Pedalant pel Parc fluvial del Besòs

Divendres. La bicicleta m'esperava. Com que aquest matí havia sortit a córrer --el meu nou esport-- m'ha fet mandra posar-me a pujar muntanyes. A més, feia molt que no veia el mar, i l'enyorava. He pensat que era molt afortunada. Tinc al meu abast muntanyes d'una mida raonable, i quilòmetres de mar, que puc anar seguint fins a cansar-me. Avui he descobert que també tinc un riu, que puc vorejar durant bastants quilòmetres.

Rambles avall, fins al mar. Bufava un vent fred, suau, que m'ha fet agrair el polar i el paravents que portava. A la platja de Nova Icària m'he parat a dinar, un entrepà i dues mandarines. Tot té millor gust, si el paisatge acompanya. Feia bona mar, les onades arribaven cansades, al trencall, com si no tinguessin forces.



He continuat endavant, cap al Fòrum. Quan he arribat al Besòs he decidit que en lloc de continuar cap a Badalona, avui faria un nou recorregut, que fa temps que volia provar. He agafat el camí que voreja el riu, que han arreglat convertint-lo en un gran parc: el Parc Fluvial del Besòs. 9 quilòmetres de carril bici --o camí per córrer, patinar o passejar -- i grans extensions de gespa per jugar, estirar-se a llegir o fer un picnic.



Si no paraves atenció al que hi havia més enllà del Parc, podies pensar que estaves a qualsevol lloc idílic, --si no et fixaves molt en l'aigua del riu--. Força gent, de totes les edats i races. Matrimonis grans passejant tranquil·lament, grups de nois i nens jugant a futbol. Adolescents estirats a la gespa, fent d'adolescents. Molta gent fent esport --bicicleta, footing, patins.

Després de 7 quilòmetres de carril bici, començava una pista de terra, primer, i força còdols, després. 3 quilòmetres més. A la meva esquerra havia deixat la fàbrica Asland, no sabia ben bé on era. Com que portava just 20 quilòmetres i eren més de les 5 de la tarda he parat, i he aprofitat que passaven dos nois en bicicleta, que també paraven, per preguntar-los si quedava molt per arribar a algun lloc. M'han explicat que si continuava --un bon tros-- arribaria a Mollet, Martorelles, Granollers. També, en algun punt més endavant, podia enllaçar amb el riu Ripoll, i anar fins a Ripollet. Ells anaven cap a Mollet, però he pensat que no era gaire assenyat, seguir-los, se'm faria molt tard. Així que he tornat enrere, un altre dia ho provaré.

Mirant el mapa, després, he vist que teòricament, si segueixo el Ripoll, a més d'arribar a Ripollet arribo al Parc de la Riera de Cerdanyola. Amb temps podria fer una ruta circular, des de Sant Cugat a Barcelona per Cerdanyola i a l'inrevès.



La tornada ha estat més ràpida, i això que he hagut de parar un munt de vegades a fer fotos, perquè la llum del capvespre era preciosa. A més, ha sortit la lluna sobre el mar, i avui hi ha lluna plena, una lluna plena especial, la més gran de tot l'any, perquè és la vegada que està més a prop de la terra.

Al Puig Madrona per camins gelats

He obert els ulls i m'ha semblat que feia sol. Ahir a la nit havia pensat que si feia bo pujaria al Puig Madrona, el cim que hi ha entre Valldoreix i el Papiol, em venia molt de gust. En principi havia d'anar-hi sola, però la Cèlia m'ha volgut acompanyar, així que a 3/4 de 10 hem sortit, ben abrigades. El termòmetre només marcava 1º, havien tirat sal pels carrers del poble, perquè la gent no rellisqués amb el gel.

Els primers quatre quilòmetres són urbans, i es fa força ràpids. A partir de l'escola Ferran i Clua, quan s'agafa el carrer de la Guineu amunt, comença la pujada. La pista que surt a mig camí del carrer estava tancada per una valla, que prohibia el pas, i m'ha costat una mica convèncer a la Cèlia que el rètol de la policia local que impedia el pas no anava per nosaltres. És difícil ensenyar que s'han de respectar les normes, però encara més que aprenguin que a vegades les normes es poden saltar, que no passa res.

La pista que puja cap a l'ermita de La Salut és preciosa --i fa unes pujades llarguíssimes, sembla que no s'acabin mai--. Montserrat i Sant Llorenç es retallaven nítids contra el cel, el món semblava nou, acabat d'estrenar. Al començament hem trobat poca gent --un senyor tallant llenya, dos o tres persones passejant gossos-- però quan hem arribat a La Salut allò semblaven les Rambles. Força ciclistes, i un grup gran d'excursionistes de mitjana edat, molt animats, tots ben equipats amb els bastons de caminar. Això sí, cap mare amb la seva filla; com a molt, algun pare amb els nens. Em fa molta il·lusió, que la Cèlia vulgui sortir amb mi.

A l'ermita hem parat una estona, per esmorzar i recuperar forces. Des d'allà es veu perfectament la torre de vigilància del Puig Madrona, i la Cèlia no es creia que haguéssim de pujar fins allà.
Hem continuat endavant. De seguida després de l'ermita hi ha el trencall --pista a l'esquerra tancada amb una cadena-- que puja cap al Puig Madrona, i no ho indica. La primera pujada impressiona, després té trams més forts que altres. En conjunt, però, és bastant fort, el tros que queda fins al cim. De fet, hem fet trams a peu i trams en bici.

No recordava que la vista fos tan impressionant, quan s'arriba a dalt. Potser el dia que havia pujat no feia un cel tan net, ni una llum tan transparent. No portàvem ni dos minuts allà quan ha començat a aparèixer gent, ciclistes diversos que, tot s'ha de dir, pujaven muntats en la bici fins a dalt. Algun dia ho aconseguirem, nosaltres.

Després de fer fotos, mirar el paisatge i recuperar-nos una mica ens hem abrigat bé --ens havíem desabrigat per pujar -- i hem començat la baixada, que és molt més curta, perquè no es torna a La Salut, sinó que es baixa directament a Can Montmany.

A les 12 arribàvem a casa, 18 km, poc més de 2 hores de bicicleta, intensa, això sí.

Pujant i baixant al Forat del Vent

Des de la darrera entrada només havia sortit un parell de vegades, sortides curtes. Trobava a faltar la meva bici. Però la pluja continuada, el fred i el fang em paraven una mica. També les festes diverses trenquen la rutina i els bons costums.

Avui he tornat a treballar. I com que era divendres, he pensat que podia recuperar els bons costums. Això sí, no he gosat baixar la bicicleta al matí; a Sant Cugat plovisquejava, havia plogut tota la nit. Semblava una mica forassenyat sortir en bicicleta.

Tot el matí he estat atenta al cel. A estones semblava que volia sortir el sol; després s'ha tornat a tapar, però no ha plogut més. A les 2 he plegat i he tornat a casa, sense saber encara què faria. Al tren, veient que la temperatura tampoc era tan baixa, he decidit que sortiria en bicicleta, que si hi havia massa fang sempre estava a temps de tornar. I un cop decidit això ja he estat més contenta, amb un cuquet d'emoció a la panxa.

M'he vestit com si anés al Pol Nord. Dos parells de pantalons, polar i tapavents, buff, gorro en lloc del casc, guants, dos parells de mitjons gruixuts. Abans de Can Borrell ja he començat a treure'm roba, m'estava ofegant.

He decidit fer el camí més obert que conec, de la banda de Collserola, el que suposava tindria menys fang. Pujar al Forat del Vent per Can Catà i tornar per la Font dels Caçadors i Can Cerdà.

Cel gris, que amortia els sorolls. Ni un ànima. Només, molt de tant en tant, algú que corria, solitari, com jo. El camí millor del que em pensava. El cel tapat i el silenci imposaven una mica i em feien pedalar com si algú em perseguís. A l'alçada de Can Codina m'han rebut dos galls, barallant-se per veure quin cridava més fort. Als camps començaven a sortir els brots dels cereals. És un dels punts del recorregut que més m'agrada, aquell.

He arribat a la cruïlla amb el GR i l'A05 que porta al Forat del Vent sense parar. Allà he begut aigua i he continuat endavant, pujant fins a la carretera de Cerdanyola, i allà agafant el trencall cap a Can Ferrer. Aquest tram tenia força fang, i començava a bufar un vent glaçat, però donava
gust, pedalar.

Forat del Vent. Al cim de Sant Llorenç hi havia neu; Barcelona s'estenia sota el mantell gris, el mar amb prou feines es veia.


El tram de carretera ha estat el pitjor. Les pistes quedaven protegides del vent. En canvi a la carretera el vent bufava fort, i evidentment en contra. Però de seguida he arribat a Casa Juaco, on havia de començar a baixar. M'he abrigat bé i he començat els 10 km de baixada. A l'alçada de Can Cerdà he deixat la pista i m'he dirigit a la carretera de Cerdanyola, per no haver de baixar fins a Can Coll i tornar a pujar. Des d'allà a Can Borrell és un moment. Ni a Can Borrell hi havia gent; ha estat el primer cop des que torno a la tarda que no he trobat ningú pels voltants del restaurant ni al Pi del Xandri.

El dia s'allarga. He arribat a 3/4 de 6, amb força llum, malgrat els núvols. 25 km en dues hores, intensos, que s'han fet notar quan he baixat de la bicicleta. No estic acostumada a pedalar sense parar. Però he arribat a casa satisfeta, sentint-me bé.