Dia radiant. Fred i net. No sé perquè, aquests dies em fan pensar en el nadal. No sé si us heu fixat, però el dia de nadal sempre és així.
Avui treballava i he portat la bicicleta per tornar cap a casa, ja que ahir no vaig poder fer-ho. Ben embolicada --polar i anorak, buff polar, guants--, he començat a pedalar des de la biblioteca, per agafar el tren des de Provença. El trànsit al centre de Barcelona era força tranquil, i era agradable, passejar-hi. Amb els Ferrocarrils he anat fins a la Plaça del Tibidabo, i des d'allà, Avinguda del Tibidabo amunt. No hi havia boira, ni contaminació. El mar s'estenia, blavíssim, sota el cel net.
Poc després de travessar, entre els revolts de l'avinguda, es troba el Parc de la Font del Racó. L'altre dia vaig passar-hi sense entrar. Avui, com que anava tranquil·la, sense pressa, disposada a gaudir de la sortida, hi he entrat. Una petita meravella, caminets de sauló, arbres antics i immensos, bancs i una font, d'on rajava aigua fresca i bona --si més no no deia el contrari.
Després de donar unes quantes voltes pel parc, mirant els arbres, he continuat carretera amunt. Llavors he descobert que tenia una sortida a la plaça del Dr. Andreu, on em portava el camí. M'hauria estalviat la darrera pujada, que fa força pendent.
Després de la plaça, on val la pena parar-se, perquè les vistes són impressionants --aquí es troba el emblemàtic Mirablau-- segueix un tram de carretera fins al Pla de les Maduixeres, on comença el Passeig de les Aigues. He parat a recuperar l'alè a la font de les maduixeres, una altra font amb aigua potable, en el meu camí cap a Sant Cugat.
Pedalar pel Passeig de les Aigues és un plaer; llàstima que el trencall cap al Tibidabo arriba molt ràpid, i comença la pujada per la pista forestal dels Jardins del Viver de Can Borni; sobretot els primers metres fan força pujada. Després, un cop es passa per sobre de les vies del funicular es més agradable.
Quan he arribat a la font de Can Borni he parat, un cop més, a beure aigua. He vist, sorpresa, que la porta dels Jardins estava oberta. No havia passat mai dins l'horari d'obertura. Hi he entrat. A poc a poc, empenyent la bici, perquè havia de mirar tots els rètols dels arbres i plantes. Un autèntic jardí botànic, que ha millorat el meu coneixement d'arbres i plantes. Només sentia algun que altre ocell, l'aigua, que degotava lentament. Aquí he trobat el primer gel del camí, el que un amic m'havia advertit que trobaria. L'herba s'havia convertit en petits glaçons; com que no feia sol, el fred era considerable.
Després d'estudiar tots i cadascun dels arbres he continuat fins a la carretera del Tibidabo. Avui havia decidit fer el camí habitual, però a l'inrevés. Des d'allà m'he dirigit a Vista Rica. En lloc d'agafar la pista que porta a Sant Medir he agafat el corriol cap als turons de Santa Maria i Sant Cebrià i el Portell de Valldaura. Color de tardor. Olor d'hivern. Mai havia fet aquest camí en aquest sentit. Molt agradable, i molt fred, perquè baixava tota l'estona i començava a bufar un aire glaçat.
Havia pensat anar fins a la serra d'en Ferrer, i baixar per Can Lloses i Can Catà fins a Can Coll, però començava a estar glaçada, així que a Casa Juaco, on comença la baixada cap a la Font dels caçadors i Can Cerdà, he començat a baixar. Ni un ànima. Acostumada als divendres, que sempre hi ha gent, avui feia fins i tot una mica d'angunia, anar tota l'estona sola.
Arribant a Can Coll hi ha un trencall que indica Can Borrell / Flor de Maig. Conec el camí, és un corriol que s'ha de fer a peu, alguns trams, que porta directament al començament del camí a Can Borrell. Només l'he fet de baixada, però he pensat que no seria tan terrible, fer-lo de pujada, així que l'he agafat. No era gaire llarg, però el terra estava glaçat, i les pedres relliscaven una mica. Això sí, m'he recuperat una mica del fred que havia passat baixant.
El camí fins a Can Borrell l'he fet en un moment; tenia ganes d'arribar a casa. Des de Can Borrell al Pi del Xandri he trobat molta gebra als marges; entre que la llum baixava i el gebre la sensació de fred s'aguditzava. Però ja arribava, i el color del capvespre compensava el fred i el cansament.
25 quilòmetres, 3 hores força tranquil·les.
Fa 7 mesos