diumenge, 3 de juliol de 2011

III Triatló popular per relleus de Banyoles


Fa unes setmanes un parell de mares de l'escola on havien anat els meus fills, que coneixien les meves aficions esportives, em van proposar participar amb elles a un triatló. Davant la meva cara d'espant em van aclarir que no es tractava d'un triatló de veritat, sinó que cadascuna havia de fer un esport i les distàncies no tenien res a veure amb un triatló autèntic. Davant d'això, vaig acceptar ràpidament. La idea em va semblar divertida, i més el fet que fos a Banyoles, que és un entorn preciós.

A mi em va tocar la bici. 13 quilòmetres aparentment sense dificultat, o segons l'organització, de dificultat mitjana-baixa. No semblava que hi hagués gaire desnivell. Vaig fer unes proves de temps, a partir del que havien fet l'any passat, i em va semblar que no quedaria malament del tot. Les meves companyes van fer el mateix i totes tres vam decidir que podíem fer la cursa dignament. A més, se suposava que era una cursa popular, i ens imaginàvem grups familiars, pares i fills, avis i nets, tots disfressats, res massa professional.

Va arribar el gran dia, dissabte 2 de juliol. A les 10 enfilàvem cap a Banyoles, les meves companyes amb les famílies, disposades a passar el dia, perquè el triatló no començava fins a 2/4 de 6, encara que a partir de 2/4 de 4 ja ens havíem d'anar preparant, deixant la bici, recollint els dorsals....

A 3/4 de 4, per no semblar massa impacients, vam anar cap al punt de trobada; a mesura que ens hi apropàvem començàvem a trobar altres participants i se'ns començava a fer un nus a l'estòmac. On estaven els grups familiars, els participants populars? on estaven les bicis de sortir a la muntanya de tant en tant? i aquells que corrien de tant en tant, molt de tant en tant? i les iaies i els pares amb una mica de panxeta? entre els participants que anàvem veient no hi havia ni un d'aquests. Nois i noies joves, o no tant joves, però tots atlètics i "catxes", vestits amb els seus mallots de club ciclista, o amb la roba de corredor professional. Les bicis de bones marques, amb frens de disc, que em feien morir d'enveja. Ens anàvem animant l'una a l'altra, dient-nos que no passava res, que no importava, que segur que faríem bon paper, i que encara que no fos així, no passava res. La més animada i tranquil·la, aparentment, l'Helena, que havia de nedar. La Núria i jo més espantades.



Vam deixar la bici als boxes --ja vaig tenir algun problema per penjar-la i em vaig veure a la sortida sense poder baixar-la--, vam recollir les coses i vam decidir, veient que no arribaríem entre les tres primeres, fer-nos una foto totalment folklòrica, pujades al podi.


S'anava apropant el moment. Els nervis anaven augmentant, i més quan van començar a passar-nos coses diverses. Primer vam descobrir que la bossa on diuem el dorsal s'havia quedat als vestuaris. Primera correguda per recuperar-la. Ens vam fer més fotos, perquè si més no tinguéssim aquest record.



Ens vam dirigir al lloc on ens havien de fer el "briefing", o darreres instruccions. Allà vam descobrir, amb horror, que havíem de dur una mena de polsera rosa per fer el relleu. No la teníem. No recordàvem que a la bossa --que ja no dúiem nosaltres-- hi hagués cap goma rosa. Vam córrer on havíem deixat les famílies, amb la bossa. Vam regirar-la i buidar-la. Res. Per sort, la Núria portava una goma --blava, això sí-- i vam pensar que potser ens serviria. Trobar algú de l'organització semblava complicat, però finalment un noi ens va dir que no passava res, que serviria.

A tot això, els nedadors s'estaven dirigint cap a l'àrea de sortida, i l'Helena encara no portava el casquet de bany, que tenia al cotxe. Corrents cap allà. Finalment, amb la goma blava i el casquet, va anar cap a la sortida, mentre la Núria i jo ens ho miràvem des de la caseta d'informació del llac, pensant que era impossible nedar aquella distància, només veure-la ens espantàvem. Quan van començar a nedar --impactant la sortida, tots tirant-se alhora-- i vam veure com corrien, ens vam dirigir cap a la zona d'arribada, on estaven les bicis, patint per si havíem entès les instruccions, per si l'Helena arribaria bé... I més quan vam veure que els primers nedadors arribaven poc després de 15 minuts, i sortien els corredors disparats.



L'Helena va arribar cap a la meitat, als 25 minuts, un temps molt bo, i la Núria, aprofitant la goma/relleu per fer-se la cua de nou, va sortir bastant disparada. L'esperaven 7 quilòmetres al voltant del llac. L'Helena i jo ens vam quedar esperant, veient com encara arribaven nedadors quan gairebé començaven a arribar els primers corredors. Nervis --per part meva--. Calculava que la Núria trigaria entre 35-42 minuts, i anàvem mirant en la distància, buscant la seva samarreta rosa fúcsia. Jo anava controlant les bicis. Cada cop en quedaven menys. Als 35 minuts vam veure arribar la Núria, molt bon temps. Quedaven unes 10 bicis, vaig poder baixar la meva i va començar la meva part d'aventura.

La primera sorpresa. Sortia en solitari. Jo em refiava de trobar més gent per saber el camí, però anàvem tant espaiats que era com anar sola. Per sort, hi havia moltíssims controls i el camí estava molt ben indicat; cap problema. La segona sorpresa. Els primers quilòmetres començaven amb pujada --una pujada antipàtica, sobretot en fred--. Pujada i sol, i amb el neguit d'haver d'anar ràpid. Asfalt, al començament. De seguida, però, es va acabar l'asfalt i em van fer ficar per senders, corriols i trialeres diverses.

Pujava i pujava. No gaire, però pujava. I quan baixava, que era quan jo pensava que podria recuperar el temps i accelerar, com havia fet a Sant Medir, no podia perquè eren trialeres. Un recorregut divertit, i preciós si no intentaves anar el més ràpid possible. De tant en tant mirava al voltant i olorava, quin gust!

En un punt concret, quan arribava esbufegant pujant per un corriol, el noi del control em va dir que havia de passar per la dreta d'un arbre per poder baixar bé. Evidentment, no vaig ser-hi a temps, i em vaig quedar palplantada, mirant amb una mica de pànic aquella baixada de graons naturals i arrels. El noi em devia veure tan poc preparada que em volia ajudar a baixar, però vaig dir que ja podia, i m'hi vaig llençar, amb la temptació de tancar els ulls. Sentia el noi que em cridava: "el pes del cos enrere!". Segur que pensava que m'hauria de rescatar d'entre els arbres. Però d'alguna manera vaig arribar a baix i vaig continuar entre els camps, la mar de satisfeta.

Els darrers quatre quilòmetres van ser més planers, i vaig pedalar amb totes les meves forces (que ja no eren tantes). A més, el camí era una meravella, entre els camps segats, amb la llum de tarda. En els controls anaven animant, i et feien sentir com si anessis el primer. Arribava. A l'altra banda del camp de gespa vaig veure la Núria i l'Helena, que em feien senyals amb els braços (sort d'elles, sinó no hauria vist per on havia de tirar). Vaig passar l'arc d'arribada, 47 minuts, bastant més del que em pensava, però no havia pogut fer més.

La Núria i l'Helena ja estaven més descansades; jo, vermella com un tomàquet, i xopa de suor, però satisfeta, si no del temps, almenys perquè no era l'última, i perquè només m'havien passat 4 ciclistes i havia deixat una altra noia enrere --almenys no seríem les darreres dels 13 grups de dones--.



Conclusió. Una experiència per repetir l'any vinent, si pot ser, amb algún grup més, per fer-la més divertida encara.

4 comentaris:

Karibel PV ha dit...

Genial!! Una crònica molt divertida.

Agata Losantos ha dit...

Genial, Marga! A veure si el proper any us podem venir a animar!! :-)

bet ha dit...

M'ha agradat molt la teva crònica.
No ens coneixem de res, però jo també vaig fer la triatló.
Et porto una mica d'avantatge perquè he participat a les 3 edicions que s'han fet, però la 1ª vegada al veure la gent que anava arribant i les pintes d'atletes que feien, vaig tenir la mateixa sensació que tu: ON SON ELS PARTICIPANT POPULARS?

Tot i aixó ja veus que he repetit.
Em va encantar, apa fins l'any que ve.

Córrer i llegir ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.