A Sant Cugat per la font del Bacallà

Avui m'he endut la bici a la feina, i a quarts de 6, quan he plegat, he agafat el tren fins a Peu de Funicular i després el funicular fins al Passeig de les Aigues.

He arribat a dalt a les 6 de la tarda. El sol començava a baixar cap a Sant Pere Màrtir, i les ombres dels arbres s'allargaven. Hi ha una calma especial, quan baixa la llum. He anat pedalant cap al Pla de les Maduixeres. De tant en tant mirava cap a la dreta, no ho podia evitar, i m'he parat per contemplar els colors del capvespre, la llum sobre Barcelona.

Pel camí m'he anat creuant amb ciclistes i corredors; hi havia prou lloc per tothom. Pensava que per molts deu ser un plaer, després d'un dia de feina, potser tancats en un despatx, la sensació de llibertat que et dóna pedalar o córrer amb Barcelona als peus, respirant l'olor dels pins, que l'escalfor del sol feia sortir més.

Quan he arribat al Pla de les Maduixeres he retrocedit una mica, per agafar la pista que puja cap al Tibidabo i l'Observatori Fabra. Fa pujada, però tret d'algun tram curt, es pot anar fent. Hi ha un punt que a la dreta indica "Font del Bacallà". Pensant en la meva amiga buscadora de fonts he deixat la bici i he anat a investigar. Un camí que baixava i baixava, semblava no tenir fi. A trams, camí, altres, escales. Un parell de cops he estat a punt de deixar-ho córrer, patint per la bici i per la pujada, però finalment he arribat a la font --la que veieu a dalt--. Un espai ample, on segur que es pot anar a fer berenars.

Quan m'he girat per tornar cap a dalt, m'he quedat paralitzada. A uns 10 m. d'on estava, al mig del camí per on havia de tornar, un porc senglar em mirava. Anava a fer-li una foto, però he pensat que potser no li agradaria, així que us l'haureu d'imaginar, un animal negre i bastant lleig. Per sort, ha decidit passar de mi i ha marxat. I jo he pujat el que m'havia semblat un camí llarguíssim, de baixada, a tota velocitat, i he arribat a on havia deixat la bici panteixant i suant.

He seguit endavant, direcció Tibidabo. He passat pels Jardins del viver de Can Borni, m'he parat a la font de fora, on raja un aigua fresqueta, que s'agraeix, després de la pujada. Des dels jardins s'arriba de seguida a la carretera que porta al Tibidabo. La vista, poc abans d'arribar-hi, era magnífica, encara que la foto del mòbil no hi faci justícia.

A la carretera del Tibidabo m'he dirigit a l'Arrabassada, i he baixat cap a la dreta, fins a Vista Rica. Allà he agafat la pista B04, que en el primer tram és molt agradable, força plana o de baixada. En lloc de seguir endavant per B10, cap a l'Urb. Sant Medir, quan he arribat a la pista que baixa a l'esquerra, cap a la Reserva parcial de la Font Groga, l'he agafat. Només l'havia pujat, aquesta pista. Si per pujar les pedres i pedretes eren incòmodes, per baixar ho han estat molt més. He acabat amb els braços cansadíssims.

Baixa i baixa, en algun moment he pensat que havia agafat un trencall equivocat, m'ha semblat llarg. Però no, finalment he arribat fins al camí que duu a Sant Medir. De Sant Medir a Sant Cugat tot és baixada, que es fa en un moment. La llum ja anava de baixada, i jo tenia pressa per arribar a casa.

Total. 18.5 km. 1,30 h.