Turó de la Torrefera

Quan faltaven 5 minuts per les 6 ha sonat el despertador. Encara era fosc, o almenys és el que m'ha semblat. He estrenat el meu llum, encara que no calia, la ciutat està prou il·luminada, i de seguida ha començat a clarejar.

No tenia gaire clar què fer, així que he pujat cap a Francesc Macià, i d'allà a la creu de terme, que m'agrada, a aquesta hora. Un cop allà, he recordat la llum de primera hora al Turó de la Torrefera, i he pensat que potser, si m'hi afanyava, veuria sortir el sol des d'allà, així que he desfet el camí i m'he dirigit cap a Can Borrell.

Feia dies que no passava pel camí de Can Borrell a aquestes hores. Recupero el plaer de tenir el món per a mi --compartit amb uns pocs, que també el gaudeixen--. No corro gaire, perquè vaig mirant i olorant. Arribant a Can Borrell tombo a l'esquerra, agafant la pista cap a la Carretera de Cerdanyola, que em durà al peu del Turó de la Torrefera.

El començament de la pujada, que es veu a la foto, m'ha donat un ensurt. Jo l'he agafada tota animada, però la bici, no sé perquè, no ha volgut pujar i he estat a punt de caure enrere. Sort que he pogut caure de costat. Després he seguit pujant, controlant el sol, que intentava sortir per la meva dreta, entre els arbres. Uns metres abans d'arribar al cim l'he vist sortir. Les 6.48. Taronja pujat entre pins i alzines. M'he quedat a menjar la poma al cim del turó. Hi ha una clariana. Des d'allà es veuen les muntanyes del voltant. Sant Llorenç i Montserrat. Bufava una brisa suau. De lluny se sentia la remor de l'autopista. M'he sentit bé.

Reconfortada, amb energies per començar el dia, he començat la davallada cap a Sant Cugat. Aquest camí, des del Turó de la Torrefera, és una pista ample, que va baixant, algun tram més fort, però en general un pendent suau. Sorra vermellosa, cel blau, arbres d'un verd intens. En lloc d'anar cap a Can Calders he tombat cap al Pi del Xandri, però he trobat un caminoi, i l'he seguit. Estava fet just per la mida de la bici, i transcorria entre matolls olorosos. M'ha portat a la plaça Rotary directament, així que he arribat rapidíssim.

Per les rieres de Sant Cugat

Tinc la sort de poder escollir. Així, uns dies surto sola, altres amb amigues, altres amb la Cèlia, la meva filla. Anar sola em permet fixar-me més en el que m'envolta i enviar-vos cròniques amb reflexions matutines. Anar acompanyada és més engrescador i divertit, i a més et permet fer coses més arriscades. Les aventures, si un les passa sol, no tenen mai tanta gràcia com si són compartides.



Avui a 2/4 de 9 hem quedat amb la Maria, la Clara i l'Emma a la Rambla del Celler. La Clara i l'Emma s'estrenaven. Ens havien advertit que estaven poc entrenades, que no ens passéssim amb el recorregut. Hem dubtat tant sobre quina ruta agafar que finalment ens hem trobat anant cap a Can Coll, i d'allà a Cerdanyola. No sé què pensaran elles, però jo trobo que ho han fet molt bé, ja m'agradaria a mi haver anat la meitat de bé que han anat elles les primeres sortides que vaig fer.

La guia del parc de Collserola explica part d'aquesta ruta, i l'anomena "De Sant Cugat a Cerdanyola per les rieres del Vallès". Nosaltres ens n'hem saltat alguna, de riera, però en general l'hem seguida bastant. Comença a la plaça Rotary, i d'allí s'agafa el camí cap a Can Borrell, passant pel Pi del Xandri. Aquesta primera part del camí és agradable, tret d'una pujada forta i curta, que t'agafa sense gairebé escalfar i que costa una mica --a mi em va costar bastant, arribar a fer-la--.

Quan s'arriba a Can Borrell hi ha l'opció de continuar cap a Sant Medir, deixant la masia a l'esquerra, o agafar la pista forestal que comença abans del restaurant, cap a l'esquerra. Nosaltres hem agafat aquesta, advertint a les nostres companyes que hi havia unes quantes pujades --suaus-- fins arribar al peu del Coll de la Torrefera.



A partir d'aquí, però, tot és baixada, fins arribar a la carretera de Cerdanyola a Horta. Aquesta continua fent baixada fins a l'àrea de lleure de Can Coll. Des de Can Coll surten diversos itineraris, un que puja el Tibidabo, que de moment hem descartat, i el que porta cap a Cerdanyola, que continua fent baixada --tanta baixada treu les ganes de tornar enrere, evidentment--. Passa per la vessant més oberta de Collserola, amb molta llum, i els torrents de Can Codina i Canaletes.

Poc abans d'arribar al Parc de la Riera, a Cerdanyola, hi ha un trencall que porta a Barcelona, a la plaça Karl Marx. Nosaltres hem agafat el camí cap a Cerdanyola, que segueix una pista molt arreglada, com un passeig. Passa per uns camps grocs, ja recollits, i per l'ermita de Santa Maria de les Feixes.

Un cop arribades al Parc de la Riera hem estat estudiant el plànol, intentant trobar un camí per tornar a Sant Cugat que no fos la carretera general ni el que acabàvem de deixar. Hem decidit seguir la riera de San Cugat, cap al poblat ibèric de Ca n'Oliver. Un camí planer, que ressegueix la riera un bon tros. En algun moment hem creuat la riera, passant per dins l'aigua, que no baixava gaire forta. Uns metres més enllà l'hem hagut de tornar a creuar, aquest cop per un pont improvisat fet de roques, que hem hagut de passar portant les bicis a coll.



A partir d'aquí ens hem embolicat una mica, intentant trobar una ruta a través de la muntanya. Finalment, hem hagut de desistir i hem agafat la carretera. Per arribar-hi, però, hem hagut de ficar-nos dins una bòbila, passant les bicis per sota d'un tancat. La carretera de Cerdanyola a Sant Cugat està en obres, l'estan fent nova, així que pel camí antic passen pocs cotxes i hem pogut pedalar amb bastanta tranquil·litat.

Hem arribat a Sant Cugat després de poc més d'1.30 h. Hem fet 17 quilòmetres. Jo crec que la sortida ha estat un èxit. Ja veurem que opinen la Clara i l'Emma.

Fins a la propera!