Per les valls de l'oest. La Rierada

Feia dies que volia anar amb la Maria a la Rierada. És un paratge que m'agrada molt, tant el salt d'aigua com l'entorn. Pensava que amb els colors de tardor encara estaria millor. Avui semblava el dia adient. Teníem temps, feia bo, el terra estava totalment sec.
Hem sortit a 2/4 de 9, camí de Valldoreix. Carrer de la Guineu amunt, fins al trencall on comença el G12. Hem agafat aire, el G12 cap a la Salut o la Rierada fa un pendent considerable, i sobretot, és un camí llarg, d'aquests que mai acabes de saber quan acabes, les ganes d'arribar a dalt et fan pensar que el final està abans del que realment està. Això sí, és un paisatge obert, de pins i alzines, cel blau amb núvolets allargassats.
El G12 s'acaba en el G01, que cap a la dreta va a l'ermita de la Salut i cap a l'esquerra baixa cap a la Colònia Montserrat i La Rierada. Baixem per aquest camí. La vall d'aquest costat és molt més oberta, pistes còmodes, de terra vermellós. Pins i alzines. Olor a bolets arreu. Baixada considerable, que ens fa pensar, com sempre que he vingut per aquí, en buscar un altre camí per tornar. Arribem a un punt on hem d'escollir entre G05 i G04. Com que aques és el que porta a la Rierada i Can Castellví, seguim endavant. El G05 duu a Ca N'Amigonet, que anem trobant tota l'estona.
Baixant, un camí que puja a l'esquerra indica G09, la Colònia Montserrat, i torna a portar al G01. Nosaltres seguim baixant en direcció a Can Castellví, el grup de cases i restaurant construits a la part baixa de la vall, on passa el torrent de la Rierada.
Estem en el terme municipal de Molins de Rei. Passa la carretera que porta a Molins cap a la dreta i a Vallpineda a l'esquerra, que és el camí de tornada, fins a on jo sé. Cap a Molins de seguida s'agafa un caminoi, sense indicació, que seguint el curs del torrent va a la Rierada. Aquest és el tram que més m'agrada, camí planer, envoltat d'alzines, humit. Hem trobat un arbre carregat de fruit taronges, un caqui que semblava mort, però que havia tingut temps de fer tots els fruits, que s'havien quedat a les branques mortes, sense acabar de madurar.

Hem arribat al salt d'aigua, en un entorn vestit de tardor, amb el terra encatifat de fulles groguenques. Baixava menys aigua que en les altres ocasions; la temperatura era tan bona, malgrat la humitat, que ens hem quedat a esmorzar i tot.
Per tornar hem estudiat el plànol, amb un noi que arribava en aquell moment i que buscava com anar al Papiol. Veient que era possible hem pensat que era una bona opció, fer la volta per l'oest, en lloc de tornar cap a La Floresta i Les Planes, que jo coneixia i recordava amb unes pujades bastant terribles.
Continuant uns metres el camí per on veníem, que no és cap pista numerada, hem arribat al G06, que cap a l'esquerra porta a Sant Bartomeu de la Quadra i cap a la dreta al Papiol i les Escletxes. Una pista variada, que va rodejant el Coll de n'Amigonet, amb alguna que altra pujada forta, però en general força agradable. 
La pista ens ha portat fins a les Escletxes i el Papiol, terreny conegut, des d'on hem tornat a Sant Cugat pel G10, direcció Can Domènec i Can Barba.

25 km, 3 hores justes.

Festa del Cel des del Pont del Petroli

Quarts de 4 de la tarda. Reprenc els vells costums i agafo la bicicleta per tornar cap a casa. Fent una concessió a la meva lesió, en lloc de tornar per la muntanya decideixo tornar seguint els rius Besós i Ripoll, que ja començo a conéixer com el palmell de la mà.

El matí ennuvolat ha deixat pas a un dia net, amb un cel una mica entrenyinat i un airet suau que feia agradable anar pedalant. 10 quikòmetres fins al fòrum, una mica més fins a Sant Adrià, on havia d'agafar el camí del riu. M'ha fet pena deixar el mar i he continuat una mica més, fins al pont del petroli de Badalona. Allà m'he embadalit contemplant com una autèntica premier l'entrenament dels avions de la Festa del Cel del cap de setmana. Pujaven i baixaven, feien giragonses que semblaven impossibles, deixant anar fum de colors. Ens els miràvem amb cara de nens, i quan semblava que era impossible que remuntessin i ho feien ens miràvem amb un somriure d'alleujament.

 

De tornada he decidit provar una cosa nova, i així, un cop acabat el carril bici del Besós a Can Zam, en lloc de pujar pel carril bici que va fins a Montcada he seguit pel costat del riu, camí de terra i pedres.

He arribat al pont de Montcada, el que es creua per baixar pel riu; no he vist cap lloc per pujar-hi, així que he continuat endavant, pensant que en algun lloc podria pujar. Una mica més amunt, obres. Una passera sobre el riu, relacionada amb obres de l'AVE, que he aprofitat per creuar. He anat a parar a Santa Maria de Montcada, sota uns ponts per on passava l'autopista, suposo. He tingut sort perquè he vist, cap a l'esquerra, l'església, que passem quan anem de Cerdanyola al Besós, així que m'he dirigit cap allà, per trobar el camí de la Riera de Sant Cugat. Ha estat fàcil.

El camí de terra que seguia el riu continuava. Un altre dia, en lloc d'entretenir-me seguint fins a Badalona i mirant avions, el seguiré una mica més, a veure a on va.

Seguint el curs del Ripoll

Busco noves rutes per aquest curs. M'agrada sortir a inspeccionar, trobar els millors camins i després poder portar les meves amigues. A més, només anant sola puc parar-me on vull i quan vull i fer fotos de tot allò que em crida l'atenció.
Avui he decidit que continuaria Ripoll amunt, a veure com era el camí. Em semblava mentida que hi hagués tan a prop un camí més o menys planer que es pogués seguir durant quilòmetres i quilòmetres. 
He sortit a 2/4 de 9, un matí resplendent, amb una llum que enlluernava. Direcció Cerdanyola, arribo al Parc de la Riera en un moment. Molt fang per creuar les passeres, he hagut de baixar de la bici cada cop, perquè em quedava enganxada. Això sí, la pluja d'aquests dies ha fet que la riera baixés amb molta aigua, on es reflectien els plàtans que l'envolten.
Avui he provat una nova manera d'arribar a Santa Maria de Montcada. Un cop passada la hípica i el pont sota el tren, he creuat la N-150 i en lloc de seguir-la fins a l'Av. de la Terra Nostra, m'he ficat pel primer carrer, el c/Vallès. Quan es creua amb el carrer peatonal l'he agafat i ja m'ha portat fins a l'estació, sense haver de pujar per la nacional. 
Al parc de la font Pudenta, en lloc d'anar cap al Besós, he girat a l'esquerra per trobar el Ripoll. Com l'altre dia, he creuat el pont per sobre i ja he agafat el carril bici que el va seguint per la dreta. Amunt, amunt, he passat Ripollet, i he continuat en direcció Sabadell.

Estava sorpresa. Em semblava mentida que entre les fàbriques i polígons diversos hi hagués aquells camins, aquells cingles i arbredes, i acompanyant-me sempre, el riu. 
He passat per molts llocs nous. El camí està molt ben senyalitzat, i saps en tot moment on ets. Ripollet, Barberà, Sabadell. Les ciutats no es veien, eren només noms en els rètols. El camí del riu havia estat jalonat de molins, en alguna època, dels que encara quedaven restes, encara que no funcionaven. 
Quan portava 17 km des de Sant Cugat --uns 6 o 7 del camí del riu-- he trobat un rètol que indicava "camí del castell". Era una caminet que s'endinsava amunt en el cingle, un bosc humit, encara ple de rosada, que s'anava evaporant, donant-li un aspecte tot fantasmagòric. L'he seguit, he arribat al "Castell de Barberà", una gran casona envoltada d'una valla. Com que el camí continuava l'he seguit, i finalment he tornat a parar al riu, un parell de quilòmetres enrere.
He continuat endavant, entrant al Parc Fluvial del Ripoll. És un entorn similar al que havia fet, una mica més cuidat, potser. El camí segueix el riu per un i altre costat, de tant en tant s'ha de creuar, seguint les indicacions. 

Passada la zona de la bassa de Sant Oleguer --un entorn de pesca lliure, una zona de gimnàstica, amb bancs, i un pont de disseny modern de seguida s'arriba al pont de la Salut de Sabadell. Allà he parat, perquè ja indicava que només quedaven 2 km fins als FFGC i 1 a l'Eix Macià. Portava 26 quilòmetres i no tenia un interés especial en ficar-me per Sabadell.
La tornada ha estat ràpida. Com que ja havia fet les fotos i coneixia el camí, he anat tirant i en poc més d'una hora estava a Sant Cugat. 


Fotos a Picasa

Senders del Vallès natural: pels rius Ripoll i Besós

A poc a poc vaig descobrint els camins al voltant dels rius. Els recorreguts milloren, conec millor les possibilitats. Ahir vaig averiguar que per anar de Cerdanyola a Montcada, per agafar el Besós, no calia anar per la C-58. Avui encara he anat més enllà, i he trobat que ni tant sols calia fer un tram de N-150, sinó que es podia anar per dins del que jo pensava que era Montcada i ara sé que és Santa Maria de Montcada.

Ja vaig explicar fa uns dies que per anar a Montcada, per agafar el Besós, no calia travessar Cerdanyola, que es podia fer pel parc de la Riera i des d'allà, anar al polígon de la Ferreria travessant la N-150 i la C-58. Ahir vaig descobrir, al final del parc de la Riera, el següent rètol:

Seguint-lo, vaig trobar un camí nou per anar cap al Ripoll-Besós, que m'evitava creuar la C-58 i el polígon de la Ferreria. Travessant la riera per sobre la passera dels plàtans se segueix un camí que passa per una hípica. Després, a l'esquerra, s'ha de passar per sota el pont del tren i de seguida arriba la N-150. S'ha de seguir cap a la dreta durant uns 200 m., fins al semàfor, i allà es travessa per entrar a Santa Maria de Montcada per l'Av. Terra Nostra. 


L'Av. Terra Nostra, un carrer de cases baixes, molt agradable, arriba fins al carrer de la Riera de Sant Cugat i al Parc de la Font Pudenta de Santa Maria, des d'on es pot anar cap al riu Ripoll o seguir la carretera fins a l'Av. de la Ribera de Montcada, que porta al Parc Fluvial del Besós.

Sí al Parc de la Font Pudenta es gira a l'esquerra, en lloc de seguir pel carrer de la Riera, es travessa el pont sobre el riu Ripoll, i es pot seguir al llarg del riu, fins a Sant Llorenç Savall, a 34 km, o almenys això és el que diu el rètol.

Ahir jo vaig anar fins a Ripollet, seguint el riu, per un camí que transcorre al costat dels horts. Al costat del riu, si més no a aquesta alçada, hi ha molts horts petits, que contrasten amb les fàbriques i indústries que segueixen el riu.

Uns quilòmetres més enllà s'arriba a Ripollet. Jo vaig parar en una plaça molt arreglada -la plaça de l'ajuntament-, i un pont que creuava el riu. Allí vaig seure a prendre una Coca-cola, gaudint de la tarda, i planejant el recorregut per un altre dia.


 

De Sant Cugat a Premià pel Besós

Després de les pujades d'ahir, avui tocava fer un recorregut pla. He sortit a 3/4 de 9 en direcció Cerdanyola, pel carril bici meravellós. Avui, en lloc de creuar la ciutat, he baixat pel Parc Tecnològic per agafar el parc de la Riera, molt més agradable. 

[El paràgraf que ve a continuació té dades incorrectes. El que hi ha a la benzinera no és el riu Ripoll, sinó la riera de Sant Cugat. Per anar de Cerdanyola a Montcada hi ha un camí més fàcil, que no requereix passar per la carretera. Està explicat a la sortida del 12 de setembre 2010]

Creuant-lo tot, s'arriba a la rotonda per agafar la carretera en direcció a Ripollet / Montcada. D'anada no té gaire problema, agafar-la, és un tram curt de carretera. De seguida apareix la desviació cap al polígon de la Ferreria, que he travessat sencer, per l'Avinguda de la Ferreria. A diferència del diumenge que vam fer-ho, avui hi havia força trànsit, però no molestava.
Quan s'acaba l'avinguda, s'arriba a una benzinera, que es deixa a l'esquerra, per seguir la llera del riu Ripoll, que en aquest punt està totalment sec. Es va seguint el camí del riu, fins arribar a Montcada. De seguida apareixen les primeres indicacions que ja porten al Besós. Es passa per sota un pont, se segueix arran de les primeres cases de Montcada fins que s'ha de girar a la dreta, per agafar l'Avinguda de la Ribera, que ja va seguint el Besós cap al mar. 

Pocs metres més enllà hi ha la indicació de creuar el riu Besós, si es vol seguir pel Parc Fluvial fins al mar. I llavors ja està, uns 8 quilòmetres de baixada, fins a la platja de Sant Adrià. De fet, són 12 de Sant Cugat al Besós, i 9 fins al mar.

A partir d'aquí, terreny conegut. Passar les xemeneies de Sant Adrià, el passeig abans del port de Badalona, que es pot fer per la costa o per la carretera, el port de Badalona i amunt fins a Montgat. Arribant a Montgat torno a mirar els quilòmetres. 29 fins a la torre de guaita, on comença el tram que teòricament no es pot fer en bicicleta. Com que era un dia de cada dia el vaig fer --jo i cent persones més, semblava la rambla ciclista, allò--. 

Aquest tram és curt, un quilòmetre. Després ve la part més maca, arran de mar, amb les passeres de fusta que surten del passeig. Es passen els diversos pobles: Ocata, el Masnou, i finalment, Premià. El camí segueix fins a Vilassar, però jo havia quedat allà i ja vaig parar. 

La tornada, igual, però amb una mica més de pujada, especialment el carril bici entre Cerdanyola i Sant Cugat, que té un parell de pujades no gaire fortes, però amb el cansament acumulat semblen terribles. 


Total: 72 km, 4 hores.

Carenejant Collserola

Forat del Vent (Can Ferrer)

Encara que soni malament, produeix un cert plaer que tothom estigui treballant i a l'escola i estar de vacances. Avui era el primer dia que tenia tot el matí per a mi, i quan he pujat la persiana he vist que a sobre el cel m'havia regalat un dia preciós. Què més volia? Mentre esmorzava he estat estudiant el plànol de Collserola. He decidit intentar el que vull fer sempre: creuar Collserola de nord a sud.

Matamatxos

Amb la fresca del matí, que m'ha fet dubtar si anava correctament vestida, amb tirants i pantalons curts, m'he dirigit cap a Can Coll, pels turons de Can Castelló (A09). Així començava amb una bona pujada; de fet, no recordava que fessin tanta pujada, des d'aquest costat. Això sí, el camí éra preciós, terra vermellós, cel blavíssim entre els arbres de verds diversos. I ni un ànima. 

Des de Can Coll m'he dirigit per Can Codina i Can Catà cap al Forat del Vent (A05). Després de Can Lloses comencen les tres dreceres cap a la Serra de'n Ferrer i el Forat del Vent, que no són pistes, pel que sé, sinó trialeres. He deixat les dues primeres, però a la tercera he caigut en la temptació. El rètol indicava "Paratge de Can Ferrer", així que he pensat que ja anava bé. D'entrada semblava una pista com les altres, però de seguida ha aparegut la trialera i he hagut de baixar de la bici i començar a empényer. Per sort, no ha estat gaire tros i a sobre he descobert que realment era una drecera, que sortia a meitat del camí que va des de la carretera de Cerdanyola a Can Ferrer. M'he estalviat la pujada des de Can Lloses --bé, és un dir, l'he canviat per una altra, però més curta--.

Can Ferrer. 12 km des de Sant Cugat. Per a mi aquest és el Forat del Vent, el punt des d'on es veu Barcelona i el Vallès. La vista avui era impressionant, amb el cel net pel vent i la pluja d'ahir. El mar brillava, emmarcat en uns cúmulus (he estat estudiant els diferents tipus de núvols i crec que eren aquests) que s'extenien per tot l'horitzó. Des d'aquí es pot baixar a Barcelona o continuar cap al Turó d'en Fotjà i el Portell de Valldaura per A04. De seguida arriba el punt que es pot escollir seguir per la carretera de Cerdanyola o agafar el Matamatxos. Odio anar per la carretera; a més, havia d'aconseguir pujar el Matamatxos fins a dalt de tot seguit, així que he pujat per aquí. Evidentment, no ho he aconseguit. Crec que sempre em paro al mateix punt, sempre acabo relliscant. Em té mania, aquesta pujada. 

Un cop a dalt, recuperat l'alè i contemplada la vista, he seguit pel caminoi que porta al restaurant Casa Juaco. Avui, en lloc de deixar el camí allà i seguir per la carretera, o baixar per A10 cap a Can Coll, com faig habitualment, he continuat per les trialeres diverses fins al Portell de Valldaura. No recordava la sensació que tinc sempre d'anar malament, la gent sempre baixa per les trialeres, mai puja. Dec ser l'única ximple que es dedica a empényer la bici per camins impossibles. Això sí, m'ho passo bé, fent l'indio.   

Pujant al Turó d'en Fotjà

He esmorzat a l'àrea de descans de Valldaura, una zona amb bancs i una vista magnífica sobre Barcelona i el Vallès, amb el Turó de Valldaura a un costat. Allà comença el Passeig de les Aigues (B03), uns quants quilòmetres de luxe, un passeig gairebé pla, amb Barcelona als peus.  S'acaba massa ràpid, a la cruïlla on s'ha d'escollir anar cap al Turó de la Magarola i Cerdanyola (B01), baixar cap a Barcelona enllaçant amb l'Arrabassada, dues pistes la mar d'agradables, o pujar al Turó de Santa Maria, per un pendent que després dels quilòmetres que portava semblava molt fort. Evidentment, l'he agafat. En primer lloc, perquè sóc una mica masoca, i en segon lloc, perquè m'agrada molt, i és curt. És un dels pocs llocs a Collserola on he trobat eucaliptus, que m'agraden tant. 


El turó de Santa Maria arriba a Vista Rica. La meva idea era continuar cap al Tibidabo, per seguir el meu recorregut per la carena de Collserola, però la veritat és que començava a estar cansada. Portava 18 km gairebé pujant sempre, i les meves cames es queixaven. A més, des del Tibidabo no sé ben bé com tornar a casa d'una manera cómoda. Així que he decidit tornar per Sant Medir.


Des de Vista Rica es pot agafar la carretera de l'Arrabassada, agafar el camí-passeig B04 per baixar a Sant Medir per la mina de Sant Medir o la trialera de la Reserva de la Font Groga o anar fins a Can Puig baixant per una pista bastant digna, que s'agafa al costat sud de Vista Rica, un cop passats els edifics. Aquesta pista sempre em desconcerta, perquè penso que és molt llarga, que segur que m'he perdut; finalment, però, sempre arribo a la font d'en Sert, que està gairebé tocant a Can Puig. Els darrers cops que hi havia passat l'estaven arreglant. L'han deixat molt bé, i fins i tot han posat una taula tota rústega, com es pot veure a la foto. 

Font d'en Sert

Des d'allà a casa ja no costa gaire. De Can Puig a Sant Medir, i d'allà a Sant Cugat, tot baixada. He arribat poc després de les 12, contenta de l'excursió, encara que no he descobert gaire camins nous. 


28 km. 3 hores.

En busca del Besòs

Feia temps que volíem trobar el Besòs des de Sant Cugat. Sabíem que es podia, però no teníem gaire clar com s'hi anava. Finalment, animades per les explicacions d'uns i altres -i la inestimable ajuda de Google Maps-, aquest diumenge ens hi vam animar.

Vam sortir preparades per a totes les eventualitats, disposades a perdre'ns i passar mil i una aventures. Però ja se sap que quan esperes una cosa aquesta no passa mai. Va ser una sortida d'aquelles que a vegades volem fer, tranquil·la, suau, si no tenim en compte que vam fer més de 50 km.

A les 8 del matí ens vam dirigir a Cerdanyola, pel nou carril-bici, que és una meravella. Arribant a Cerdanyola ja teníem dues opcions, creuar el poble per dins, o rodejar-lo, baixant per l'Av. Guiera cap a la riera. Vam triar aquesta segona opció. És un plaer aquest camí, amb el poble a un costat i la falda de Collserola a l'altre, amb el parc de la riera.

[El paràgraf que ve a continuació té dades incorrectes. El que hi ha a la benzinera no és el riu Ripoll, sinó la riera de Sant Cugat. Per anar de Cerdanyola a Montcada hi ha un camí més fàcil, que no requereix passar per la carretera. Està explicat a les sortides del mes de setembre 2010]

Quan s'acaba Cerdanyola vam arribar al punt conflictiu: el punt on confluiexen la n-150 i l'autopista c-58. Havíem de passar entre aquestes carreteres, cap al polígon de la Ferreria. Teníem clar que anàvem de Cerdanyola a Montcada, així que ens vam fixar bé en els rètols i de seguida vam veure un que indicava La Ferreria. El polígon es travessa per l'avinguda de la ferreria, no té pèrdua, fins que s'arriba a una benzinera, al final de l'avinguda. Enllaça amb el carrer del Progrès, que segueix el riu Ripoll. A l'altra banda del riu, Montcada. Vam seguir el riu --el que havia estat riu, perquè en aquests moments, si més no en aquest punt, no hi havia ni una gota d'aigua-- cap a l'esquerra, fins a trobar un punt per on creuar i agafar l'Avinguda de la Ribera, ja en el Besòs. En aquest punt enllaça amb l'Eix del riu Ripoll, que segueix el curs del riu al llarg dels seus 40 km, i arriba a Sant Llorenç Savall, on neix.



A partir d'aquí, tot va ser senzill. Vam travessar el Besòs, per baixar amb el riu a la dreta. Un passeig molt agradable, amb arbres i el riu a sota. Un cop passat Montcada es baixa per anar pel costat del riu, el carril-bici del Parc Fluvial del Besòs.

A 2/4 de 10 estàvem a Sant Adrià, poc més de 20 quilòmetres i cap dificultat. Com que esperàvem haver trigat més, vam decidir continuar una mica més i anar fins a Badalona, per banyar-nos allà. La platja ja estava força plena. L'aigua, netíssima, com un mirall. Vam esmorzar i ens vam banyar. A 1/4 d'11 vam emprendre el camí de tornada, desfent el camí, per acabar de conèixe'l.

La tornada va ser ràpida, perquè la Maria va decidir que ens havíem de donar una mica de canya. Vam tenir algun que altre ensurt, caient totes dues, sense conseqüències greus; era per donar-li una mica d'emoció a la sortida, que havia estat tan tranquil·la.

A 3/4 de 12 arribàvem a Sant Cugat, satisfetes de la nostra excursió, i pensant que a partir d'ara per anar a la platja ja no calia agafar el tren, que era molt més ràpid i còmode anar per aquest camí. Això sí, sense nens, perquè el tram de carretera, encara que sigui curt, és perillós i només es pot fer en dies sense gens de trànsit.

Més fotos