De Barcelona a Sant Cugat per Valldaura

Divendres de nou. De bon matí ja notava el pessigolleig de l'anticipació. Avui tornaria a sortir en bici, després de tota la setmana sense agafar-la. He decidit canviar la bicicleta per la piscina, durant la setmana, perquè és massa fosc.

Avui he sortit de treballar a les 3. A 3/4 de 4 estava al peu del Velòdrom d'Horta, disposada a pujar pel camí de ziga-zaga, que m'havia agradat tant l'altre cop. Però m'he equivocat i he agafat, un cop més, una pista que no era per bicicletes. Havia d'haver rodejat el velodrom, i en lloc de fer-ho he pujat recte, fins a una pista que indicava "Castell Fortí/Can Massó/Portell de Valldaura". Encara no havia fet ni 100 m. i he hagut de baixar de la bicicleta i començar a caminar.

Arrels i moltes roques. Com que patia per la bicicleta --dilluns ja havia hagut de deixar-la al ciclista, perquè em canvies un tros de la cadena, que s'havia torçat diumenge-- l'he portat la major part del temps a pols. Hi ha hagut algun moment que he pensat que no arribaria enlloc, que hauria d'abandonar la bici, perquè cada cop pesava més.

Al final, però, després de 800 m. de pujada, he arribat a un petit cim, amb una torre elèctrica. La vista des d'allí era impressionant, gairebé compensava la pujada --sobretot un cop feta--. A partir d'allà sortia un corriol, que encara que fes pujada i fos estret, m'ha semblat una meravella.

M'ha fet gràcia que avançant pel corriol, pensant que no tenia ni idea d'on em duria, he trobat la fletxa que es veu a la foto, que resultava una mica xocant, enmig del bosc.

Finalment he arribat a un punt que conec d'altres ocasions, que porta cap al Tibidabo per un costat i al Horta per l'altre, i a les Llars Mundet per on jo venia --si hagués agafat el camí normal.

Quan he arribat allà, i m'he parat a decidir cap a on tirava, han passat dos nois en bicicleta, que també s'han parat un moment i m'han preguntat si venia del Laberint. Els he dit que sí, però que m'havia equivocat i havia pujat per un camí bastant dur; han quedat al·lucinats, mirant-me amb una certa admiració --o almenys a mi m'ho ha semblat-- i dient "Està molt bé, això, és un camí duríssim".

Des d'allà, com els he dit, el camí sembla la Rambla. La pista B03, que rodeja la muntanya, als peus del Turó de Valldaura, és molt agradable. Una mena de Passeig de les Aigues, bastant més amunt. Arriba la cruïlla que també conec, que permet anar a l'Arrabassada, a Vista Rica pels turons de Sant Cebrià i Santa Maria o al Turó de la Magarola i la carretera de Cerdanyola. He agafat aquest darrer camí, que m'ha dut, igualment, a Vista Rica, per la vessant de Cerdanyola.

A Vista Rica m'he abrigat, perquè ja sabia que des d'allà, fes el que fes, començaria a baixar. He agafat el camí que comença paral·lel a la carretera, que està en obres, però és una pista força decent. No sabia ben bé on em duria, i en alguns moments he hagut d'escollir entre dos trencalls. Finalment, després de baixar i baixar, i pujar de tant en tant, he arribat a la Font d'en Sert. M'ha sorprès, la veritat, però ja sabia on estava, almenys.

Mentre mirava la font he sentit un soroll entre els arbres. M'he quedat quieta, perquè ja sabia que era. Un porc senglar, força gran, aquest cop. M'he esperat un moment, i com que he vist que no baixava on estava jo he marxat. Començo a acostumar-me, a aquests animals amb qui compartim el bosc.

Seguint el corriol que surt de la font he arribat en un moment a Can Puig, i des d'allà a Sant Medir és un moment. He recordat el darrer cop que vaig baixar, abans de canviar les pastilles dels frens, que vaig passar por i tot. A Sant Medir no hi havia ningú. Tenia ganes d'arribar a casa, perquè començava a sentir-me congelada, fins i tot em costava canviar les marxes, de tant fred que tenia a les mans.

Finalment, a 2/4 de 6 he arribat. Gairebé 16 km, 1.45 de bicicleta. El proper cop sortiré més abrigada.