Cap al nordest de Collserola

Diumenge boirós i humit. La temperatura no és gaire baixa, però la sensació és de fred. Sortim  a 2/4 de 10 amb una mica de mandra, però segures que no ens penedirem. D'entrada, decidim fer una ruta suau i coneguda, pujant per Can Catà cap al Forat del Vent.
Com que és tard trobem molta gent pel camí. Pels volts de Can Coll grups grans d'homes, alguna dona. Molta humitat.

A Can Codina despunten els primers brots de cereals, una catifa verd tendre. Seguim endavant en direcció Can Catà. El sol, tapat per la boira baixa, s'esforça en travessar-la. Comencem a pujar i en lloc de seguir l'A05 fins a dalt de tot ens desviem per la drecera que porta al paratge de la serra de Can Ferrer. Jo l'havia agafat un cop i recordava que era un corriol molt tranquil i prou còmode. No és molt estret i només té un tram que fa molta pendent --de pujada-- que hem hagut de fer a peu, més que res perquè el terra estava molt humit i relliscàvem.

Va a sortir poc abans de la reixa de Can Ferrer; allà hem tornat a trobar un munt de gent, que augmentava a mesura que ens apropàvem al Forat del Vent. Quan hem arribat a dalt ha estat com un miracle. De sobte s'ha obert el cel i ha desaparegut la boira, que ha quedat enrere. Barcelona es veia neta a sota nostra, amb una lleugera boirina que cobria el mar. Erem bastants que contemplàvem el paisatge.

A partir d'aquí hem decidit canviar la ruta i s'ha acabat la sortida tranquil·la. Hem estudiat el mapa i en lloc d'anar per l'A04 cap a la Serra de Valldaura, el Matamatxos hem girat a l'esquerra, en direcció Besós. El primer tram, que segueix el Passeig de les Aigues per A04, banda de mar, és igual de plaent que el camí cap a la dreta. Una pista planera, que va rodejant la muntanya, amb el sol acabat de néixer. Un cop al Coll de la Ventosa hem passat el pont de fusta i hem deixat la banda asolellada de la muntanya, per passar a l'obaga i humida. Quin canvi!

Per A06 hem començat a baixar cap a Can Cuiàs. Era un camí desconegut que sempre que he pujat des de Barcelona per Torre Baró m'havia cridat l'atenció. Al començament baixa força, el que ens ha fet dir que havíem de trobar de totes totes un camí cap a Sant Cugat, que no volíem tornar enrere. L'A06 enllaça, sense cap trencall, amb l'A07. Hem arribat a un punt que s'ha acabat la pista i hem hagut de baixar per una trialera que feia un pendent molt fort.Un camí entre pins, un bosc net. De seguida hem tornat a trobar la pista, un plaer pedalar per aquell bosc que feia pensar en el bosc de platja, pins aquí i allà, i terra net. Hem arribat a l'Àrea de lleure de Can Cuiàs, amb el Mirador de l'Estrella al final. Un mirador curiós, un lloc obert amb una vista magnífica sobre l'autopista i Ciutat Meridiana. Polígons industrials a un costat, i a l'altre el bosc. Sorprenent.



A partir d'aquí s'ha complicat una mica. Segons el rètol, el camí ens portava al Turó Pelat i la Serra de na Joana, punts prou coneguts, que ens han fet pensar que era massa simple i fàcil. Hem començat a baixar i el camí ens ha portat a un punt sense sortida. Hem tornat enrere i hem acabat al lateral de l'autopista, amb els cotxes venint de cara; impressionava, encara que hi hagués un mur de peces de formigó entre els cotxes i nosaltres. No era un carril bici, era un lateral provisional perquè estan fent obres. L'hem anat seguint. En algun tram es feia molt estret i hem hagut de baixar de la bici; totes dues anàvem avançant, tement, sense dir-ho, que arribaria un punt en el que no podríem seguir endavant.


Però no ha estat així. De sobte hem vist el polígon de la Ferreria, i la nacional 150, prou coneguda, i hem anat a sortir al punt per on creuem la N-150 venint de Santa Maria de Montcada, per entrar al Parc de la riera de Cerdanyola. Hem rigut. Riure d'alleujament, un cop més, no sabíem com, ens n'havíem sortit!

Des d'allà ha estat bufar i fer ampolles; el Parc de la Riera segueix mig tancat, però l'he travessat fins a la meitat. Després ja hem agafat el carril bici de Cerdanyola, que ens ha portat fins a casa.
2.30 h. 30 km.

Cercant camins de carena per Collserola

Després de l'accident de dilluns, que em va deixar en l'estat que es veu a la foto, i amb una costella una mica adolorida, el més assenyat hauria estat descansar uns dies. Però la meva companya d'aventures em va temptar ahir, posant cara de pena perquè avui volia sortir, i anar-hi sola era molt trist, així que vaig pensar, "Per què no? és qüestió de provar i si em fa molt mal torno".

Així que a quarts de 10 sortíem, disposades a fer bondat i anar per un camí suau. Ens hem dirigit cap a Can Coll, pel camí habitual, cap a Can Borrell i allà desviant-nos per B02 fins a la carretera de Cerdanyola. Jo tenia por que fent força per pujar em fes mal, però un cop he comprovat que no era així, ja he dit que podíem fer qualsevol cosa.

A més, el dia convidava. Gens de fred. Acabava de ploure i començava a sortir el sol. El bosc brillava, colors de tardor arreu. El terra, encatifat amb les darreres fulles. Olors a bosc. Què més volíem? Això sí, havíem de compartir els camins amb grups d'homes bojos que no tenien cap interès en contemplar el paisatge i passaven a tota velocitat, fent que els vianants ens miressin amb cara d'odi. És comprensible. Nosaltres també els miràvem així.

Per no anar amb les masses hem agafat camins alternatius. Poc després de Can Catà hi ha un trencall a l'esquerra cap a Can Fermí , la Torre Bones Hores i les oficines del cementiri, per A19. L'hem agafat. Una pista vestida de grocs i vermells, solitària, que pujava de forma suau fins a la carretera del cementiri i la Residència Joan XXIII.

La porta de la residència estava oberta i hi havia una indicació que ens portava per allà cap al Forat del Vent, així que hem travessat els jardins de la residència i a l'altra banda hem seguit les marques blanques i grogues per sender PR C-35. Un camí que no coneixíem, que anava carenejant. Llàstima que ha acabat ràpid i ens hem trobat a la carretera del cementiri, que de seguida arriba al punt on es troba la carretera amb la sortida de l'A05, que ve de Can Catà i Can Lloses i que és el camí que volíem agafar inicialment.

Com que sortia tanta gent per aquí, i tots agafaven la drecera que va cap a la serra d'en Ferrer, nosaltres hem optat per continuar per la carretera, que té un camí al costat que permet pujar sense perill fins a Can Rius, al Coll de la Ventosa. La vista des del pont del Coll de la Ventosa era impressionant. Montserrat, Sant Llorenç i després una altra muntanya que hem pensat que havia de ser el Montseny, perquè no se'ns acudia què més podia ser. El mar, metàl·lic, amb rastres dels núvols que havien deixat pluja aquesta nit.

A partir d'aquí ens hem tornat a sumar a les masses ciclistes per anar cap al Forat del Vent, seguint el A04, un altre camí carener. Això sí, quan hem hagut de decidir entre seguir pel Matamatxos en direcció a la Serra d'en Fotjà o agafar el camí que segueix a la dreta, A14, hem triat aquest últim. És una pista que coneixem, que porta de nou al camí de Can Catà. Una pista com una muntanya russa, amb pujades i baixades continues, que et permeten, ens alguns trams, deixar-te anar a la baixada per pujar amb l'impuls. És divertida.

En algun moment --jo crec que quan en lloc d'entrar a Can Catà per la porta tancada que hi ha en un punt del camí seguim pel camí de la dreta-- canviem de pista i ja no és l'A14, sinó l'A21, que no surt al meu mapa. Aquest camí és el que arriba metres més amunt de Can Catà.

Des d'aquí ja és camí conegut. En lloc de tornar per Can Codina i Can Coll hem baixat fins a Cerdanyola, per agafar el carril-bici. Una mica adolorida, però ha valgut la pena l'excursió. Ara tinc tota la tarda per refer-me amb l'estoreta elèctrica i una faixa que m'he inventat amb una bufanda.

2.15 h., 27 km.

Pujant i baixant al Forat del Vent

Des de la darrera entrada només havia sortit un parell de vegades, sortides curtes. Trobava a faltar la meva bici. Però la pluja continuada, el fred i el fang em paraven una mica. També les festes diverses trenquen la rutina i els bons costums.

Avui he tornat a treballar. I com que era divendres, he pensat que podia recuperar els bons costums. Això sí, no he gosat baixar la bicicleta al matí; a Sant Cugat plovisquejava, havia plogut tota la nit. Semblava una mica forassenyat sortir en bicicleta.

Tot el matí he estat atenta al cel. A estones semblava que volia sortir el sol; després s'ha tornat a tapar, però no ha plogut més. A les 2 he plegat i he tornat a casa, sense saber encara què faria. Al tren, veient que la temperatura tampoc era tan baixa, he decidit que sortiria en bicicleta, que si hi havia massa fang sempre estava a temps de tornar. I un cop decidit això ja he estat més contenta, amb un cuquet d'emoció a la panxa.

M'he vestit com si anés al Pol Nord. Dos parells de pantalons, polar i tapavents, buff, gorro en lloc del casc, guants, dos parells de mitjons gruixuts. Abans de Can Borrell ja he començat a treure'm roba, m'estava ofegant.

He decidit fer el camí més obert que conec, de la banda de Collserola, el que suposava tindria menys fang. Pujar al Forat del Vent per Can Catà i tornar per la Font dels Caçadors i Can Cerdà.

Cel gris, que amortia els sorolls. Ni un ànima. Només, molt de tant en tant, algú que corria, solitari, com jo. El camí millor del que em pensava. El cel tapat i el silenci imposaven una mica i em feien pedalar com si algú em perseguís. A l'alçada de Can Codina m'han rebut dos galls, barallant-se per veure quin cridava més fort. Als camps començaven a sortir els brots dels cereals. És un dels punts del recorregut que més m'agrada, aquell.

He arribat a la cruïlla amb el GR i l'A05 que porta al Forat del Vent sense parar. Allà he begut aigua i he continuat endavant, pujant fins a la carretera de Cerdanyola, i allà agafant el trencall cap a Can Ferrer. Aquest tram tenia força fang, i començava a bufar un vent glaçat, però donava
gust, pedalar.

Forat del Vent. Al cim de Sant Llorenç hi havia neu; Barcelona s'estenia sota el mantell gris, el mar amb prou feines es veia.


El tram de carretera ha estat el pitjor. Les pistes quedaven protegides del vent. En canvi a la carretera el vent bufava fort, i evidentment en contra. Però de seguida he arribat a Casa Juaco, on havia de començar a baixar. M'he abrigat bé i he començat els 10 km de baixada. A l'alçada de Can Cerdà he deixat la pista i m'he dirigit a la carretera de Cerdanyola, per no haver de baixar fins a Can Coll i tornar a pujar. Des d'allà a Can Borrell és un moment. Ni a Can Borrell hi havia gent; ha estat el primer cop des que torno a la tarda que no he trobat ningú pels voltants del restaurant ni al Pi del Xandri.

El dia s'allarga. He arribat a 3/4 de 6, amb força llum, malgrat els núvols. 25 km en dues hores, intensos, que s'han fet notar quan he baixat de la bicicleta. No estic acostumada a pedalar sense parar. Però he arribat a casa satisfeta, sentint-me bé.

De Barcelona a Sant Cugat

Avui treballava. Els dissabtes plego a les 14h. Com que ahir no vaig sortir ja trobava a faltar la bicicleta --com em deia la Maria, l'esport genera endorfines, que tenen sobre el cos un efecte semblant a la droga, creen addicció--, així que aquest matí me l'he endut en el tren, amb la idea de tornar des de Barcelona, travessant Collserola d'alguna manera.

Ahir vaig estudiar les rutes possibles. Em va semblar que la millor era pujar des del Velòdrom d'Horta. La pujada semblava forta, però no eren gaire quilòmetres.

He anat en metro fins a Mundet. He sortit a sobre el passeig de la Vall d'Hebron, en un migdia radiant, un cel blau de setembre, amb núvols de cotó. He anat pel lateral del Passeig fins que he trobat el camí vell de Sant Llàtzer. No acabava de tenir clar que fos aquell camí, però com que sabia que havia d'arribar a l'Hospital de Sant Llàtzer, l'he seguit. Poc després he arribat a la Carretera Alta de Roquetes. Aquest sí que era el camí. Uns metres més enllà, la Clínica Stauros, i al davant, el començament de la pista A03, direcció Hospital de Sant Llàtzer / Coll de la Ventosa.

Aquesta pista també portava a Can Masdeu, una antiga leproseria "okupada", que funciona com un centre social, fan activitats i tallers. Devia ser una casa maquíssima, i la vista és impressionant.

A les 15h en punt he començat a pujar. Començava en pujada, però els primers metres no era gaire forta. Olor intensa a pins, pista ampla i agradable. Uns 500 m. després he arribat a Can Masdeu. A sobre Can Masdeu hi ha l'Hospital de Sant Llàtzer. A partir d'aquí comença la pujada forta. De fet, des de l'hospital he vist, molt amunt, la continuació del camí, i m'ha semblat impossible que fos el mateix camí -- es veia tan amunt--, però sí, havia de seguir pujant.

És un quilòmetre que es fa llarg, però com que puja tan val la pena anar mirant la vista --de pas es pot aprofitar per recuperar l'alè--. Donava gust contemplar el color del mar, avui, m'he adonat que era el primer dia, des que veig Barcelona, que es veia l'horitzó. Al final de la pujada s'arriba al pàrquing del Coll de la Ventosa, a 248 m. sobre el nivell del mar.


Quan he arribat m'he adonat que ja hi havia estat, aquí, el dia que vaig creuar Collserola de turó en turó. Ja estava en terreny conegut. Ara, l'altre dia a partir d'aquí vaig agafar la carretera d'Horta, avui volia anar per la pista, seguint una de les rutes de la meva guia.

Es creua la carretera i s'agafa la pista B04, cap a Can Ferrer. Després d'una mica de pujada arriben uns 800 m. bastant plans. Em recordaven al Passeig de les Aigües, però molt més amunt.

Als 3 km. des de la clínica Stauros es canvia novament de pista, continuant per A14he arribat al punt fort del camí, el tram conegut popularment com "El Matamatxos". Segons la guia són uns 360 m., però com que no és pista, es fa difícil de pujar. De fet, el primer dia que vaig sortir a buscar el Forat del Vent hi vaig pujar, a peu. Avui he pensat que l'havia de pujar sobre la bicicleta. He començat més o menys bé, dreta, però com que no era llis i hi havia pedres i sorra, m'ha relliscat la roda i he hagut de parar. He fet un trosset a peu i he tornat a continuar. Dec haver fet la meitat a peu i l'altra meitat en bicicleta. El proper cop el faré sencer.

Un cop a dalt sembla que el camí no continui. S'ha d'agafar un corriol cap a la dreta, marcat com a GR, que fa una mica de baixada. Arriba al Restaurant Juaco, un dels punts que ja conec. Se segueix la pista principal senyalitzada com GR (pintat vermell / blanc), que va paral·lela a la carretera de Cerdanyola.

Com que sabia que el rètol del Forat del Vent que fa dies que busco havia d'estar una mica més endavant, en lloc de seguir les indicacions de la guia he continuat per la carretera de Cerdanyola, passant sota el pont metàl·lic que va al Turó de Valldaura. Aquí es canvia de vall. Fins aquí anava per la banda de Barcelona, ara es passa a la banda del Vallès, en direcció al Mirador de Collserola.

La carretera fa una curva. Només girar l'he vist, darrera la barrera de la carretera. El rètol (si cliqueu l'enllaç en sabreu la història), per fi! M'he emocionat. El Forat del Vent, 349 m. d'altitud. Ara mirava quan vaig explicar això del rètol. Va ser a la sortida del 3 de setembre.

He seguit per la carretera fins al Mirador de Cerdanyola. És petit, un parell de bancs i un pi oloròs que fa ombra. Ara, el que es veu des d'allà és espaterrant. A un costat, Montserrat, a l'altre, Sant Llorenç. M'he menjat un plàtan i una poma, gaudint del descans i l'oloreta a pi. Realment, això de les endorfines deu ser cert. Em sentia feliç. No m'estranya que crei addicció, una activitat que et fa sentir tan bé.

Per tornar he seguit baixant la carretera. Gairebé 5 quilòmetres de baixada, que em porten al camí de Can Borrell. Des d'aquí a casa és un moment, entre 15-20 minuts de baixada i camí pla. A les 5 arribava, satisfeta, feliç i morta de gana.


16 km, 1.10 h. de bicicleta, 2 hores reals.

Carenejant Collserola de turó en turó

Avui he sortit disposada a fer molts quilòmetres, desafiant els elements, que d'entrada semblaven estar en contra. El cel molt tapat, i força fred. Per un cop, he sortit equipada com cal, amb cangur i jersei. No tenia gaire clar què volia fer, tret de que volia intentar trobar el rètol del Forat del Vent, que se'm resisteix.

Així, a les 8 del matí he enfilat el camí de Can Borrell. Havia plogut, el bosc ha recuperat els seus colors, un cop ha desaparegut la capa de pols que ho cobria tot. Del terra, humit i tou, pujava sentor de terra mullada. Era un plaer pedalar.

Com que tenia por que es posés a ploure, he procurat avançar ràpidament. A Can Borell he agafat el trencall cap a la Carretera de Cerdanyola i l'Àrea de lleure de Can Coll. 6.05 km.

A l'àrea de Can Coll encara no plovia. He continuat per A09 cap a Can Codina. El terra, encatifat de vermell, era preciós. Olor a humitat, a pluja. De Can Codina cap a Can Catà, Sant Iscle i Can Lloses. Fins aquí el camí és còmode, força baixada, i la pujada que hi ha és suau. A partir de Can Lloses comença la pujada, encara que és fa força bé, fins a la carretera de Cerdanyola, BV 1415. 5.43 km.

A partir d'aquí, en lloc d'agafar la pista que va cap a Can Ferrer, he continuat per la carretera. En aquest tram es puja bé, perquè hi ha un camí lateral, no cal anar per la via. Puja durant un tram, i després comença a baixar, fins a la cruïlla que porta a Barcelona o Cerdanyola. Llavors comença la pujada, que és una mica forta.

Es passen els miradors d'Horta i Montbau, que permeten descansar. Sort que no hi havia circulació, perquè el camí lateral s'havia acabat feia estona. Pujant fins al km. 8 de la carretera, al restaurant Casa Juaco. 3.50 km (aquesta distància és aproximada, perquè el comptaquilòmetres de la bici no funciona bé. Potser era una mica més).

Mentre pujava anava mirant a banda i banda, per si veia el rètol del Forat del Vent. No hi havia manera. Això sí, després de Casa Juaco hi ha un altre edifici, amb un rètol, en bastant mal estat, que diu "Bar Mirador Forat del Vent". Sembla que el rètol està entre els quilòmetres 7 i 8, així que em faltava poc per arribar-hi. Com que he deixat la carretera uns 500 m. més enllà, potser estava just després. Hauré de tornar a pujar-hi.

Des de Casa Juaco se segueix uns 500 m. per la carretera, fins que es troba, a l'esquerra, la pista B03, en direcció Passeig de les Aigues / Rabassada. A la dreta es puja a Can Valldaura. Com que veig que allà hi ha el Turó de Valldaura, on sé que hi ha una de les torres de vigilància de Collserola --tinc la intenció de trobar-les totes-- vaig cap allà. Uns metres endavant un rètol que indica "Àrea d'activitat naturalista. Prohibit el pas a bicicletes" em detè. Però em sap greu no arribar a la torre, que puc veure dalt del turó, així que he lligat la bici al rètol i he començat a caminar, menjant-me el pastís que portava per esmorzar.

La vista era impressionant, i la pujada també. Sort que no s'hi podia pujar en bici. He arribat a dalt, he investigat una mica --sortien més camins, des d'allà-- i he tornat a baixar. Plovisquejava, feia fred, i patia per la bicicleta. Per sort, l'he trobat on l'havia deixat. Tampoc sé qui podia passar per allà amb una eina per trencar la cadena, la veritat.

He reprès el camí B03, en direcció Passeig de les Aigues, i de seguida he trobat una cruïlla amb tres possibilitats. B01, que en una direcció continuava cap al Passeig de les Aigues i enrere pujava la Turó de la Magarola i el Pas del Rei i B12 (no deia el número) cap al Turó de Sant Cebrià i Santa Maria. Primer he intentat pujar a la Magarola, però tampoc es podia anar en bici, i m'ha fet mandra tornar-la a lligar, així que he tirat cap al Turó de Sant Cebrià. Estava disposada a fer tots els turons possibles, aquest matí.

La pujada és forta, però no gaire llarga. El camí, preciós, amb el terra d'un vermell pujat, per les fulles mullades. Arbres diferents dels que estic acostumada a veure. El turó de Sant Cebrià és petit, s'arriba a una clariana i s'ha de tornar enrere, cap al de Santa Maria. Després es pot continuar cap al Turó de la Font Groga i la Serra d'Agudells, o baixar a Vista Rica. Per continuar amb els turons, he agafat el primer camí. Pujada suau, molt humit i tancat. Al final, un altre camí --corriol-- que baixava a Vista Rica. 3.61 km des de Casa Juaco, sense comptar la pujada al Turó de Valldaura, que no crec que fos gaire llarga.

A Vista Rica plovia amb ganes i feia fred. M'he posat el jersei i el cangur. No sabia per on tornar. Em feia gràcia tornar a fer la Carretera de les Aigues --ara Passeig de les Aigues--, que vam fer dissabte amb quatre mares de l'escola. De Vista Rica a la baixada cap al Passeig hi ha poc tros, una mica d'Arrabassada, fins a la cruïlla amb el Tibidabo. A la carretera del Tibidabo, a uns 300 m. de la cruïlla hi ha una esplanada a l'esquerra, on comença el camí forestal dels Jardins del Viver de Can Borni. És una baixada llarga, que dissabte vam fer de pujada. A mig camí estan els Jardins, que obren el cap de setmana. Al davant hi ha una font, on dissabte vam refrescar-nos, després de preguntar a uns homes grans que hi havia si l'aigua era bona.

S'arriba al Passeig. Uns metres a l'esquerra està el pàrquing del Pla de les Maduixeres, on comença el Passeig. Jo he girat cap a la dreta, per dirigir-me al Funicular de Vallvidrera. És un passeig molt agradable, sencer són gairebé 9 km. plans, amb la vista de Barcelona. Els dies clars deu ser preciós. 6.10 km.

Total. 24.70 km. 4.30 h. reals. 2.30 de bicicleta.

Al Forat del Vent

Dimarts vaig fer una sortida breu, a Sant Medir, per comprovar si encara era capaç de fer pujades. Vaig veure que hi arribava sense gaire dificultat, així que ahir vaig decidir pujar al Forat del Vent, un lloc de nom emblemàtic, però que no sabia ben bé què era. De fet, hi volia anar perquè la Clara, amb uns amics, hi havia pujat, i jo no volia ser menys (sóc envejosa de mena).



Vaig estudiar el el plànol que porto sempre amb mi; comença a ser difícil, perquè s'ha mullat molts cops, i de doblegar i tornar a doblegar està tot trencat. També portava el de Collserola en btt, que quan t'hi acostumes va bé, perquè indica tots els trencalls, amb els rètols que hi ha.

Primer de tot he de dir que no vaig arribar a veure aquest preciós rètol, que he "robat" al fòrum de Cicloturisme català. Ara que sé que hi és, intentaré trobar-lo.

Per pujar al Forat del Vent, des de Sant Cugat, hi ha, almenys, tres camins possibles. Crec que jo ahir vaig escollir la millor opció, perquè en cap moment vaig haver de fer una pujada gaire forta; això sí, pujava sense parar, girant i girant.

Inici, com sempre, a la plaça Rotary.

Per B06 fins a la cruïlla de Can Borrell i la pista que porta a la carretera de Cerdanyola (B02).

Per B02 fins a l'àrea de lleure de Can Coll.

Allà vaig haver de decidir quin camí agafava, perquè es pot pujar per Can Codina, Can Catà, etc. (A09) o per la dreta, cap a Can Cerdà, Font dels Caçadors (A13). Com que aquest segon ja l'havia provat i recordava les fortes pujades, vaig agafar el de Can Codina, que és molt agradable.

Se segueix fins a la cruïlla amb A05, que cap a l'esquerra indica Can Canaletes i Cerdanyola i a la dreta Can Catà i Sant Iscle. S'agafa el trencall a la dreta, cap a Can Catà.

A l'entrada del bosc de Can Catà s'ha de tornar a decidir. Es pot continuar per la mateixa pista A05 o entrar al bosc i pujar per la pista A14, que queda poc després d'entrar-hi, girant a l'esquerra. Com que entrar al bosc quan està tancat no m'agrada --em fa una mica de por-- vaig continuar la pista A05 cap a Sant Iscle.

Poc després de Sant Iscle hi ha un trencall a l'esquerra, cap a Can Fermí, que no vaig agafar. Es continua per la mateixa pista A05 cap a Can Lloses i el Forat del Vent. Molt poc després venen 400 m. plans, amb el terra encatifat de pinassa i altres fulles. Al final d'aquest tram hi ha un camí amb una tanca, que enllaça amb l'A14, que ve des del bosc de Can Catà. El rètol indica, si no recordo malament, Portell de Valldaura i Turó d'en Fotjà. No el vaig agafar, perquè jo volia continuar per l'A05, cap al Forat del Vent.

A l'esquerra es deixa Can Lloses i se segueix durant gairebé 2 km, fins arribar a la carretera d'Horta. En lloc de seguir la carretera, es gira a la dreta per la pista particular de Can Farré fins a l'A04, que s'agafa cap a la dreta, direcció Portell de Valldaura / Serra Fotjà. En algun moment d'aquest tram, de sobte s'arriba a dalt i apareix Barcelona, impressionant. Em va impressionar molt sobretot perquè no m'ho esperava.

S'arriba de nou a la carretera d'Horta, i aquesta vegada si que se segueix, amb Barcelona a l'esquerra, fins que es torna a trobar una pista, que surt darrere d'un restaurant. És un punt una mica dubtós, que no estic segura què indicava. Segurament Turó de l'Ermità / Font dels Caçadors / Can Cerdà, a on s'arriba per A10, en baixada constant i molt forta.

És el camí que jo havia intentat fer un dia de pujada, per arribar a la Font dels Caçadors. Després d'una baixada llarga s'arriba a una cruïlla. A la dreta, segueix A10 cap a Can Catà i Turó de l'Ermità, passant una tanca. A l'esquerra, s'enllaça amb A11, cap a Font dels Caçadors / Can Cerdà. Jo vaig agafar aquest segon trencall, perquè sabia que des de Can Cerdà arribaria a la carretera de Cerdanyola una mica més amunt de l'accés al camí de Can Borrell.

Vaig seguir l'A11 cap a Can Cerdà, passant, suposadament, per la Font dels Caçadors. Aquest cop m'hi vaig fixar, a veure si trobava alguna pista. A l'alçada de la Torre Gresa (el que jo crec que és la Torre Gresa) hi ha una altra cruïlla, cap a la dreta baixa a Can Coll, per A13. Cap a l'esquerra, va cap a Can Cerdà i la carretera de Cerdanyola. S'hi arriba de seguida, i llavors són pocs metres de carretera de baixada, fins al camí a Can Borrell, que és tan conegut que sembla com si pedalés per casa.

Total: 24 km, 2 hores de bici, 2.30 reals, perquè em vaig haver de parar molt per mirar el mapa.