Pels volts de Sant Cugat

o com aconseguir fer molts quilòmetres sense allunyar-se gaire de la teva localitat.

Era una sortida tranquil·la de dissabte, com sol ser la nostra intenció. Tranquil·la, perquè no ens havíem d'allunyar, però ja començàvem sense saber exactament el camí que havíem d'agafar. Mal senyal.

Sabeu allò de la línia recta, que és el camí més curt entre dos punts? doncs no ho vam saber aplicar. Per anar del punt A al punt B, distant poc més d'un quilòmetre, nosaltres en vam fer quatre (pels que coneixen la zona, anàvem del Pi del Xandri a la Rambla de Can Bell, on s'hi arriba per un camí ample, gairebé asfaltat).

Senders gairebé impracticables, plens d'esbarzers. Torrenteres que ens portaven de cap, perquè no sabíem si deixar la bici per la part fonda i nosaltres caminar per dalt, o a l'inrevés. Pedres i pujades. Fins i tot, com es pot veure a la fotografia, vam haver de travessar un petit rierol, per sobre d'un tauló mig podrit, que semblava a punt de partir-se. A sobre, a l'altra banda el camí s'acabava i vam haver de tornar a passar.

 

Amb tot, vam arribar a on volíem, i d'allà vam poder seguir l'excursió cap a La Floresta, per carrers i carrerons, seguint les fletxes verdes de la marató, que ens portaven per camins insospitats. I quan les perdíem o no les seguíem, les tornàvem a trobar més enllà. Va haver un moment que vam sospitar que teníem algú al davant, gastant-nos una broma, pintant les fletxes on millor li semblava. No tenia sentit que seguint la fletxa en una direcció arribéssim a un camí i allà en trobéssim una altra com si el camí de la marató vingués d'allà. Ens feien tornar boges. Això sí, anàvem rient, que és el que compta. I suant, amb tanta pujada!

La Floresta avall, fins a travessar la carretera de Vallvidrera, per anar cap a Can Busquets, una masia que havíem vist al plànol. No la vam trobar, però vam fer moltíssimes més pujades, fins arribar a la Colònia Montserrat, i d'allà a Valldoreix, terreny conegut.

Va estar molt bé, però mai hauria dit que sense allunyar-nos de casa poguéssim fer tantíssimes pujades! Això sí, Collserola ens va regalar imatges com aquestes, que vam haver de fotografiar.

De punta a punta

Feia dies que volíem fer una excursió més llarga, de més quilòmetres. I és que no sé perquè, no aconseguíem passar dels 25. No hi havia manera. Avui, sense partits de nens, sense obligacions de cap mena, ens ho hem proposat. I és que no era per falta de capacitat, sinó de temps i imaginació.

2/4 de 10. Màniga curta i tallavents. Guants d'estiu. Ulleres, imprescindibles en aquest temps. Hem enfilat el camí cap a Can Borrell, i he hagut de contenir-me per no anar fent fotos a cada flor que veia. De fet, m'he hagut d'estar contenint tot el camí, si no encara hi seríem. Llàstima!

Can Borrell -- Can Coll -- Can Codina. Natura desbordant. Fulles tendres, ocells cantaires arreu, flors de tot tipus i colors: borratja, estepa blanca i borrera, ginesta o argelaga, i altres que no recordo o no conec. Un plaer pels sentits.

Can Codina - Can Catà -- Can Lloses -- Forat del Vent. Aquest tram de pujada no té tantes flors i podia anar avançant sense el cuquet fotogràfic. Això sí, el verd se't ficava als ulls i a la sang i ens feia pedalar com si Collserola s'hagués tornat plana. Amb la Maria ho comentàvem, aquestes pujades ja no són el que eren :-)

Forat del Vent -- Portell de Valldaura -- Passeig de les Aigues (B03-B01). Fins al Portell de Valldaura per carretera, aquest cop, no hem volgut empényer la bici pedres amunt. Era un dia de carretera, la bici anava sola. En lloc d'agafar el camí dur cap a Vista Rica, pel Turó de Sant Cebrià, hem agafat el Passeig de les Aigues, autèntic regal i luxe. Pedalant amb Barcelona als peus, una mica enteranyinat. El sol escalfant-nos el punt just i flors, moltes flors de nou!

B01 fins al Centre d'acollida d'animals -- Rabassada -- Mirador Rabassada -- Vista Rica. Fins al Centre d'acollida d'animals el Passeig de les Aigues va baixant, i penses "això després haurem de pujar-ho". Però tant se val, perquè la pujada per la carretera és cómoda, han deixat un espai molt ample per les bicis.

Vista Rica -- Carretera al Tibidabo -- Jardins del Viver de Can Borni -- Carretera de les Aigues. Baixar cap als Jardins de Can Borni dóna gust. Pensava el primer cop que vam fer-lo pujant, aquell camí, ja fa dos anys, com ens va costar. A l'arribar a la cruilla que baixa a la Carretera de les Aigues o puja cap a l'Escola judicial hem agafat aquest camí, que tira amunt, amb el Tibidabo dalt de tot. Tan alt, que sembla impossible poder arribar-hi.

Escola Judicial -- Torre de Collserola -- Turó del Mont. La Torre de Collserola impressiona, al llarg d'aquest camí. Sembla una construcció de pel·lícula de ciència-ficció. Aquest tram, que puja i puja, es fa bé, perquè la pujada no és forta, i a més et distreus mirant les cases, algunes realment precioses.

Vallvidrera -- Can Mandó -- La Budellera. Arribant a Vallvidrera hem vist un rètol a la dreta que indicava el carrer de la Budellera i hem girat cap allà. Poc després ja hem trobat els camins a l'entorn de la font de la Budellera. El paisatge canvia, en aquesta banda de la muntanya. Més ombrívol i humit, més alzines i menys pins. El sotabosc és més net. Fa una olor diferent. Hem passat pel rètol de la font de'n Canet, on vam anar un cop amb la Clara i la Cèlia, fa molt de temps.

Revolt de les Monges -- Àrea de lleure de Santa Maria de Vallvidrera -- pujada cap al barri del Rectoret. Hem creuat la carretera al revolt de les monges i ens hem ficat pel sender que porta a l'àrea de lleure. D'allà, per carretera al centre d'informació del Parc i Vil·la Joana. Metres més enllà està a la dreta el carrer que porta a l'alberg i al barri del Rectoret, que ens havia de dur fins a casa.

Rectoret -- La Floresta -- Sant Cugat. El carrer major del Rectoret va fent, sense gaire pujada, amunt, amunt, entre les cases. És una zona urbanitzada de forma desigual i irregular, amb cases rònegues i altres de disseny. Arriba a la plaça del quiosc de La Floresta, i d'aquí s'agafa la pista cap a Can Flo, passant per la casa okupa, que et deixa a Sant Cugat.

I per fi ho hem aconseguit. 38 km. 2.45h. 3 hores reals, amb les parades pertinents a mirar, beure i sobretot, la conversa, que alenteix una mica el pas, i és una part important d'aquestes sortides.

Al Portell de Valldaura per la Font dels Caçadors

El dia convidava a sortir. Llum neta d'abril. Una brisa lleugera. I moltes ganes de pedalar.
Collserola s'ha convertit en un jardí, de sobte: bruc, ginesta, conillets, corretjoles i algunes coses més que no sé què són. Pedalava ensumant com un gosset.

Ens sentíem disposades a tot, fins i tot a fer la pujada de la Font dels Caçadors, que no havíem fet mai juntes. Cada cop que la baixàvem pensàvem que l'hauríem de provar, però el meu record era d'una pujada llarguíssima, inacabable, i molt dura. No animava gaire.

Avui, no sé perquè, ens hem atrevit. I hem arribat a dalt de tot com si res!. Bé, potser exagero, però no tenia res a veure amb la pujada terrible que recordava. Diversos trams, amb molta pendent, això sí, però amb una mica de replà entre tram i tram, que ens permetien recuperar-nos i seguir endavant sense parar ni un moment. M'he sentit molt orgullosa de totes dues.

Un cop a l'antic restaurant del Forat del Vent hem agafat el corriol --equivocat-- que porta al portell de Valldaura. He fet que la Maria pugés a pols la bici per una mena de camí inexpugnable, i un cop a dalt hem trobat un grup de nois que pujaven tranquil·lament per un camí planer. En fi, m'agraden les coses complicades (sort que ella sempre està disposada a seguir-me).

L'àrea de descans de Valldaura és una meravella; una explanada des d'on es veu el mar per un cantó i el Vallès per l'altre. Lloc de parada obligatori, per descansar, gaudir del paisatge i menjar una mica.
Ja ha estat bé, perquè ens hem tornat a ficar per una trialera, aquest cop força concurreguda. Les trialeres estan bé per baixar-les. Pujar-les, empenyent la bici, és una altra cosa. Sort que no era gaire llarga.

Després ve el premi. Una part de la carretera de les Aigues, que va resseguint la muntanya, amb Barcelona i el mar mirall a sota. A la cruilla B01/B04/B12 hem agafat aquest darrer, el que fa més pujada, cap al Turó de Sant Cebrià. Una pujada constant, que a la part superior té uns eucaliptus que m'agraden molt, perquè són estranys, a Collserola.

Baixadeta cap a Vista Rica i d'allà, pel ciclostàtic, fins a Sant Medir. La Maria no l'havia baixat mai, el ciclostàtic, i s'ha emocionat i no l'he tornat a veure fins al final de tot. Jo vaig lenta, perquè em fa por, per mi i per la bici, tanta pedra, tanta vibració, tants cops.

De seguida, Sant Medir, que ja és com estar a casa. Hi havia molta aigua, al final de cada baixada, i en una hi havia un noi filmant als que suposadament queien dins l'aigua (no era difícil) o feien el ridícul d'alguna manera, suposo. D'aquí a l'APM. Per sort, nosaltres l'hem passat molt dignament.

Una excursió molt maca; intensa, però que hem pogut fer sense problemes.

Plaça Rotary - Can Borrell -- Can Coll -- Font dels Caçadors (A11-A10) --Portell de Valldaura -- Carretera de les Aigues (B03) -- Turó de Santa Maria / Sant Cebrià -- Vista Rica -- B04 fins a Ciclostàtic -- Sant Medir -- Sant Cugat


24.50 km. 2.15 h.

Com una sola cosa

8 del matí un dilluns festiu a Barcelona. El dia s'aixecava, i la ciutat  semblava una altra, carrers deserts, acabats de netejar només per a nosaltres.
Rambles avall, acompasant el ritme del nostre pedalar, que ens era desconegut. El mar ens esperava. El mar, que sempre és com un regal, en qualsevol estat. Avui era un mar de contenir l'alè, un mar pla, milions d'espurnes brillant sota el sol.
Aire fresc. La sensació de llibertat que produeix l'espai obert, la llum, el sol. Pedalant ràpid cap al Besòs, amb mirades de tant en tant al mar mirall.
Al començament del camí del riu hem intercanviat les bicicletes. La meva bicicleta mixta, pesada (encara més per la quantitat de fang que porta a sobre) per la seva bicicleta de carretera, una bicicleta pensada pels que volen volar.
És difícil descriure la sensació que m'ha produit portar aquesta màquina. Per a mi anar en bicicleta era anar sobre una màquina que et portava; anar més o menys ràpid, mirant el paisatge, formant part del que t'envolta. Muntada en aquesta bicicleta m'he sentit una sola cosa amb ella, com si el cos se m'hagués fos i ja no fóssim una persona i una màquina, sinó una extranya amalgama. Inclinada sobre el manillar, erem només la bicicleta i jo, avançant contra el vent que em xiulava a les orelles i em tallava la cara. Una pedalada i la bicicleta sortia disparada, endavant. Sensació de poder, que m'ha sorprès molt.
Recuperada la meva bicicleta he tornat a ser jo, un cos independent de la màquina. He tornat a mirar al voltant, descobrint el que m'envolta. Diferent. Sorprenent. Requereix un temps i un espai que no tinc. Una voluntat de córrer --és una màquina per córrer-- que tampoc tinc. M'ha agradat molt la sensació que produeix, i m'agradaria repetir-ho, però només en trams curts, com avui. Jo sóc més de pedalar tranquil·lament, mirant al voltant.
En resum, un plaer de sortida, que espero repetir.

Cap al nordest de Collserola

Diumenge boirós i humit. La temperatura no és gaire baixa, però la sensació és de fred. Sortim  a 2/4 de 10 amb una mica de mandra, però segures que no ens penedirem. D'entrada, decidim fer una ruta suau i coneguda, pujant per Can Catà cap al Forat del Vent.
Com que és tard trobem molta gent pel camí. Pels volts de Can Coll grups grans d'homes, alguna dona. Molta humitat.

A Can Codina despunten els primers brots de cereals, una catifa verd tendre. Seguim endavant en direcció Can Catà. El sol, tapat per la boira baixa, s'esforça en travessar-la. Comencem a pujar i en lloc de seguir l'A05 fins a dalt de tot ens desviem per la drecera que porta al paratge de la serra de Can Ferrer. Jo l'havia agafat un cop i recordava que era un corriol molt tranquil i prou còmode. No és molt estret i només té un tram que fa molta pendent --de pujada-- que hem hagut de fer a peu, més que res perquè el terra estava molt humit i relliscàvem.

Va a sortir poc abans de la reixa de Can Ferrer; allà hem tornat a trobar un munt de gent, que augmentava a mesura que ens apropàvem al Forat del Vent. Quan hem arribat a dalt ha estat com un miracle. De sobte s'ha obert el cel i ha desaparegut la boira, que ha quedat enrere. Barcelona es veia neta a sota nostra, amb una lleugera boirina que cobria el mar. Erem bastants que contemplàvem el paisatge.

A partir d'aquí hem decidit canviar la ruta i s'ha acabat la sortida tranquil·la. Hem estudiat el mapa i en lloc d'anar per l'A04 cap a la Serra de Valldaura, el Matamatxos hem girat a l'esquerra, en direcció Besós. El primer tram, que segueix el Passeig de les Aigues per A04, banda de mar, és igual de plaent que el camí cap a la dreta. Una pista planera, que va rodejant la muntanya, amb el sol acabat de néixer. Un cop al Coll de la Ventosa hem passat el pont de fusta i hem deixat la banda asolellada de la muntanya, per passar a l'obaga i humida. Quin canvi!

Per A06 hem començat a baixar cap a Can Cuiàs. Era un camí desconegut que sempre que he pujat des de Barcelona per Torre Baró m'havia cridat l'atenció. Al començament baixa força, el que ens ha fet dir que havíem de trobar de totes totes un camí cap a Sant Cugat, que no volíem tornar enrere. L'A06 enllaça, sense cap trencall, amb l'A07. Hem arribat a un punt que s'ha acabat la pista i hem hagut de baixar per una trialera que feia un pendent molt fort.Un camí entre pins, un bosc net. De seguida hem tornat a trobar la pista, un plaer pedalar per aquell bosc que feia pensar en el bosc de platja, pins aquí i allà, i terra net. Hem arribat a l'Àrea de lleure de Can Cuiàs, amb el Mirador de l'Estrella al final. Un mirador curiós, un lloc obert amb una vista magnífica sobre l'autopista i Ciutat Meridiana. Polígons industrials a un costat, i a l'altre el bosc. Sorprenent.



A partir d'aquí s'ha complicat una mica. Segons el rètol, el camí ens portava al Turó Pelat i la Serra de na Joana, punts prou coneguts, que ens han fet pensar que era massa simple i fàcil. Hem començat a baixar i el camí ens ha portat a un punt sense sortida. Hem tornat enrere i hem acabat al lateral de l'autopista, amb els cotxes venint de cara; impressionava, encara que hi hagués un mur de peces de formigó entre els cotxes i nosaltres. No era un carril bici, era un lateral provisional perquè estan fent obres. L'hem anat seguint. En algun tram es feia molt estret i hem hagut de baixar de la bici; totes dues anàvem avançant, tement, sense dir-ho, que arribaria un punt en el que no podríem seguir endavant.


Però no ha estat així. De sobte hem vist el polígon de la Ferreria, i la nacional 150, prou coneguda, i hem anat a sortir al punt per on creuem la N-150 venint de Santa Maria de Montcada, per entrar al Parc de la riera de Cerdanyola. Hem rigut. Riure d'alleujament, un cop més, no sabíem com, ens n'havíem sortit!

Des d'allà ha estat bufar i fer ampolles; el Parc de la Riera segueix mig tancat, però l'he travessat fins a la meitat. Després ja hem agafat el carril bici de Cerdanyola, que ens ha portat fins a casa.
2.30 h. 30 km.

Les Planes de Vallvidrera i els seus barris

.

Gairebé recuperada de la caiguda de dilluns passat, hem sortit una mica sense saber cap a on, en un dia clar, transparent i fred.
Les bicicletes ens han portat cap a Sant Medir. Ens hem anat creuant amb ciclistes i corredors, la majoria en direcció contrària. Un cop a Sant Medir hem decidit pujar cap al Tibidabo, però en lloc d'arribar a Vista Rica pel ciclostatic ens hem sentit prou en forma per pujar per la carretera antiga de Sant Medir, que porta a l'Arrabassada.
Jo feia molt que no hi pujava. La Maria no l'havia pujat mai i no sé si la convenceré per tornar a pujar. El ciclostàtic és divertit, i no fa gaire pendent. En canvi, aquesta pujada és només això, pujada. Fins a Can Puig molt forta, sobretot perquè és molt recta. A partir de Can Puig es suavitza una mica, i comencen els revolts. El darrer tram, fins arribar a l'Arrabassada, és fa dur, sembla que no s'acabi.
Amb tot, hem arribat i hem continuat endavant, en direcció Mirador de la Font Groga i Tibidabo. Un regal, després de l'esforç, pedalar per aquesta carretera, que en aquest tram és gairebé plana i fins i tot fa una mica de baixada. Pocs metres després de girar cap al Tibidabo es troba la drecera que volia agafar.

El primer tram sembla fet per dissuadir els ciclistes, perquè hi ha esglaons i després pedra. S'ha de pujar a peu. Després es converteix en un sender que transcorre per sobre de l'Arrabassada, en algun punt molt estret --no ho recordava tan estret--.

Fins i tot en aquest sender ens hem anat trobant gent, avui semblava que els ciclistes ocupàvem la muntanya sencera. Hem baixat una petita trialera a una velocitat molt digna, la Maria al davant, amb un grup al darrera, que ens trepitjava els talons.

El camí continua per la zona urbana de Les Planes, en direcció Can Cortés, fins a la cruïlla que jo recordava, perquè algun cop havia vingut del Tibidabo per allà.

Hem seguit l'Avinguda Collserola en direcció a Can Cortès i Can Casas, però per un motiu que no recordo, en lloc de seguir per l'Av. Can Cortés ens hem desviat cap a la Via Làctia i ens hem trobat de nou al barri del Rectoret de Les Planes. La Maria volia tornar per on vam anar dilluns, avui que no hi havia perill de relliscar, perquè estava tot ben sec.

Seguint el c/ de la Via Làctia hem tornat a veure, des de darrera, la casa que ens va cridar tant l'atenció l'altre dia, una mena d'Exin castillos, amb tot de torres. Com que estàvem a prop, hem deixat les bicis i hi hem baixat. Ara ja sé que és una casa modernista, construida el 1905 per l'arquitecte Joan Rubió i Bellver. Estava destinada a ser un sanatori per a tuberculosos, però no es va acabar mai i va quedar abandonada. Malgrat ser un edifici protegit per l'Ajuntament, està en molt mal estat, fa llàstima veure totes les finestres trencades.

Hem continuat la nostra visita pel barri pel c/ de Tots Sants, que ha resultat no tenir sortida, així que hem tornat enrere i hem baixat per l'Ullastre fins a la Pl. de la Tulipa, on ens ha fet il·lusió trobar la parada de l'autobús de barri, el que recorre el carrer Major del barri del Rectoret i al que l'altre dia vam anar seguint l'itinerari.

Avui hem fet el mateix. C/ d'Orellana fins a enllaçar amb el c/Major de Rectoret, que ens porta fins a la part de bosc de La Floresta, a Can Flo. És sorprenent aquest tram, carretera de ciment per un camí de carena solitari, Collserola a la dreta. Després ja arribem a la zona civilitzada, carrers asfaltats, i de seguida, l'escola El Pinar i Can Trabal, a Sant Cugat.

22 km en 2 h., amb els 10 quilòmetres inicials de pujada, i la part següent amb un desnivell molt agradable.

Carretera, pistes de muntanya, zona urbana, trialeres. Bon temps i bona companyia. Què més es pot demanar?



Cercant camins de carena per Collserola

Després de l'accident de dilluns, que em va deixar en l'estat que es veu a la foto, i amb una costella una mica adolorida, el més assenyat hauria estat descansar uns dies. Però la meva companya d'aventures em va temptar ahir, posant cara de pena perquè avui volia sortir, i anar-hi sola era molt trist, així que vaig pensar, "Per què no? és qüestió de provar i si em fa molt mal torno".

Així que a quarts de 10 sortíem, disposades a fer bondat i anar per un camí suau. Ens hem dirigit cap a Can Coll, pel camí habitual, cap a Can Borrell i allà desviant-nos per B02 fins a la carretera de Cerdanyola. Jo tenia por que fent força per pujar em fes mal, però un cop he comprovat que no era així, ja he dit que podíem fer qualsevol cosa.

A més, el dia convidava. Gens de fred. Acabava de ploure i començava a sortir el sol. El bosc brillava, colors de tardor arreu. El terra, encatifat amb les darreres fulles. Olors a bosc. Què més volíem? Això sí, havíem de compartir els camins amb grups d'homes bojos que no tenien cap interès en contemplar el paisatge i passaven a tota velocitat, fent que els vianants ens miressin amb cara d'odi. És comprensible. Nosaltres també els miràvem així.

Per no anar amb les masses hem agafat camins alternatius. Poc després de Can Catà hi ha un trencall a l'esquerra cap a Can Fermí , la Torre Bones Hores i les oficines del cementiri, per A19. L'hem agafat. Una pista vestida de grocs i vermells, solitària, que pujava de forma suau fins a la carretera del cementiri i la Residència Joan XXIII.

La porta de la residència estava oberta i hi havia una indicació que ens portava per allà cap al Forat del Vent, així que hem travessat els jardins de la residència i a l'altra banda hem seguit les marques blanques i grogues per sender PR C-35. Un camí que no coneixíem, que anava carenejant. Llàstima que ha acabat ràpid i ens hem trobat a la carretera del cementiri, que de seguida arriba al punt on es troba la carretera amb la sortida de l'A05, que ve de Can Catà i Can Lloses i que és el camí que volíem agafar inicialment.

Com que sortia tanta gent per aquí, i tots agafaven la drecera que va cap a la serra d'en Ferrer, nosaltres hem optat per continuar per la carretera, que té un camí al costat que permet pujar sense perill fins a Can Rius, al Coll de la Ventosa. La vista des del pont del Coll de la Ventosa era impressionant. Montserrat, Sant Llorenç i després una altra muntanya que hem pensat que havia de ser el Montseny, perquè no se'ns acudia què més podia ser. El mar, metàl·lic, amb rastres dels núvols que havien deixat pluja aquesta nit.

A partir d'aquí ens hem tornat a sumar a les masses ciclistes per anar cap al Forat del Vent, seguint el A04, un altre camí carener. Això sí, quan hem hagut de decidir entre seguir pel Matamatxos en direcció a la Serra d'en Fotjà o agafar el camí que segueix a la dreta, A14, hem triat aquest últim. És una pista que coneixem, que porta de nou al camí de Can Catà. Una pista com una muntanya russa, amb pujades i baixades continues, que et permeten, ens alguns trams, deixar-te anar a la baixada per pujar amb l'impuls. És divertida.

En algun moment --jo crec que quan en lloc d'entrar a Can Catà per la porta tancada que hi ha en un punt del camí seguim pel camí de la dreta-- canviem de pista i ja no és l'A14, sinó l'A21, que no surt al meu mapa. Aquest camí és el que arriba metres més amunt de Can Catà.

Des d'aquí ja és camí conegut. En lloc de tornar per Can Codina i Can Coll hem baixat fins a Cerdanyola, per agafar el carril-bici. Una mica adolorida, però ha valgut la pena l'excursió. Ara tinc tota la tarda per refer-me amb l'estoreta elèctrica i una faixa que m'he inventat amb una bufanda.

2.15 h., 27 km.