Al Forat del vent

Feia dies que volíem anar al Forat del Vent, amb els nens. Els n'havia parlat, i no sé quina idea s'havien fet, perquè tenien molt interès en anar-hi; de fet, el mateix que em passava a mi, quan només el coneixia d'haver sentit el nom.

Aquest matí hem sortit amb la Maria, la Cèlia i el Guillem. He pensat que era un bon dia per pujar-hi. Poc abans de 2/4 de 10 estàvem a la plaça Rotary, ben abrigats, perquè ja comença a fer fred. Hem enfilat el camí a Can Borrell, i d'allà a l'Àrea de lleure de Can Coll, baixant per la carretera.

A partir de l'àrea de lleure comença la baixada fins a Can Codina. Avui, no sé perquè, hi havia força gent, per aquesta zona. Normalment és més tranquil·la. A la cruïlla entre A09 i A05 hem girat a la dreta, en direcció Can Catà. El Guillem començava a dir que estava cansat, malgrat anar sempre el primer. De fet, portàvem molt bon ritme gràcies a ell, que tirava molt.

Hem seguit endavant. Ens hem parat a fer un mos al prat on vam esmorzar fa gairebé un mes, el primer cop que vam intentar anar al Forat del Vent, amb la Clara i els nens. Una mica refets hem continuat per A05 amunt, en direcció Can Lloses. Ja els he advertit que a partir d'allà començava la pujada, que encara que no fos forta, es fa una mica pesada perquè és llarga. El Guillem, cada cop que veia un rètol que indicava el Forat del Vent volia desviar-se, però avui estava decidida a pujar-hi bé, per la pista, sense haver d'empenyer la bicicleta per camins impracticables.

Hem arribat a la carretera, i hem agafat la pista, a la dreta, que puja a Can Ferrer. Aquesta pista ja fa més pujada, però el camí és preciós. Hi passaven moltes bicicletes, ens hem passat l'estona saludant. Quan els nens ja començaven a estar una mica cansats hem arribat al que jo penso que és el Forat del Vent, el punt on es veu a un costat Barcelona i a l'altra el Vallès --Cerdanyola, Sabadell i al fons Montserrat i Sant Llorenç--. A més, després del vent de la nit la muntanya es veia netíssima. A sobre de Barcelona hi havia alguns núvols, i els raigs de sol es filtraven entre ells i feien una llum molt especial sobre el mar, que semblava metàl·lic.

En aquest punt havíem de decidir què fèiem. Podíem tornar enrere, però jo sabia que a la Maria no li agradava gens fer rutes d'anar i tornar, així que ens hem dirigit cap a la dreta, direcció Carretera d'Horta/Serra de'n Fotjà/Valldaura. El camí és curt, de seguida s'arriba a la carretera, i s'ha de seguir, en pujada suau, fins al restaurant Casa Juaco. Just després hi ha un rètol d'un antic bar, que es deia El Forat del Vent. Des d'allà ja podíem haver tornat, per la baixada cap a la Font dels Caçadors i Can Cerdà, però em feia il·lusió que veiessin el rètol de fusta del Forat, així que els he fet seguir una estona més per la carretera.

No recordava gaire si hi havia molt o no, fins que la carretera canvia de banda de muntanya. La veritat és que s'ha fet una mica llarg. No feia molta pujada, però era una pujada continua. Quan semblava que no podíem més hem arribat al pont que van fer per anar al Turó de Valldaura. Just allà canvies de banda i comença la baixada cap a Cerdanyola. Uns metres més enllà, a l'altra banda de la barrera protectora de la carretera, hi havia el rètol del Forat del Vent. Ens hem fet les fotos pertinents, per deixar constància, i hem començat a baixar per la carretera.


La veritat és que són uns quants quilòmetres, per baixar amb els nens. A més, com que anàvem ràpid, i feia vent, ens hem quedat congelats. Per fi hem arribat a la cruïlla amb el B02, que ens ha portat en un moment a Can Borrell, i d'allà a casa, on ens esperava una dutxa d'aigua ben calentona --si més no a les tres dones, perquè el Guillem s'ha quedat al pavelló a jugar a handbol amb els seus amics--.

25 km, 2.30 h.