Diumenge boirós i humit. La temperatura no és gaire baixa, però la sensació és de fred. Sortim a 2/4 de 10 amb una mica de mandra, però segures que no ens penedirem. D'entrada, decidim fer una ruta suau i coneguda, pujant per Can Catà cap al Forat del Vent.
Com que és tard trobem molta gent pel camí. Pels volts de Can Coll grups grans d'homes, alguna dona. Molta humitat.
A Can Codina despunten els primers brots de cereals, una catifa verd tendre. Seguim endavant en direcció Can Catà. El sol, tapat per la boira baixa, s'esforça en travessar-la. Comencem a pujar i en lloc de seguir l'A05 fins a dalt de tot ens desviem per la drecera que porta al paratge de la serra de Can Ferrer. Jo l'havia agafat un cop i recordava que era un corriol molt tranquil i prou còmode. No és molt estret i només té un tram que fa molta pendent --de pujada-- que hem hagut de fer a peu, més que res perquè el terra estava molt humit i relliscàvem.
Va a sortir poc abans de la reixa de Can Ferrer; allà hem tornat a trobar un munt de gent, que augmentava a mesura que ens apropàvem al Forat del Vent. Quan hem arribat a dalt ha estat com un miracle. De sobte s'ha obert el cel i ha desaparegut la boira, que ha quedat enrere. Barcelona es veia neta a sota nostra, amb una lleugera boirina que cobria el mar. Erem bastants que contemplàvem el paisatge.
A partir d'aquí hem decidit canviar la ruta i s'ha acabat la sortida tranquil·la. Hem estudiat el mapa i en lloc d'anar per l'A04 cap a la Serra de Valldaura, el Matamatxos hem girat a l'esquerra, en direcció Besós. El primer tram, que segueix el Passeig de les Aigues per A04, banda de mar, és igual de plaent que el camí cap a la dreta. Una pista planera, que va rodejant la muntanya, amb el sol acabat de néixer. Un cop al Coll de la Ventosa hem passat el pont de fusta i hem deixat la banda asolellada de la muntanya, per passar a l'obaga i humida. Quin canvi!
Per A06 hem començat a baixar cap a Can Cuiàs. Era un camí desconegut que sempre que he pujat des de Barcelona per Torre Baró m'havia cridat l'atenció. Al començament baixa força, el que ens ha fet dir que havíem de trobar de totes totes un camí cap a Sant Cugat, que no volíem tornar enrere. L'A06 enllaça, sense cap trencall, amb l'A07. Hem arribat a un punt que s'ha acabat la pista i hem hagut de baixar per una trialera que feia un pendent molt fort.Un camí entre pins, un bosc net. De seguida hem tornat a trobar la pista, un plaer pedalar per aquell bosc que feia pensar en el bosc de platja, pins aquí i allà, i terra net. Hem arribat a l'Àrea de lleure de Can Cuiàs, amb el Mirador de l'Estrella al final. Un mirador curiós, un lloc obert amb una vista magnífica sobre l'autopista i Ciutat Meridiana. Polígons industrials a un costat, i a l'altre el bosc. Sorprenent.
A partir d'aquí s'ha complicat una mica. Segons el rètol, el camí ens portava al Turó Pelat i la Serra de na Joana, punts prou coneguts, que ens han fet pensar que era massa simple i fàcil. Hem començat a baixar i el camí ens ha portat a un punt sense sortida. Hem tornat enrere i hem acabat al lateral de l'autopista, amb els cotxes venint de cara; impressionava, encara que hi hagués un mur de peces de formigó entre els cotxes i nosaltres. No era un carril bici, era un lateral provisional perquè estan fent obres. L'hem anat seguint. En algun tram es feia molt estret i hem hagut de baixar de la bici; totes dues anàvem avançant, tement, sense dir-ho, que arribaria un punt en el que no podríem seguir endavant.
Però no ha estat així. De sobte hem vist el polígon de la Ferreria, i la nacional 150, prou coneguda, i hem anat a sortir al punt per on creuem la N-150 venint de Santa Maria de Montcada, per entrar al Parc de la riera de Cerdanyola. Hem rigut. Riure d'alleujament, un cop més, no sabíem com, ens n'havíem sortit!
Des d'allà ha estat bufar i fer ampolles; el Parc de la Riera segueix mig tancat, però l'he travessat fins a la meitat. Després ja hem agafat el carril bici de Cerdanyola, que ens ha portat fins a casa.
2.30 h. 30 km.
