Ahir, aprofitant les vacances, vaig pensar que em feia il·lusió treure-li la pols i recuperar el plaer de les pedalades llargues, les pujades i baixades. El meu germà Nano, company d'esports diversos, s'hi va apuntar de seguida. Jo, sabent el meu estat de forma ciclista, proposava rutes més aviat planeres, distàncies no gaire llargues. Ell, entrenat i agosarat, em proposava grans desnivells i llargues distàncies. Finalment vam arribar a un acord, encara que jo no les tenia totes.
El Nano volia conèixer el Moianès. Jo no el coneixia de res, així que ja m'estava bé. Vam escollir una ruta de 55 km, Moià -- Collsuspina -- Castellterçol -- Monistrol de Calders -- Moià, que es pot trobar a Wikiloc (014). Quan pugui treure la ruta del GPS ja l'afegiré.
Com que ja suposàvem que trigaríem a fer-la (i més quan vaig veure que la qualificaven de difícil!) ens ho vam prendre amb calma i vam sortir a quarts de 9 de Sant Cugat. De fet havíem sortit abans, però vam haver de tornar perquè ens havíem descuidat el GPS! Bon començament :-)
A les 10 en punt iniciàvem la ruta, contents perquè havíem deixat el cotxe just on començava i veiem el track perfectament. El Nano s'havia instal·lat el GPS al manillar de la bici i era l'encarregat de guiar-nos. Un dia típic d'estiu, cel net i blavíssim. Temperatura, per sort, no massa elevada. Una calor suportable. S'ha de pensar que Moià està entre 700 i 800 m.
Una pista ampla, una mica incòmoda perquè l'estaven arreglant, posant-hi sorra, i costava rodar. Això sí, feia una olor boníssima, a terra remoguda, a plantes diverses. De seguida ens va sorprendre la vegetació. Acostumats als boscos de pins i alzines, rodar entre avets se'ns feia estrany. Donava sensació d'alta muntanya.
La meva bici no avançava. No entenia què li passava. D'acord que estava desentrenada, però tant! Després de patir una bona estona vaig adonar-me que portava la cadena creuada, amb el plat petit i un pinyó que no tocava. Ja deia jo! A més, portava el seient massa baix. Quan el vaig posar bé vaig notar una gran diferència.
De Moià a Collsuspina, primera parada del recorregut, el camí transcorria entre pista i corriols ben estrets. Un camí preciós, tant l'un com l'altre. Els corriols, envoltats sovint de flors blaves i gran quantitat de papallones, mai n'havia vist tantes. Semblava que ens escortessin. Això sí, en algun tram teníem al costat un petit barranc, ple de plantes, però igualment ens feia por i vam passar caminant.
Vam anar seguint les indicacions de les coves del Toll, que no sabíem què era. Ens vam quedar ben sorpresos. A banda de l'entorn, meravellós, el muntatge que havien fet. Es tracta d'unes coves prehistòriques, molt condicionades. Ens va sorprendre que en entrar a la cova s'encenia la llum. També hi havia una mena de poblat de cabanes prehistòriques, que més aviat feien pensar en el Carib. Tot molt ben condicionat, amb fonts d'aigua, ombra, bancs. Jo ja m'hi hauria quedat :-D. Molt recomanable per una excursió curta; a més, s'hi arriba en cotxe.
Arribant a Collsuspina, camps de conreu sota un sol que començava a ser de justícia. Les dotze, gairebé, i portàvem poc més de 10 km. Ja vam avisar a casa que no arribaríem a dinar, perquè havíem pensat, optimistes, que potser podríem fer-ho. Una Coca-Cola ben freda i reconstituent, l'entrepà, i ja estàvem preparats per tornar-hi. Sabíem que Collsuspina era el punt més alt, que ara ens esperava una bona tirada de baixada, així que vam emprendre la marxa amb més ànims. El que ens quedava era bufar i fer ampolles.
No comptava que fer més de 15 km de baixada --amb pujades intercalades-- també és bastant dur (si més no per els meus quàdriceps) . A més, en algun punt ens vam sortir del recorregut i vam seguir un GR. Va ser una sort, perquè així vam poder admirar l'església de Santa Coloma Sasserra i el roure del Giol, i el seu entorn.
Això sí, després ens va costar una mica recuperar el track. Sort que el Nano se'n surt molt bé, de seguir els mapes, i amb el mapa en paper que duiem vam aconseguir-ho. Ens quedava un bon tros fins a Castellterçol, i en els trams sense ombra la calor començava a molestar. Continuant el camí vam travessar diverses vegades la llera seca d'una riera (a vegades no tan seca), que ens obligava molts cops a baixar de la bici, perquè les pedres dificultaven la marxa.
Cap a les 3 arribàvem a Castellterçol. El track ens portava per un polígon, no entràvem al poble, però nosaltres vam desviar-nos un quilòmetre cap al poble, perquè necessitàvem ombra i Coca-Cola amb urgència. Aquest quilòmetre, de pujada, per la carretera sota el sol va ser matador. Finalment, però, vam trobar un bar al costat de l'església i ens hi vam instal·lar, per recuperar-nos i decidir què fèiem. Des d'allà podíem tornar cap a Moià, que ens quedava a prop (no sabíem com, tret que agaféssim la carretera) o continuar fins a Monistrol i d'allà a Moià, que ens temíem seria una pujada considerable. Jo no em veia amb cor, però no gosava dir-li al Nano, el veia molt il·lusionat.
Més de mitja hora després vam sortir, sense haver acabat de decidir. De moment, començàvem el camí i si trobàvem algun punt des d'on poguéssim agafar el camí de tornada entre Monistrol i Moià, l'agafaríem. Al mapa semblava que n'hi havia uns quants. Una pista preciosa entre arbres ombrívols. Una meravella, però mai m'havien fet tan mal les cames. Morta de calor, adolorida, pensava que si havia de fer el que volíem no arribaria. Serrava les dents i anava fent. El Nano anava al davant, esperant-me a les cruïlles.
Vam arribar a una zona oberta, una creu, un punt de vigilància d'incendis. El Nano va demanar consell al guarda forestal. Jo em vaig asseure a la creu, intentant que els quàdriceps em fessin menys mal. No van aconseguir decidir un camí més o menys fiable per anar cap a Moià. El Nano, veient-me (i em sembla que ell també ho pensava) ja havia decidit que no faríem la ruta sencera. Vam pensar que agafaríem un camí més o menys planer que havíem vist al començament de la pujada, que segons el mapa avançava paral·lel a la carretera que portava a Moià.
La baixada des del Serrat del Moro va ser una meravella. I més, pensant que allò s'acabava. Les meves cames semblaven haver-se revifat, bufava un airet agradable (a l'ombra). Ens vam parar a mirar una estranya proliferació de teranyines, que no sabíem a què era deguda.
Sorprenentment, vam anar trobant caminets que anaven seguint la carretera, més o menys a prop. En un punt determinat, la vam creuar per sota, vam fer un tram de la carretera vella, i vam agafar una pista que ens portava cap a l'aeròdrom de Moià, que havíem passat al matí. Aquí ens vam tornar a trobar l'excavadora i la pala, que posaven terra i removien els camins, fent que la pujadeta fos una mica dura. De tota manera, la idea de que ja arribàvem (encara que a mi em semblés que Moià s'allunyava per moments) ens animava.
Per fi, el polígon de Moià. Un carrer amb una llarga baixada i una pujada després, per acabar bé el recorregut. 3/4 de 6. Ja estàvem al cotxe. Una bona estona fent estiraments, fent-nos la foto de rigor, perquè quedés constància.
Gairebé 8 hores de sortida. Segons el GPS, 41 km, 1010m de desnivell. Segons la bici, 44.82 km, 4.14 hores reals de pedalar. Amb això es pot veure el nostre ritme tranquil. Entre mirar el GPS a cada cruïlla, mirar el paisatge, fer-nos fotos i les dues parades d'emergència per prendre Coca-Cola, sens van passar gairebé 4 hores :-D. Vam coincidir que érem bons companys de ruta, a cap dels dos ens feia res parar quan trobàvem qualsevol cosa que ens cridava l'atenció. El nostre objectiu no és fer quilòmetres, sinó gaudir de la ruta, el paisatge i sobretot, la companyia.
Ho repetirem, segur.