A Sant Cugat per la ruta del tramvia blau

Avui he tornat a intentar arribar al Passeig de les Aigues des de Barcelona, després de l'intent fallit de la setmana passada. Aquest cop m'havia informat bé. Podia arribar-hi tranquil·lament pujant per l'Avinguda del Tibidabo. A més, quan he sortit dels ferrocarrils, a la parada d'Av. Tibidabo, he trobat un noi, molt ben equipat, que m'ha dit que també pujava fins a la Carretera de les Aigues, i m'ha indicat com anar-hi. Només havia de seguir les vies del tramvia blau, des de la Plaça J.F. Kennedy fins a la Plaça del Dr. Andreu. Com que jo anava més ràpid que ell, l'he anat esperant per saber si anava bé.

Un cop passada la plaça comença un tram de carretera que porta fins al Pla de les Maduixeres, un dels extrems del Passeig. Com que era aviat --només havia trigat 15 m. en pujar fins allà-- he pensat que abans de pujar cap al Tibidabo podia fer el Passeig fins al final i tornar al punt on es puja cap als jardins del viver de Can Borni.

Poc abans d'arribar a la parada del funicular de la Carretera de les Aigues hi ha una zona de cases. Allà he comès un error (segons com es miri, és clar), que m'ha fet tornar a caure de nou en els camins impracticables.

Hi ha una indicació de la Font del Mont. Això de les fonts és molt atraient, així que no he pogut evitar seguir la indicació. Hi havia una cruïlla amb dos carrers. Un que feia moltíssima pujada, que es deia Torrent de la Font del Mont, i un altre, el que he agafat, que era el carrer de la Font del Mont, amb un senyal de carrer sense sortida. Inicialment el camí era un carrer asfaltat i no tant pendent, però de seguida a començar a pujar molt. Veient la torre de Collserola a sobre, he pensat que hi pujava en línia recta.

Pujant i pujant he arribat al final del carrer. Efectivament, no hi havia sortida. Però allà mateix sortia un petit corriol --o això m'ha semblat a mi-- que he pensat que em duria a algun lloc a prop del Tibidabo. L'he anat seguint. Per sort, aquest cop no hi havia pedres, i el pendent no era molt fort; això sí, era molt estret, i havia de vigilar on posava els peus, per no relliscar cap a baix. A més, estava ple de vesc a banda i banda, i m'he anat enganxant la roba i fent esgarrinxades als braços. De tant en tant trobava algun tronc creuat al mig, i algun m'ha costat molt passar-lo.

Ha arribat un moment que el camí no seguia, o es perdia entre les branques. En canvi, cap a la dreta, una mica més amunt, sentia veus i soroll de màquines. He deixat la bici i he anat a investigar. Hi havia una carretera en obres, que segur que devia portar a algun lloc. He tornat a buscar la bici, pensant en com me les arreglaria per pujar fins allà dalt. Ho he aconseguit, arrossegant-la, i aixecant-la. El problema ha estat quan he arribat a dalt. La carretera estava flanquejada per una valla de fusta, per contenir el ciment. M'he sentit incapaç de passar per sobre, amb la bici.

Com que sóc una persona afortunada, abans que decidís tornar a baixar ha aparegut un dels treballadors de la carretera, i després de mirar-me amb cara de sorpresa --no entenia com havia arribat allà-- ens ha ajudat a passar, a la bici i a mi. M'ha informat que estava a Vallvidrera, i que allò era la carretera cap al Tibidabo.

Des d'allà tornar era fàcil. Un parell de quilòmetres de pujada suau i he arribat a la carretera de l'Arrabassada. Un cop allà podia baixar per la carretera cap a Sant Cugat o retrocedir una mica cap a Barcelona, fins a Vista Rica, per tornar per la reserva de la Font Groga. Com que encara tenia temps he optat per aquesta segona ruta.

El camí fins que comença la baixada per la reserva parcial de la font groga és preciós, sobretot en aquest temps de tardor. Colors de tardor, i llum de capvespre. La baixada cap a Sant Medir, per la pista que comença amb una cadena, és dura, perquè és un camí amb moltes pedres, s'ha de vigilar. Però és molt més maco que la baixada per l'urbanització de la Mina de Sant Medir.

Arribava a Sant Medir cap a quarts de 6. Ni un ànima. He parat a beure aigua i m'he abrigat per enfilar la baixada cap a Sant Cugat. El camí de baixada és força fosc i ombrívol, sort que me'l conec força. Els cinc rierols entre Sant Medir i Can Borrell porten aigua, i amb tan poca llum es fa incòmode, travessar-los.

A les 6 en punt arribava a Sant Cugat, dues hores i 20 quilòmetres des de la parada de l'Av. del Tibidabo.