Fa 7 mesos
dijous, 27 d’agost del 2009
De l'Escala al Fluvià
Des de diumenge hem estat a l'Escala, a l'Empordà. Fa anys que hi passem uns dies de vacances, a l'apartament que tenen els meus pares, que ens repartim entre els germans. Aquest any, per primer cop, hem pogut pujar les bicicletes; jo ja estava disposada a llogar-ne, perquè no em veia passant 10 dies sense pedalar, però per circumstàncies diverses, hem pogut pujar les nostres.
Feia dies que mirava per Internet, per trobar rutes al voltant de l'Escala. Vaig descobrir que el 2004 van fer una "ruta cicloturística", que estava perfectament senyalitzada. A més, començava al camí de ronda d'Empuries, lloc de passeig habitual per tothom qui va a l'Escala.
Dilluns mateix vaig sortir a provar si trobava el camí. Anava amb unes instruccions detallades que vaig baixar d'internet, d'aquestes que no pots seguir, realment, perquè no pots pedalar i mirar unes instruccions que t'indiquen que has de fer cada 100 m. Per sort, qui va muntar la ruta sabia molt bé on s'havien de posar els senyals, i encara més sort, perquè des del 2004, que la van fer, seguien estant allà.
Vaig sortir poc després de les 7. Primer vaig mirar com sortia el sol sobre el mar, un luxe que forma part dels plaers de les vacances a l'Escala. Feia fresqueta. No hi havia gairebé ningú, algun ciclista boig com jo. El mar, com és habitual a aquestes hores, pla com una mirall.
Vaig fer el camí de ronda fins a Sant Martí d'Empúries. Allà vaig trobar el plànol que hi ha una mica més amunt. Em vaig emocionar en veure que estava tan organitzat. El vaig fotografiar per si necessitava mirar-lo pel camí i vaig començar a pedalar. De Sant Martí, pel carril bici cap a la hípica. Allà, per pista fins a Cinc Claus, un petit lloc amb tres cases, un restaurant i una casa de turisme rural, que ja coneixíem. De Cinc Claus es pot anar cap a l'Armentera o cap a Viladamat. Com que el plànol indicava l'Armentera, vaig anar cap allà.
Camí planíssim. Sempre entre camps. Blat de moro, camps ja recollits, cap sembrats, en els que despuntava algun tipus de cereal. . Girasols. De tant en tant, arbres, molts fruiters --pomeres--, pollancres, plàtans, algun pi. Així, fins a l'Armentera, que es creua bé, si t'hi fixes. De l'Armentera al riu Fluvià. El riu se segueix un bon tros, per un camí ple de còdols, una mica incòmode.
Cap al km 13 s'abandona el riu, a l'Arbre sec (jo només vaig veure un antic molí, que es deia El molí de l'arbre sec, que abans devia funcionar amb aigua). El camí segueix, entre camps, cap a Viladamat.
A partir de Viladamat ja no és tan maco. Hi ha algun tram per carretera o per camí al costat de la carretera, fins arribar a l'Escala. Allà s'ha de circular --molt ben indicat, això sí-- per carrers. A banda, el cansament s'acumula, i les coses no es veuen tan bé.
De fet, el primer dia no vaig fer tot el camí, sinó que poc després de l'Armentera em vaig desviar cap a Saldet, i d'allà a l'Armentera de nou i tornar. El segon dia vaig sortir amb la Cèlia i llavors el vam fer sencer, desviant-nos, entre l'Arbre sec i Viladamat, cap a Montiró, perquè jo pensava que així tornaríem abans. No vam trobar com continuar, i vam haver de tornar enrere.
Amb la Cèlia vam trobar un gatet --petit, pocs mesos-- que miolava desesperat. Em va costar molt convèncer-la de que no ens el podíem endur, dient-li que sobreviuria, que als camps hi havia molts ratolins --n'hi havia molts, de gats. Va acceptar marxar si li prometia que al dia següent, que havia de sortir amb el Guillem, portàvem menjar per si el trobàvem.
Dimecres vaig sortir amb el Guillem. Amb ell vam començar el camí a l'inrevés, cap a Viladamat, per acabar al camí de ronda. Em va agradar més així, perquè la part aquesta, que és la que menys em va agradar el dia anterior, fent-la al començament semblava més curta i més maca. Amb el Guillem no vam fer cap prova de camí alternatiu. A més, ell porta un ritme tan fort, sense descansar, que no podia pensar en fer cap tipus de prova. Això sí, a diferència de la seva germana, que no es fixava en cap senyal, cap camí, ell volia anar al davant, buscant els rètols, com en una ginkama.
Avui he tornat a sortir amb la Cèlia. Volia provar d'anar cap a Sant Pere Pescador, a la cruïlla que hi ha quan s'arriba al Fluvià. Al mapa no hi surt, però des del riu, es pot anar cap a l'esquerra, a l'Arbre sec, o cap a la dreta, a Sant Pere Pescador. Hem agafat el camí de la dreta, que també va seguint el riu, pel mateix camí amb còdols. Sant Pere Pescador està a un parell de quilòmetres, i allà segueixen les indicacions de ruta cicloturística, encara que no estan tan ben posades.
Després de pedalar un parell de quilòmetres seguint unes indicacions que ens portaven a la platja ho hem deixat estar, perquè ja portàvem més d'una hora, i havíem d'estar a quarts d'11 a casa. He pensat que dissabte, amb el Guillem, si tenim més temps, ho tornarem a provar.
M'ha agradat, aquesta ruta, tan descansada, tan plana, però en el fons, prefereixo les meves muntanyetes, les pujades i baixades. La ruta plana està bé, però al final es fa una mica avorrida, i com deia una amiga, sempre has de pedalar, no tens el premi de les baixades després d'una pujada.
Podeu veure les fotos a l'àlbum del Facebook.
diumenge, 23 d’agost del 2009
El bosc de Can Catà
He sortit a les 8. Amb el pas dels dies la temperatura al matí va baixant, cada cop dóna més gust sortir a aquesta hora, amb la llum de l'alba --el sol ja surt cap a 1/4 de 8--.
M'he dirigit cap a Can Borrell. 4 km des de casa a la cruïlla de Can Borrell amb la pista cap a la carretera de Cerdanyola (B02). He agafat aquesta pista, amb la idea d'anar cap a Can Catà. Quan he arribat a la carretera de Cerdanyola (5.30 km.) he pensat que intentaria trobar un camí alternatiu per anar a Can Coll, un que es pugués fer sense baixar per la carretera, per poder fer amb els nens. He agafat el camí que hi ha allà mateix, sense creuar la carretera, però de seguida ho he deixat còrrer. Arriba a Flor de Maig, i si vols continuar el camí has de pujar un pendent molt bèstia, que juraria havíem baixat un dia. No val la pena.
He continuat pel camí tradicional, baixant per la carretera fins a l'àrea de lleure de Can Coll. Avui no portava casc i com que m'hi he acostumat em sentia desprotegida.
Des de l'àrea de lleure he seguit per B09, cap a Can Codina. M'he trobat un matrimoni que trobo sovint, per aquells paratges. Sempre estan asseguts en algun marge, i la senyora, vestida invariablement amb una bateta d'estar per casa, m'ha animat, com fa sempre, dient: "Ole las mujeres deportistas" o una cosa semblant (sempre diu coses així, té una clara consciència de gènere, em fa molta gràcia).
A la cruilla de B09 / B05 (9 km) -- Can Catà a la dreta, Cerdanyola cap a l'esquerra, he seguit cap a Can Catà. No tenia gaire clar que faria quan arribés. La Neus m'havia dit que encara que semblés tancat la reixa no estava tancada, només calia empényer. De tota manera, em feia una mica d'angunia, fer-ho. He tingut sort, quan he arribat (9.54 km.) m'he trobat les portes obertes de bat a bat, i uns quants cotxes a dins. Ni un ànima.
Un rètol indicava que no estava permès anar en bicicleta, així que he entrat caminant. Uns 20 m. més enllà he pensat que feia el ximple, no hi havia ningú, la pista era ampla i ben plana, segur que no molestava ni feia res malbé, si anava en bici, així que he continuat muntada, pedalant a poc a poc.
De seguida he trobat una cruïlla, que indicava la font nova i la font vella, per B10. El camí cap a la font vella baixava una mica, el de la font nova semblava pla, cap a l'esquerra. A més, tenia una indicació amb el número 1, així que he pensat que la ruta començava allà.
No sé com descriure el camí. Era molt curt, 10.46 km a la font nova. Silenci absolut, arbres immensos, centenaris. Mai havia vist pins tan alts i amb el tronc tan recte. Alzines molt altes, també, i altres arbres del mateix estil. Un bosc vell, preciós.
El camí acabava a una clariana amb la font nova al fons. La font no rajava, i no tenia cap gràcia. Ara, l'entorn era impresionant. Una taula llarguíssima de pedra, amb un banc a banda i banda, pensada per dinars i berenars d'una gran família, o d'un grup d'amics, a l'ombra dels pins. Per una banda s'havia construit uns esglaons, com una mena d'amfiteatre. Ombrívol. Humit. El terra, amb una catifa de fulles. I els arbres que he intentat fotografiar, perquè es vegi la seva alçada.
He esmorzat allà i he tornat cap a casa, tranquil·lament. Em quedava la ruta cap a la font vella, però he pensat que la deixava per un altre dia, no volia gaudir de tot el bosc el primer dia.
Trobo que és un lloc relaxant, on t'hi sents bé. Com que tenia les cames una mica cansades d'ahir he tornat amb calma, posant el plat petit a la més petita pujada, i així he arribat la mar de bé.
A les 10 he arribat a casa. 1.30 h en bicicleta. 20.40 km.
Podeu veure les fotos a l'àlbum del Facebook.
dissabte, 22 d’agost del 2009
Al pantà de Can Borrell
2/4 de 9 del matí. Una temperatura de 23º molt agradable. El cel, lleugerament enteranyinat.
He sortit amb la Clara, avui. Aprofitant que anava acompanyada he pensat que podíem provar un nou camí, que segons el rètol ens duria al pantà de Can Borrell. He de reconèixer, ara que ja ho hem fet, que no n'estava gaire convençuda, que fos un bon camí, ja abans de començar. I és que ja he descobert que Collserola té dos tipus de rètols. Els que estan senyalitzats amb lletres i números (B02, A13) i els que no ho estan. Els primers corresponen a rutes per pistes adients per a bicicletes, els altres rarament ho són. El que volíem agafar, evidentment, no tenia cap tipus de lletra. De tota manera, podia haver estat bé; el que portava al Puig de la Guàrdia tampoc tenia lletres i era prou decent.
Hem enfilat el camí cap a Can Borrell per B06. 4 km que les bicicletes se saben de memòria, amb un parell de pujades que es poden fer bé. Des de Can Borrell hem continuat cap a Sant Medir per B05; després de passar cinc cops el que a la primavera eren rierols, amb les pujades corresponents, hem arribat a l'esplanada on es troba la cruïlla per anar a Can Gener o continuar cap a Sant Medir (1.46 m.).
Hem agafat el camí a Can Gener, com vaig fer fa uns dies. Aquest camí és molt curt, no arriba als 500 m.. Ja no té lletres, però es pot fer molt bé --si obviem les pujades, sobretot la darrera, que amb prou feines hem pogut fer sobre la bici--. Un cop a Can Gener hem trobat la cruïlla que indica Sant Medir per un costat i el pantà de Can Borrell per l'altre. Hem agafat aquest segon camí, preparant les cames pel que venia, veient com començava el camí.
Hem intentat pujar en bicicleta, però de seguida ens hem hagut de baixar. A banda de la pujada, que no era tan forta, era el terreny, que l'aigua havia deixat bastant impracticable. A banda, pedres, que dificultaven la marxa. No ens hem desanimat. Hem pensat que en algun moment trobaríem un camí més decent. I així hem anat pujant, cada cop més plenes de teranyines, més esgarrapades i més suades. Hi havia algun tram que ens semblava millor, i l'intentàvem fer muntades en la bici, però de seguida havíem de tornar a baixar. Això sí, nosaltres seguíem endavant, com si res.
Finalment hem arribat a un corriol que es podia fer muntat, el terra amb una catifa de pinassa. No ha durat gaire. Estàvem en un petit cim, més o menys uns 280 m. Tenint en compte que el pi del Xandri està a poc més de 100 m., havíem superat un desnivell de gairebé 200 m. Hem trobat una cruïlla amb un rètol que indicava Can Ribes i Tibidabo per un costat i el Pantà de Can Borrell per l'altre. Ens hem emocionat, veient que encara anàvem bé. Hem desestimat anar cap a Can Ribes i el Tidibabo i hem seguit endavant. Començava la baixada.
Si fins aquell moment la dificultat havia estat empènyer la bici i esquivar alguna que altra pedra, a partir d'aquí tot s'ha complicat. El corriol que anàvem seguint era molt estret, en alguns trams, amb un pas just per la bicicleta, en el solc que deixa l'aigua al baixar. De tant en tant trobàvem cruïlles, i hem hagut de decidir quin camí seguir --miraculosament hem encertat sempre, o tots portaven al mateix lloc--. Massa sovint ens hem trobat arbres caiguts. Un, com es veu a les fotos, l'hem hagut de passar arrossegant-nos per sota. Un altre ha estat impossible, i hem hagut de buscar una ruta alternativa, pel bosc. Les teranyines, els esbarzers i les plantes diverses semblaven confabular-se contra nosaltres, impedint-nos passar.
De tota manera, estàvem segures que arribaríem a algun lloc --de fet, a partir d'un moment ja no importava si era el pantà o no--. I encara que sembli increïble, així ha estat. Finalment s'ha obert una clariana. Hem tornat a trobar un rètol que indicava el pantà. Un camí que semblava decent; al començament no ens féiem gaire il·lusions, segures que de sobte ens trobaríem un arbre al mig, però no ha estat així. Només hem trobat un tronc petit, i cansades de carregar amb les bicis, com que era pla i suposàvem que estàvem a punt d'arribar, les hem lligat, les hem deixat a terra i hem continuat a peu. Uns 50 m. més enllà, entre els arbres, hem vist el pantà. No ens hem abraçat, però l'ocasió s'ho mereixia. Erem unes autèntiques cracks!
Després de mirar-lo una mica hem tornat enrere. Poc abans d'arribar al pantà ja havíem vist una pujada que hem suposat portava al camí bo, el B02 que jo coneixia, i que un dia ja havia agafat per arribar al pantà (no hi vaig arribar perquè no sabia si faltava molt i es feia tard). Així ha estat; al B02, just després del rètol que indica "Nucli zoològic", abans de pujar cap a Sol i Aire, surt un camí que s'endinsa al bosc, sense cap indicació. Per aquest camí hem pujat nosaltres. Un cop al B02, arribar a Can Borrell és un moment, i d'allà a casa, tot baixada.
Amb tot, ens ho hem passat bé (almenys jo, no sé que dirà la Clara). Hem rigut, veient-nos en aquella situació, més pròpia de nens sense gaire seny que de dues dones aparentment assenyades de 43 anys. En conclusió, ha estat tota una aventura, que mai farem amb els nens, ni crec que tornem a repetir, la veritat. El proper cop que vulguem anar al pantà anirem pel camí B02, que és força més normal.
Per veure més fotos, mireu l'àlbum del Facebook.
He sortit amb la Clara, avui. Aprofitant que anava acompanyada he pensat que podíem provar un nou camí, que segons el rètol ens duria al pantà de Can Borrell. He de reconèixer, ara que ja ho hem fet, que no n'estava gaire convençuda, que fos un bon camí, ja abans de començar. I és que ja he descobert que Collserola té dos tipus de rètols. Els que estan senyalitzats amb lletres i números (B02, A13) i els que no ho estan. Els primers corresponen a rutes per pistes adients per a bicicletes, els altres rarament ho són. El que volíem agafar, evidentment, no tenia cap tipus de lletra. De tota manera, podia haver estat bé; el que portava al Puig de la Guàrdia tampoc tenia lletres i era prou decent.
Hem enfilat el camí cap a Can Borrell per B06. 4 km que les bicicletes se saben de memòria, amb un parell de pujades que es poden fer bé. Des de Can Borrell hem continuat cap a Sant Medir per B05; després de passar cinc cops el que a la primavera eren rierols, amb les pujades corresponents, hem arribat a l'esplanada on es troba la cruïlla per anar a Can Gener o continuar cap a Sant Medir (1.46 m.).
Hem agafat el camí a Can Gener, com vaig fer fa uns dies. Aquest camí és molt curt, no arriba als 500 m.. Ja no té lletres, però es pot fer molt bé --si obviem les pujades, sobretot la darrera, que amb prou feines hem pogut fer sobre la bici--. Un cop a Can Gener hem trobat la cruïlla que indica Sant Medir per un costat i el pantà de Can Borrell per l'altre. Hem agafat aquest segon camí, preparant les cames pel que venia, veient com començava el camí.
Hem intentat pujar en bicicleta, però de seguida ens hem hagut de baixar. A banda de la pujada, que no era tan forta, era el terreny, que l'aigua havia deixat bastant impracticable. A banda, pedres, que dificultaven la marxa. No ens hem desanimat. Hem pensat que en algun moment trobaríem un camí més decent. I així hem anat pujant, cada cop més plenes de teranyines, més esgarrapades i més suades. Hi havia algun tram que ens semblava millor, i l'intentàvem fer muntades en la bici, però de seguida havíem de tornar a baixar. Això sí, nosaltres seguíem endavant, com si res.
Finalment hem arribat a un corriol que es podia fer muntat, el terra amb una catifa de pinassa. No ha durat gaire. Estàvem en un petit cim, més o menys uns 280 m. Tenint en compte que el pi del Xandri està a poc més de 100 m., havíem superat un desnivell de gairebé 200 m. Hem trobat una cruïlla amb un rètol que indicava Can Ribes i Tibidabo per un costat i el Pantà de Can Borrell per l'altre. Ens hem emocionat, veient que encara anàvem bé. Hem desestimat anar cap a Can Ribes i el Tidibabo i hem seguit endavant. Començava la baixada.
Si fins aquell moment la dificultat havia estat empènyer la bici i esquivar alguna que altra pedra, a partir d'aquí tot s'ha complicat. El corriol que anàvem seguint era molt estret, en alguns trams, amb un pas just per la bicicleta, en el solc que deixa l'aigua al baixar. De tant en tant trobàvem cruïlles, i hem hagut de decidir quin camí seguir --miraculosament hem encertat sempre, o tots portaven al mateix lloc--. Massa sovint ens hem trobat arbres caiguts. Un, com es veu a les fotos, l'hem hagut de passar arrossegant-nos per sota. Un altre ha estat impossible, i hem hagut de buscar una ruta alternativa, pel bosc. Les teranyines, els esbarzers i les plantes diverses semblaven confabular-se contra nosaltres, impedint-nos passar.
De tota manera, estàvem segures que arribaríem a algun lloc --de fet, a partir d'un moment ja no importava si era el pantà o no--. I encara que sembli increïble, així ha estat. Finalment s'ha obert una clariana. Hem tornat a trobar un rètol que indicava el pantà. Un camí que semblava decent; al començament no ens féiem gaire il·lusions, segures que de sobte ens trobaríem un arbre al mig, però no ha estat així. Només hem trobat un tronc petit, i cansades de carregar amb les bicis, com que era pla i suposàvem que estàvem a punt d'arribar, les hem lligat, les hem deixat a terra i hem continuat a peu. Uns 50 m. més enllà, entre els arbres, hem vist el pantà. No ens hem abraçat, però l'ocasió s'ho mereixia. Erem unes autèntiques cracks!
Després de mirar-lo una mica hem tornat enrere. Poc abans d'arribar al pantà ja havíem vist una pujada que hem suposat portava al camí bo, el B02 que jo coneixia, i que un dia ja havia agafat per arribar al pantà (no hi vaig arribar perquè no sabia si faltava molt i es feia tard). Així ha estat; al B02, just després del rètol que indica "Nucli zoològic", abans de pujar cap a Sol i Aire, surt un camí que s'endinsa al bosc, sense cap indicació. Per aquest camí hem pujat nosaltres. Un cop al B02, arribar a Can Borrell és un moment, i d'allà a casa, tot baixada.
Amb tot, ens ho hem passat bé (almenys jo, no sé que dirà la Clara). Hem rigut, veient-nos en aquella situació, més pròpia de nens sense gaire seny que de dues dones aparentment assenyades de 43 anys. En conclusió, ha estat tota una aventura, que mai farem amb els nens, ni crec que tornem a repetir, la veritat. El proper cop que vulguem anar al pantà anirem pel camí B02, que és força més normal.
Per veure més fotos, mireu l'àlbum del Facebook.
dijous, 20 d’agost del 2009
Cap al mirador del Puig de la Guàrdia pels Turons de Can Coll
Aquest matí he sortit a provar les noves pastilles dels frens, que el Cardona em va posar ahir. Li vaig explicar que la bici no frenava, i em va dir que no li estranyava, que les pastilles estaven pràcticament gastades.
Eren les 8 del matí. He començat a pedalar sense un pla preconcebut, com em sol passar. Al Pi del Xandri m'he parat al banc, a esmorzar una mica, panses i aigua --ara que ho escric sembla una mica fastigós-- mentre decidia cap a on tirar.
En lloc de seguir cap a Can Borrell he deixat el Pi a l'esquerra i he pujat per darrera, pel camí que bordeja els camps, que porta al B09, cap a la Torre Cendrera i Can Codonyers. Hi ha multitud de camins i caminets per arribar a aquest punt, des del Pi del Xandri i des de Can Calders. No sé perquè, vagis com vagis, sempre et trobes on comença el B09.
El camí és agradable. A l'esplanada on hi havia la torre Cendrera hi ha un rètol que indica cap a Can Codonyers, però és un camí impossible de fer en bicicleta. S'ha de continuar cap a l'esquerra, en direcció les bòbiles. El camí et porta directe a la bòbila Campmany. A l'esquerra es pot anar a la carretera, però s'ha de continuar a la dreta, cap a Can Codonyers i Can Coll. Poc després de la bòbila hi ha la cruïlla de Can Coll i Can Codonyers. A Can Coll s'hi va pel camí de l'esquerra, que no té rètol, perquè algú l'ha tret. Aquí comencen els Turons de Can Coll, que pugen el Turó de Can Castelló (197 m.), del que ja he parlat. Pujades molt fortes i llargues. Això sí, el camí és preciós. Solitari del tot. Terra vermellós.
Un cop arribats al punt més alt comença la baixada cap a Can Coll; aquí he pogut provar els frens. Abans d'arribar a Can Coll, cap a l'esquerra hi ha un trencall que indica "Font del Frare / Montflorit / Cerdanyola". He intentat seguir-ho, per veure si arribava a la font, però ha arribat un moment que no he vist per on continuar, i a més hi havia força arbres caiguts, així que he tornat enrere i he seguit cap a Can Coll.
Se surt a la carretera de Cerdanyola, just quan s'acaba l'àrea de lleure. No sabia cap a on continuar. He vist que a l'altra banda de la carretera els rètols indicaven la continuació del B09 que ja conec, cap a Can Codina o Can Cerdà, i també la possibilitat de pujar al Puig de la Guàrdia i a la Urb. Montflorit. He decidit provar què tal era aquesta pujada, si es podia fer en bicicleta.
He tornat a posar en pràctica el que em van dir la Neus i el meu pare. Utilitzar el plat més petit. Realment, així et canses molt menys, no cal arribar mig ofegat. Vas més lent, però hi arribes. He anat pujant el camí --realment no era un camí de bicicleta--. He hagut de fer algun tram empenyent la bici, fins que al final he arribat a la Urb. Montflorit. Des d'allà la vista ja era espectacular, però encara ho ha estat més quan he arribat al mirador. Allà hi ha la torre de vigilància que es veu a la foto. L'esplanada està envoltada d'una valla, que va indicant, en cada punt, quina és la muntanya que s'hi veu (Serra de Marina, Montseny, Sant Llorenç, Montserrat, Tibidabo).
Mentre estava allà, gaudint de la vista i menjant la poma habitual, ha arribat un cotxe. Era el guàrdia forestal que vigila des de la torre. Li he demanat, sense gaire esperança, si m'hi deixava pujar un momentet, però ha dit que estava prohibit. Llàstima. Devia ser impressionant, la vista des de dalt.
He intentat tornar per un altre caminet --de fet no recordava bé per quin havia vingut--, però després d'esgarrapar-me les cames he tornat enrere, he trobat el camí inicial, que he hagut de baixar a peu en més trams encara. Des de Can Coll m'he dirigit cap al camí de Can Borrell, pujant la carretera. Amb el plat petit, realment, és un gust, pedalar.
Total: 1.24 h., 15.76 km.
Fotos al Facebook
diumenge, 16 d’agost del 2009
Sant Feliuet de Vilamilans
He aconseguit arribar a l'ermita de Sant Feliuet!
Ho poso així perquè m'ha costat una mica, trobar-la, fent i desfent una part del camí un parell de cops --amb el que suposa per les meves pobres cames. Fa uns dies vaig explicar aquí mateix que ho havia intentat, però que no ho havia aconseguit. Avui he sortit de casa a 1/4 de 8, amb temps, ganes i un iogurt amb cereals a la panxa, per donar-me energies. 22º la mar d'agradables, un dia d'aquests d'estiu, de cel net, brisa suau. Un plaer, en resum.
He agafat el camí habitual, per anar cap al Camí dels Monjos. Ni un ànima. Si més no, no es veien. Això sí, sembla que ha començat la temporada de caça i tot el camí m'han acompanyat els trets, que trencaven l'harmonia del bosc.
Quan he arribat a Can Barata, en lloc de creuar la carretera per pujar al Coll de la Creueta, he tombat a l'esquerra i he baixat per la carretera cap a Rubí, gairebé 2 km. Abans havia preguntat a un home que passava si per allà s'anava a Sant Feliuet. M'ha dit que sí, que ho trobaria indicat. He anat baixant. He arribat a una rotonda i no sé perquè, he decidit que m'havia passat, que no estava indicat com m'havia dit l'home, així que he tornat enrere, pujant la carretera fins a Can Barata. 2 km de pujada suau i constant.
He pensat que faria el mateix camí que l'altre dia, arribant a Sant Feliuet per la Serra de Galliners, que era el que coneixia. M'he parat a menjar una poma al Coll de la Creueta. Mentre menjava he fet fotos als diferents arbres, perquè em feia vergonya no distingir les alzines i els roures. Amb les fotos i la Viquipèdia, crec que els sabré distingir. Això sí, he après que tots dos tenen glans.
Des del Coll de la Creueta a Sant Feliu hi ha 2,45 km. Un cop a dalt del Pujol Blanc, el punt més alt de la serra, tot és baixada --una baixada considerable, en alguns trams-- fins arribar a la carretera. Hi ha hagut un punt de bifurcació, quan suposava que faltava poc i allà m'he parat, fins que ha passat un home, molt oportú, a qui he pogut preguntar. He baixat fins a la carretera, i a l'esquerra he vist la rotonda on havia parat abans. Cap a la dreta, la rotonda que m'havia indicat l'home, des d'on trobaria el trencall cap a Sant Feliuet. Així ha estat. Deixant la rotonda a la esquerra, uns metres més enllà he trobat el camí cap a l'ermita, a la dreta. Per pujar-hi (no es veu des de la carretera) hi ha dos camins, un asfaltat i un altre de terra. Pocs metres de pujada i m'he trobat davant l'ermita, 15 km i 1.15 h des de casa.
L'ermita, pre-romànica, m'ha semblat preciosa. Com una petita joia enmig de la serra. Hi ha un xiprer que li fa companyia. Una font que no lliga gaire, feta de fa poc, que no raja. Una esplanada on se celebra l'aplec de Sant Feliuet. M'ha semblat un lloc perfecte per anar a passar la tarda, amb el berenar.
He tornat per la carretera. Per un moment he dubtat si arribar a Rubí, que des de la rotonda es veia, o tornar per on havia vingut. Finalment, pensant que la carretera de Rubí a Sant Cugat és bastant desagradable, he tornat a pujar la carretera fins a Can Barata, i d'allà a casa ha estat un moment. El millor de les tornades és que habitualment són de baixada, així que arribes descansat i fresc. Avui, a més, satisfeta d'haver aconseguit el meu objectiu.
Per veure les fotos podeu mirar l'àlbum del Facebook.
Ho poso així perquè m'ha costat una mica, trobar-la, fent i desfent una part del camí un parell de cops --amb el que suposa per les meves pobres cames. Fa uns dies vaig explicar aquí mateix que ho havia intentat, però que no ho havia aconseguit. Avui he sortit de casa a 1/4 de 8, amb temps, ganes i un iogurt amb cereals a la panxa, per donar-me energies. 22º la mar d'agradables, un dia d'aquests d'estiu, de cel net, brisa suau. Un plaer, en resum.
He agafat el camí habitual, per anar cap al Camí dels Monjos. Ni un ànima. Si més no, no es veien. Això sí, sembla que ha començat la temporada de caça i tot el camí m'han acompanyat els trets, que trencaven l'harmonia del bosc.
Quan he arribat a Can Barata, en lloc de creuar la carretera per pujar al Coll de la Creueta, he tombat a l'esquerra i he baixat per la carretera cap a Rubí, gairebé 2 km. Abans havia preguntat a un home que passava si per allà s'anava a Sant Feliuet. M'ha dit que sí, que ho trobaria indicat. He anat baixant. He arribat a una rotonda i no sé perquè, he decidit que m'havia passat, que no estava indicat com m'havia dit l'home, així que he tornat enrere, pujant la carretera fins a Can Barata. 2 km de pujada suau i constant.
He pensat que faria el mateix camí que l'altre dia, arribant a Sant Feliuet per la Serra de Galliners, que era el que coneixia. M'he parat a menjar una poma al Coll de la Creueta. Mentre menjava he fet fotos als diferents arbres, perquè em feia vergonya no distingir les alzines i els roures. Amb les fotos i la Viquipèdia, crec que els sabré distingir. Això sí, he après que tots dos tenen glans.
Des del Coll de la Creueta a Sant Feliu hi ha 2,45 km. Un cop a dalt del Pujol Blanc, el punt més alt de la serra, tot és baixada --una baixada considerable, en alguns trams-- fins arribar a la carretera. Hi ha hagut un punt de bifurcació, quan suposava que faltava poc i allà m'he parat, fins que ha passat un home, molt oportú, a qui he pogut preguntar. He baixat fins a la carretera, i a l'esquerra he vist la rotonda on havia parat abans. Cap a la dreta, la rotonda que m'havia indicat l'home, des d'on trobaria el trencall cap a Sant Feliuet. Així ha estat. Deixant la rotonda a la esquerra, uns metres més enllà he trobat el camí cap a l'ermita, a la dreta. Per pujar-hi (no es veu des de la carretera) hi ha dos camins, un asfaltat i un altre de terra. Pocs metres de pujada i m'he trobat davant l'ermita, 15 km i 1.15 h des de casa.
L'ermita, pre-romànica, m'ha semblat preciosa. Com una petita joia enmig de la serra. Hi ha un xiprer que li fa companyia. Una font que no lliga gaire, feta de fa poc, que no raja. Una esplanada on se celebra l'aplec de Sant Feliuet. M'ha semblat un lloc perfecte per anar a passar la tarda, amb el berenar.
He tornat per la carretera. Per un moment he dubtat si arribar a Rubí, que des de la rotonda es veia, o tornar per on havia vingut. Finalment, pensant que la carretera de Rubí a Sant Cugat és bastant desagradable, he tornat a pujar la carretera fins a Can Barata, i d'allà a casa ha estat un moment. El millor de les tornades és que habitualment són de baixada, així que arribes descansat i fresc. Avui, a més, satisfeta d'haver aconseguit el meu objectiu.
Per veure les fotos podeu mirar l'àlbum del Facebook.
dissabte, 8 d’agost del 2009
Cap a la Font dels Caçadors
Aquest matí he decidit provar un camí que encara no havia fet mai, pujant cap al Tibidabo. La Neus me'n va parlar, d'aquest camí i he pensat que podia mirar fins a on arribava, i calcular els temps i les distàncies. Al plànol he marcat les cruïlles amb lletres i he posat els quilòmetres de punt a punt.
He sortit de la Plaça Rotary (punt A) a 3/4 de 8 cap a Can Borrell per B06.
Arribant a Can Borrell he agafat el trencall a l'esquerra, per la pista B02, cap a la Carretera de Cerdanyola.
La pista arriba a la carretera de Cerdanyola (punt B), després de 3.46 km. D'aquí a l'àrea de lleure de Can Coll (punt C) hi ha 2.1 km de baixada per la carretera.
A l'àrea de Can Coll, en lloc d'agafar el camí habitual, cap a Can Canaletes, he anat cap a la dreta, per A13, cap a Can Cerdà.
Mig quilòmetre més enllà he trobat la primera bifurcació. Cap a la dreta, un camí de passejada, cap a Flor de Maig i Can Borrell. Cap a l'esquerra, seguia la pista A13, cap a Can Cerdà / Font dels Caçadors.
He seguit endavant per A13. El camí era força agradable, no feia gaire pujada. Pins blancs, per sota, alzines i roures. M'ha fet gràcia trobar, en una clariana del bosc, un banc, com si fos un lloc habitual per seure a descansar.
1.5 km des de Can Coll he trobat una cadena al camí. A l'esquerra una casa, amb un rètol que deia "Casal Social Virgen de Lourdes. Fundación Can Cerdà". A continuació, una gran propietat, vallada, amb un molí a dalt de tot, i una casa molt gran. Segons el plànol, podia tractar-se de la Torre Gresa.
Pocs metres després, bifurcació (punt D) cap a Can Cerdà a la dreta i Font dels Caçadors / Serra d'en Fotjà / Can Valldaura cap a l'esquerra, per A11.
He agafat el camí cap a la Font dels Caçadors. Uns 100 m. més enllà una altra cadena, on s'acabava la propietat --suposadament Torre Gresa--. A partir d'aquí han començat les pujades molt fortes, que fins i tot amb el plat petit costaven molt de pujar. Ni un ànima. Feia estona que no trobava ningú.
600 m. més enllà un altra bifurcació (punt E). Dreta, pujada cap a Can Valldaura. Esquerra, seguia la pista cap a Font dels Caçadors / Turó de l'Ermità / Portell de Valldaura. Segons el plànol, de fet, la font dels Caçadors devia estar allà mateix, a la cruïlla. Sabent-ho, el proper cop miraré de trobar-la.
Començava a estar una mica cansada de tanta pujada que no duia enlloc, aparentment. He decidit continuar una mica més i si no trobava res, deixar-ho estar.
600 m. més enllà he decidit parar (punt F). Al davant tenia una pujada endimoniada, que semblava no tenir fi. Mirant el plànol suposo que devia ser la pujada de la Serra d'en Fotjà, per l'A10. Com que no sembla molt lluny del punt on he acabat avui, i arriba a la carretera de Cerdanyola, el proper dia intentaré arribar-hi. Un cop a dalt, baixant cap a Can Coll, em trobaré el Portell de Valldaura i el Mirador de Cerdanyola.
De baixada, en lloc d'anar pel mateix lloc, he agafat el trencall cap a Can Cerdà, perquè surt a la carretera de Cerdanyola, una mica més amunt d'on comença el camí de Can Borrell. He pensat que així no hauria de fer la pujada per la carretera, des de Can Coll. Les baixades fins al trencall de Can Cerdà gairebé han estat pitjor que les pujades.
La pujada des de la cruïlla fins a Can Cerdà no era gaire forta; Can Cerdà (o Sardà, com posava al rètol) és un restaurant dels molts que hi ha a la carretera de Cerdanyola, carns a la brasa i cargols. He fet un parell de quilòmetres del Camí de Can Cerdà, fins arribar al punt G, inici del camí de Can Borrell. Des d'allà a la plaça Rotary són 3.46 km, que la bicicleta ja fa tota sola.
He arribat a la plaça a 2/4 de 10, després de 16 km intensos. Un altre dia tornaré a provar-ho, intentant arribar a dalt de tot.
divendres, 7 d’agost del 2009
Pels voltants de Can Castelló
Aquesta setmana he anat dos cops pels Turons de Can Coll, que recorren el Turó de Can Castelló, a la vessant nord de Collserola, tocant Cerdanyola. Uns 3 quilòmetres de pista, amb un desnivell considerable, en algun tram.
Dimecres al matí vaig anar-hi sola, abans d'anar a treballar. Vaig agafar la ruta B09, des de la hípica de Can Calders. El camí porta a la bòbila, i d'allà cap a Can Codonyers. Després de Can Codonyers, a la dreta es troba una forta pujada, amb una cadena, que porta a Can Coll. Aquí comença la pista pels Turons de Can Coll. Fortes pujades, alguns trams més plans, entre pins blancs. Amb la ventada del 24 de gener va haver una gran destrossa, i s'està fent la feina de neteja.
A mig camí hi ha una desviació cap a Montflorit i Cerdanyola, per la B11. Si se segueix la pista B09, s'arriba a Can Coll i la carretera d'Horta a Cerdanyola. Des d'aquí es pot tornar a Sant Cugat pujant per la carretera fins a l'entrada a la pista que porta a Can Borrell, B02.
Dijous vaig sortir al capvespre, amb la Neus. Vam fer el camí a l'inrevés, des de Can Borrell fins a Can Coll. A Can Coll vam creuar la carretera i ens vam dirigir cap a Can Codina, per la A09, que porta a Cerdanyola. Com que no teníem gaire temps vam parar poc després de Can Codina, abans del darrer pendent fort, per no haver de pujar-lo després.
En lloc de tornar pel camí de Can Borrell vam agafar el B09, pels Turons de Can Coll. Des d'aquest costat les pujades eren bastant fortes --i les meves cames estaven ressentides de l'excursió del dia anterior-- però vam aconseguir arribar a Sant Cugat, amb la llum del capvespre il·luminant els camps.
dimarts, 4 d’agost del 2009
A Sant Medir per Can Gener
He sortit quan faltava poc perquè toquessin les 7. Encara no havia sortit el sol, que s'insinuava darrere les colines. El cel estava una mica tapat, feia fresca, en algun moment he trobat a faltar uns pantalons llargs. La gent habitual, que em trobo quan surto a les 6, ja tornava.
No tenia cap pla, i la bicicleta m'ha portat cap a Sant Medir. Avui m'he proposat pujar els pendents sense aixecar-me del seient. En algun cas ho he aconseguit, en altres ha estat impossible, em quedava parada.
He arribat a Can Borrell en un moment, poc més de 4 km. D'allà a l'esplanada de Can Gener s'ha de creuar 5 vegades un rierol, que fins fa poc portava aigua. Saber el que et trobaràs fa el camí més fàcil. Rierol, pujada, tram pla, rierol, pujada... i així, 5 vegades.
A l'esplanada de Can Gener m'he parat, com sempre, a beure aigua, respirar, mirar al voltant. És un lloc molt tranquil. De sobte he decidit provar el camí que surt des d'allà, que no havia provat mai. Un tram pla, agradable, una cadena i de seguida una forta pujada, que m'ha portat al restaurant de Can Gener o Janer, una masia que devia ser preciosa.
A Can Gener m'he trobat els rètols que em guien per la muntanya.
Un indicava el Pantà de Can Borrell i l'altre Sant Medir. El camí cap al pantà començava amb una forta pujada; com que no sabia que em trobaria, he decidit deixar-ho per una altra ocasió, amb més temps, i he agafat el camí cap a Sant Medir. No he hagut de fer ni un quilòmetre, i m'he trobat a la carretera que arriba a Sant Medir des de l'Arrabassada.
A Sant Medir, ni un ànima. He esmorzat la meva poma, he caminat una mica pels voltants i he tornat cap a casa, 14.5 km, 1 hora de recorregut.
diumenge, 2 d’agost del 2009
Barcelona - Montgat per la façana litoral
A les 8 del matí hem agafat el tren, la Cèlia, el Guillem i jo. A 2/4 de 9 ens posàvem en marxa des de la Plaça Catalunya, en direcció al mar. 24º, dia clar, amb alguns núvols que de tant en tant tapaven el sol.
Baixar les Rambles pel mig és un luxe que poques vegades es pot tenir. Ha de ser, com avui, un dia festiu, ben d'hora. El Passeig Colom també estava poc transitat, hem avançat a bon ritme.
Passeig Joan de Borbó cap al litoral. Aquí començava a haver més gent. El Passeig marítim de la Barceloneta, i tot el camí fins al Fòrum, passant per les diverses platges de Barcelona, ja començava a estar transitat. Gent en bicicleta i patins, gent caminant, famílies preparades per un dia de platja. Ens hem assegut en un banc a esmorzar, Cola Cao Energy per a tots tres, galetes i entrepans.
Hem arribat al Fòrum. Hem hagut de fer una parada per provar la piràmide amb tobogan, que era una temptació terrible per al Guillem. La Cèlia tampoc ha dubtat gaire i ha pujat amb el seu germà. Jo els feia fotos, encara que no m'hauria importat pujar-m'hi.
Sortint del Fòrum pel pont que passa per sobre el port comença el trajecte més dur del camí. Carretera entre fàbriques i indústries, fins a la desembocadura del Besòs. A partir d'aquí, Badalona, platja, port, passeig marítim, amb la via a un costat i el mar a l'altre. Aquest tram està preparat per anar en bici, amb un carril separat dels vianants, en algunes zones.
Montgat. Arribem al Passeig Marítim. Trobem --ja ho sabia de l'altre dia-- un rètol que prohibeix el pas a les bicicletes. Els nens es queixen, però com que els ciclistes que venen ens avisen que hi ha mossos d'esquadra que et fan baixar, comencem a caminar. Ens fa il·lusió arribar als 20 km. No hi ha gaire gent, es podria anar en bicicleta sense molestar. Quan portem 19.30 ho deixem estar, perquè pensem que haurem de desfer el camí igualment, i ja són 3/4 d'11, fa més de dues hores que hem sortit de Barcelona. Comença a fer calor.
Iniciem la tornada cap a Barcelona. Una brisa suau, però en contra, ens acompanya. Els nens estan una mica cansats, i tornar mai és tan emocionant. Arribem a Barcelona i per no pujar per les Rambles agafem el metro a Drassanes. M'equivoco de línia --com si no hi hagués anat mai-- i ens hem de baixar al Paral·lel i arribar a Catalunya pels carrils bici de la Ronda Sant Pau i Sant Antoni. Agafem el tren de tornada a 2/4 d'1. Jo, optimista de mena, els havia dit que a quarts d'11 o les 11 ja hauríem acabat. Això sí, després de dinar hem fet tots la migdiada i estem perfectament recuperats!
Si voleu veure les fotos:
http://www.facebook.com/album.php?aid=96316&id=1577015808&l=1f284db1ec
Subscriure's a:
Missatges (Atom)