Perduda per la Serra de Marina

Fa temps que volia anar al monestir de Sant Jeroni de la Murtra; des del Parc fluvial del Besòs, arribant a Montcada, surt un sender a la dreta que hi porta --almenys és el que diu el rètol, i també diu que està a 4.5 km--.

He sortit a les 4h. de la biblioteca, i poc abans de les 5 estava al començament del camí. 18 km des de la BC. El primer tram del sender és molt curt, de seguida et trobes amb la carretera que va cap a Granollers, i s'ha de creuar per agafar el camí del Parc de la Serra de Marina, a l'alçada de la Torre dels Frares, una masia en ruines.

No coneixia el camí, però he pensat que 4.5 km, fossin com fossin, no era gaire. Un camí preciós, ple de flors, especialment ginesta. El camí anava pujant, però no feia gaire pendent. De seguida he deixat a la dreta un corriol que s'enfilava muntanya amunt, amb la indicació de GR-92. He sigut prudent i he pensat que era millor seguir la pista.

Un quilòmetre més enllà he trobat un parell d'homes que m'han indicat el camí. A partir d'una cadena que havia de trobar, podia pujar per una trialera, o donar la volta a una urbanització i pujar per la carretera. Quan hi he arribat m'he mirat la trialera, he pensat que allò no era ni corriol i he seguit la carretera. Un pendent molt pronunciat, sort que era carretera. En un moment determinat el carrer seguia amunt, ì a la dreta, cap a on pensava que havia d'estar el monestir, en sortia un altre, que no pujava --carrer del Pardal-- així que he decidit abandonar el carrer de la Cadernera, que ja m'estava cansant.

Una mica més enllà s'ha acabat, i només quedava muntanya i un corriol --sospito que el mateix que havia desestimat abans. Justament per aquell corriol pujava un noi, que m'ha dit que sí, que era aquell camí, que era un tram curt i que ell hi pujava. Així que ja em veieu, empenyent la bici; la veritat és que ja estava cansada, però no podia parar, perquè aquell noi amable m'anava empenyent la bici per darrere, no em podia queixar (ni quedar malament, per suposat).

Un cop a dalt de tot m'he quedat sorpresa en veure que al davant hi havia el mar i Barcelona. Una sensació estranya, com si no m'hagués mogut. Però sí, perquè en primer terme hi havia Santa Coloma, i les xemeneies de Sant Adrià, Barcelona quedava més a la dreta.

Una pista molt ample, que portava a l'esquerra cap a l'ermita de Sant Climent i el monestir de Sant Jeroni (o això m'han dit, perquè no hi havia cap indicació). A la dreta pujava cap al poblat ibèric de Puig Castellar i baixava a Santa Coloma.

He triat el camí més a l'esquerra, perquè al final, dalt de tot, es veia l'ermita. Una ermita molt petita, penjada al cim del món, amb una vista impresionant. Allà he parat a berenar, i gaudir una mica del paisatge i la tarda magnífica. Ja eren les 6 de la tarda, però encara feia calor.

Als meus peus, per una pista que baixava moltíssim, es veia el monestir. Ja havia comprovat que els frens de la bici no frenaven, i m'ha fet por agafar aquell pendent tan pronunciat. A més, no estava segura que podria fer un cop allà baix. Em sentia incapaç de tornar a pujar després. Així que he deixat córrer el monestir, per un altre dia i he tornat enrere, cap al poblat ibèric de Puig Castellar.

Està situat en el punt més alt de la serralada, 303 m., amb una vista de 360. No m'hi he entretingut, perquè era una mica tard, encara no sabia com tornar. Allà baix, lluny, es veia el riu, el meu punt de referència. Cap dels camins que havia deixat em seduien gaire, així que he decidit fer una prova. Allà mateix sortia un corriol que indicava GR-92. He pensat que potser portava al començament de tot, al sender que havia desestimat només iniciar el camí del Parc.

Un corriol molt estret, i al costat, res, caiguda lliure. M'ha fet por anar muntada en la bici, i l'he fet a peu, amb compte de no caure o que no caigués la bici. Això sí, preciós. I amb una vista magnífica. Per sort, no ha sigut molt llarg. De seguida he arribat a una pista ample, que m'ha dut a Santa Coloma.

Ni idea d'on estava. No sabia que Santa Coloma fes tantíssima pendent, per sort de baixada. He tornat a comprovar el mal estat dels frens i he acabat baixant a peu, quan he estat a punt d'atropellar una noia, perquè no he pogut frenar a temps. Increiblement, baixant i baixant he arribat al camí del riu, una mica abans d'on havia agafat el trencall cap a la Serra de Marina. He rigut sola i m'he sentit molt orgullosa de mi mateixa, de la sort que havia tingut (ja em veia perduda per Santa Coloma) i del bon sentit de la orientació.

A les 8 arribava a casa, 45 km i amb les cames bastant cansades. S'ha de perfeccionar el camí fins a Sant Jeroni, segur que puc arribar-hi d'una manera més fàcil.

Pels volts de Sant Cugat

o com aconseguir fer molts quilòmetres sense allunyar-se gaire de la teva localitat.

Era una sortida tranquil·la de dissabte, com sol ser la nostra intenció. Tranquil·la, perquè no ens havíem d'allunyar, però ja començàvem sense saber exactament el camí que havíem d'agafar. Mal senyal.

Sabeu allò de la línia recta, que és el camí més curt entre dos punts? doncs no ho vam saber aplicar. Per anar del punt A al punt B, distant poc més d'un quilòmetre, nosaltres en vam fer quatre (pels que coneixen la zona, anàvem del Pi del Xandri a la Rambla de Can Bell, on s'hi arriba per un camí ample, gairebé asfaltat).

Senders gairebé impracticables, plens d'esbarzers. Torrenteres que ens portaven de cap, perquè no sabíem si deixar la bici per la part fonda i nosaltres caminar per dalt, o a l'inrevés. Pedres i pujades. Fins i tot, com es pot veure a la fotografia, vam haver de travessar un petit rierol, per sobre d'un tauló mig podrit, que semblava a punt de partir-se. A sobre, a l'altra banda el camí s'acabava i vam haver de tornar a passar.

 

Amb tot, vam arribar a on volíem, i d'allà vam poder seguir l'excursió cap a La Floresta, per carrers i carrerons, seguint les fletxes verdes de la marató, que ens portaven per camins insospitats. I quan les perdíem o no les seguíem, les tornàvem a trobar més enllà. Va haver un moment que vam sospitar que teníem algú al davant, gastant-nos una broma, pintant les fletxes on millor li semblava. No tenia sentit que seguint la fletxa en una direcció arribéssim a un camí i allà en trobéssim una altra com si el camí de la marató vingués d'allà. Ens feien tornar boges. Això sí, anàvem rient, que és el que compta. I suant, amb tanta pujada!

La Floresta avall, fins a travessar la carretera de Vallvidrera, per anar cap a Can Busquets, una masia que havíem vist al plànol. No la vam trobar, però vam fer moltíssimes més pujades, fins arribar a la Colònia Montserrat, i d'allà a Valldoreix, terreny conegut.

Va estar molt bé, però mai hauria dit que sense allunyar-nos de casa poguéssim fer tantíssimes pujades! Això sí, Collserola ens va regalar imatges com aquestes, que vam haver de fotografiar.