Cercant camins de carena per Collserola

Després de l'accident de dilluns, que em va deixar en l'estat que es veu a la foto, i amb una costella una mica adolorida, el més assenyat hauria estat descansar uns dies. Però la meva companya d'aventures em va temptar ahir, posant cara de pena perquè avui volia sortir, i anar-hi sola era molt trist, així que vaig pensar, "Per què no? és qüestió de provar i si em fa molt mal torno".

Així que a quarts de 10 sortíem, disposades a fer bondat i anar per un camí suau. Ens hem dirigit cap a Can Coll, pel camí habitual, cap a Can Borrell i allà desviant-nos per B02 fins a la carretera de Cerdanyola. Jo tenia por que fent força per pujar em fes mal, però un cop he comprovat que no era així, ja he dit que podíem fer qualsevol cosa.

A més, el dia convidava. Gens de fred. Acabava de ploure i començava a sortir el sol. El bosc brillava, colors de tardor arreu. El terra, encatifat amb les darreres fulles. Olors a bosc. Què més volíem? Això sí, havíem de compartir els camins amb grups d'homes bojos que no tenien cap interès en contemplar el paisatge i passaven a tota velocitat, fent que els vianants ens miressin amb cara d'odi. És comprensible. Nosaltres també els miràvem així.

Per no anar amb les masses hem agafat camins alternatius. Poc després de Can Catà hi ha un trencall a l'esquerra cap a Can Fermí , la Torre Bones Hores i les oficines del cementiri, per A19. L'hem agafat. Una pista vestida de grocs i vermells, solitària, que pujava de forma suau fins a la carretera del cementiri i la Residència Joan XXIII.

La porta de la residència estava oberta i hi havia una indicació que ens portava per allà cap al Forat del Vent, així que hem travessat els jardins de la residència i a l'altra banda hem seguit les marques blanques i grogues per sender PR C-35. Un camí que no coneixíem, que anava carenejant. Llàstima que ha acabat ràpid i ens hem trobat a la carretera del cementiri, que de seguida arriba al punt on es troba la carretera amb la sortida de l'A05, que ve de Can Catà i Can Lloses i que és el camí que volíem agafar inicialment.

Com que sortia tanta gent per aquí, i tots agafaven la drecera que va cap a la serra d'en Ferrer, nosaltres hem optat per continuar per la carretera, que té un camí al costat que permet pujar sense perill fins a Can Rius, al Coll de la Ventosa. La vista des del pont del Coll de la Ventosa era impressionant. Montserrat, Sant Llorenç i després una altra muntanya que hem pensat que havia de ser el Montseny, perquè no se'ns acudia què més podia ser. El mar, metàl·lic, amb rastres dels núvols que havien deixat pluja aquesta nit.

A partir d'aquí ens hem tornat a sumar a les masses ciclistes per anar cap al Forat del Vent, seguint el A04, un altre camí carener. Això sí, quan hem hagut de decidir entre seguir pel Matamatxos en direcció a la Serra d'en Fotjà o agafar el camí que segueix a la dreta, A14, hem triat aquest últim. És una pista que coneixem, que porta de nou al camí de Can Catà. Una pista com una muntanya russa, amb pujades i baixades continues, que et permeten, ens alguns trams, deixar-te anar a la baixada per pujar amb l'impuls. És divertida.

En algun moment --jo crec que quan en lloc d'entrar a Can Catà per la porta tancada que hi ha en un punt del camí seguim pel camí de la dreta-- canviem de pista i ja no és l'A14, sinó l'A21, que no surt al meu mapa. Aquest camí és el que arriba metres més amunt de Can Catà.

Des d'aquí ja és camí conegut. En lloc de tornar per Can Codina i Can Coll hem baixat fins a Cerdanyola, per agafar el carril-bici. Una mica adolorida, però ha valgut la pena l'excursió. Ara tinc tota la tarda per refer-me amb l'estoreta elèctrica i una faixa que m'he inventat amb una bufanda.

2.15 h., 27 km.

Les fonts del bosc de Can Catà

Aquest matí hem sortit la Clara, la Cèlia i jo. Les he portat a Can Catà, perquè avui era tercer diumenge de mes i teòricament estava obert. Era el primer cop que anàvem amb la Cèlia tan lluny, i no estava segura si hi arribaria bé. No hi ha gaire pujades, però ella té poca pràctica i no li agrada pujar, de moment.

Hem sortit de la Rambla del Celler a 3/4 de 9, una hora molt digna, per un diumenge. Ja hi havia força ciclistes, i gent que anava a caminar. Feia fresca, no arribava a 15º. El mateix cel net d'ahir, amb núvols de cotó fluix. El terra encara conserva la humitat dels darrers dies de pluja, i pedalar és un plaer.

Hem anat fins a la cruïlla amb Can Borrell. En aquest tram només hi ha una pujada, i la Cèlia l'ha pujat la mar de bé. A la pista B02, que porta a la Carretera de Cerdanyola, les pujades són suaus. Des de la cruïlla amb B07, que puja a la Torrefera, comença la baixada fins a la carretera. Dóna gust, baixar-hi.

Per la carretera fins a l'àrea de lleure de Can Coll. Allà hem agafat el B09, cap a Can Codina. Quan hem arribat a la cruïlla amb A05, en lloc d'anar cap a Cerdanyola hem girat a la dreta cap a Can Catà. Hi hem arribat de seguida, als 9.50 km. des de casa. La reixa estava tancada. Hem pensat que potser era aviat, perquè no obren fins a les 10, i hem obert nosaltres. No semblava haver-hi ningú.

Les volia portar a esmorzar a la Font nova, on vaig estar el mes passat. Quan hi vaig ser-hi vaig pensar que era un lloc ideal per anar amb gent i esmorzar, berenar o dinar. Quan hem arribat a la font ens hem trobat tres dones amb un gos, que hi havien anat caminant. Cantaven.

Hem esmorzat tranquil·lament, plàtans i barretes de cereals. Hem vist que una de les dones pujava pel costat de l'amfiteatre fins a dalt, i hem investigat. Hi ha uns esglaons en mal estat, i plens de fulles humides, però es podia pujar i ens hem fet una foto a dalt. És molt curiosa, aquesta construcció.

Com que estàvem agafant fred hem marxat, cap a la font vella. Està molt aprop, però el camí fa una mica de pujada. La Cèlia ha decidit que ja en tenia prou, per avui, i ens ha esperat. La Clara i jo ens hi hem arribat. No té res a veure amb l'altra font. Aquesta és petitona, i té una ceràmica on diu "Fuente Moisés", que representa quan van trobar a Moisés al riu, i un petit estany. Un parell de nois que també corrien per allà ens han fet una foto.

Per tornar no volíem anar pel mateix camí. Hem anat cap a Cerdanyola, per agafar el Parc de la Riera. Avui gairebé hem aconseguit fer tot el camí sense passar per la carretera. Ara ja sé que s'ha de passar la riera dues vegades, per les passeres. Entre la primera i la segona ens hem trobat un ramat d'ovelles, amb el seu pastor i el gos. Hem hagut d'anar darrere d'elles, fent el mateix camí. També creuaven la riera per la passera, i ens ha fet gràcia veure que les ovelles marrons --que no devien ser ovelles-- anaven pel seu compte, passant per la passera, mentre la resta anaven totes juntes, per la part més difícil.

Com que encara no han acabat les obres de la carretera, hi ha tot un tram de terra apisonada, per on se circula molt bé. El que no sé és perquè ningú el fa servir.

A les 11.15 arribàvem a casa. 21.50 km.