Aprenent noves tècniques

Aquest diumenge la meva companya habitual de sortides no hi era, així que m'he "acoplat" amb uns amics, com diuen els nens. El Carlos i l'Andreu m'han acollit molt bé, tenint en compte que només vaig amb ells molt de tant en tant; m'agrada, em donen molta canya. Ara només penso en la migdiada que faré :-)

El Carlos havia pensat l'itinerari, ens l'ha explicat però a mi m'ha semblat tant llarg i de pujades i baixades que m'he perdut a la meitat. Però no importava, era qüestió d'anar-los seguint.

Hem sortit a les 8.30 del Rotary, un matí un punt fresc i una mica núvol. Terra amb el punt just d'humitat, perfecte per anar en bici i córrer, tou sense que s'enfonsin les rodes.

M'havia quedat només amb el començament de la ruta, aniríem fins a Can Borrell i d'allà pujaríem per Sol i Aire; he pensat que patiria. És una pendent que només he baixat un parell de cops, d'aquelles que penses que no faràs mai pujant, que són terribles, tot i ser carretera, o potser justament per això, perquè puja de dret, puja i puja.

Però no comptava amb el Carlos, que és un mestre innat, i m'ha anat explicant tècniques per facilitar la pujada. Com fa la dita, "mano de santo". Jo sempre he pujat fent més força amb els braços que amb les cames, o gairebé igual; doncs no, això és el que no s'ha de fer. Com si la part superior del cos no existís, les mans recolzades al manillar, sense fer força. Tota la força l'havia de fer amb les cames. I així ho he fet. Estava tan concentrada intentant no notar la part superior del cos que he anat pujant gairebé sense adonar-me (bé, potser exagero). Però sí que és cert que ha estat un gran descobriment.

Un cop a l'Arrabassada hem tirat amunt per la carretera fins a un punt poc abans del mirador de la Font Groga, on ens hem desviat cap a la dreta, una pista que porta a Can Casas i el Tibidabo. Pujada decent --qualsevol ho era després de pujar Sol i Aire-- que ens ha portat fins al Tibidabo, passant per Can Tano. Hem deixat el Tibidabo enrere i ha començat la baixada llarga.

Baixant, baixant, hem deixat Vallvidrera enrere i hem seguit baixant cap a Barcelona, per anar a agafar la Carretera de les Aigues, en el punt on es troba amb la carretera de Vallvidrera. En un revolt, un ensurt, polícia, molts ciclistes, i una noia a terra. Sirena d'ambulància que s'apropava. No hem sabut què havia passat. Hem seguit una mica moixos. Jo que ja anava amb compte encara he vigilat més, em fan terror les baixades, i més per carretera.

La Carretera de les Aigues és un premi després de tanta baixada i pujada. La pluja havia deixat un bosc d'uns colors brillants, però no es veia el mar, hi havia molta boira d'humitat. Poc abans d'arribar al Pla de les Maduixeres, el final de la Carretera de les Aigues, hem agafat la pista que puja cap al Tibidabo de nou. Les cames notaven el cansament --si més no les meves-- i la teoria del mig cos relaxat m'ha anat bé. Cap als jardins de Can Borni, pujant i pujant. Encara un nou truc: fer servir un desenvolupament més llarg, per evitar el mal de lumbars que tinc quan faig força pujant. I sí, he fet servir 1/1 i ha estat perfecte. A poc a poquet, fins a dalt de tot.

Per un moment he pensat que encara hauríem de fer alguna altra cosa, però no, s'havia acabat. Des de Vista Rica hem agafat la pista planera que va carenejant i en lloc de baixar pel ciclostàtic, a la reserva natural de la Font Groga, hem baixat pel B10, que és un tram semiurbà, molta baixada, molta gravilla, que em feia anar molt amb compte, em feia pànic que em rellisquessin les rodes i caure sobre tota aquella grava.

A Sant Medir ja és com estar a casa. Pensava que els rierols que travessen la pista portarien molta aigua, després de la pluja d'ahir, però no ha estat així, estaven més o menys com divendres, que hi vaig passar corrent.

32 km, 2.30 h. Una bona sortida, per acomiadar el curs. M'ho he passat bé i he après molt.

Habilidades

Estoy segura de que tengo muchas habilidades. En este momento no se me ocurre ninguna, pero seguro que si me esfuerzo alguna se me ocurrirá. En cualquier caso, entre ellas no está la de hacer varias cosas a la vez con las manos. Soy un poco patosa, que se le va a hacer. Ya lo sabía, pero ayer lo volví a constatar.

Como hacía tiempo que no llovía los caminos estaban llenos de polvo. Mucho polvo, que dejó la bici bastante más sucia de lo que es habitual en ella, que ya es decir. Tanto, que incluso a mi me dio verguenza ir con ella por el mundo y decidí llevarla a la gasolinera a limpiarla de verdad, con la manguera de agua a presión.

Y allí me fuí, intentando pedalear con el bote de teflon para engrasar la cadena en una mano y una manzana en la otra mano. Debía tener una pinta un poco extraña. Conseguí llegar a la gasolinera y una vez allí tuve que descubrir como funcionaba la manguera. Un señor amable me explicó como iba y me dispuse a lavar la bici, sintiéndome un poco ridícula, entre todos los coches.

Primero apoyé la bici en la pared y empecé a limpiarla. Evidentemente, no se mantenía de pie, así que tuve que aguantarla bien con una mano mientras intentaba limpiarla con la otra. Fui dando la vuelta alrededor de la bici, con la manguera a cuestas, sin darme cuenta de que me estaba enredando. En ese momento la bici decidió caerse, y me quedé atrapada entre la manguera y la bici, como tonta, sin soltar la manguera, que continuaba disparando agua a presión, mojando todo lo mojable, especialmente mis piernas.

Por suerte, un ciclista que también quería limpiar su bici vino a rescatarme, me quitó la manguera y acabó de limpiar la bici. Ya se sabe, hay gente que sirve para esas cosas. Tendré que lavarla más a menudo, a ver si cojo un poco de práctica y no hago el ridículo de nuevo.

III Triatló popular per relleus de Banyoles

Fa unes setmanes un parell de mares de l'escola on havien anat els meus fills, que coneixien les meves aficions esportives, em van proposar participar amb elles a un triatló. Davant la meva cara d'espant em van aclarir que no es tractava d'un triatló de veritat, sinó que cadascuna havia de fer un esport i les distàncies no tenien res a veure amb un triatló autèntic. Davant d'això, vaig acceptar ràpidament. La idea em va semblar divertida, i més el fet que fos a Banyoles, que és un entorn preciós.

A mi em va tocar la bici. 13 quilòmetres aparentment sense dificultat, o segons l'organització, de dificultat mitjana-baixa. No semblava que hi hagués gaire desnivell. Vaig fer unes proves de temps, a partir del que havien fet l'any passat, i em va semblar que no quedaria malament del tot. Les meves companyes van fer el mateix i totes tres vam decidir que podíem fer la cursa dignament. A més, se suposava que era una cursa popular, i ens imaginàvem grups familiars, pares i fills, avis i nets, tots disfressats, res massa professional.

Va arribar el gran dia, dissabte 2 de juliol. A les 10 enfilàvem cap a Banyoles, les meves companyes amb les famílies, disposades a passar el dia, perquè el triatló no començava fins a 2/4 de 6, encara que a partir de 2/4 de 4 ja ens havíem d'anar preparant, deixant la bici, recollint els dorsals....

A 3/4 de 4, per no semblar massa impacients, vam anar cap al punt de trobada; a mesura que ens hi apropàvem començàvem a trobar altres participants i se'ns començava a fer un nus a l'estòmac. On estaven els grups familiars, els participants populars? on estaven les bicis de sortir a la muntanya de tant en tant? i aquells que corrien de tant en tant, molt de tant en tant? i les iaies i els pares amb una mica de panxeta? entre els participants que anàvem veient no hi havia ni un d'aquests. Nois i noies joves, o no tant joves, però tots atlètics i "catxes", vestits amb els seus mallots de club ciclista, o amb la roba de corredor professional. Les bicis de bones marques, amb frens de disc, que em feien morir d'enveja. Ens anàvem animant l'una a l'altra, dient-nos que no passava res, que no importava, que segur que faríem bon paper, i que encara que no fos així, no passava res. La més animada i tranquil·la, aparentment, l'Helena, que havia de nedar. La Núria i jo més espantades.

Vam deixar la bici als boxes --ja vaig tenir algun problema per penjar-la i em vaig veure a la sortida sense poder baixar-la--, vam recollir les coses i vam decidir, veient que no arribaríem entre les tres primeres, fer-nos una foto totalment folklòrica, pujades al podi.

S'anava apropant el moment. Els nervis anaven augmentant, i més quan van començar a passar-nos coses diverses. Primer vam descobrir que la bossa on diuem el dorsal s'havia quedat als vestuaris. Primera correguda per recuperar-la. Ens vam fer més fotos, perquè si més no tinguéssim aquest record.

Ens vam dirigir al lloc on ens havien de fer el "briefing", o darreres instruccions. Allà vam descobrir, amb horror, que havíem de dur una mena de polsera rosa per fer el relleu. No la teníem. No recordàvem que a la bossa --que ja no dúiem nosaltres-- hi hagués cap goma rosa. Vam córrer on havíem deixat les famílies, amb la bossa. Vam regirar-la i buidar-la. Res. Per sort, la Núria portava una goma --blava, això sí-- i vam pensar que potser ens serviria. Trobar algú de l'organització semblava complicat, però finalment un noi ens va dir que no passava res, que serviria.

A tot això, els nedadors s'estaven dirigint cap a l'àrea de sortida, i l'Helena encara no portava el casquet de bany, que tenia al cotxe. Corrents cap allà. Finalment, amb la goma blava i el casquet, va anar cap a la sortida, mentre la Núria i jo ens ho miràvem des de la caseta d'informació del llac, pensant que era impossible nedar aquella distància, només veure-la ens espantàvem. Quan van començar a nedar --impactant la sortida, tots tirant-se alhora-- i vam veure com corrien, ens vam dirigir cap a la zona d'arribada, on estaven les bicis, patint per si havíem entès les instruccions, per si l'Helena arribaria bé... I més quan vam veure que els primers nedadors arribaven poc després de 15 minuts, i sortien els corredors disparats.

L'Helena va arribar cap a la meitat, als 25 minuts, un temps molt bo, i la Núria, aprofitant la goma/relleu per fer-se la cua de nou, va sortir bastant disparada. L'esperaven 7 quilòmetres al voltant del llac. L'Helena i jo ens vam quedar esperant, veient com encara arribaven nedadors quan gairebé començaven a arribar els primers corredors. Nervis --per part meva--. Calculava que la Núria trigaria entre 35-42 minuts, i anàvem mirant en la distància, buscant la seva samarreta rosa fúcsia. Jo anava controlant les bicis. Cada cop en quedaven menys. Als 35 minuts vam veure arribar la Núria, molt bon temps. Quedaven unes 10 bicis, vaig poder baixar la meva i va començar la meva part d'aventura.

La primera sorpresa. Sortia en solitari. Jo em refiava de trobar més gent per saber el camí, però anàvem tant espaiats que era com anar sola. Per sort, hi havia moltíssims controls i el camí estava molt ben indicat; cap problema. La segona sorpresa. Els primers quilòmetres començaven amb pujada --una pujada antipàtica, sobretot en fred--. Pujada i sol, i amb el neguit d'haver d'anar ràpid. Asfalt, al començament. De seguida, però, es va acabar l'asfalt i em van fer ficar per senders, corriols i trialeres diverses.

Pujava i pujava. No gaire, però pujava. I quan baixava, que era quan jo pensava que podria recuperar el temps i accelerar, com havia fet a Sant Medir, no podia perquè eren trialeres. Un recorregut divertit, i preciós si no intentaves anar el més ràpid possible. De tant en tant mirava al voltant i olorava, quin gust!

En un punt concret, quan arribava esbufegant pujant per un corriol, el noi del control em va dir que havia de passar per la dreta d'un arbre per poder baixar bé. Evidentment, no vaig ser-hi a temps, i em vaig quedar palplantada, mirant amb una mica de pànic aquella baixada de graons naturals i arrels. El noi em devia veure tan poc preparada que em volia ajudar a baixar, però vaig dir que ja podia, i m'hi vaig llençar, amb la temptació de tancar els ulls. Sentia el noi que em cridava: "el pes del cos enrere!". Segur que pensava que m'hauria de rescatar d'entre els arbres. Però d'alguna manera vaig arribar a baix i vaig continuar entre els camps, la mar de satisfeta.

Els darrers quatre quilòmetres van ser més planers, i vaig pedalar amb totes les meves forces (que ja no eren tantes). A més, el camí era una meravella, entre els camps segats, amb la llum de tarda. En els controls anaven animant, i et feien sentir com si anessis el primer. Arribava. A l'altra banda del camp de gespa vaig veure la Núria i l'Helena, que em feien senyals amb els braços (sort d'elles, sinó no hauria vist per on havia de tirar). Vaig passar l'arc d'arribada, 47 minuts, bastant més del que em pensava, però no havia pogut fer més.

La Núria i l'Helena ja estaven més descansades; jo, vermella com un tomàquet, i xopa de suor, però satisfeta, si no del temps, almenys perquè no era l'última, i perquè només m'havien passat 4 ciclistes i havia deixat una altra noia enrere --almenys no seríem les darreres dels 13 grups de dones--.

Conclusió. Una experiència per repetir l'any vinent, si pot ser, amb algún grup més, per fer-la més divertida encara.

Perduda per la Serra de Marina

Fa temps que volia anar al monestir de Sant Jeroni de la Murtra; des del Parc fluvial del Besòs, arribant a Montcada, surt un sender a la dreta que hi porta --almenys és el que diu el rètol, i també diu que està a 4.5 km--.

He sortit a les 4h. de la biblioteca, i poc abans de les 5 estava al començament del camí. 18 km des de la BC. El primer tram del sender és molt curt, de seguida et trobes amb la carretera que va cap a Granollers, i s'ha de creuar per agafar el camí del Parc de la Serra de Marina, a l'alçada de la Torre dels Frares, una masia en ruines.

No coneixia el camí, però he pensat que 4.5 km, fossin com fossin, no era gaire. Un camí preciós, ple de flors, especialment ginesta. El camí anava pujant, però no feia gaire pendent. De seguida he deixat a la dreta un corriol que s'enfilava muntanya amunt, amb la indicació de GR-92. He sigut prudent i he pensat que era millor seguir la pista.

Un quilòmetre més enllà he trobat un parell d'homes que m'han indicat el camí. A partir d'una cadena que havia de trobar, podia pujar per una trialera, o donar la volta a una urbanització i pujar per la carretera. Quan hi he arribat m'he mirat la trialera, he pensat que allò no era ni corriol i he seguit la carretera. Un pendent molt pronunciat, sort que era carretera. En un moment determinat el carrer seguia amunt, ì a la dreta, cap a on pensava que havia d'estar el monestir, en sortia un altre, que no pujava --carrer del Pardal-- així que he decidit abandonar el carrer de la Cadernera, que ja m'estava cansant.

Una mica més enllà s'ha acabat, i només quedava muntanya i un corriol --sospito que el mateix que havia desestimat abans. Justament per aquell corriol pujava un noi, que m'ha dit que sí, que era aquell camí, que era un tram curt i que ell hi pujava. Així que ja em veieu, empenyent la bici; la veritat és que ja estava cansada, però no podia parar, perquè aquell noi amable m'anava empenyent la bici per darrere, no em podia queixar (ni quedar malament, per suposat).

Un cop a dalt de tot m'he quedat sorpresa en veure que al davant hi havia el mar i Barcelona. Una sensació estranya, com si no m'hagués mogut. Però sí, perquè en primer terme hi havia Santa Coloma, i les xemeneies de Sant Adrià, Barcelona quedava més a la dreta.

Una pista molt ample, que portava a l'esquerra cap a l'ermita de Sant Climent i el monestir de Sant Jeroni (o això m'han dit, perquè no hi havia cap indicació). A la dreta pujava cap al poblat ibèric de Puig Castellar i baixava a Santa Coloma.

He triat el camí més a l'esquerra, perquè al final, dalt de tot, es veia l'ermita. Una ermita molt petita, penjada al cim del món, amb una vista impresionant. Allà he parat a berenar, i gaudir una mica del paisatge i la tarda magnífica. Ja eren les 6 de la tarda, però encara feia calor.

Als meus peus, per una pista que baixava moltíssim, es veia el monestir. Ja havia comprovat que els frens de la bici no frenaven, i m'ha fet por agafar aquell pendent tan pronunciat. A més, no estava segura que podria fer un cop allà baix. Em sentia incapaç de tornar a pujar després. Així que he deixat córrer el monestir, per un altre dia i he tornat enrere, cap al poblat ibèric de Puig Castellar.

Està situat en el punt més alt de la serralada, 303 m., amb una vista de 360. No m'hi he entretingut, perquè era una mica tard, encara no sabia com tornar. Allà baix, lluny, es veia el riu, el meu punt de referència. Cap dels camins que havia deixat em seduien gaire, així que he decidit fer una prova. Allà mateix sortia un corriol que indicava GR-92. He pensat que potser portava al començament de tot, al sender que havia desestimat només iniciar el camí del Parc.

Un corriol molt estret, i al costat, res, caiguda lliure. M'ha fet por anar muntada en la bici, i l'he fet a peu, amb compte de no caure o que no caigués la bici. Això sí, preciós. I amb una vista magnífica. Per sort, no ha sigut molt llarg. De seguida he arribat a una pista ample, que m'ha dut a Santa Coloma.

Ni idea d'on estava. No sabia que Santa Coloma fes tantíssima pendent, per sort de baixada. He tornat a comprovar el mal estat dels frens i he acabat baixant a peu, quan he estat a punt d'atropellar una noia, perquè no he pogut frenar a temps. Increiblement, baixant i baixant he arribat al camí del riu, una mica abans d'on havia agafat el trencall cap a la Serra de Marina. He rigut sola i m'he sentit molt orgullosa de mi mateixa, de la sort que havia tingut (ja em veia perduda per Santa Coloma) i del bon sentit de la orientació.

A les 8 arribava a casa, 45 km i amb les cames bastant cansades. S'ha de perfeccionar el camí fins a Sant Jeroni, segur que puc arribar-hi d'una manera més fàcil.

Pels volts de Sant Cugat

o com aconseguir fer molts quilòmetres sense allunyar-se gaire de la teva localitat.

Era una sortida tranquil·la de dissabte, com sol ser la nostra intenció. Tranquil·la, perquè no ens havíem d'allunyar, però ja començàvem sense saber exactament el camí que havíem d'agafar. Mal senyal.

Sabeu allò de la línia recta, que és el camí més curt entre dos punts? doncs no ho vam saber aplicar. Per anar del punt A al punt B, distant poc més d'un quilòmetre, nosaltres en vam fer quatre (pels que coneixen la zona, anàvem del Pi del Xandri a la Rambla de Can Bell, on s'hi arriba per un camí ample, gairebé asfaltat).

Senders gairebé impracticables, plens d'esbarzers. Torrenteres que ens portaven de cap, perquè no sabíem si deixar la bici per la part fonda i nosaltres caminar per dalt, o a l'inrevés. Pedres i pujades. Fins i tot, com es pot veure a la fotografia, vam haver de travessar un petit rierol, per sobre d'un tauló mig podrit, que semblava a punt de partir-se. A sobre, a l'altra banda el camí s'acabava i vam haver de tornar a passar.

 

Amb tot, vam arribar a on volíem, i d'allà vam poder seguir l'excursió cap a La Floresta, per carrers i carrerons, seguint les fletxes verdes de la marató, que ens portaven per camins insospitats. I quan les perdíem o no les seguíem, les tornàvem a trobar més enllà. Va haver un moment que vam sospitar que teníem algú al davant, gastant-nos una broma, pintant les fletxes on millor li semblava. No tenia sentit que seguint la fletxa en una direcció arribéssim a un camí i allà en trobéssim una altra com si el camí de la marató vingués d'allà. Ens feien tornar boges. Això sí, anàvem rient, que és el que compta. I suant, amb tanta pujada!

La Floresta avall, fins a travessar la carretera de Vallvidrera, per anar cap a Can Busquets, una masia que havíem vist al plànol. No la vam trobar, però vam fer moltíssimes més pujades, fins arribar a la Colònia Montserrat, i d'allà a Valldoreix, terreny conegut.

Va estar molt bé, però mai hauria dit que sense allunyar-nos de casa poguéssim fer tantíssimes pujades! Això sí, Collserola ens va regalar imatges com aquestes, que vam haver de fotografiar.

De punta a punta

Feia dies que volíem fer una excursió més llarga, de més quilòmetres. I és que no sé perquè, no aconseguíem passar dels 25. No hi havia manera. Avui, sense partits de nens, sense obligacions de cap mena, ens ho hem proposat. I és que no era per falta de capacitat, sinó de temps i imaginació.

2/4 de 10. Màniga curta i tallavents. Guants d'estiu. Ulleres, imprescindibles en aquest temps. Hem enfilat el camí cap a Can Borrell, i he hagut de contenir-me per no anar fent fotos a cada flor que veia. De fet, m'he hagut d'estar contenint tot el camí, si no encara hi seríem. Llàstima!

Can Borrell -- Can Coll -- Can Codina. Natura desbordant. Fulles tendres, ocells cantaires arreu, flors de tot tipus i colors: borratja, estepa blanca i borrera, ginesta o argelaga, i altres que no recordo o no conec. Un plaer pels sentits.

Can Codina - Can Catà -- Can Lloses -- Forat del Vent. Aquest tram de pujada no té tantes flors i podia anar avançant sense el cuquet fotogràfic. Això sí, el verd se't ficava als ulls i a la sang i ens feia pedalar com si Collserola s'hagués tornat plana. Amb la Maria ho comentàvem, aquestes pujades ja no són el que eren :-)

Forat del Vent -- Portell de Valldaura -- Passeig de les Aigues (B03-B01). Fins al Portell de Valldaura per carretera, aquest cop, no hem volgut empényer la bici pedres amunt. Era un dia de carretera, la bici anava sola. En lloc d'agafar el camí dur cap a Vista Rica, pel Turó de Sant Cebrià, hem agafat el Passeig de les Aigues, autèntic regal i luxe. Pedalant amb Barcelona als peus, una mica enteranyinat. El sol escalfant-nos el punt just i flors, moltes flors de nou!

B01 fins al Centre d'acollida d'animals -- Rabassada -- Mirador Rabassada -- Vista Rica. Fins al Centre d'acollida d'animals el Passeig de les Aigues va baixant, i penses "això després haurem de pujar-ho". Però tant se val, perquè la pujada per la carretera és cómoda, han deixat un espai molt ample per les bicis.

Vista Rica -- Carretera al Tibidabo -- Jardins del Viver de Can Borni -- Carretera de les Aigues. Baixar cap als Jardins de Can Borni dóna gust. Pensava el primer cop que vam fer-lo pujant, aquell camí, ja fa dos anys, com ens va costar. A l'arribar a la cruilla que baixa a la Carretera de les Aigues o puja cap a l'Escola judicial hem agafat aquest camí, que tira amunt, amb el Tibidabo dalt de tot. Tan alt, que sembla impossible poder arribar-hi.

Escola Judicial -- Torre de Collserola -- Turó del Mont. La Torre de Collserola impressiona, al llarg d'aquest camí. Sembla una construcció de pel·lícula de ciència-ficció. Aquest tram, que puja i puja, es fa bé, perquè la pujada no és forta, i a més et distreus mirant les cases, algunes realment precioses.

Vallvidrera -- Can Mandó -- La Budellera. Arribant a Vallvidrera hem vist un rètol a la dreta que indicava el carrer de la Budellera i hem girat cap allà. Poc després ja hem trobat els camins a l'entorn de la font de la Budellera. El paisatge canvia, en aquesta banda de la muntanya. Més ombrívol i humit, més alzines i menys pins. El sotabosc és més net. Fa una olor diferent. Hem passat pel rètol de la font de'n Canet, on vam anar un cop amb la Clara i la Cèlia, fa molt de temps.

Revolt de les Monges -- Àrea de lleure de Santa Maria de Vallvidrera -- pujada cap al barri del Rectoret. Hem creuat la carretera al revolt de les monges i ens hem ficat pel sender que porta a l'àrea de lleure. D'allà, per carretera al centre d'informació del Parc i Vil·la Joana. Metres més enllà està a la dreta el carrer que porta a l'alberg i al barri del Rectoret, que ens havia de dur fins a casa.

Rectoret -- La Floresta -- Sant Cugat. El carrer major del Rectoret va fent, sense gaire pujada, amunt, amunt, entre les cases. És una zona urbanitzada de forma desigual i irregular, amb cases rònegues i altres de disseny. Arriba a la plaça del quiosc de La Floresta, i d'aquí s'agafa la pista cap a Can Flo, passant per la casa okupa, que et deixa a Sant Cugat.

I per fi ho hem aconseguit. 38 km. 2.45h. 3 hores reals, amb les parades pertinents a mirar, beure i sobretot, la conversa, que alenteix una mica el pas, i és una part important d'aquestes sortides.

Al Portell de Valldaura per la Font dels Caçadors

El dia convidava a sortir. Llum neta d'abril. Una brisa lleugera. I moltes ganes de pedalar.
Collserola s'ha convertit en un jardí, de sobte: bruc, ginesta, conillets, corretjoles i algunes coses més que no sé què són. Pedalava ensumant com un gosset.

Ens sentíem disposades a tot, fins i tot a fer la pujada de la Font dels Caçadors, que no havíem fet mai juntes. Cada cop que la baixàvem pensàvem que l'hauríem de provar, però el meu record era d'una pujada llarguíssima, inacabable, i molt dura. No animava gaire.

Avui, no sé perquè, ens hem atrevit. I hem arribat a dalt de tot com si res!. Bé, potser exagero, però no tenia res a veure amb la pujada terrible que recordava. Diversos trams, amb molta pendent, això sí, però amb una mica de replà entre tram i tram, que ens permetien recuperar-nos i seguir endavant sense parar ni un moment. M'he sentit molt orgullosa de totes dues.

Un cop a l'antic restaurant del Forat del Vent hem agafat el corriol --equivocat-- que porta al portell de Valldaura. He fet que la Maria pugés a pols la bici per una mena de camí inexpugnable, i un cop a dalt hem trobat un grup de nois que pujaven tranquil·lament per un camí planer. En fi, m'agraden les coses complicades (sort que ella sempre està disposada a seguir-me).

L'àrea de descans de Valldaura és una meravella; una explanada des d'on es veu el mar per un cantó i el Vallès per l'altre. Lloc de parada obligatori, per descansar, gaudir del paisatge i menjar una mica.
Ja ha estat bé, perquè ens hem tornat a ficar per una trialera, aquest cop força concurreguda. Les trialeres estan bé per baixar-les. Pujar-les, empenyent la bici, és una altra cosa. Sort que no era gaire llarga.

Després ve el premi. Una part de la carretera de les Aigues, que va resseguint la muntanya, amb Barcelona i el mar mirall a sota. A la cruilla B01/B04/B12 hem agafat aquest darrer, el que fa més pujada, cap al Turó de Sant Cebrià. Una pujada constant, que a la part superior té uns eucaliptus que m'agraden molt, perquè són estranys, a Collserola.

Baixadeta cap a Vista Rica i d'allà, pel ciclostàtic, fins a Sant Medir. La Maria no l'havia baixat mai, el ciclostàtic, i s'ha emocionat i no l'he tornat a veure fins al final de tot. Jo vaig lenta, perquè em fa por, per mi i per la bici, tanta pedra, tanta vibració, tants cops.

De seguida, Sant Medir, que ja és com estar a casa. Hi havia molta aigua, al final de cada baixada, i en una hi havia un noi filmant als que suposadament queien dins l'aigua (no era difícil) o feien el ridícul d'alguna manera, suposo. D'aquí a l'APM. Per sort, nosaltres l'hem passat molt dignament.

Una excursió molt maca; intensa, però que hem pogut fer sense problemes.

Plaça Rotary - Can Borrell -- Can Coll -- Font dels Caçadors (A11-A10) --Portell de Valldaura -- Carretera de les Aigues (B03) -- Turó de Santa Maria / Sant Cebrià -- Vista Rica -- B04 fins a Ciclostàtic -- Sant Medir -- Sant Cugat


24.50 km. 2.15 h.