Més d'un any sense agafar la bici per fer ruta. Més de sis mesos sense agafar-la per a res, ni tant sols com a mitjà de transport. La pobre em mira, avorrida, cada cop que entro i surto de casa.
Aquest any he tingut l'oportunitat de fer una cosa que em feia molta il·lusió. Passar un parell de dies sola a l'Escala. I què millor per passar uns dies sola que recuperar el plaer d'anar en bici, i més per aquest terreny planer, adient a la meva manca d'entrenament?
Així que el dimarts de bon matí vaig anar a Nou Empordà Bikes, que ja coneixia d'altres vegades i vaig escollir una bicicleta mixta, que em servís per fer quilòmetres en tot tipus de terreny.
La tarda abans ja havia estat estudiant tota mena de rutes, cap al nord, cap al sud, seguint un riu o l'altre (Ter o Fluvià), fent la ruta del Pirinexus... Finalment vaig decidir fer una combinació de dues de les rutes cicloturístiques de l'Art Empordà, que estan indicades (més o menys): la Ruta del Fluvià, i la Ruta de l'Escala-Empúries al Fluvià, que ja havia fet altres vegades.
A les 10 sortia de l'Escala, en direcció Sant Martí d'Empuries pel camí de ronda, l'únic tram del recorregut amb el mar al costat. A partir de Sant Martí se segueixen els indicadors verds, cap a Cinc Claus, pel carril bici que segueix la carretera cap a l'Escala.
De Cinc Claus a l'Armentera, un camí que he fet moltes vegades, ample, amb camps fins a on arriba la vista, el Canigó al fons. Poc després de l'Armentera s'arriba al Fluvià, on es pot triar anar cap a Sant Pere Pescador o seguir la ruta cap a Valveralla. Tot el camí que segueix el Fluvià és una mica incòmode, perquè el terreny està ple de còdols de riu, i has de vigilar per on pases.
A Valveralla vaig començar la meva sèrie de fotos urbanes, esglésies, llindes, rellotges de sol.
Els darrers cops que havia fet aquesta ruta havia arribat fins aquí; no havia sabut seguir el camí. Aquest cop, amb el GPS del mòbil i el Wikiloc, que em permetien veure els camins, vaig descobrir que havia de seguir la carretera que hi ha a l'entrada del poble cap al Llac de l'Aventura. Mai ho hauria dit! Un lloc ben curiós, un petit llac on es practica l'esquí aquâtic (si més no hi havia uns nens que n'aprenien), i on es poden realitzar activitats com tirolines, tir amb arc, escalada... Interessant per passar un matí o tarda amb nens.
De Valveralla a Vila-robau el camí segueix ample i planer, entre camps, amb un tram inicial asfaltat. Vila-robau és un petit poble, amb una església que em va cridar l'atenció, l'església de Sant Andreu. Mai deixa de sorprendre'm la varietat d'esglésies i esglesietes que tenen aquests pobles i llogarrets.
Passat Vila-robau comença una mica de bosc i el terreny s'eleva (res de l'altre món), però com que estic desentrenada em costa i els còdols, que dificulten el camí, em serveixen d'excusa per baixar de la bici i caminar. No tenia gaire clar per on anava el camí, el que feia que m'hagués d'aturar continuament a mirar el que indica el wikiloc. Finalment vaig veure Sant Mori al fons, com un poble de conte.
Gairebé les 12. Després de donar unes quantes voltes per Sant Mori, que m'agrada molt, vaig parar a esmorzar a l'ombra del castell de Sant Mori, que actualment és un hotel.
Dues hores i em quedava molt, si volia fer tot el recorregut. Teòricament havia de creuar el riu i seguir cap a Arenys d'Empordà, el Palau de Santa Eulàlia i Santa Eulàlia, i tornar pel mateix camí. El principal problema és que no tenia gens clar com continuava, i anar mirant tota l'estona el mòbil fa el camí molt lent i pesat. A més, no em venia gaire de gust desfer el camí de còdols. Així que vaig decidir canviar la ruta, i provar altres possibilitats.
De moment vaig retrocedir a Vila-robau, i des d'allà vaig agafar un camí cap a Ventalló, un camí que trancorre entre camps, molt agradable, encara que la calor ja apretava una mica.
Ventalló, un poble més gran que els anteriors, amb una església preciosa, amb una quadruple espadanya per campanar.
Sortint de Ventalló em vaig trobar envoltada de camps d'oliveres, algunes de ben antigues.
A partir de Ventalló ja em sentia a prop de casa, encara que no sabés ben bé com arribar-hi. Sabia que havia de creuar la C-31 que travessa part de l'Empordà de dalt a baix. Recordava que més o menys a l'alçada de Viladamat hi havia un pas subterrani, i vaig anar seguint els camps i el camí que seguia la carretera, buscant-lo, sense estar gaire segura d'anar per on tocava.
A l'altra banda de la carretera, en algun punt, es trobaven Montiró i Pelacalç, dos llogarrets, que coneixia de les primeres sortides en bici. Segons el wikiloc algun dels caminets entre els camps hi portaven, però no aconseguia trobar-los. A més, segons el wikiloc al davant meu hi havia un camí claríssim, i jo només veia camps, així que vaig acabar travessant-los com vaig poder, per no perdre la ruta.
Finalment, sense saber com, em vaig trobar a Viladamat. Això sí que era arribar a casa. Fins i tot sabia la distància que em quedava, 7 quilòmetres de res. Així que vaig enfilar el camí conegut, els camps flanquejats pels canyissars, que es movien lleugerament.
A les 3 arribava a casa, cansada --sobretot del seient de la bici-- i acalorada, però satisfeta i feliç.
Aquí hi ha la ruta del wikiloc, en dos fitxers perquè el mòbil se'm va apagar a meitat del camí i vaig haver de tornar a començar.
L'Escala - Vila-robau
Vila-robau - L'Escala
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada