M'havia proposat trobar la font dels Caçadors, que està indicada des de punts diversos, i no la trobo mai. He agafat la ruta més llarga, per fer quilòmetres. La Carretera Alta de Roquetes puja
suau fins a Torre Baró. Avui no he dubtat, he deixat per un altre dia els temptadors trencalls cap als turons de'n Segarra, de Roquetes i Blau i he seguit la pista que va al Passeig de les Aigües, segons el rètol. La veritat és que la he tornat a trobar per casualitat, seguint un camí que puja a l'esquerra, amb un rètol que indica Prohibit el pas, en lloc de continuar cap al barri de Roquetes.Ja la vaig agafar l'altre dia. És una pista que va carenejant a mitja alçada per la vessant oest de la muntanya, preciosa. Tardor per tot arreu. I ni un ànima. Es noten els quatre dies de festa. La pista arriba al pont sobre Can Rius, el pont que passa per sobre de la carretera d'Horta, igual que el de Valldaura, més endavant.
Jo he creuat el pont i he continuat endavant, en direcció Forat del Vent / Portell de Valldaura. El primer tram d'aquesta pista A04 segueix sent força agradable, amb alguna pujada, fins al punt del Forat del Vent. Es nota el canvi de vessant, el costat de mar és menys feréstec i no tan humit.S'arriba a una cruïlla. En forta pujada, el Matamatxos, que porta al Portell de Valldaura pel Turó d'en Fotjà. També es pot optar per baixar per A14 cap a Can Catà o agafar la carretera d'Horta en direcció Cerdanyola. He decidit provar si aconseguia pujar el Matamatxos sense parar. He començat bé, força animada. Com sempre, ha arribat un punt que la roda m'ha relliscat i m'he hagut de parar. Avui, però, he pogut continuar de seguida i he arribat al final molt satisfeta.
Aquesta pista porta fins a Casa Juaco. Des d'allà surt un corriol d'aquests que teòricament no he d'agafar, que porta al Portell de Valldaura; he recordat el tram de carretera que hi ha fins al pont de Valldaura i he pensat que el corriol no seria gaire terrible --no més, si més no, que altres que he superat--. I així ha estat; algun tram a peu, però la major part sobre la bici, i he arribat al pont de Valldaura, a sobre la carretera d'Horta a Cerdanyola. En aquest punt canvia de vessant i comença a baixar cap a Cerdanyola. És on es troba el rètol de fusta del Forat del Vent.
Com que el meu objectiu era anar a la Font dels Caçadors, i el trencall que volia agafar està carretera avall, he començat a baixar. Poc després del Mirador de Cerdanyola hi ha el restaurant
Can Valldaura. Allà he vist, també, una indicació a la Font dels Caçadors, i he decidit seguir-la. Algun tram de forta baixada i un camí preciós, encatifat de fulles daurades, amb molsa a totes les pedres.El final ha estat una mica frustrant. He arribat a la seu del club dels Caçadors, que es passa venint de Can Cerdà. No he sabut què més fer, per trobar la font. A més, en aquest punt la cadena de la bici ha decidit espatllar-se, i he hagut de barallar-me una estona amb ella, pensant que s'havia tornat a torçar. No girava, ja em veia tornant a peu. Però amb paciència s'ha tornat a posar bé i he pogut continuar.
Era aviat. 2/4 de 5. No volia tornar, encara, així que, posats a pujar, he decidit tornar enrere pujant la pista de la font dels Caçadors, que és una del més terribles que conec, perquè a banda del desnivell, és llarguíssima. He tornat a arribar al quilòmetre 8 de la carretera d'Horta --l'antic bar del Forat del Vent-- cansada, però satisfeta.
En aquest punt, com que no volia tornar pel mateix camí, he agafat la carretera cap al pont de Valldaura. Allà, en lloc de seguir per la carretera cap a Cerdanyola, he agafat la pista que baixa a l'esquerra del pont, en direcció Passeig de les Aigues / Arrabassada. No l'havia agafat mai. Va baixant, molt agradable, passant pel Centre d'Acollida d'Animals de l'Arrabassada, fins a desembocar a la carretera. Allà no he tingut més remei que començar a pujar; per sort, el desnivell no és gaire fort, encara que les meves cames ja començaven a fer figa.
A Vista Rica he agafat la pista de la Reserva de la Font Groga. Baixant pel camí que surt a l'esquerra, tancat amb una cadena, arribaria a Sant Medir. Avui he mirat quina distància tenia, aquesta baixada, perquè sempre em sembla llarga, i és que és molt cansada. Són 3 quilòmetres fins a l'ermita. 3 quilòmetres d'esquivar pedres i sots, baixant amb el cul aixecat del seient per controlar millor la bici. A més, començava a estar gelada.
De Sant Medir a casa és un moment --un moment de 20 minuts-- perquè és un camí molt conegut, tot baixada. El darrer tram l'he fet a poc a poc, mirant el cel; el sol es ponia, i els núvols que el vent esfilagarsava anaven canviant continuament de color. Hi ha hagut una estona que tot era rosat. Si no hagués estat pel fred, m'hi hauria quedat fins que es fes fosc.
A 2/4 de 6 he arribat a Sant Cugat. 28 quilòmetres. Més de 2.30 h. Crec que ha estat una de les sortides amb més desnivell. Això sí, per pistes adequades, sense proves estranyes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada