divendres, 30 d’octubre de 2009

De Barcelona a Sant Cugat per Torre Baró

Divendres tarda. A les 4 en punt he recollit tot, m'he canviat i m'he dirigit cap a Mundet, amb la línia verda del Metro. Avui volia provar un nou camí per arribar a Sant Cugat, volia arribar-m'hi fins a Torre Baró.

La ruta comença pel lateral de la ronda de la Vall d'Hebrón, que s'ha de seguir al llarg de poc més d'un quilòmetre, fins arribar al Camí antic de Sant Llàtzer, que duu a la Carretera Alta de Roquetes. Davant la clínica Stauros es passa pel començament de l'A03, que porta a Can Masdeu i l'Hospital de Sant Llàtzer.

La meva ruta, però, seguia endavant per la Carretera de Roquetes, en direcció al Turó de Roquetes. Anava pujant de forma suau però continua, amb Barcelona, que s'estenia a la dreta. A mitja pujada, a l'esquerra he trobat una zona amb uns bancs i una font, on s'estaven un grup de persones grans, parlant. M'han ofert un got per poder beure aigua, i m'han explicat les seves històries.

La carretera feia un revolt pronunciat cap a l'esquerra, i allà al davant s'alçava l'anomenat castell de Torre Baró, una construcció inacabada del principis del s. XX, que havia de ser un hotel. Tenia dues opcions, seguir la carretera o enfilar un camí que començava allà mateix, tancat amb una cadena, amb un rètol que indicava Turo d'en Segarra / Turó Blau / Turo de Roquetes. Ja havia vist que no era ben bé una pista per bicicletes, però era prou ampla, tot i la forta pujada. L'he seguida una mica, trams a peu, trams en la bicicleta, fins que he arribat a una valla, i no he pogut continuar.

La llum del sol anava baixant. Em començava a preocupar, perquè no tenia clar per on seguir. He decidit seguir una mica més la carretera i després d'un parell de girs m'he trobat, com un premi, l'inici del Passeig de les Aigues, un camí planer entre arbres vestits de tardor.

Uns quants revolts més enllà he arribat a una cruilla. Cap a la dreta, l'àrea de Can Cuiàs. Cap a l'esquerra, Coll de la Ventosa, Forat del Vent, Carretera de Cerdanyola. He pensat que amb la llum que quedava el millor era fer la ruta coneguda, cap a la Carretera de Cerdanyola. Deixo Can Cuiàs per un altre dia. A l'esquerra, pel turó, pujava un corriol cap als tres turons que havia vist a l'altra banda. Un altre dia el seguiré.

El camí cap al Forat del Vent i Coll de la Ventosa anava fent baixada. Em temia que al final hauria de pujar molt, però no ha estat així. He arribat al pont de Valldaura, sobre Can Rius, i l'he seguit cap a Can Ferrer. No havia fet mai aquest camí en aquest sentit, sempre a l'inrevès.

Quan he arribat a la Carretera de Cerdanyola he girat a l'esquerra, per agafar el camí cap a Can Lloses. Era terreny conegut, sabia que després trobaria Can Catà, Can Codina i arribaria a l'àrea de lleure de Can Coll. Aquesta zona la conec --sempre de pujada, no l'havia fet baixant --i sabia el que podia trigar, més o menys.

La baixada és molt agradable. Algun tram més pendent, però en general es fa bé. Començava a fer fresca, la llum del capvespre era relaxant. A Can Catà he mirat el rellotge; portava una hora des de Mundet. Poc més d'11 quilòmetres. A partir d'aquí ja era una mica com el camí de casa.
M'ha sorprès la diferència entre aquesta banda de la muntanya i la de Barcelona. Aquella, seca, com si no hagués plogut mai. La banda obaga, ben humida, el terra com si l'haguessin escombrat, sense sorra.

He arribat a Can Coll. Com que no m'agradava que es fes fosc he pujat per la carretera a tota la velocitat que em permetien les cames i el camí fins a Can Borrell igual. Arribava a Sant Cugat a 1/4 de 7, hora i mitja de bicicleta, 21 km.