Senders del Vallès natural: pels rius Ripoll i Besós

A poc a poc vaig descobrint els camins al voltant dels rius. Els recorreguts milloren, conec millor les possibilitats. Ahir vaig averiguar que per anar de Cerdanyola a Montcada, per agafar el Besós, no calia anar per la C-58. Avui encara he anat més enllà, i he trobat que ni tant sols calia fer un tram de N-150, sinó que es podia anar per dins del que jo pensava que era Montcada i ara sé que és Santa Maria de Montcada.

Ja vaig explicar fa uns dies que per anar a Montcada, per agafar el Besós, no calia travessar Cerdanyola, que es podia fer pel parc de la Riera i des d'allà, anar al polígon de la Ferreria travessant la N-150 i la C-58. Ahir vaig descobrir, al final del parc de la Riera, el següent rètol:

Seguint-lo, vaig trobar un camí nou per anar cap al Ripoll-Besós, que m'evitava creuar la C-58 i el polígon de la Ferreria. Travessant la riera per sobre la passera dels plàtans se segueix un camí que passa per una hípica. Després, a l'esquerra, s'ha de passar per sota el pont del tren i de seguida arriba la N-150. S'ha de seguir cap a la dreta durant uns 200 m., fins al semàfor, i allà es travessa per entrar a Santa Maria de Montcada per l'Av. Terra Nostra. 


L'Av. Terra Nostra, un carrer de cases baixes, molt agradable, arriba fins al carrer de la Riera de Sant Cugat i al Parc de la Font Pudenta de Santa Maria, des d'on es pot anar cap al riu Ripoll o seguir la carretera fins a l'Av. de la Ribera de Montcada, que porta al Parc Fluvial del Besós.

Sí al Parc de la Font Pudenta es gira a l'esquerra, en lloc de seguir pel carrer de la Riera, es travessa el pont sobre el riu Ripoll, i es pot seguir al llarg del riu, fins a Sant Llorenç Savall, a 34 km, o almenys això és el que diu el rètol.

Ahir jo vaig anar fins a Ripollet, seguint el riu, per un camí que transcorre al costat dels horts. Al costat del riu, si més no a aquesta alçada, hi ha molts horts petits, que contrasten amb les fàbriques i indústries que segueixen el riu.

Uns quilòmetres més enllà s'arriba a Ripollet. Jo vaig parar en una plaça molt arreglada -la plaça de l'ajuntament-, i un pont que creuava el riu. Allí vaig seure a prendre una Coca-cola, gaudint de la tarda, i planejant el recorregut per un altre dia.


 

De Sant Cugat a Premià pel Besós

Després de les pujades d'ahir, avui tocava fer un recorregut pla. He sortit a 3/4 de 9 en direcció Cerdanyola, pel carril bici meravellós. Avui, en lloc de creuar la ciutat, he baixat pel Parc Tecnològic per agafar el parc de la Riera, molt més agradable. 

[El paràgraf que ve a continuació té dades incorrectes. El que hi ha a la benzinera no és el riu Ripoll, sinó la riera de Sant Cugat. Per anar de Cerdanyola a Montcada hi ha un camí més fàcil, que no requereix passar per la carretera. Està explicat a la sortida del 12 de setembre 2010]

Creuant-lo tot, s'arriba a la rotonda per agafar la carretera en direcció a Ripollet / Montcada. D'anada no té gaire problema, agafar-la, és un tram curt de carretera. De seguida apareix la desviació cap al polígon de la Ferreria, que he travessat sencer, per l'Avinguda de la Ferreria. A diferència del diumenge que vam fer-ho, avui hi havia força trànsit, però no molestava.
Quan s'acaba l'avinguda, s'arriba a una benzinera, que es deixa a l'esquerra, per seguir la llera del riu Ripoll, que en aquest punt està totalment sec. Es va seguint el camí del riu, fins arribar a Montcada. De seguida apareixen les primeres indicacions que ja porten al Besós. Es passa per sota un pont, se segueix arran de les primeres cases de Montcada fins que s'ha de girar a la dreta, per agafar l'Avinguda de la Ribera, que ja va seguint el Besós cap al mar. 

Pocs metres més enllà hi ha la indicació de creuar el riu Besós, si es vol seguir pel Parc Fluvial fins al mar. I llavors ja està, uns 8 quilòmetres de baixada, fins a la platja de Sant Adrià. De fet, són 12 de Sant Cugat al Besós, i 9 fins al mar.

A partir d'aquí, terreny conegut. Passar les xemeneies de Sant Adrià, el passeig abans del port de Badalona, que es pot fer per la costa o per la carretera, el port de Badalona i amunt fins a Montgat. Arribant a Montgat torno a mirar els quilòmetres. 29 fins a la torre de guaita, on comença el tram que teòricament no es pot fer en bicicleta. Com que era un dia de cada dia el vaig fer --jo i cent persones més, semblava la rambla ciclista, allò--. 

Aquest tram és curt, un quilòmetre. Després ve la part més maca, arran de mar, amb les passeres de fusta que surten del passeig. Es passen els diversos pobles: Ocata, el Masnou, i finalment, Premià. El camí segueix fins a Vilassar, però jo havia quedat allà i ja vaig parar. 

La tornada, igual, però amb una mica més de pujada, especialment el carril bici entre Cerdanyola i Sant Cugat, que té un parell de pujades no gaire fortes, però amb el cansament acumulat semblen terribles. 


Total: 72 km, 4 hores.

Carenejant Collserola

Forat del Vent (Can Ferrer)

Encara que soni malament, produeix un cert plaer que tothom estigui treballant i a l'escola i estar de vacances. Avui era el primer dia que tenia tot el matí per a mi, i quan he pujat la persiana he vist que a sobre el cel m'havia regalat un dia preciós. Què més volia? Mentre esmorzava he estat estudiant el plànol de Collserola. He decidit intentar el que vull fer sempre: creuar Collserola de nord a sud.

Matamatxos

Amb la fresca del matí, que m'ha fet dubtar si anava correctament vestida, amb tirants i pantalons curts, m'he dirigit cap a Can Coll, pels turons de Can Castelló (A09). Així començava amb una bona pujada; de fet, no recordava que fessin tanta pujada, des d'aquest costat. Això sí, el camí éra preciós, terra vermellós, cel blavíssim entre els arbres de verds diversos. I ni un ànima. 

Des de Can Coll m'he dirigit per Can Codina i Can Catà cap al Forat del Vent (A05). Després de Can Lloses comencen les tres dreceres cap a la Serra de'n Ferrer i el Forat del Vent, que no són pistes, pel que sé, sinó trialeres. He deixat les dues primeres, però a la tercera he caigut en la temptació. El rètol indicava "Paratge de Can Ferrer", així que he pensat que ja anava bé. D'entrada semblava una pista com les altres, però de seguida ha aparegut la trialera i he hagut de baixar de la bici i començar a empényer. Per sort, no ha estat gaire tros i a sobre he descobert que realment era una drecera, que sortia a meitat del camí que va des de la carretera de Cerdanyola a Can Ferrer. M'he estalviat la pujada des de Can Lloses --bé, és un dir, l'he canviat per una altra, però més curta--.

Can Ferrer. 12 km des de Sant Cugat. Per a mi aquest és el Forat del Vent, el punt des d'on es veu Barcelona i el Vallès. La vista avui era impressionant, amb el cel net pel vent i la pluja d'ahir. El mar brillava, emmarcat en uns cúmulus (he estat estudiant els diferents tipus de núvols i crec que eren aquests) que s'extenien per tot l'horitzó. Des d'aquí es pot baixar a Barcelona o continuar cap al Turó d'en Fotjà i el Portell de Valldaura per A04. De seguida arriba el punt que es pot escollir seguir per la carretera de Cerdanyola o agafar el Matamatxos. Odio anar per la carretera; a més, havia d'aconseguir pujar el Matamatxos fins a dalt de tot seguit, així que he pujat per aquí. Evidentment, no ho he aconseguit. Crec que sempre em paro al mateix punt, sempre acabo relliscant. Em té mania, aquesta pujada. 

Un cop a dalt, recuperat l'alè i contemplada la vista, he seguit pel caminoi que porta al restaurant Casa Juaco. Avui, en lloc de deixar el camí allà i seguir per la carretera, o baixar per A10 cap a Can Coll, com faig habitualment, he continuat per les trialeres diverses fins al Portell de Valldaura. No recordava la sensació que tinc sempre d'anar malament, la gent sempre baixa per les trialeres, mai puja. Dec ser l'única ximple que es dedica a empényer la bici per camins impossibles. Això sí, m'ho passo bé, fent l'indio.   

Pujant al Turó d'en Fotjà

He esmorzat a l'àrea de descans de Valldaura, una zona amb bancs i una vista magnífica sobre Barcelona i el Vallès, amb el Turó de Valldaura a un costat. Allà comença el Passeig de les Aigues (B03), uns quants quilòmetres de luxe, un passeig gairebé pla, amb Barcelona als peus.  S'acaba massa ràpid, a la cruïlla on s'ha d'escollir anar cap al Turó de la Magarola i Cerdanyola (B01), baixar cap a Barcelona enllaçant amb l'Arrabassada, dues pistes la mar d'agradables, o pujar al Turó de Santa Maria, per un pendent que després dels quilòmetres que portava semblava molt fort. Evidentment, l'he agafat. En primer lloc, perquè sóc una mica masoca, i en segon lloc, perquè m'agrada molt, i és curt. És un dels pocs llocs a Collserola on he trobat eucaliptus, que m'agraden tant. 


El turó de Santa Maria arriba a Vista Rica. La meva idea era continuar cap al Tibidabo, per seguir el meu recorregut per la carena de Collserola, però la veritat és que començava a estar cansada. Portava 18 km gairebé pujant sempre, i les meves cames es queixaven. A més, des del Tibidabo no sé ben bé com tornar a casa d'una manera cómoda. Així que he decidit tornar per Sant Medir.


Des de Vista Rica es pot agafar la carretera de l'Arrabassada, agafar el camí-passeig B04 per baixar a Sant Medir per la mina de Sant Medir o la trialera de la Reserva de la Font Groga o anar fins a Can Puig baixant per una pista bastant digna, que s'agafa al costat sud de Vista Rica, un cop passats els edifics. Aquesta pista sempre em desconcerta, perquè penso que és molt llarga, que segur que m'he perdut; finalment, però, sempre arribo a la font d'en Sert, que està gairebé tocant a Can Puig. Els darrers cops que hi havia passat l'estaven arreglant. L'han deixat molt bé, i fins i tot han posat una taula tota rústega, com es pot veure a la foto. 

Font d'en Sert

Des d'allà a casa ja no costa gaire. De Can Puig a Sant Medir, i d'allà a Sant Cugat, tot baixada. He arribat poc després de les 12, contenta de l'excursió, encara que no he descobert gaire camins nous. 


28 km. 3 hores.

En busca del Besòs

Feia temps que volíem trobar el Besòs des de Sant Cugat. Sabíem que es podia, però no teníem gaire clar com s'hi anava. Finalment, animades per les explicacions d'uns i altres -i la inestimable ajuda de Google Maps-, aquest diumenge ens hi vam animar.

Vam sortir preparades per a totes les eventualitats, disposades a perdre'ns i passar mil i una aventures. Però ja se sap que quan esperes una cosa aquesta no passa mai. Va ser una sortida d'aquelles que a vegades volem fer, tranquil·la, suau, si no tenim en compte que vam fer més de 50 km.

A les 8 del matí ens vam dirigir a Cerdanyola, pel nou carril-bici, que és una meravella. Arribant a Cerdanyola ja teníem dues opcions, creuar el poble per dins, o rodejar-lo, baixant per l'Av. Guiera cap a la riera. Vam triar aquesta segona opció. És un plaer aquest camí, amb el poble a un costat i la falda de Collserola a l'altre, amb el parc de la riera.

[El paràgraf que ve a continuació té dades incorrectes. El que hi ha a la benzinera no és el riu Ripoll, sinó la riera de Sant Cugat. Per anar de Cerdanyola a Montcada hi ha un camí més fàcil, que no requereix passar per la carretera. Està explicat a les sortides del mes de setembre 2010]

Quan s'acaba Cerdanyola vam arribar al punt conflictiu: el punt on confluiexen la n-150 i l'autopista c-58. Havíem de passar entre aquestes carreteres, cap al polígon de la Ferreria. Teníem clar que anàvem de Cerdanyola a Montcada, així que ens vam fixar bé en els rètols i de seguida vam veure un que indicava La Ferreria. El polígon es travessa per l'avinguda de la ferreria, no té pèrdua, fins que s'arriba a una benzinera, al final de l'avinguda. Enllaça amb el carrer del Progrès, que segueix el riu Ripoll. A l'altra banda del riu, Montcada. Vam seguir el riu --el que havia estat riu, perquè en aquests moments, si més no en aquest punt, no hi havia ni una gota d'aigua-- cap a l'esquerra, fins a trobar un punt per on creuar i agafar l'Avinguda de la Ribera, ja en el Besòs. En aquest punt enllaça amb l'Eix del riu Ripoll, que segueix el curs del riu al llarg dels seus 40 km, i arriba a Sant Llorenç Savall, on neix.



A partir d'aquí, tot va ser senzill. Vam travessar el Besòs, per baixar amb el riu a la dreta. Un passeig molt agradable, amb arbres i el riu a sota. Un cop passat Montcada es baixa per anar pel costat del riu, el carril-bici del Parc Fluvial del Besòs.

A 2/4 de 10 estàvem a Sant Adrià, poc més de 20 quilòmetres i cap dificultat. Com que esperàvem haver trigat més, vam decidir continuar una mica més i anar fins a Badalona, per banyar-nos allà. La platja ja estava força plena. L'aigua, netíssima, com un mirall. Vam esmorzar i ens vam banyar. A 1/4 d'11 vam emprendre el camí de tornada, desfent el camí, per acabar de conèixe'l.

La tornada va ser ràpida, perquè la Maria va decidir que ens havíem de donar una mica de canya. Vam tenir algun que altre ensurt, caient totes dues, sense conseqüències greus; era per donar-li una mica d'emoció a la sortida, que havia estat tan tranquil·la.

A 3/4 de 12 arribàvem a Sant Cugat, satisfetes de la nostra excursió, i pensant que a partir d'ara per anar a la platja ja no calia agafar el tren, que era molt més ràpid i còmode anar per aquest camí. Això sí, sense nens, perquè el tram de carretera, encara que sigui curt, és perillós i només es pot fer en dies sense gens de trànsit.

Més fotos

Primer bany de la temporada

6.30 a l'estació de Sant Cugat. Contra tots els pronòstics de mal averany, feia un dia radiant. Fresquet, això sí. Jersei i pantaló pel genoll, que feien estrany pensar que una estona més tard ens havíem de banyar. Perquè aquesta era la intenció de la sortida matutina. Anar a la platja quan encara no hi hagués gent, perquè així la sensació d'estrenar la temporada encara seria millor.

A l'estació de Barcelona rèiem com ximples, perquè hem sortit del tren, amb les nostres bicis, envoltades d'adolescents que tornaven de marxa. Com deia la Maria, semblava un joc d'aquells de buscar els elements que estan fora de lloc --que érem nosaltres, evidentment--.

El camí cap a Montgat ja l'he explicat altres cops. Ara, mai l'havia fet tan aviat, amb el sol acabat de sortir, encara fent l'ullet des de l'aigua, marcant un camí cap a l'horitzó. Poca gent; ciclistes com nosaltres, corredors, gent caminant, gaudint de l'inici del dia. Hem anat avançant a un ritme tranquil, i a quarts de 10 estàvem a la platja de Montgat. Mar mirall, transparent. Hem esmorzat i ens hem ficat a l'aigua, després de fer alguns escarafalls. Estava molt bona --segons els meus paràmetres, que molts no compartiríeu, suposo--. He estat nedant una estona i després ens hem eixugat i cap a casa.

Com que anàvem bé de temps, hem parat a la Barceloneta a fer un tallat, assegudes en una terrassa, contemplant la gent que passava. Hem pensat que ens hi podríem passar el dia, comentant el què vèiem. Sensació plaent de relax.

Tornant cap a cas, ens hem hagut de parar una estona al Passeig Colom a mirar les 10.000 Harleys que passaven avui, a quina més espectacular.

Bicicleta i lectura

Al matí havia sortit a córrer, així que la sortida en bicicleta havia de ser una cosa relaxant i plaent. I que hi ha més relaxant que una excursió pel costat del mar, dinant en un raconet solitari d'una platja, l'esquena recolzada contra una roca escalfada pel sol, i després passar una bona estona llegint? Doncs això és el que vaig fer ahir.
Durant el matí el temps m'havia fet patir una mica; havia trobat al·licients a fer l'excursió encara que estigués núvol, però fer-la plovent ja no tenia gaire gràcia. Els déus, però, van ser benèvols, i cap a les 3, hora de sortir, feia un dia preciós.

Gorra, ulleres de sol i moltes ganes de veure el mar. Rambles avall i pel Passeig Colom, ple a vessar de turistes sense pressa. El Passeig Joan de Borbó encara estava més ple, havies d'anar amb compte. Per sort, un cop al Passeig marítim, tot i que hi havia també molta gent, s'hi podia circular bé, sobretot si anaves pel carril-bici.

El mar, una mica mogut. Diferents tons de verd i blau. Molta gent a la platja, semblava que hagués arribat l'estiu. Arribant al Fòrum em va sorprendre veure tot d'atraccions. Una nòria gegant, cadiretes voladores i tot de mecanismes que giraven, pujaven i baixaven. La Feria de Abril, vaig pensar, i vaig evitar passar per dins, perquè tenia una mica de pressa.

Xemeneies de Sant Adrià. 10 quilòmetres. 30 minuts. Em va fer gràcia comprovar que en bicicleta trigo exactament la meitat que quan vaig corrent. Les xemeneies, si no et fixes en la part de sota, són molt elegants, estirant-se cap al cel; ahir, a més, segons com les miraves, tenien un to rosat. M'agraden.

Badalona. Les platges, pleníssimes. Davant del Passeig estaven muntant el dimoni per la festa de la Cremada del dimoni, acte culminant de la Festa Major de la ciutat. No n'havia sentit a parlar mai, però justament ahir al matí un amic badaloní, en dir-li que aniria en bici per la costa, m'ho havia explicat. Colors vius contra el cel i el mar. Un dimoni simpàtic, amb banyes de banyista de platja.

Després de Badalona, de seguida arriben les platges de Montgat. Uns trams de camp obert, plens de sots, i la platja. Vaig anar fins a la cala on havia dinat al febrer amb una mica de por. Hi havia tanta gent per totes bandes que estava segura que allà també n'hi hauria. Però no, vaig estar de sort. Tenia tot el racó per a mi. 56 minuts per arribar-hi, 18.30 kilòmetres.

Vaig buscar un lloc còmode per instal·lar-m'hi, una pedra que semblava posada a posta per recolzar l'esquena. Dinar. Una amanida que semblava molt més bona que quan me la posen al plat, una poma i un plàtan. De tant en tant deixava de menjar per mirar com trencaven les onades contra les roques, aixecant un ventall d'escuma.

Després de dinar, vaig fer unes quantes fotos i vaig treure el llibre que havia trobat al matí, que tenia molt bona pinta, Astrid y Veronika. Vaig començar a llegir. Un llibre plaent, un llibre que es fixa en els detalls petits, els colors i olors del món. A 1/4 de 6 vaig pensar que havia de fer un pensament, havia de tornar. A poc a poc vaig desfer el camí. En un xiringuito de la platja vaig parar a prendre un cafè.

A 2/4 de 7 arribava a la Plaça Catalunya, a les 7 a casa, relaxada i feliç.

Al Turó de la Magarola per Sant Medir

Avui no he anat a treballar i durant el matí he anat fent coses pensant que després de dinar, un cop tot estigués enllestit, sortiria a gaudir del dia ventós i net.

No tenia gaire clar on anar; el que sabia és que volia mirar els quilòmetres que hi havia fins on corro al matí, així que he agafat el camí cap a Can Borrell. Un cop hi he arribat, he continuat cap a Sant Medir, perquè encara no hi havia anat, des de la nevada.

He anat pedalant tranquil·lament. Es nota, l'entrenament de córrer, ja no em quedo sense alè tan ràpid. Anava mirant els arbres caiguts. Moltíssims. Impressiona, el poder destructor de la natura. He hagut d'esquivar tres màquines que treballaven talant arbres i recollint troncs; fan només una primera neteja, per deixar el pas lliure i treure tots els arbres que poden suposar un perill. I és que hi ha encara arbres a mig caure, i de tant en tant sentia branques que queien, sobretot avui, amb la ventada que bufava, en alguns trams.

Un cop passat Sant Medir he continuat cap a la Font Groga. He intentat seguir el camí de la marató, que no és una pista de bicicleta, però al tercer arbre que he hagut de saltar ho he deixat estar. Per un cop, el sentit comú s'ha imposat --ja en vaig tenir prou, la setmana passada.

He tornat enrere i he començat a pujar per la pista B10, que només havia fet de baixada i que pensava que seria molt dura. És una pista semiurbana, passa per dintre l'Urbanització de la Mina de Sant Medir, però el camí no està asfaltat. Després de gairebé 2 km. s'arriba a la pista plana --B04-- que porta per un costat a Vista Rica i per l'altra cap a la carretera de Cerdanyola.

He girat a l'esquerra, cap a la carretera de Cerdanyola i el Turó de la Magarola. He pensat que avui era un dia ideal per pujar-hi, que hi hauria molt bona vista. Com que sempre he fet aquest camí de tornada, pensava que era pla, i no ho és tant, però fa un pendent lleuger. De seguida s'arriba a la cruïlla que va cap a Barcelona, Cerdanyola i el Turó de la Magarola.

He començat a pujar a peu --les bicicletes tenen prohibit el pas-- cap al Turó. És un sender preciós, envoltat de matolls plens de flors. L'últim tram fa més pujada, entre arbres, i de seguida s'arriba al mirador. És un observatori d'aus, i des d'allà es veu tot Barcelona i la plana del Vallès, flanquejada per Montserrat a un costat i Sant Llorenç a l'esquerra. Avui l'atmòsfera estava tan neta que donava la sensació que mirava un quadre, on hi havia dibuixats tots els camps i les casetes.

He tornat a baixar i he continuat cap a la carretera de Cerdanyola. No recordava a on havia d'anar a parar, però segur que no on he sortit. A dalt de tot de la carretera de Cerdanyola, on comença la pista forestal del Pas del Rei, que sempre que he baixat per allà m'he mirat. Mai havia anat per aquell tram de pista.

He baixat la carretera fins a Can Cerdà. He agafat la pista del restaurant i en lloc de pujar cap a la font dels caçadors he baixat cap a Can Coll i d'allà a Sant Cugat pels turons de Can Coll o Can Castelló, a sobre de la masia de Can Coll. Una gran diferència entre aquesta banda de bosc i la de la vall de Sant Medir. Per aquest costat hi havia molts menys arbres caiguts.