Al Turó de la Magarola per Sant Medir

Avui no he anat a treballar i durant el matí he anat fent coses pensant que després de dinar, un cop tot estigués enllestit, sortiria a gaudir del dia ventós i net.

No tenia gaire clar on anar; el que sabia és que volia mirar els quilòmetres que hi havia fins on corro al matí, així que he agafat el camí cap a Can Borrell. Un cop hi he arribat, he continuat cap a Sant Medir, perquè encara no hi havia anat, des de la nevada.

He anat pedalant tranquil·lament. Es nota, l'entrenament de córrer, ja no em quedo sense alè tan ràpid. Anava mirant els arbres caiguts. Moltíssims. Impressiona, el poder destructor de la natura. He hagut d'esquivar tres màquines que treballaven talant arbres i recollint troncs; fan només una primera neteja, per deixar el pas lliure i treure tots els arbres que poden suposar un perill. I és que hi ha encara arbres a mig caure, i de tant en tant sentia branques que queien, sobretot avui, amb la ventada que bufava, en alguns trams.

Un cop passat Sant Medir he continuat cap a la Font Groga. He intentat seguir el camí de la marató, que no és una pista de bicicleta, però al tercer arbre que he hagut de saltar ho he deixat estar. Per un cop, el sentit comú s'ha imposat --ja en vaig tenir prou, la setmana passada.

He tornat enrere i he començat a pujar per la pista B10, que només havia fet de baixada i que pensava que seria molt dura. És una pista semiurbana, passa per dintre l'Urbanització de la Mina de Sant Medir, però el camí no està asfaltat. Després de gairebé 2 km. s'arriba a la pista plana --B04-- que porta per un costat a Vista Rica i per l'altra cap a la carretera de Cerdanyola.

He girat a l'esquerra, cap a la carretera de Cerdanyola i el Turó de la Magarola. He pensat que avui era un dia ideal per pujar-hi, que hi hauria molt bona vista. Com que sempre he fet aquest camí de tornada, pensava que era pla, i no ho és tant, però fa un pendent lleuger. De seguida s'arriba a la cruïlla que va cap a Barcelona, Cerdanyola i el Turó de la Magarola.

He començat a pujar a peu --les bicicletes tenen prohibit el pas-- cap al Turó. És un sender preciós, envoltat de matolls plens de flors. L'últim tram fa més pujada, entre arbres, i de seguida s'arriba al mirador. És un observatori d'aus, i des d'allà es veu tot Barcelona i la plana del Vallès, flanquejada per Montserrat a un costat i Sant Llorenç a l'esquerra. Avui l'atmòsfera estava tan neta que donava la sensació que mirava un quadre, on hi havia dibuixats tots els camps i les casetes.

He tornat a baixar i he continuat cap a la carretera de Cerdanyola. No recordava a on havia d'anar a parar, però segur que no on he sortit. A dalt de tot de la carretera de Cerdanyola, on comença la pista forestal del Pas del Rei, que sempre que he baixat per allà m'he mirat. Mai havia anat per aquell tram de pista.

He baixat la carretera fins a Can Cerdà. He agafat la pista del restaurant i en lloc de pujar cap a la font dels caçadors he baixat cap a Can Coll i d'allà a Sant Cugat pels turons de Can Coll o Can Castelló, a sobre de la masia de Can Coll. Una gran diferència entre aquesta banda de bosc i la de la vall de Sant Medir. Per aquest costat hi havia molts menys arbres caiguts.

Cursa d'obstacles cap a La Rierada

Amb tantes pluges i neus semblava que havia passat molt temps des de la darrera sortida en bici com déu mana. Avui semblava el dia indicat. Bona temperatura, terreny sec, per fi!, i una mica núvol per protegir-me del sol de març, que em fa mal als ulls --potser si portés ulleres no me'n faria--.

He sortit a 3/4 de 8, en direcció Valldoreix. Volia tornar a anar a la Rierada, en el terme de Molins de Rei. Només hi havia anat un cop, i per tornar vam fer coses tan estranyes i irrepetibles que pensava buscar un camí alternatiu, més normal, per portar la gent amb seny, que vol anar en bicicleta, no fer expedicions suïcides.

Quan he arribat al punt on comença la pista G12 --pujant pel carrer de la Guineu de Valldoreix-- m'ha alegrat veure que el camí tornava a tenir una pinta decent, si més no llis i sec. Ara, el pendent continuava sent igual. He començat a pujar, pensant que el terreny llis i sec reduïa força l'esforç. Això sí, he arribat a la cruïlla on pots anar a La Rierada o a l'ermita de la Salut esbufegant i vermella com un tomàquet.


Fins aquest punt només havia trobat un parell de pins caiguts, que he pogut esquivar sense problemes. A partir d'aquest punt han començat a augmentar, si més no en direcció La Rierada, que és el camí que he agafat --G01--. De moment, però, podia anar endavant. Aquest primer tram de G01 és agradable, una baixada suau, fins a la següent cruïlla amb G04, en direcció Can Castellví / La Rierada.

Recordava que havia d'agafar aquesta pista, que està tancada amb una cadena, perquè Can Castellví és una propietat particular. Ja m'ha costat passar la cadena, perquè hi havia mitja alzina a sobre i quedava poc espai per passar. He començat a baixar --és una pista molt maca i fa baixada tota l'estona --, però de seguida he trobat els que netegen el bosc, que talaven els arbres caiguts. M'han dit que el camí fins a Can Castellví estava impracticable, ple d'arbres caiguts un darrere l'altre.

He tornat enrere i he continuat per la pista G01, en direcció Colònia Montserrat / Vallpineda. Sabia que això em portaria, d'alguna manera, a la carretera de Vallvidrera, a l'alçada de La Floresta, més o menys. La pista pujava una mica fins arribar a un petit cim urbanitzat, amb una vista impressionant --si no hagués hagut boira--. A dalt de tot, un gran dipòsit d'aigua, on he parat a esmorzar i on he tingut un petit entrebanc amb la tanca, que he desmuntat sense voler.

He continuat avançat per terreny urbà, però pocs metres més enllà he trobat un rètol que indicava G09 - Can Castellví i he pensat que provaria d'arribar-hi per aquí. El carrer que baixava es deia Puigmal, i feia honor al seu nom. L'he hagut de baixar a peu, intentant no rodolar amb la bicicleta, perquè per algun motiu estava ple de pedres.

A baix de tot començava una pista, que es tornava a internar al bosc. No tenia gaire clar si anava bé, però l'he seguida; llavors he vist que el que m'havia dit el llenyataire a la part de dalt era cert. El camí era bastant impracticable. Fent gala de la meva insensatesa habitual, he començat a avançar. 20 arbres després m'he sentit incapaç de tornar enrere i he pensat que havia de seguir, fos com fos, que ja arribaria al final en algun moment. Hi ha hagut algun punt que he pensat que no superaria, però per sort he trobat sempre un foradet per passar i he arribat a Can Castellví.

La zona de Can Castellví espatlla una mica la muntanya. Construccions sense ordre ni concert, gossos que intentaven menjar-me (almenys és la sensació que m'ha donat amb un que se m'ha tirat a sobre). Aquest cop, però, ja sabia on anava, així que quan he arribat a la carretera he girat a la dreta. Poc després, he agafat un sender que indicava una font. Pocs metres endavant he pensat que m'havia equivocat, que la pista cap al Salt d'Aigua era una pista, no un corriol, però com que anava seguint el curs de l'aigua, he continuat.

He tornat a trobar arbres. El tercer cop que he hagut d'aixecar la bici he dit prou, l'he lligat a una branca i he continuat a peu. Per demostrar que la llei de Murphy existeix, només quedava un altre arbre, i a partir d'allà el camí fins al Salt d'Aigua s'ha convertit en un passeig bucòlic, al costat de la riera, flanquejat per arbres plens de flors.

Finalment he arribat al salt d'aigua de la Rierada. Un entorn tan impressionant com l'altra vegada. És un lloc per anar-hi cap a l'estiu, a berenar. Com que patia una mica per la bicicleta --m'ha semblat que trigava moltíssim, en arribar-hi-- he tornat ràpid. Ara venia la part interessant. Havia de trobar un camí de tornada que no m'obligués a fer
de mico salta-arbres de nou.

He estudiat el plànol. Si tornava per on havia vingut i passava Can Castellví de llarg em dirigiria a Vallpineda, que aparentment acabava a la carretera de Vallvidrera. El que el meu plànol no indicava era el grau de desnivell des de Can Castellví a la part de dalt de Vallpineda. De fet no sé quin era, però devia ser molt. Com que he descartat els diversos camins que sortien de la carretera, perquè ja era tard i no volia tornar a enfrontar-me als arbres, he pujat la muntanya en línia recta per la carretera. Si més no, és la sensació que m'ha donat. La veritat és que he fet un parell de trams a peu, m'he sentit incapaç de fer-ho en bicicleta.

Un cop a dalt --després de dos o tres falsos cims-- només ha quedat baixar. No sé si tot era Vallpineda, i un carrer llarguíssim, l'Av. Verge de Montserrat, que m'ha portat fins a la carretera de Vallvidrera. M'he sentit feliç; fos on fos, era un terreny conegut. He vist que estava una mica abans de La Floresta, així que he agafat la carretera i de seguida he arribat a Sant Cugat, pensant que potser aquest tampoc és el camí adient per portar la meva filla i les meves amigues. Hauré de seguir buscant, un altre dia.


20 km., 2.45 h.

Al Turó de l'ermità

Divendres de nou. Al llarg del matí he anat seguint el cel, que semblava jugar amb mi i em feia pensar que em quedaria sense bici. Però al final s'ha aclarit i a l'hora de plegar ja era blau i net. Avui he recuperat els bons costums de pujar muntanyes i sortint de la feina he agafat el metro fins a Mundet. Encara que la temperatura era bona, per la Ronda feia un aire fresquet, que em feia agrair el tallavents.

Per la Ronda fins a la Carretera Alta de Roquetes, que he seguit uns metres fins a l'accés a Collserola, en direcció Can Masdeu. M'agrada molt l'inici del camí, fins passat l'hospital de Sant Llàtzer; un bosc amable, amb pendent suau. Després comença la pujada forta, i el terreny que envolta la pista ja no té arbres que distreguin, i que facin ombra a l'estiu. Recordo el primer cop que vaig pujar-hi, que pensava que m'ofegava. Ara ja pujo fins al Coll de la Ventosa d'una tirada, força bé.

Al Coll de la Ventosa hi ha opcions diverses. Jo he creuat la carretera i m'he dirigit cap a Can Ferrer, per la pista de dalt. Barcelona a l'esquerra, amb el mar blau fosc. Al fons, les xemeneies de Sant Adrià, que tant m'agraden. Estan netejant el bosc, tallant els pins caiguts. Tot feia olor a fusta tallada, una de les millors olors del món.



Amunt, amunt, pel Matamatxos. Avui m'he proposat arribar a dalt d'una tirada, però ha arribat un moment, just abans de girar, que la bici s'ha negat a continuar --o les meves cames han estat incapaces de fer-la avançar--. He parat, he recuperat l'alè, una mica enrabiada, i he tornat a pujar a la bici. He estat temptada de baixar i tornar a pujar, però he pensat que un altre dia ho aconseguiré, que no passava res.

Un cop a dalt, en lloc de sortir a Casa Juaco, com sempre, m'he ficat en una minitrialera que m'ha deixat una mica més enllà. Opcions diverses, però he decidit baixar cap a la Font dels Caçadors. Avui, però, no sé perquè, a la cruilla amb el camí cap a Can Catà, en lloc d'anar a la font dels caçadors he tirat cap a Can Catà, fins que he arribat a la tanca del parc. És una tanca que no tanca gaire, perquè pots passar tranquil·lament pel costat.

Mai havia fet aquest camí. Com la part de baix del bosc de Can Catà, és una meravella, net i ben cuidat. No se sentia res, tret dels ocells diversos, que intentava identificar: mallarenga, pinsà, cucut, pardal? Ni idea. Una pista amb pendents suaus, inicialment, un bosc amb arbres vells i arbustos joves. De sobte, un rètol que indicava "Turó de l'ermità" i assenyalava una petita elevació a l'esquerra. He lligat la bici al pal i he començat a pujar, a veure on vivia l'ermità. Un corriol anava pujant, entre matolls i molsa. Ocells. Temperatura agradable. Sol entre els arbres. I a dalt de tot he contingut l'alè. He anat girant sobre mi mateixa. Es veia tot, 360º de vista, des del mar al Montseny, amb un polsim de neu al cim, la serra de Marina, Sant Llorenç, Montserrat. La plana del Vallès.
He tornat a baixar i he continuat, feliç amb la descoberta. A partir d'allà comença la baixada forta, alguns pendents molt forts, que algun dia intentaré pujar. Arriba a l'entrada de Can Catà. He obert la tanca amb una mica de por, però ningú m'ha dit res.

A Can Coll he decidit tornar pels turons de Can Castelló, per on feia molt que no passava. A banda d'algun tram de pendent més forta, m'agrada molt, aquest camí, amb el terra vermellós i els arbres tan verds.

A les 6 arribava a Sant Cugat, gairebé 2 hores de bicicleta, i 19 quilòmetres.