diumenge, 31 de juliol del 2011

Aprenent noves tècniques

Aquest diumenge la meva companya habitual de sortides no hi era, així que m'he "acoplat" amb uns amics, com diuen els nens. El Carlos i l'Andreu m'han acollit molt bé, tenint en compte que només vaig amb ells molt de tant en tant; m'agrada, em donen molta canya. Ara només penso en la migdiada que faré :-)

El Carlos havia pensat l'itinerari, ens l'ha explicat però a mi m'ha semblat tant llarg i de pujades i baixades que m'he perdut a la meitat. Però no importava, era qüestió d'anar-los seguint.

Hem sortit a les 8.30 del Rotary, un matí un punt fresc i una mica núvol. Terra amb el punt just d'humitat, perfecte per anar en bici i córrer, tou sense que s'enfonsin les rodes.

M'havia quedat només amb el començament de la ruta, aniríem fins a Can Borrell i d'allà pujaríem per Sol i Aire; he pensat que patiria. És una pendent que només he baixat un parell de cops, d'aquelles que penses que no faràs mai pujant, que són terribles, tot i ser carretera, o potser justament per això, perquè puja de dret, puja i puja.

Però no comptava amb el Carlos, que és un mestre innat, i m'ha anat explicant tècniques per facilitar la pujada. Com fa la dita, "mano de santo". Jo sempre he pujat fent més força amb els braços que amb les cames, o gairebé igual; doncs no, això és el que no s'ha de fer. Com si la part superior del cos no existís, les mans recolzades al manillar, sense fer força. Tota la força l'havia de fer amb les cames. I així ho he fet. Estava tan concentrada intentant no notar la part superior del cos que he anat pujant gairebé sense adonar-me (bé, potser exagero). Però sí que és cert que ha estat un gran descobriment.

Un cop a l'Arrabassada hem tirat amunt per la carretera fins a un punt poc abans del mirador de la Font Groga, on ens hem desviat cap a la dreta, una pista que porta a Can Casas i el Tibidabo. Pujada decent --qualsevol ho era després de pujar Sol i Aire-- que ens ha portat fins al Tibidabo, passant per Can Tano. Hem deixat el Tibidabo enrere i ha començat la baixada llarga.

Baixant, baixant, hem deixat Vallvidrera enrere i hem seguit baixant cap a Barcelona, per anar a agafar la Carretera de les Aigues, en el punt on es troba amb la carretera de Vallvidrera. En un revolt, un ensurt, polícia, molts ciclistes, i una noia a terra. Sirena d'ambulància que s'apropava. No hem sabut què havia passat. Hem seguit una mica moixos. Jo que ja anava amb compte encara he vigilat més, em fan terror les baixades, i més per carretera.

La Carretera de les Aigues és un premi després de tanta baixada i pujada. La pluja havia deixat un bosc d'uns colors brillants, però no es veia el mar, hi havia molta boira d'humitat. Poc abans d'arribar al Pla de les Maduixeres, el final de la Carretera de les Aigues, hem agafat la pista que puja cap al Tibidabo de nou. Les cames notaven el cansament --si més no les meves-- i la teoria del mig cos relaxat m'ha anat bé. Cap als jardins de Can Borni, pujant i pujant. Encara un nou truc: fer servir un desenvolupament més llarg, per evitar el mal de lumbars que tinc quan faig força pujant. I sí, he fet servir 1/1 i ha estat perfecte. A poc a poquet, fins a dalt de tot.

Per un moment he pensat que encara hauríem de fer alguna altra cosa, però no, s'havia acabat. Des de Vista Rica hem agafat la pista planera que va carenejant i en lloc de baixar pel ciclostàtic, a la reserva natural de la Font Groga, hem baixat pel B10, que és un tram semiurbà, molta baixada, molta gravilla, que em feia anar molt amb compte, em feia pànic que em rellisquessin les rodes i caure sobre tota aquella grava.

A Sant Medir ja és com estar a casa. Pensava que els rierols que travessen la pista portarien molta aigua, després de la pluja d'ahir, però no ha estat així, estaven més o menys com divendres, que hi vaig passar corrent.

32 km, 2.30 h. Una bona sortida, per acomiadar el curs. M'ho he passat bé i he après molt.

dimarts, 12 de juliol del 2011

Habilidades

Estoy segura de que tengo muchas habilidades. En este momento no se me ocurre ninguna, pero seguro que si me esfuerzo alguna se me ocurrirá. En cualquier caso, entre ellas no está la de hacer varias cosas a la vez con las manos. Soy un poco patosa, que se le va a hacer. Ya lo sabía, pero ayer lo volví a constatar.

Como hacía tiempo que no llovía los caminos estaban llenos de polvo. Mucho polvo, que dejó la bici bastante más sucia de lo que es habitual en ella, que ya es decir. Tanto, que incluso a mi me dio verguenza ir con ella por el mundo y decidí llevarla a la gasolinera a limpiarla de verdad, con la manguera de agua a presión.

Y allí me fuí, intentando pedalear con el bote de teflon para engrasar la cadena en una mano y una manzana en la otra mano. Debía tener una pinta un poco extraña. Conseguí llegar a la gasolinera y una vez allí tuve que descubrir como funcionaba la manguera. Un señor amable me explicó como iba y me dispuse a lavar la bici, sintiéndome un poco ridícula, entre todos los coches.

Primero apoyé la bici en la pared y empecé a limpiarla. Evidentemente, no se mantenía de pie, así que tuve que aguantarla bien con una mano mientras intentaba limpiarla con la otra. Fui dando la vuelta alrededor de la bici, con la manguera a cuestas, sin darme cuenta de que me estaba enredando. En ese momento la bici decidió caerse, y me quedé atrapada entre la manguera y la bici, como tonta, sin soltar la manguera, que continuaba disparando agua a presión, mojando todo lo mojable, especialmente mis piernas.

Por suerte, un ciclista que también quería limpiar su bici vino a rescatarme, me quitó la manguera y acabó de limpiar la bici. Ya se sabe, hay gente que sirve para esas cosas. Tendré que lavarla más a menudo, a ver si cojo un poco de práctica y no hago el ridículo de nuevo.

diumenge, 3 de juliol del 2011

III Triatló popular per relleus de Banyoles


Fa unes setmanes un parell de mares de l'escola on havien anat els meus fills, que coneixien les meves aficions esportives, em van proposar participar amb elles a un triatló. Davant la meva cara d'espant em van aclarir que no es tractava d'un triatló de veritat, sinó que cadascuna havia de fer un esport i les distàncies no tenien res a veure amb un triatló autèntic. Davant d'això, vaig acceptar ràpidament. La idea em va semblar divertida, i més el fet que fos a Banyoles, que és un entorn preciós.

A mi em va tocar la bici. 13 quilòmetres aparentment sense dificultat, o segons l'organització, de dificultat mitjana-baixa. No semblava que hi hagués gaire desnivell. Vaig fer unes proves de temps, a partir del que havien fet l'any passat, i em va semblar que no quedaria malament del tot. Les meves companyes van fer el mateix i totes tres vam decidir que podíem fer la cursa dignament. A més, se suposava que era una cursa popular, i ens imaginàvem grups familiars, pares i fills, avis i nets, tots disfressats, res massa professional.

Va arribar el gran dia, dissabte 2 de juliol. A les 10 enfilàvem cap a Banyoles, les meves companyes amb les famílies, disposades a passar el dia, perquè el triatló no començava fins a 2/4 de 6, encara que a partir de 2/4 de 4 ja ens havíem d'anar preparant, deixant la bici, recollint els dorsals....

A 3/4 de 4, per no semblar massa impacients, vam anar cap al punt de trobada; a mesura que ens hi apropàvem començàvem a trobar altres participants i se'ns començava a fer un nus a l'estòmac. On estaven els grups familiars, els participants populars? on estaven les bicis de sortir a la muntanya de tant en tant? i aquells que corrien de tant en tant, molt de tant en tant? i les iaies i els pares amb una mica de panxeta? entre els participants que anàvem veient no hi havia ni un d'aquests. Nois i noies joves, o no tant joves, però tots atlètics i "catxes", vestits amb els seus mallots de club ciclista, o amb la roba de corredor professional. Les bicis de bones marques, amb frens de disc, que em feien morir d'enveja. Ens anàvem animant l'una a l'altra, dient-nos que no passava res, que no importava, que segur que faríem bon paper, i que encara que no fos així, no passava res. La més animada i tranquil·la, aparentment, l'Helena, que havia de nedar. La Núria i jo més espantades.



Vam deixar la bici als boxes --ja vaig tenir algun problema per penjar-la i em vaig veure a la sortida sense poder baixar-la--, vam recollir les coses i vam decidir, veient que no arribaríem entre les tres primeres, fer-nos una foto totalment folklòrica, pujades al podi.


S'anava apropant el moment. Els nervis anaven augmentant, i més quan van començar a passar-nos coses diverses. Primer vam descobrir que la bossa on diuem el dorsal s'havia quedat als vestuaris. Primera correguda per recuperar-la. Ens vam fer més fotos, perquè si més no tinguéssim aquest record.



Ens vam dirigir al lloc on ens havien de fer el "briefing", o darreres instruccions. Allà vam descobrir, amb horror, que havíem de dur una mena de polsera rosa per fer el relleu. No la teníem. No recordàvem que a la bossa --que ja no dúiem nosaltres-- hi hagués cap goma rosa. Vam córrer on havíem deixat les famílies, amb la bossa. Vam regirar-la i buidar-la. Res. Per sort, la Núria portava una goma --blava, això sí-- i vam pensar que potser ens serviria. Trobar algú de l'organització semblava complicat, però finalment un noi ens va dir que no passava res, que serviria.

A tot això, els nedadors s'estaven dirigint cap a l'àrea de sortida, i l'Helena encara no portava el casquet de bany, que tenia al cotxe. Corrents cap allà. Finalment, amb la goma blava i el casquet, va anar cap a la sortida, mentre la Núria i jo ens ho miràvem des de la caseta d'informació del llac, pensant que era impossible nedar aquella distància, només veure-la ens espantàvem. Quan van començar a nedar --impactant la sortida, tots tirant-se alhora-- i vam veure com corrien, ens vam dirigir cap a la zona d'arribada, on estaven les bicis, patint per si havíem entès les instruccions, per si l'Helena arribaria bé... I més quan vam veure que els primers nedadors arribaven poc després de 15 minuts, i sortien els corredors disparats.



L'Helena va arribar cap a la meitat, als 25 minuts, un temps molt bo, i la Núria, aprofitant la goma/relleu per fer-se la cua de nou, va sortir bastant disparada. L'esperaven 7 quilòmetres al voltant del llac. L'Helena i jo ens vam quedar esperant, veient com encara arribaven nedadors quan gairebé començaven a arribar els primers corredors. Nervis --per part meva--. Calculava que la Núria trigaria entre 35-42 minuts, i anàvem mirant en la distància, buscant la seva samarreta rosa fúcsia. Jo anava controlant les bicis. Cada cop en quedaven menys. Als 35 minuts vam veure arribar la Núria, molt bon temps. Quedaven unes 10 bicis, vaig poder baixar la meva i va començar la meva part d'aventura.

La primera sorpresa. Sortia en solitari. Jo em refiava de trobar més gent per saber el camí, però anàvem tant espaiats que era com anar sola. Per sort, hi havia moltíssims controls i el camí estava molt ben indicat; cap problema. La segona sorpresa. Els primers quilòmetres començaven amb pujada --una pujada antipàtica, sobretot en fred--. Pujada i sol, i amb el neguit d'haver d'anar ràpid. Asfalt, al començament. De seguida, però, es va acabar l'asfalt i em van fer ficar per senders, corriols i trialeres diverses.

Pujava i pujava. No gaire, però pujava. I quan baixava, que era quan jo pensava que podria recuperar el temps i accelerar, com havia fet a Sant Medir, no podia perquè eren trialeres. Un recorregut divertit, i preciós si no intentaves anar el més ràpid possible. De tant en tant mirava al voltant i olorava, quin gust!

En un punt concret, quan arribava esbufegant pujant per un corriol, el noi del control em va dir que havia de passar per la dreta d'un arbre per poder baixar bé. Evidentment, no vaig ser-hi a temps, i em vaig quedar palplantada, mirant amb una mica de pànic aquella baixada de graons naturals i arrels. El noi em devia veure tan poc preparada que em volia ajudar a baixar, però vaig dir que ja podia, i m'hi vaig llençar, amb la temptació de tancar els ulls. Sentia el noi que em cridava: "el pes del cos enrere!". Segur que pensava que m'hauria de rescatar d'entre els arbres. Però d'alguna manera vaig arribar a baix i vaig continuar entre els camps, la mar de satisfeta.

Els darrers quatre quilòmetres van ser més planers, i vaig pedalar amb totes les meves forces (que ja no eren tantes). A més, el camí era una meravella, entre els camps segats, amb la llum de tarda. En els controls anaven animant, i et feien sentir com si anessis el primer. Arribava. A l'altra banda del camp de gespa vaig veure la Núria i l'Helena, que em feien senyals amb els braços (sort d'elles, sinó no hauria vist per on havia de tirar). Vaig passar l'arc d'arribada, 47 minuts, bastant més del que em pensava, però no havia pogut fer més.

La Núria i l'Helena ja estaven més descansades; jo, vermella com un tomàquet, i xopa de suor, però satisfeta, si no del temps, almenys perquè no era l'última, i perquè només m'havien passat 4 ciclistes i havia deixat una altra noia enrere --almenys no seríem les darreres dels 13 grups de dones--.



Conclusió. Una experiència per repetir l'any vinent, si pot ser, amb algún grup més, per fer-la més divertida encara.