dissabte, 22 d’agost de 2009

Al pantà de Can Borrell

2/4 de 9 del matí. Una temperatura de 23º molt agradable. El cel, lleugerament enteranyinat.
He sortit amb la Clara, avui. Aprofitant que anava acompanyada he pensat que podíem provar un nou camí, que segons el rètol ens duria al pantà de Can Borrell. He de reconèixer, ara que ja ho hem fet, que no n'estava gaire convençuda, que fos un bon camí, ja abans de començar. I és que ja he descobert que Collserola té dos tipus de rètols. Els que estan senyalitzats amb lletres i números (B02, A13) i els que no ho estan. Els primers corresponen a rutes per pistes adients per a bicicletes, els altres rarament ho són. El que volíem agafar, evidentment, no tenia cap tipus de lletra. De tota manera, podia haver estat bé; el que portava al Puig de la Guàrdia tampoc tenia lletres i era prou decent.

Hem enfilat el camí cap a Can Borrell per B06. 4 km que les bicicletes se saben de memòria, amb un parell de pujades que es poden fer bé. Des de Can Borrell hem continuat cap a Sant Medir per B05; després de passar cinc cops el que a la primavera eren rierols, amb les pujades corresponents, hem arribat a l'esplanada on es troba la cruïlla per anar a Can Gener o continuar cap a Sant Medir (1.46 m.).

Hem agafat el camí a Can Gener, com vaig fer fa uns dies. Aquest camí és molt curt, no arriba als 500 m.. Ja no té lletres, però es pot fer molt bé --si obviem les pujades, sobretot la darrera, que amb prou feines hem pogut fer sobre la bici--. Un cop a Can Gener hem trobat la cruïlla que indica Sant Medir per un costat i el pantà de Can Borrell per l'altre. Hem agafat aquest segon camí, preparant les cames pel que venia, veient com començava el camí.

Hem intentat pujar en bicicleta, però de seguida ens hem hagut de baixar. A banda de la pujada, que no era tan forta, era el terreny, que l'aigua havia deixat bastant impracticable. A banda, pedres, que dificultaven la marxa. No ens hem desanimat. Hem pensat que en algun moment trobaríem un camí més decent. I així hem anat pujant, cada cop més plenes de teranyines, més esgarrapades i més suades. Hi havia algun tram que ens semblava millor, i l'intentàvem fer muntades en la bici, però de seguida havíem de tornar a baixar. Això sí, nosaltres seguíem endavant, com si res.

Finalment hem arribat a un corriol que es podia fer muntat, el terra amb una catifa de pinassa. No ha durat gaire. Estàvem en un petit cim, més o menys uns 280 m. Tenint en compte que el pi del Xandri està a poc més de 100 m., havíem superat un desnivell de gairebé 200 m. Hem trobat una cruïlla amb un rètol que indicava Can Ribes i Tibidabo per un costat i el Pantà de Can Borrell per l'altre. Ens hem emocionat, veient que encara anàvem bé. Hem desestimat anar cap a Can Ribes i el Tidibabo i hem seguit endavant. Començava la baixada.

Si fins aquell moment la dificultat havia estat empènyer la bici i esquivar alguna que altra pedra, a partir d'aquí tot s'ha complicat. El corriol que anàvem seguint era molt estret, en alguns trams, amb un pas just per la bicicleta, en el solc que deixa l'aigua al baixar. De tant en tant trobàvem cruïlles, i hem hagut de decidir quin camí seguir --miraculosament hem encertat sempre, o tots portaven al mateix lloc--. Massa sovint ens hem trobat arbres caiguts. Un, com es veu a les fotos, l'hem hagut de passar arrossegant-nos per sota. Un altre ha estat impossible, i hem hagut de buscar una ruta alternativa, pel bosc. Les teranyines, els esbarzers i les plantes diverses semblaven confabular-se contra nosaltres, impedint-nos passar.

De tota manera, estàvem segures que arribaríem a algun lloc --de fet, a partir d'un moment ja no importava si era el pantà o no--. I encara que sembli increïble, així ha estat. Finalment s'ha obert una clariana. Hem tornat a trobar un rètol que indicava el pantà. Un camí que semblava decent; al començament no ens féiem gaire il·lusions, segures que de sobte ens trobaríem un arbre al mig, però no ha estat així. Només hem trobat un tronc petit, i cansades de carregar amb les bicis, com que era pla i suposàvem que estàvem a punt d'arribar, les hem lligat, les hem deixat a terra i hem continuat a peu. Uns 50 m. més enllà, entre els arbres, hem vist el pantà. No ens hem abraçat, però l'ocasió s'ho mereixia. Erem unes autèntiques cracks!

Després de mirar-lo una mica hem tornat enrere. Poc abans d'arribar al pantà ja havíem vist una pujada que hem suposat portava al camí bo, el B02 que jo coneixia, i que un dia ja havia agafat per arribar al pantà (no hi vaig arribar perquè no sabia si faltava molt i es feia tard). Així ha estat; al B02, just després del rètol que indica "Nucli zoològic", abans de pujar cap a Sol i Aire, surt un camí que s'endinsa al bosc, sense cap indicació. Per aquest camí hem pujat nosaltres. Un cop al B02, arribar a Can Borrell és un moment, i d'allà a casa, tot baixada.

Amb tot, ens ho hem passat bé (almenys jo, no sé que dirà la Clara). Hem rigut, veient-nos en aquella situació, més pròpia de nens sense gaire seny que de dues dones aparentment assenyades de 43 anys. En conclusió, ha estat tota una aventura, que mai farem amb els nens, ni crec que tornem a repetir, la veritat. El proper cop que vulguem anar al pantà anirem pel camí B02, que és força més normal.

Per veure més fotos, mireu l'àlbum del Facebook.