Al Forat del Vent pel torrent de Sant Iscle

Les sortides de dissabte en grup comencen a fer-se habituals. Això sí, el grup és d'allò més variat, gairebé mai som els mateixos.

Ahir vam sortir la Clara, la Cèlia i el Guillem. La Cèlia i el Guillem s'han convertit en fixos, no em permeten sortir sense ells. Els vaig dir que els portaria al Forat del Vent, i els va semblar molt bé, perquè no sabien --ni jo mateixa-- on ens ficaríem, per arribar-hi.

Vam enfilar el camí cap a Can Borrell, però per fer drecera vam agafar el trencall nou que surt a l'esquerra, poc després del Pi del Xandri. Jo recordava que hi havia un tram dolent, fins arribar a la pista B07, però ahir no el vam trobar i hi vam arribar sense problemes. B07 amunt, direcció Turó de la Torrefera. Abans de la pujada final surt una pista a l'esquerra, sense indicacions --algú les ha trencat, com moltes altres--. La vam agafar, perquè els nens no volien fer aquella pujada i jo sabia que encara faríem més drecera, per arribar a Can Coll.

El que no recordava és que també tingués alguna que altra pujada forta. Això sí, de seguida s'arriba a Flor de Maig, que queda a la dreta. Vam haver de baixar un tram petit per la carretera de Cerdanyola, sense problemes. A l'àrea de lleure de Can Coll, de fet, comença l'excursió. Hauríem de poder traslladar-nos-hi directament. La pista A09, cap a Can Codina / Can Canaletes, és una de les habituals, encara que el Guillem no l'havia fet mai i la Cèlia només un cop. Ens vam trobar força gent, tot i ser bastant aviat.

A la cruïlla amb A05 ens vam dirigir cap a Can Catà. Els nens ja havien escalfat i anaven molt bé, encara que de tant en tant preguntaven quan pararíem a esmorzar. Vam deixar a l'esquerra el trencall a Can Fermí, sense agafar-lo, i vam continuar cap a Can Lloses. En el punt que el camí fa un gir pronunciat, la pista principal segueix a l'esquerra i a la dreta puja el camí de GR-92 cap a Serra Can Ferrer / Forat del Vent. Allà hi ha una esplanada, amb una clapa de gespa al mig; ens hi vam parar a esmorzar, mentre els nens aprofitaven per fer-se fotos.

El Guillem, que prefereix els camins accidentats a les pistes còmodes, ens va temptar per agafar el GR, que jo sabia que no era assenyat agafar. Però li vam fer cas. El camí, preciós. Això sí, no el recomano a ningú que no tingui esperit de trialer. I menys de pujada. Ens vam trobar gent baixant, que ens deia:
-"Ja sabeu on aneu?", i nosaltres responíem:
-"Sí, al Forat del Vent". Quan ens responien:
- "Fa molta pujada, aquest camí".-
ens vam picar --almenys jo-- i vam dir que tant era, nosaltres hi arribaríem. Què es pensaven! Però és que tenien raó, era impossible --si més no per nosaltres-- fer-lo en bicicleta. Pedres, esglaons, arrels, esbarzers, branques baixes... i vinga a pujar, pensant que ja no tenia remei, que havíem d'arribar a dalt, fos on fos aquest "a dalt".

El que em consolava era que de tant en tant trobàvem algun rètol que indicava el Forat del Vent, així que anàvem bé. En algun moment, però, ens vam equivocar i vam deixar el GR, retrocedint, fins a sortir a la pista A14. Això ho he vist després, mirant el plànol. Vam pujar pel torrent de Can Iscle, segons he llegit en algun lloc, un dels paratges més humits de la serra.

Si haguéssim seguit a l'esquerra, en algun punt, en lloc d'anar a la dreta, hauríem arribat al Forat del Vent, al punt de la carena des d'on es veu Barcelona i el Vallès. Però no, vam anar a parar al mig de l'A14, i uns nois que vam trobar ens van dir que per anar al Forat del Vent havíem de pujar el Matamatxos. Encara que el Guillem hi insistia, vaig ser raonable i vaig dir que ho deixàvem per un altre dia, que pugéssim per un camí més normal. Vam agafar el A14 cap a la dreta, en direcció Sant Iscle. Arriba a un punt que hi ha la tanca del bosc de Can Catà, per la part de dalt. El Guillem va investigar, però estava tancada, així que vam baixar per la pista lateral, A20, que curiosament no apareix en cap plànol, i que va a sortir entre Can Lloses i Can Catà.

Un cop allà, havíem de decidir. Tornàvem per Cerdanyola o per on havíem vingut? Encara que estàvem cansats, el camí de Can Codina, tot i fer pujades, era el més curt, així que el vam agafar.
Can Codina, Àrea de lleure de Can Coll, carretera amunt fins al camí de Can Borrell, Can Borrell i cap a casa.

26 km., 3 hores de bicicleta. Tot un rècord que els nens --i nosaltres dues-- vam resistir dignament. Ara, després estàvem lleugerament --només lleugerament-- baldats.