El Carlos havia pensat l'itinerari, ens l'ha explicat però a mi m'ha semblat tant llarg i de pujades i baixades que m'he perdut a la meitat. Però no importava, era qüestió d'anar-los seguint.
Hem sortit a les 8.30 del Rotary, un matí un punt fresc i una mica núvol. Terra amb el punt just d'humitat, perfecte per anar en bici i córrer, tou sense que s'enfonsin les rodes.
M'havia quedat només amb el començament de la ruta, aniríem fins a Can Borrell i d'allà pujaríem per Sol i Aire; he pensat que patiria. És una pendent que només he baixat un parell de cops, d'aquelles que penses que no faràs mai pujant, que són terribles, tot i ser carretera, o potser justament per això, perquè puja de dret, puja i puja.
Però no comptava amb el Carlos, que és un mestre innat, i m'ha anat explicant tècniques per facilitar la pujada. Com fa la dita, "mano de santo". Jo sempre he pujat fent més força amb els braços que amb les cames, o gairebé igual; doncs no, això és el que no s'ha de fer. Com si la part superior del cos no existís, les mans recolzades al manillar, sense fer força. Tota la força l'havia de fer amb les cames. I així ho he fet. Estava tan concentrada intentant no notar la part superior del cos que he anat pujant gairebé sense adonar-me (bé, potser exagero). Però sí que és cert que ha estat un gran descobriment.
Un cop a l'Arrabassada hem tirat amunt per la carretera fins a un punt poc abans del mirador de la Font Groga, on ens hem desviat cap a la dreta, una pista que porta a Can Casas i el Tibidabo. Pujada decent --qualsevol ho era després de pujar Sol i Aire-- que ens ha portat fins al Tibidabo, passant per Can Tano. Hem deixat el Tibidabo enrere i ha començat la baixada llarga.
Baixant, baixant, hem deixat Vallvidrera enrere i hem seguit baixant cap a Barcelona, per anar a agafar la Carretera de les Aigues, en el punt on es troba amb la carretera de Vallvidrera. En un revolt, un ensurt, polícia, molts ciclistes, i una noia a terra. Sirena d'ambulància que s'apropava. No hem sabut què havia passat. Hem seguit una mica moixos. Jo que ja anava amb compte encara he vigilat més, em fan terror les baixades, i més per carretera.
La Carretera de les Aigues és un premi després de tanta baixada i pujada. La pluja havia deixat un bosc d'uns colors brillants, però no es veia el mar, hi havia molta boira d'humitat. Poc abans d'arribar al Pla de les Maduixeres, el final de la Carretera de les Aigues, hem agafat la pista que puja cap al Tibidabo de nou. Les cames notaven el cansament --si més no les meves-- i la teoria del mig cos relaxat m'ha anat bé. Cap als jardins de Can Borni, pujant i pujant. Encara un nou truc: fer servir un desenvolupament més llarg, per evitar el mal de lumbars que tinc quan faig força pujant. I sí, he fet servir 1/1 i ha estat perfecte. A poc a poquet, fins a dalt de tot.
Per un moment he pensat que encara hauríem de fer alguna altra cosa, però no, s'havia acabat. Des de Vista Rica hem agafat la pista planera que va carenejant i en lloc de baixar pel ciclostàtic, a la reserva natural de la Font Groga, hem baixat pel B10, que és un tram semiurbà, molta baixada, molta gravilla, que em feia anar molt amb compte, em feia pànic que em rellisquessin les rodes i caure sobre tota aquella grava.
A Sant Medir ja és com estar a casa. Pensava que els rierols que travessen la pista portarien molta aigua, després de la pluja d'ahir, però no ha estat així, estaven més o menys com divendres, que hi vaig passar corrent.
32 km, 2.30 h. Una bona sortida, per acomiadar el curs. M'ho he passat bé i he après molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada