Cursa d'obstacles cap a La Rierada

Amb tantes pluges i neus semblava que havia passat molt temps des de la darrera sortida en bici com déu mana. Avui semblava el dia indicat. Bona temperatura, terreny sec, per fi!, i una mica núvol per protegir-me del sol de març, que em fa mal als ulls --potser si portés ulleres no me'n faria--.

He sortit a 3/4 de 8, en direcció Valldoreix. Volia tornar a anar a la Rierada, en el terme de Molins de Rei. Només hi havia anat un cop, i per tornar vam fer coses tan estranyes i irrepetibles que pensava buscar un camí alternatiu, més normal, per portar la gent amb seny, que vol anar en bicicleta, no fer expedicions suïcides.

Quan he arribat al punt on comença la pista G12 --pujant pel carrer de la Guineu de Valldoreix-- m'ha alegrat veure que el camí tornava a tenir una pinta decent, si més no llis i sec. Ara, el pendent continuava sent igual. He començat a pujar, pensant que el terreny llis i sec reduïa força l'esforç. Això sí, he arribat a la cruïlla on pots anar a La Rierada o a l'ermita de la Salut esbufegant i vermella com un tomàquet.


Fins aquest punt només havia trobat un parell de pins caiguts, que he pogut esquivar sense problemes. A partir d'aquest punt han començat a augmentar, si més no en direcció La Rierada, que és el camí que he agafat --G01--. De moment, però, podia anar endavant. Aquest primer tram de G01 és agradable, una baixada suau, fins a la següent cruïlla amb G04, en direcció Can Castellví / La Rierada.

Recordava que havia d'agafar aquesta pista, que està tancada amb una cadena, perquè Can Castellví és una propietat particular. Ja m'ha costat passar la cadena, perquè hi havia mitja alzina a sobre i quedava poc espai per passar. He començat a baixar --és una pista molt maca i fa baixada tota l'estona --, però de seguida he trobat els que netegen el bosc, que talaven els arbres caiguts. M'han dit que el camí fins a Can Castellví estava impracticable, ple d'arbres caiguts un darrere l'altre.

He tornat enrere i he continuat per la pista G01, en direcció Colònia Montserrat / Vallpineda. Sabia que això em portaria, d'alguna manera, a la carretera de Vallvidrera, a l'alçada de La Floresta, més o menys. La pista pujava una mica fins arribar a un petit cim urbanitzat, amb una vista impressionant --si no hagués hagut boira--. A dalt de tot, un gran dipòsit d'aigua, on he parat a esmorzar i on he tingut un petit entrebanc amb la tanca, que he desmuntat sense voler.

He continuat avançat per terreny urbà, però pocs metres més enllà he trobat un rètol que indicava G09 - Can Castellví i he pensat que provaria d'arribar-hi per aquí. El carrer que baixava es deia Puigmal, i feia honor al seu nom. L'he hagut de baixar a peu, intentant no rodolar amb la bicicleta, perquè per algun motiu estava ple de pedres.

A baix de tot començava una pista, que es tornava a internar al bosc. No tenia gaire clar si anava bé, però l'he seguida; llavors he vist que el que m'havia dit el llenyataire a la part de dalt era cert. El camí era bastant impracticable. Fent gala de la meva insensatesa habitual, he començat a avançar. 20 arbres després m'he sentit incapaç de tornar enrere i he pensat que havia de seguir, fos com fos, que ja arribaria al final en algun moment. Hi ha hagut algun punt que he pensat que no superaria, però per sort he trobat sempre un foradet per passar i he arribat a Can Castellví.

La zona de Can Castellví espatlla una mica la muntanya. Construccions sense ordre ni concert, gossos que intentaven menjar-me (almenys és la sensació que m'ha donat amb un que se m'ha tirat a sobre). Aquest cop, però, ja sabia on anava, així que quan he arribat a la carretera he girat a la dreta. Poc després, he agafat un sender que indicava una font. Pocs metres endavant he pensat que m'havia equivocat, que la pista cap al Salt d'Aigua era una pista, no un corriol, però com que anava seguint el curs de l'aigua, he continuat.

He tornat a trobar arbres. El tercer cop que he hagut d'aixecar la bici he dit prou, l'he lligat a una branca i he continuat a peu. Per demostrar que la llei de Murphy existeix, només quedava un altre arbre, i a partir d'allà el camí fins al Salt d'Aigua s'ha convertit en un passeig bucòlic, al costat de la riera, flanquejat per arbres plens de flors.

Finalment he arribat al salt d'aigua de la Rierada. Un entorn tan impressionant com l'altra vegada. És un lloc per anar-hi cap a l'estiu, a berenar. Com que patia una mica per la bicicleta --m'ha semblat que trigava moltíssim, en arribar-hi-- he tornat ràpid. Ara venia la part interessant. Havia de trobar un camí de tornada que no m'obligués a fer
de mico salta-arbres de nou.

He estudiat el plànol. Si tornava per on havia vingut i passava Can Castellví de llarg em dirigiria a Vallpineda, que aparentment acabava a la carretera de Vallvidrera. El que el meu plànol no indicava era el grau de desnivell des de Can Castellví a la part de dalt de Vallpineda. De fet no sé quin era, però devia ser molt. Com que he descartat els diversos camins que sortien de la carretera, perquè ja era tard i no volia tornar a enfrontar-me als arbres, he pujat la muntanya en línia recta per la carretera. Si més no, és la sensació que m'ha donat. La veritat és que he fet un parell de trams a peu, m'he sentit incapaç de fer-ho en bicicleta.

Un cop a dalt --després de dos o tres falsos cims-- només ha quedat baixar. No sé si tot era Vallpineda, i un carrer llarguíssim, l'Av. Verge de Montserrat, que m'ha portat fins a la carretera de Vallvidrera. M'he sentit feliç; fos on fos, era un terreny conegut. He vist que estava una mica abans de La Floresta, així que he agafat la carretera i de seguida he arribat a Sant Cugat, pensant que potser aquest tampoc és el camí adient per portar la meva filla i les meves amigues. Hauré de seguir buscant, un altre dia.


20 km., 2.45 h.

Al Turó de l'ermità

Divendres de nou. Al llarg del matí he anat seguint el cel, que semblava jugar amb mi i em feia pensar que em quedaria sense bici. Però al final s'ha aclarit i a l'hora de plegar ja era blau i net. Avui he recuperat els bons costums de pujar muntanyes i sortint de la feina he agafat el metro fins a Mundet. Encara que la temperatura era bona, per la Ronda feia un aire fresquet, que em feia agrair el tallavents.

Per la Ronda fins a la Carretera Alta de Roquetes, que he seguit uns metres fins a l'accés a Collserola, en direcció Can Masdeu. M'agrada molt l'inici del camí, fins passat l'hospital de Sant Llàtzer; un bosc amable, amb pendent suau. Després comença la pujada forta, i el terreny que envolta la pista ja no té arbres que distreguin, i que facin ombra a l'estiu. Recordo el primer cop que vaig pujar-hi, que pensava que m'ofegava. Ara ja pujo fins al Coll de la Ventosa d'una tirada, força bé.

Al Coll de la Ventosa hi ha opcions diverses. Jo he creuat la carretera i m'he dirigit cap a Can Ferrer, per la pista de dalt. Barcelona a l'esquerra, amb el mar blau fosc. Al fons, les xemeneies de Sant Adrià, que tant m'agraden. Estan netejant el bosc, tallant els pins caiguts. Tot feia olor a fusta tallada, una de les millors olors del món.



Amunt, amunt, pel Matamatxos. Avui m'he proposat arribar a dalt d'una tirada, però ha arribat un moment, just abans de girar, que la bici s'ha negat a continuar --o les meves cames han estat incapaces de fer-la avançar--. He parat, he recuperat l'alè, una mica enrabiada, i he tornat a pujar a la bici. He estat temptada de baixar i tornar a pujar, però he pensat que un altre dia ho aconseguiré, que no passava res.

Un cop a dalt, en lloc de sortir a Casa Juaco, com sempre, m'he ficat en una minitrialera que m'ha deixat una mica més enllà. Opcions diverses, però he decidit baixar cap a la Font dels Caçadors. Avui, però, no sé perquè, a la cruilla amb el camí cap a Can Catà, en lloc d'anar a la font dels caçadors he tirat cap a Can Catà, fins que he arribat a la tanca del parc. És una tanca que no tanca gaire, perquè pots passar tranquil·lament pel costat.

Mai havia fet aquest camí. Com la part de baix del bosc de Can Catà, és una meravella, net i ben cuidat. No se sentia res, tret dels ocells diversos, que intentava identificar: mallarenga, pinsà, cucut, pardal? Ni idea. Una pista amb pendents suaus, inicialment, un bosc amb arbres vells i arbustos joves. De sobte, un rètol que indicava "Turó de l'ermità" i assenyalava una petita elevació a l'esquerra. He lligat la bici al pal i he començat a pujar, a veure on vivia l'ermità. Un corriol anava pujant, entre matolls i molsa. Ocells. Temperatura agradable. Sol entre els arbres. I a dalt de tot he contingut l'alè. He anat girant sobre mi mateixa. Es veia tot, 360º de vista, des del mar al Montseny, amb un polsim de neu al cim, la serra de Marina, Sant Llorenç, Montserrat. La plana del Vallès.
He tornat a baixar i he continuat, feliç amb la descoberta. A partir d'allà comença la baixada forta, alguns pendents molt forts, que algun dia intentaré pujar. Arriba a l'entrada de Can Catà. He obert la tanca amb una mica de por, però ningú m'ha dit res.

A Can Coll he decidit tornar pels turons de Can Castelló, per on feia molt que no passava. A banda d'algun tram de pendent més forta, m'agrada molt, aquest camí, amb el terra vermellós i els arbres tan verds.

A les 6 arribava a Sant Cugat, gairebé 2 hores de bicicleta, i 19 quilòmetres.

De Barcelona a Premià

A 1/4 de 4 sortia de la Biblioteca, emocionada com si anés a fer una cosa molt especial. I és que després de tants dies de pluja, fang i fred, aquest dia de primavera era un regal, i s'havia de gaudir, anant cap al mar.

El Passeig Marítim estava força ple, gent de tot tipus, fent les activitats més diverses: caminar, córrer, bicicletes, skates, patins. Però hi havia lloc per tots, i jo he pogut anar avançant a bon ritme. De fet, quan he sortit he posat el plat gran i el pinyó més petit --3/7 --, i així he anat durant els 52 kilòmetres que ha durat l'excursió. Així tinc les cames ara, que em fan mal per totes bandes.

A partir del Fòrum la gent desapareix; algun ciclista de tant en tant, però són pocs, i així tens la sensació que el camí és una mica teu. A Badalona he fet la pasarel·la sobre el mar, que m'agrada molt. Després he seguit endavant, fins a Montgat.










Quan hi he arribat eren ja les 4, i he decidit buscar un lloc per dinar. He trobat, abans d'arribar al passeig, un raconet tranquil, el que hi ha a la foto. Sorra gruixuda i neta, roques lluents sota el sol, les onades que trencaven amb força, aixecant núvols d'escuma. Llum i el blau del mar, que entrava pels ulls i s'estenia per tot el cos, deixant una sensació de benestar.

Després de menjar la fruita i ficar els peus dins l'aigua --i mullar-me els pantalons-- he continuat endavant. No havia pensat fins on arribaria, volia anar tirant. No sabia com estaria el camí, el darrer cop estava tallat. Però aquest cop l'he pogut fer tot seguit. Fins i tot m'he permès el luxe de fer el passeig de Montgat en bicicleta, encara que està prohibit. Però no hi havia ningú, i jo anava a poc a poc, per si em deien alguna cosa.

A l'estiu, el tram entre Montgat nord i el Masnou estava tallat i vaig haver d'anar per la carretera. Ara ja l'han arreglat, amb uns ponts de fusta que m'han agradat molt. Després del Masnou, Ocata, i he seguit endavant. Comença el circuit esportiu, dos o tres quilòmetres amb espais per fer exercicis, de tant en tant àrees d'esbarjo i descans, arbres que estan creixent, bancs per descansar. Així fins a Premià. Els darrers quilòmetres han estat durs. Ja estava cansada, i el vent en contra bufava amb força.

Hi he arribat a les 5, i he decidit que ja era hora de tornar. La tornada ha sigut més ràpida. 1.30 hores, de fet he trigat el mateix, però la sensació ha estat d'anar més ràpid. La llum començava a baixar, el mar brillava, i el vent a favor m'ajudava a avançar.

He arribat a Catalunya a 2/4 de 7, cansada i satisfeta, saturada de llum i aire.

52 km. 2.45 hores de bicicleta.

Les fonts de Can Catà

Sortida de diumenge, relaxada i poc exigent, molt agradable. Un dia preciós, temperatura perfecta --una mica de fred que refrescava la cara i feia agrair el tallavents, però no tant com perquè resultés molest.

A quarts de 10 sortíem la Cèlia, la Maria i jo sense una idea clara d'on anar. Elles cap ni una, jo, que les guiava, tampoc en tenia gaire. He recordat, de sobte, que era primer diumenge de mes, el que volia dir que el bosc de Can Catà estaria obert, així que podríem entrar-hi "legalment". A més, com que la Maria no hi havia estat mai, em feia il·lusió ensenyar-li.

El pas per sobre la riera de Can Borrell ja està obert, per fi, el que és d'agrair, perquè la pujadeta alternativa és antipàtica, encara que ara ja la pugem tranquil·lament. Semblava que anàvem a l'inrevès, avui. Ens creuàvem amb molta gent, però tots anaven en direcció contrària. A l'àrea de lleure de Can Coll hem agafat el camí cap a Can Codina. Els camps sembrats es veuen encatifats de verd, un verd tendre. En algun tram, el terra estava molt humit i fangós, un fang que s'enganxava a les rodes i dificultava el pedalar.

Can Catà, com pensava, estava obert. No hi havia ningú. Sembla increïble que aquell bosc tan impressionant pertanyés a algú, que una família pogués tenir davant de casa un bosc autèntic. Això sí, l'arreglaven i se'n cuidaven; bona mostra són els dos paratges de les fonts, amb els bancs, les taules de pedra, i fins i tot l'amfiteatre de la Font Nova.

A la Font Nova ens hem estat una bona estona, esmorzant i fent fotos. A més, jo no recordava haver-la vist mai amb el sol filtrant-se entre els arbres immensos, i valia la pena estar-se una estona, gaudint de l'entorn.

De tornada hem volgut provar un camí nou --anar a la serra de Na Joana--. El camí que hi portava ja no semblava gaire adequat --una petita trialera-- però ens hem convençut que la podríem seguir. La pujada i el tram pla estaven bé, però la baixada relliscava molt, i hem caigut les tres. El millor ha estat que la baixada ha acabat a 100 m. d'on havíem començat a pujar, al costat de Can Catà de nou, així que hem deixat córrer la prova i ens hem dirigit cap al Parc de la Riera de Cerdanyola, camí conegut i segur.

L'altre dia havíem vist que el carril-bici que va de Sant Cugat a Cerdanyola estava força avançat i hem volgut provar-lo. Abans, però, hem hagut de fer alguna infracció, perquè per algun motiu que desconec --la meva tossuderia estúpida-- acabem sempre dins una bòbila que no té sortida, abans d'agafar la carretera. Les altres vegades vam tenir sort i vam trobar algú que ens va obrir la reixa, però avui no hi havia ningú. Seguint la reixa que tancava la propietat, que s'acaba a sobre de la riera, hem vist que anant amb molt de compte podíem passar a l'altra banda, i això hem fet. Llàstima que quan estàvem fent aquests malabarismes s'ha obert la porta de l'altra banda i ha sortit un senyor que ens ha mirat molt malament. Sort que no ens ha dit res, encara que no semblàvem gaire perilloses.

El carril-bici fins a Sant Cugat està força acabat, quan estigui obert del tot --quan treguin els ferros, tubs, eines i obstacles diversos que hi ha ara-- anirà molt bé.

Total: 2.30 d'excursió, 22 quilòmetres.

Pedalant pel Parc fluvial del Besòs

Divendres. La bicicleta m'esperava. Com que aquest matí havia sortit a córrer --el meu nou esport-- m'ha fet mandra posar-me a pujar muntanyes. A més, feia molt que no veia el mar, i l'enyorava. He pensat que era molt afortunada. Tinc al meu abast muntanyes d'una mida raonable, i quilòmetres de mar, que puc anar seguint fins a cansar-me. Avui he descobert que també tinc un riu, que puc vorejar durant bastants quilòmetres.

Rambles avall, fins al mar. Bufava un vent fred, suau, que m'ha fet agrair el polar i el paravents que portava. A la platja de Nova Icària m'he parat a dinar, un entrepà i dues mandarines. Tot té millor gust, si el paisatge acompanya. Feia bona mar, les onades arribaven cansades, al trencall, com si no tinguessin forces.



He continuat endavant, cap al Fòrum. Quan he arribat al Besòs he decidit que en lloc de continuar cap a Badalona, avui faria un nou recorregut, que fa temps que volia provar. He agafat el camí que voreja el riu, que han arreglat convertint-lo en un gran parc: el Parc Fluvial del Besòs. 9 quilòmetres de carril bici --o camí per córrer, patinar o passejar -- i grans extensions de gespa per jugar, estirar-se a llegir o fer un picnic.



Si no paraves atenció al que hi havia més enllà del Parc, podies pensar que estaves a qualsevol lloc idílic, --si no et fixaves molt en l'aigua del riu--. Força gent, de totes les edats i races. Matrimonis grans passejant tranquil·lament, grups de nois i nens jugant a futbol. Adolescents estirats a la gespa, fent d'adolescents. Molta gent fent esport --bicicleta, footing, patins.

Després de 7 quilòmetres de carril bici, començava una pista de terra, primer, i força còdols, després. 3 quilòmetres més. A la meva esquerra havia deixat la fàbrica Asland, no sabia ben bé on era. Com que portava just 20 quilòmetres i eren més de les 5 de la tarda he parat, i he aprofitat que passaven dos nois en bicicleta, que també paraven, per preguntar-los si quedava molt per arribar a algun lloc. M'han explicat que si continuava --un bon tros-- arribaria a Mollet, Martorelles, Granollers. També, en algun punt més endavant, podia enllaçar amb el riu Ripoll, i anar fins a Ripollet. Ells anaven cap a Mollet, però he pensat que no era gaire assenyat, seguir-los, se'm faria molt tard. Així que he tornat enrere, un altre dia ho provaré.

Mirant el mapa, després, he vist que teòricament, si segueixo el Ripoll, a més d'arribar a Ripollet arribo al Parc de la Riera de Cerdanyola. Amb temps podria fer una ruta circular, des de Sant Cugat a Barcelona per Cerdanyola i a l'inrevès.



La tornada ha estat més ràpida, i això que he hagut de parar un munt de vegades a fer fotos, perquè la llum del capvespre era preciosa. A més, ha sortit la lluna sobre el mar, i avui hi ha lluna plena, una lluna plena especial, la més gran de tot l'any, perquè és la vegada que està més a prop de la terra.

Al Puig Madrona per camins gelats

He obert els ulls i m'ha semblat que feia sol. Ahir a la nit havia pensat que si feia bo pujaria al Puig Madrona, el cim que hi ha entre Valldoreix i el Papiol, em venia molt de gust. En principi havia d'anar-hi sola, però la Cèlia m'ha volgut acompanyar, així que a 3/4 de 10 hem sortit, ben abrigades. El termòmetre només marcava 1º, havien tirat sal pels carrers del poble, perquè la gent no rellisqués amb el gel.

Els primers quatre quilòmetres són urbans, i es fa força ràpids. A partir de l'escola Ferran i Clua, quan s'agafa el carrer de la Guineu amunt, comença la pujada. La pista que surt a mig camí del carrer estava tancada per una valla, que prohibia el pas, i m'ha costat una mica convèncer a la Cèlia que el rètol de la policia local que impedia el pas no anava per nosaltres. És difícil ensenyar que s'han de respectar les normes, però encara més que aprenguin que a vegades les normes es poden saltar, que no passa res.

La pista que puja cap a l'ermita de La Salut és preciosa --i fa unes pujades llarguíssimes, sembla que no s'acabin mai--. Montserrat i Sant Llorenç es retallaven nítids contra el cel, el món semblava nou, acabat d'estrenar. Al començament hem trobat poca gent --un senyor tallant llenya, dos o tres persones passejant gossos-- però quan hem arribat a La Salut allò semblaven les Rambles. Força ciclistes, i un grup gran d'excursionistes de mitjana edat, molt animats, tots ben equipats amb els bastons de caminar. Això sí, cap mare amb la seva filla; com a molt, algun pare amb els nens. Em fa molta il·lusió, que la Cèlia vulgui sortir amb mi.

A l'ermita hem parat una estona, per esmorzar i recuperar forces. Des d'allà es veu perfectament la torre de vigilància del Puig Madrona, i la Cèlia no es creia que haguéssim de pujar fins allà.
Hem continuat endavant. De seguida després de l'ermita hi ha el trencall --pista a l'esquerra tancada amb una cadena-- que puja cap al Puig Madrona, i no ho indica. La primera pujada impressiona, després té trams més forts que altres. En conjunt, però, és bastant fort, el tros que queda fins al cim. De fet, hem fet trams a peu i trams en bici.

No recordava que la vista fos tan impressionant, quan s'arriba a dalt. Potser el dia que havia pujat no feia un cel tan net, ni una llum tan transparent. No portàvem ni dos minuts allà quan ha començat a aparèixer gent, ciclistes diversos que, tot s'ha de dir, pujaven muntats en la bici fins a dalt. Algun dia ho aconseguirem, nosaltres.

Després de fer fotos, mirar el paisatge i recuperar-nos una mica ens hem abrigat bé --ens havíem desabrigat per pujar -- i hem començat la baixada, que és molt més curta, perquè no es torna a La Salut, sinó que es baixa directament a Can Montmany.

A les 12 arribàvem a casa, 18 km, poc més de 2 hores de bicicleta, intensa, això sí.

Pujant i baixant al Forat del Vent

Des de la darrera entrada només havia sortit un parell de vegades, sortides curtes. Trobava a faltar la meva bici. Però la pluja continuada, el fred i el fang em paraven una mica. També les festes diverses trenquen la rutina i els bons costums.

Avui he tornat a treballar. I com que era divendres, he pensat que podia recuperar els bons costums. Això sí, no he gosat baixar la bicicleta al matí; a Sant Cugat plovisquejava, havia plogut tota la nit. Semblava una mica forassenyat sortir en bicicleta.

Tot el matí he estat atenta al cel. A estones semblava que volia sortir el sol; després s'ha tornat a tapar, però no ha plogut més. A les 2 he plegat i he tornat a casa, sense saber encara què faria. Al tren, veient que la temperatura tampoc era tan baixa, he decidit que sortiria en bicicleta, que si hi havia massa fang sempre estava a temps de tornar. I un cop decidit això ja he estat més contenta, amb un cuquet d'emoció a la panxa.

M'he vestit com si anés al Pol Nord. Dos parells de pantalons, polar i tapavents, buff, gorro en lloc del casc, guants, dos parells de mitjons gruixuts. Abans de Can Borrell ja he començat a treure'm roba, m'estava ofegant.

He decidit fer el camí més obert que conec, de la banda de Collserola, el que suposava tindria menys fang. Pujar al Forat del Vent per Can Catà i tornar per la Font dels Caçadors i Can Cerdà.

Cel gris, que amortia els sorolls. Ni un ànima. Només, molt de tant en tant, algú que corria, solitari, com jo. El camí millor del que em pensava. El cel tapat i el silenci imposaven una mica i em feien pedalar com si algú em perseguís. A l'alçada de Can Codina m'han rebut dos galls, barallant-se per veure quin cridava més fort. Als camps començaven a sortir els brots dels cereals. És un dels punts del recorregut que més m'agrada, aquell.

He arribat a la cruïlla amb el GR i l'A05 que porta al Forat del Vent sense parar. Allà he begut aigua i he continuat endavant, pujant fins a la carretera de Cerdanyola, i allà agafant el trencall cap a Can Ferrer. Aquest tram tenia força fang, i començava a bufar un vent glaçat, però donava
gust, pedalar.

Forat del Vent. Al cim de Sant Llorenç hi havia neu; Barcelona s'estenia sota el mantell gris, el mar amb prou feines es veia.


El tram de carretera ha estat el pitjor. Les pistes quedaven protegides del vent. En canvi a la carretera el vent bufava fort, i evidentment en contra. Però de seguida he arribat a Casa Juaco, on havia de començar a baixar. M'he abrigat bé i he començat els 10 km de baixada. A l'alçada de Can Cerdà he deixat la pista i m'he dirigit a la carretera de Cerdanyola, per no haver de baixar fins a Can Coll i tornar a pujar. Des d'allà a Can Borrell és un moment. Ni a Can Borrell hi havia gent; ha estat el primer cop des que torno a la tarda que no he trobat ningú pels voltants del restaurant ni al Pi del Xandri.

El dia s'allarga. He arribat a 3/4 de 6, amb força llum, malgrat els núvols. 25 km en dues hores, intensos, que s'han fet notar quan he baixat de la bicicleta. No estic acostumada a pedalar sense parar. Però he arribat a casa satisfeta, sentint-me bé.