A Sant Cugat des Sant Joan de Déu: un intent fallit

He sortit tard i he pensat que si agafava el metro o el tren se'm faria fosc, així que he decidit començar a pedalar des del començament, i intentar arribar al Passeig de les Aigues des de la Diagonal.

Estava a la Gran Via, a l'alçada d'Urgell. Des d'allà hi ha carril bici pràcticament fins a la Diagonal --tret d'algun tram on no he aconseguit trobar-lo, encara que em sembla que hi era--. He agafat la Diagonal, divendres a la tarda a les 5, competint amb els cotxes que sortien de cap de setmana --pel carril bici, evidentment--. És agradable, si no mires cap a la calçada, poder anar pedalant tanta estona en pla.

He arribat al Parc Cervantes. No hi havia estat mai. M'ha sabut greu anar amb pressa --la llum baixava molt ràpid-- i no poder-me parar a mirar les diferents varietats de roses, n'hi havia moltíssimes.

El Parc es travessa --jo he pujat la bici per les escales, després he vist que hi havia un camí la mar de còmode -- i a l'altra banda està la carretera d'Esplugues, on torna a començar el carril bici, en direcció San Joan de Déu. No tenia gaire clar com continuar, però com que he vist que el carrer que pujava després de l'hospital es deia Finestrelles i em sonava que des del Passeig de les Aigues es va al turó del mateix nom he pensat que m'hi duria.

He començat a pujar. Un pendent impressionant. Al final he hagut de baixar de la bici, perquè no podia més. Per sort, abans d'enfilar el darrer tram he trobat un rètol d'aquests del Parc que indicava Passeig de les Aigues, així que he girat a la dreta per aquell carrer. De seguida s'arriba a una cruïlla amb altres indicacions --Pedralbes, Parc Cervantes--, i cap a l'esquerra, Passeig de les Aigues. Amb prou feines era un corriol que pujava muntanya amunt, en línia recta. L'he agafat, mentre pensava que no n'aprendria mai, que no l'havia d'agafar.

He començat a pujar. Als 50 m. ja estava xopa de suor i als 200 m. he pensat que no podia fer una passa més, carregant amb els 16 k. de la bici. Cada cop hi havia menys llum, i allò no duia enlloc. Però tossuda i insensata com sóc, he seguit endavant; a més, em feia pànic haver de baixar per on estava pujant. Ha arribat un moment, però, que he hagut de prendre una decisió. Ha estat quan pensava que ja estava arribant al Passeig i en lloc de veure'l he vist que el turó que pujava feia una petita vall i seguia endavant, i el Passeig es veia lluny, entre la boira. I era gairebé fosc. He estat temptada de seure al terra i posar-me a plorar.

Però com que no m'hauria servit de res, he girat i he començat a baixar, relliscant, la bici i jo, entre les pedres i la sorra. Realment, feia molt pendent i era incomodíssim. Però la por de trobar-me a les fosques --i el pendent-- em donaven ales i he arribat al començament en un tres i no res.

He tornat pel mateix camí. La Diagonal, plena de bicicletes, als semàfors gairebé féiem cua. Això sí, després de la suada era un plaer, el circuit urbà. He arribat a Provença a 2/4 de 7 i he agafat el tren cap a casa, pensant en la dutxa calentona que m'esperava.