De l'Escala al Fluvià

Des de diumenge hem estat a l'Escala, a l'Empordà. Fa anys que hi passem uns dies de vacances, a l'apartament que tenen els meus pares, que ens repartim entre els germans. Aquest any, per primer cop, hem pogut pujar les bicicletes; jo ja estava disposada a llogar-ne, perquè no em veia passant 10 dies sense pedalar, però per circumstàncies diverses, hem pogut pujar les nostres.

Feia dies que mirava per Internet, per trobar rutes al voltant de l'Escala. Vaig descobrir que el 2004 van fer una "ruta cicloturística", que estava perfectament senyalitzada. A més, començava al camí de ronda d'Empuries, lloc de passeig habitual per tothom qui va a l'Escala.

Dilluns mateix vaig sortir a provar si trobava el camí. Anava amb unes instruccions detallades que vaig baixar d'internet, d'aquestes que no pots seguir, realment, perquè no pots pedalar i mirar unes instruccions que t'indiquen que has de fer cada 100 m. Per sort, qui va muntar la ruta sabia molt bé on s'havien de posar els senyals, i encara més sort, perquè des del 2004, que la van fer, seguien estant allà.

Vaig sortir poc després de les 7. Primer vaig mirar com sortia el sol sobre el mar, un luxe que forma part dels plaers de les vacances a l'Escala. Feia fresqueta. No hi havia gairebé ningú, algun ciclista boig com jo. El mar, com és habitual a aquestes hores, pla com una mirall.

Vaig fer el camí de ronda fins a Sant Martí d'Empúries. Allà vaig trobar el plànol que hi ha una mica més amunt. Em vaig emocionar en veure que estava tan organitzat. El vaig fotografiar per si necessitava mirar-lo pel camí i vaig començar a pedalar. De Sant Martí, pel carril bici cap a la hípica. Allà, per pista fins a Cinc Claus, un petit lloc amb tres cases, un restaurant i una casa de turisme rural, que ja coneixíem. De Cinc Claus es pot anar cap a l'Armentera o cap a Viladamat. Com que el plànol indicava l'Armentera, vaig anar cap allà.

Camí planíssim. Sempre entre camps. Blat de moro, camps ja recollits, cap sembrats, en els que despuntava algun tipus de cereal. . Girasols. De tant en tant, arbres, molts fruiters --pomeres--, pollancres, plàtans, algun pi. Així, fins a l'Armentera, que es creua bé, si t'hi fixes. De l'Armentera al riu Fluvià. El riu se segueix un bon tros, per un camí ple de còdols, una mica incòmode.

Cap al km 13 s'abandona el riu, a l'Arbre sec (jo només vaig veure un antic molí, que es deia El molí de l'arbre sec, que abans devia funcionar amb aigua). El camí segueix, entre camps, cap a Viladamat.

A partir de Viladamat ja no és tan maco. Hi ha algun tram per carretera o per camí al costat de la carretera, fins arribar a l'Escala. Allà s'ha de circular --molt ben indicat, això sí-- per carrers. A banda, el cansament s'acumula, i les coses no es veuen tan bé.

De fet, el primer dia no vaig fer tot el camí, sinó que poc després de l'Armentera em vaig desviar cap a Saldet, i d'allà a l'Armentera de nou i tornar. El segon dia vaig sortir amb la Cèlia i llavors el vam fer sencer, desviant-nos, entre l'Arbre sec i Viladamat, cap a Montiró, perquè jo pensava que així tornaríem abans. No vam trobar com continuar, i vam haver de tornar enrere.

Amb la Cèlia vam trobar un gatet --petit, pocs mesos-- que miolava desesperat. Em va costar molt convèncer-la de que no ens el podíem endur, dient-li que sobreviuria, que als camps hi havia molts ratolins --n'hi havia molts, de gats. Va acceptar marxar si li prometia que al dia següent, que havia de sortir amb el Guillem, portàvem menjar per si el trobàvem.

Dimecres vaig sortir amb el Guillem. Amb ell vam començar el camí a l'inrevés, cap a Viladamat, per acabar al camí de ronda. Em va agradar més així, perquè la part aquesta, que és la que menys em va agradar el dia anterior, fent-la al començament semblava més curta i més maca. Amb el Guillem no vam fer cap prova de camí alternatiu. A més, ell porta un ritme tan fort, sense descansar, que no podia pensar en fer cap tipus de prova. Això sí, a diferència de la seva germana, que no es fixava en cap senyal, cap camí, ell volia anar al davant, buscant els rètols, com en una ginkama.

Avui he tornat a sortir amb la Cèlia. Volia provar d'anar cap a Sant Pere Pescador, a la cruïlla que hi ha quan s'arriba al Fluvià. Al mapa no hi surt, però des del riu, es pot anar cap a l'esquerra, a l'Arbre sec, o cap a la dreta, a Sant Pere Pescador. Hem agafat el camí de la dreta, que també va seguint el riu, pel mateix camí amb còdols. Sant Pere Pescador està a un parell de quilòmetres, i allà segueixen les indicacions de ruta cicloturística, encara que no estan tan ben posades.

Després de pedalar un parell de quilòmetres seguint unes indicacions que ens portaven a la platja ho hem deixat estar, perquè ja portàvem més d'una hora, i havíem d'estar a quarts d'11 a casa. He pensat que dissabte, amb el Guillem, si tenim més temps, ho tornarem a provar.

M'ha agradat, aquesta ruta, tan descansada, tan plana, però en el fons, prefereixo les meves muntanyetes, les pujades i baixades. La ruta plana està bé, però al final es fa una mica avorrida, i com deia una amiga, sempre has de pedalar, no tens el premi de les baixades després d'una pujada.

Podeu veure les fotos a l'àlbum del Facebook.