sorpresa. Sortia en solitari. Jo em refiava de trobar més gent per saber el camí, però anàvem tant espaiats que era com anar sola. Per sort, hi havia moltíssims controls i el camí estava molt ben indicat; cap problema. La segona sorpresa. Els primers quilòmetres començaven amb pujada --una pujada antipàtica, sobretot en fred--. Pujada i sol, i amb el neguit d'haver d'anar ràpid. Asfalt, al començament. De seguida, però, es va acabar l'asfalt i em van fer ficar per senders, corriols i trialeres diverses.

Pujava i pujava. No gaire, però pujava. I quan baixava, que era quan jo pensava que podria recuperar el temps i accelerar, com havia fet a Sant Medir, no podia perquè eren trialeres. Un recorregut divertit, i preciós si no intentaves anar el més ràpid possible. De tant en tant mirava al voltant i olorava, quin gust!

En un punt concret, quan arribava esbufegant pujant per un corriol, el noi del control em va dir que havia de passar per la dreta d'un arbre per poder baixar bé. Evidentment, no vaig ser-hi a temps, i em vaig quedar palplantada, mirant amb una mica de pànic aquella baixada de graons naturals i arrels. El noi em devia veure tan poc preparada que em volia ajudar a baixar, però vaig dir que ja podia, i m'hi vaig llençar, amb la temptació de tancar els ulls. Sentia el noi que em cridava: "el pes del cos enrere!". Segur que pensava que m'hauria de rescatar d'entre els arbres. Però d'alguna manera vaig arribar a baix i vaig continuar entre els camps, la mar de satisfeta.

Els darrers quatre quilòmetres van ser més planers, i vaig pedalar amb totes les meves forces (que ja no eren tantes). A més, el camí era una meravella, entre els camps segats, amb la llum de tarda. En els controls anaven animant, i et feien sentir com si anessis el primer. Arribava. A l'altra banda del camp de gespa vaig veure la Núria i l'Helena, que em feien senyals amb els braços (sort d'elles, sinó no hauria vist per on havia de tirar). Vaig passar l'arc d'arribada, 47 minuts, bastant més del que em pensava, però no havia pogut fer més.

La Núria i l'Helena ja estaven més descansades; jo, vermella com un tomàquet, i xopa de suor, però satisfeta, si no del temps, almenys perquè no era l'última, i perquè només m'havien passat 4 ciclistes i havia deixat una altra noia enrere --almenys no seríem les darreres dels 13 grups de dones--.

Conclusió. Una experiència per repetir l'any vinent, si pot ser, amb algún grup més, per fer-la més divertida encara.

Perduda per la Serra de Marina

Fa temps que volia anar al monestir de Sant Jeroni de la Murtra; des del Parc fluvial del Besòs, arribant a Montcada, surt un sender a la dreta que hi porta --almenys és el que diu el rètol, i també diu que està a 4.5 km--.

He sortit a les 4h. de la biblioteca, i poc abans de les 5 estava al començament del camí. 18 km des de la BC. El primer tram del sender és molt curt, de seguida et trobes amb la carretera que va cap a Granollers, i s'ha de creuar per agafar el camí del Parc de la Serra de Marina, a l'alçada de la Torre dels Frares, una masia en ruines.

No coneixia el camí, però he pensat que 4.5 km, fossin com fossin, no era gaire. Un camí preciós, ple de flors, especialment ginesta. El camí anava pujant, però no feia gaire pendent. De seguida he deixat a la dreta un corriol que s'enfilava muntanya amunt, amb la indicació de GR-92. He sigut prudent i he pensat que era millor seguir la pista.

Un quilòmetre més enllà he trobat un parell d'homes que m'han indicat el camí. A partir d'una cadena que havia de trobar, podia pujar per una trialera, o donar la volta a una urbanització i pujar per la carretera. Quan hi he arribat m'he mirat la trialera, he pensat que allò no era ni corriol i he seguit la carretera. Un pendent molt pronunciat, sort que era carretera. En un moment determinat el carrer seguia amunt, ì a la dreta, cap a on pensava que havia d'estar el monestir, en sortia un altre, que no pujava --carrer del Pardal-- així que he decidit abandonar el carrer de la Cadernera, que ja m'estava cansant.

Una mica més enllà s'ha acabat, i només quedava muntanya i un corriol --sospito que el mateix que havia desestimat abans. Justament per aquell corriol pujava un noi, que m'ha dit que sí, que era aquell camí, que era un tram curt i que ell hi pujava. Així que ja em veieu, empenyent la bici; la veritat és que ja estava cansada, però no podia parar, perquè aquell noi amable m'anava empenyent la bici per darrere, no em podia queixar (ni quedar malament, per suposat).

Un cop a dalt de tot m'he quedat sorpresa en veure que al davant hi havia el mar i Barcelona. Una sensació estranya, com si no m'hagués mogut. Però sí, perquè en primer terme hi havia Santa Coloma, i les xemeneies de Sant Adrià, Barcelona quedava més a la dreta.

Una pista molt ample, que portava a l'esquerra cap a l'ermita de Sant Climent i el monestir de Sant Jeroni (o això m'han dit, perquè no hi havia cap indicació). A la dreta pujava cap al poblat ibèric de Puig Castellar i baixava a Santa Coloma.

He triat el camí més a l'esquerra, perquè al final, dalt de tot, es veia l'ermita. Una ermita molt petita, penjada al cim del món, amb una vista impresionant. Allà he parat a berenar, i gaudir una mica del paisatge i la tarda magnífica. Ja eren les 6 de la tarda, però encara feia calor.

Als meus peus, per una pista que baixava moltíssim, es veia el monestir. Ja havia comprovat que els frens de la bici no frenaven, i m'ha fet por agafar aquell pendent tan pronunciat. A més, no estava segura que podria fer un cop allà baix. Em sentia incapaç de tornar a pujar després. Així que he deixat córrer el monestir, per un altre dia i he tornat enrere, cap al poblat ibèric de Puig Castellar.

Està situat en el punt més alt de la serralada, 303 m., amb una vista de 360. No m'hi he entretingut, perquè era una mica tard, encara no sabia com tornar. Allà baix, lluny, es veia el riu, el meu punt de referència. Cap dels camins que havia deixat em seduien gaire, així que he decidit fer una prova. Allà mateix sortia un corriol que indicava GR-92. He pensat que potser portava al començament de tot, al sender que havia desestimat només iniciar el camí del Parc.

Un corriol molt estret, i al costat, res, caiguda lliure. M'ha fet por anar muntada en la bici, i l'he fet a peu, amb compte de no caure o que no caigués la bici. Això sí, preciós. I amb una vista magnífica. Per sort, no ha sigut molt llarg. De seguida he arribat a una pista ample, que m'ha dut a Santa Coloma.

Ni idea d'on estava. No sabia que Santa Coloma fes tantíssima pendent, per sort de baixada. He tornat a comprovar el mal estat dels frens i he acabat baixant a peu, quan he estat a punt d'atropellar una noia, perquè no he pogut frenar a temps. Increiblement, baixant i baixant he arribat al camí del riu, una mica abans d'on havia agafat el trencall cap a la Serra de Marina. He rigut sola i m'he sentit molt orgullosa de mi mateixa, de la sort que havia tingut (ja em veia perduda per Santa Coloma) i del bon sentit de la orientació.

A les 8 arribava a casa, 45 km i amb les cames bastant cansades. S'ha de perfeccionar el camí fins a Sant Jeroni, segur que puc arribar-hi d'una manera més fàcil.

Pels volts de Sant Cugat

o com aconseguir fer molts quilòmetres sense allunyar-se gaire de la teva localitat.

Era una sortida tranquil·la de dissabte, com sol ser la nostra intenció. Tranquil·la, perquè no ens havíem d'allunyar, però ja començàvem sense saber exactament el camí que havíem d'agafar. Mal senyal.

Sabeu allò de la línia recta, que és el camí més curt entre dos punts? doncs no ho vam saber aplicar. Per anar del punt A al punt B, distant poc més d'un quilòmetre, nosaltres en vam fer quatre (pels que coneixen la zona, anàvem del Pi del Xandri a la Rambla de Can Bell, on s'hi arriba per un camí ample, gairebé asfaltat).

Senders gairebé impracticables, plens d'esbarzers. Torrenteres que ens portaven de cap, perquè no sabíem si deixar la bici per la part fonda i nosaltres caminar per dalt, o a l'inrevés. Pedres i pujades. Fins i tot, com es pot veure a la fotografia, vam haver de travessar un petit rierol, per sobre d'un tauló mig podrit, que semblava a punt de partir-se. A sobre, a l'altra banda el camí s'acabava i vam haver de tornar a passar.

 

Amb tot, vam arribar a on volíem, i d'allà vam poder seguir l'excursió cap a La Floresta, per carrers i carrerons, seguint les fletxes verdes de la marató, que ens portaven per camins insospitats. I quan les perdíem o no les seguíem, les tornàvem a trobar més enllà. Va haver un moment que vam sospitar que teníem algú al davant, gastant-nos una broma, pintant les fletxes on millor li semblava. No tenia sentit que seguint la fletxa en una direcció arribéssim a un camí i allà en trobéssim una altra com si el camí de la marató vingués d'allà. Ens feien tornar boges. Això sí, anàvem rient, que és el que compta. I suant, amb tanta pujada!

La Floresta avall, fins a travessar la carretera de Vallvidrera, per anar cap a Can Busquets, una masia que havíem vist al plànol. No la vam trobar, però vam fer moltíssimes més pujades, fins arribar a la Colònia Montserrat, i d'allà a Valldoreix, terreny conegut.

Va estar molt bé, però mai hauria dit que sense allunyar-nos de casa poguéssim fer tantíssimes pujades! Això sí, Collserola ens va regalar imatges com aquestes, que vam haver de fotografiar.

De punta a punta

Feia dies que volíem fer una excursió més llarga, de més quilòmetres. I és que no sé perquè, no aconseguíem passar dels 25. No hi havia manera. Avui, sense partits de nens, sense obligacions de cap mena, ens ho hem proposat. I és que no era per falta de capacitat, sinó de temps i imaginació.

2/4 de 10. Màniga curta i tallavents. Guants d'estiu. Ulleres, imprescindibles en aquest temps. Hem enfilat el camí cap a Can Borrell, i he hagut de contenir-me per no anar fent fotos a cada flor que veia. De fet, m'he hagut d'estar contenint tot el camí, si no encara hi seríem. Llàstima!

Can Borrell -- Can Coll -- Can Codina. Natura desbordant. Fulles tendres, ocells cantaires arreu, flors de tot tipus i colors: borratja, estepa blanca i borrera, ginesta o argelaga, i altres que no recordo o no conec. Un plaer pels sentits.

Can Codina - Can Catà -- Can Lloses -- Forat del Vent. Aquest tram de pujada no té tantes flors i podia anar avançant sense el cuquet fotogràfic. Això sí, el verd se't ficava als ulls i a la sang i ens feia pedalar com si Collserola s'hagués tornat plana. Amb la Maria ho comentàvem, aquestes pujades ja no són el que eren :-)

Forat del Vent -- Portell de Valldaura -- Passeig de les Aigues (B03-B01). Fins al Portell de Valldaura per carretera, aquest cop, no hem volgut empényer la bici pedres amunt. Era un dia de carretera, la bici anava sola. En lloc d'agafar el camí dur cap a Vista Rica, pel Turó de Sant Cebrià, hem agafat el Passeig de les Aigues, autèntic regal i luxe. Pedalant amb Barcelona als peus, una mica enteranyinat. El sol escalfant-nos el punt just i flors, moltes flors de nou!

B01 fins al Centre d'acollida d'animals -- Rabassada -- Mirador Rabassada -- Vista Rica. Fins al Centre d'acollida d'animals el Passeig de les Aigues va baixant, i penses "això després haurem de pujar-ho". Però tant se val, perquè la pujada per la carretera és cómoda, han deixat un espai molt ample per les bicis.

Vista Rica -- Carretera al Tibidabo -- Jardins del Viver de Can Borni -- Carretera de les Aigues. Baixar cap als Jardins de Can Borni dóna gust. Pensava el primer cop que vam fer-lo pujant, aquell camí, ja fa dos anys, com ens va costar. A l'arribar a la cruilla que baixa a la Carretera de les Aigues o puja cap a l'Escola judicial hem agafat aquest camí, que tira amunt, amb el Tibidabo dalt de tot. Tan alt, que sembla impossible poder arribar-hi.

Escola Judicial -- Torre de Collserola -- Turó del Mont. La Torre de Collserola impressiona, al llarg d'aquest camí. Sembla una construcció de pel·lícula de ciència-ficció. Aquest tram, que puja i puja, es fa bé, perquè la pujada no és forta, i a més et distreus mirant les cases, algunes realment precioses.

Vallvidrera -- Can Mandó -- La Budellera. Arribant a Vallvidrera hem vist un rètol a la dreta que indicava el carrer de la Budellera i hem girat cap allà. Poc després ja hem trobat els camins a l'entorn de la font de la Budellera. El paisatge canvia, en aquesta banda de la muntanya. Més ombrívol i humit, més alzines i menys pins. El sotabosc és més net. Fa una olor diferent. Hem passat pel rètol de la font de'n Canet, on vam anar un cop amb la Clara i la Cèlia, fa molt de temps.

Revolt de les Monges -- Àrea de lleure de Santa Maria de Vallvidrera -- pujada cap al barri del Rectoret. Hem creuat la carretera al revolt de les monges i ens hem ficat pel sender que porta a l'àrea de lleure. D'allà, per carretera al centre d'informació del Parc i Vil·la Joana. Metres més enllà està a la dreta el carrer que porta a l'alberg i al barri del Rectoret, que ens havia de dur fins a casa.

Rectoret -- La Floresta -- Sant Cugat. El carrer major del Rectoret va fent, sense gaire pujada, amunt, amunt, entre les cases. És una zona urbanitzada de forma desigual i irregular, amb cases rònegues i altres de disseny. Arriba a la plaça del quiosc de La Floresta, i d'aquí s'agafa la pista cap a Can Flo, passant per la casa okupa, que et deixa a Sant Cugat.

I per fi ho hem aconseguit. 38 km. 2.45h. 3 hores reals, amb les parades pertinents a mirar, beure i sobretot, la conversa, que alenteix una mica el pas, i és una part important d'aquestes sortides.

Al Portell de Valldaura per la Font dels Caçadors

El dia convidava a sortir. Llum neta d'abril. Una brisa lleugera. I moltes ganes de pedalar.
Collserola s'ha convertit en un jardí, de sobte: bruc, ginesta, conillets, corretjoles i algunes coses més que no sé què són. Pedalava ensumant com un gosset.

Ens sentíem disposades a tot, fins i tot a fer la pujada de la Font dels Caçadors, que no havíem fet mai juntes. Cada cop que la baixàvem pensàvem que l'hauríem de provar, però el meu record era d'una pujada llarguíssima, inacabable, i molt dura. No animava gaire.

Avui, no sé perquè, ens hem atrevit. I hem arribat a dalt de tot com si res!. Bé, potser exagero, però no tenia res a veure amb la pujada terrible que recordava. Diversos trams, amb molta pendent, això sí, però amb una mica de replà entre tram i tram, que ens permetien recuperar-nos i seguir endavant sense parar ni un moment. M'he sentit molt orgullosa de totes dues.

Un cop a l'antic restaurant del Forat del Vent hem agafat el corriol --equivocat-- que porta al portell de Valldaura. He fet que la Maria pugés a pols la bici per una mena de camí inexpugnable, i un cop a dalt hem trobat un grup de nois que pujaven tranquil·lament per un camí planer. En fi, m'agraden les coses complicades (sort que ella sempre està disposada a seguir-me).

L'àrea de descans de Valldaura és una meravella; una explanada des d'on es veu el mar per un cantó i el Vallès per l'altre. Lloc de parada obligatori, per descansar, gaudir del paisatge i menjar una mica.
Ja ha estat bé, perquè ens hem tornat a ficar per una trialera, aquest cop força concurreguda. Les trialeres estan bé per baixar-les. Pujar-les, empenyent la bici, és una altra cosa. Sort que no era gaire llarga.

Després ve el premi. Una part de la carretera de les Aigues, que va resseguint la muntanya, amb Barcelona i el mar mirall a sota. A la cruilla B01/B04/B12 hem agafat aquest darrer, el que fa més pujada, cap al Turó de Sant Cebrià. Una pujada constant, que a la part superior té uns eucaliptus que m'agraden molt, perquè són estranys, a Collserola.

Baixadeta cap a Vista Rica i d'allà, pel ciclostàtic, fins a Sant Medir. La Maria no l'havia baixat mai, el ciclostàtic, i s'ha emocionat i no l'he tornat a veure fins al final de tot. Jo vaig lenta, perquè em fa por, per mi i per la bici, tanta pedra, tanta vibració, tants cops.

De seguida, Sant Medir, que ja és com estar a casa. Hi havia molta aigua, al final de cada baixada, i en una hi havia un noi filmant als que suposadament queien dins l'aigua (no era difícil) o feien el ridícul d'alguna manera, suposo. D'aquí a l'APM. Per sort, nosaltres l'hem passat molt dignament.

Una excursió molt maca; intensa, però que hem pogut fer sense problemes.

Plaça Rotary - Can Borrell -- Can Coll -- Font dels Caçadors (A11-A10) --Portell de Valldaura -- Carretera de les Aigues (B03) -- Turó de Santa Maria / Sant Cebrià -- Vista Rica -- B04 fins a Ciclostàtic -- Sant Medir -- Sant Cugat


24.50 km. 2.15 h.

Com una sola cosa

8 del matí un dilluns festiu a Barcelona. El dia s'aixecava, i la ciutat  semblava una altra, carrers deserts, acabats de netejar només per a nosaltres.
Rambles avall, acompasant el ritme del nostre pedalar, que ens era desconegut. El mar ens esperava. El mar, que sempre és com un regal, en qualsevol estat. Avui era un mar de contenir l'alè, un mar pla, milions d'espurnes brillant sota el sol.
Aire fresc. La sensació de llibertat que produeix l'espai obert, la llum, el sol. Pedalant ràpid cap al Besòs, amb mirades de tant en tant al mar mirall.
Al començament del camí del riu hem intercanviat les bicicletes. La meva bicicleta mixta, pesada (encara més per la quantitat de fang que porta a sobre) per la seva bicicleta de carretera, una bicicleta pensada pels que volen volar.
És difícil descriure la sensació que m'ha produit portar aquesta màquina. Per a mi anar en bicicleta era anar sobre una màquina que et portava; anar més o menys ràpid, mirant el paisatge, formant part del que t'envolta. Muntada en aquesta bicicleta m'he sentit una sola cosa amb ella, com si el cos se m'hagués fos i ja no fóssim una persona i una màquina, sinó una extranya amalgama. Inclinada sobre el manillar, erem només la bicicleta i jo, avançant contra el vent que em xiulava a les orelles i em tallava la cara. Una pedalada i la bicicleta sortia disparada, endavant. Sensació de poder, que m'ha sorprès molt.
Recuperada la meva bicicleta he tornat a ser jo, un cos independent de la màquina. He tornat a mirar al voltant, descobrint el que m'envolta. Diferent. Sorprenent. Requereix un temps i un espai que no tinc. Una voluntat de córrer --és una màquina per córrer-- que tampoc tinc. M'ha agradat molt la sensació que produeix, i m'agradaria repetir-ho, però només en trams curts, com avui. Jo sóc més de pedalar tranquil·lament, mirant al voltant.
En resum, un plaer de sortida, que espero repetir.