De Barcelona a Premià

A 1/4 de 4 sortia de la Biblioteca, emocionada com si anés a fer una cosa molt especial. I és que després de tants dies de pluja, fang i fred, aquest dia de primavera era un regal, i s'havia de gaudir, anant cap al mar.

El Passeig Marítim estava força ple, gent de tot tipus, fent les activitats més diverses: caminar, córrer, bicicletes, skates, patins. Però hi havia lloc per tots, i jo he pogut anar avançant a bon ritme. De fet, quan he sortit he posat el plat gran i el pinyó més petit --3/7 --, i així he anat durant els 52 kilòmetres que ha durat l'excursió. Així tinc les cames ara, que em fan mal per totes bandes.

A partir del Fòrum la gent desapareix; algun ciclista de tant en tant, però són pocs, i així tens la sensació que el camí és una mica teu. A Badalona he fet la pasarel·la sobre el mar, que m'agrada molt. Després he seguit endavant, fins a Montgat.










Quan hi he arribat eren ja les 4, i he decidit buscar un lloc per dinar. He trobat, abans d'arribar al passeig, un raconet tranquil, el que hi ha a la foto. Sorra gruixuda i neta, roques lluents sota el sol, les onades que trencaven amb força, aixecant núvols d'escuma. Llum i el blau del mar, que entrava pels ulls i s'estenia per tot el cos, deixant una sensació de benestar.

Després de menjar la fruita i ficar els peus dins l'aigua --i mullar-me els pantalons-- he continuat endavant. No havia pensat fins on arribaria, volia anar tirant. No sabia com estaria el camí, el darrer cop estava tallat. Però aquest cop l'he pogut fer tot seguit. Fins i tot m'he permès el luxe de fer el passeig de Montgat en bicicleta, encara que està prohibit. Però no hi havia ningú, i jo anava a poc a poc, per si em deien alguna cosa.

A l'estiu, el tram entre Montgat nord i el Masnou estava tallat i vaig haver d'anar per la carretera. Ara ja l'han arreglat, amb uns ponts de fusta que m'han agradat molt. Després del Masnou, Ocata, i he seguit endavant. Comença el circuit esportiu, dos o tres quilòmetres amb espais per fer exercicis, de tant en tant àrees d'esbarjo i descans, arbres que estan creixent, bancs per descansar. Així fins a Premià. Els darrers quilòmetres han estat durs. Ja estava cansada, i el vent en contra bufava amb força.

Hi he arribat a les 5, i he decidit que ja era hora de tornar. La tornada ha sigut més ràpida. 1.30 hores, de fet he trigat el mateix, però la sensació ha estat d'anar més ràpid. La llum començava a baixar, el mar brillava, i el vent a favor m'ajudava a avançar.

He arribat a Catalunya a 2/4 de 7, cansada i satisfeta, saturada de llum i aire.

52 km. 2.45 hores de bicicleta.

Les fonts de Can Catà

Sortida de diumenge, relaxada i poc exigent, molt agradable. Un dia preciós, temperatura perfecta --una mica de fred que refrescava la cara i feia agrair el tallavents, però no tant com perquè resultés molest.

A quarts de 10 sortíem la Cèlia, la Maria i jo sense una idea clara d'on anar. Elles cap ni una, jo, que les guiava, tampoc en tenia gaire. He recordat, de sobte, que era primer diumenge de mes, el que volia dir que el bosc de Can Catà estaria obert, així que podríem entrar-hi "legalment". A més, com que la Maria no hi havia estat mai, em feia il·lusió ensenyar-li.

El pas per sobre la riera de Can Borrell ja està obert, per fi, el que és d'agrair, perquè la pujadeta alternativa és antipàtica, encara que ara ja la pugem tranquil·lament. Semblava que anàvem a l'inrevès, avui. Ens creuàvem amb molta gent, però tots anaven en direcció contrària. A l'àrea de lleure de Can Coll hem agafat el camí cap a Can Codina. Els camps sembrats es veuen encatifats de verd, un verd tendre. En algun tram, el terra estava molt humit i fangós, un fang que s'enganxava a les rodes i dificultava el pedalar.

Can Catà, com pensava, estava obert. No hi havia ningú. Sembla increïble que aquell bosc tan impressionant pertanyés a algú, que una família pogués tenir davant de casa un bosc autèntic. Això sí, l'arreglaven i se'n cuidaven; bona mostra són els dos paratges de les fonts, amb els bancs, les taules de pedra, i fins i tot l'amfiteatre de la Font Nova.

A la Font Nova ens hem estat una bona estona, esmorzant i fent fotos. A més, jo no recordava haver-la vist mai amb el sol filtrant-se entre els arbres immensos, i valia la pena estar-se una estona, gaudint de l'entorn.

De tornada hem volgut provar un camí nou --anar a la serra de Na Joana--. El camí que hi portava ja no semblava gaire adequat --una petita trialera-- però ens hem convençut que la podríem seguir. La pujada i el tram pla estaven bé, però la baixada relliscava molt, i hem caigut les tres. El millor ha estat que la baixada ha acabat a 100 m. d'on havíem començat a pujar, al costat de Can Catà de nou, així que hem deixat córrer la prova i ens hem dirigit cap al Parc de la Riera de Cerdanyola, camí conegut i segur.

L'altre dia havíem vist que el carril-bici que va de Sant Cugat a Cerdanyola estava força avançat i hem volgut provar-lo. Abans, però, hem hagut de fer alguna infracció, perquè per algun motiu que desconec --la meva tossuderia estúpida-- acabem sempre dins una bòbila que no té sortida, abans d'agafar la carretera. Les altres vegades vam tenir sort i vam trobar algú que ens va obrir la reixa, però avui no hi havia ningú. Seguint la reixa que tancava la propietat, que s'acaba a sobre de la riera, hem vist que anant amb molt de compte podíem passar a l'altra banda, i això hem fet. Llàstima que quan estàvem fent aquests malabarismes s'ha obert la porta de l'altra banda i ha sortit un senyor que ens ha mirat molt malament. Sort que no ens ha dit res, encara que no semblàvem gaire perilloses.

El carril-bici fins a Sant Cugat està força acabat, quan estigui obert del tot --quan treguin els ferros, tubs, eines i obstacles diversos que hi ha ara-- anirà molt bé.

Total: 2.30 d'excursió, 22 quilòmetres.

Pedalant pel Parc fluvial del Besòs

Divendres. La bicicleta m'esperava. Com que aquest matí havia sortit a córrer --el meu nou esport-- m'ha fet mandra posar-me a pujar muntanyes. A més, feia molt que no veia el mar, i l'enyorava. He pensat que era molt afortunada. Tinc al meu abast muntanyes d'una mida raonable, i quilòmetres de mar, que puc anar seguint fins a cansar-me. Avui he descobert que també tinc un riu, que puc vorejar durant bastants quilòmetres.

Rambles avall, fins al mar. Bufava un vent fred, suau, que m'ha fet agrair el polar i el paravents que portava. A la platja de Nova Icària m'he parat a dinar, un entrepà i dues mandarines. Tot té millor gust, si el paisatge acompanya. Feia bona mar, les onades arribaven cansades, al trencall, com si no tinguessin forces.



He continuat endavant, cap al Fòrum. Quan he arribat al Besòs he decidit que en lloc de continuar cap a Badalona, avui faria un nou recorregut, que fa temps que volia provar. He agafat el camí que voreja el riu, que han arreglat convertint-lo en un gran parc: el Parc Fluvial del Besòs. 9 quilòmetres de carril bici --o camí per córrer, patinar o passejar -- i grans extensions de gespa per jugar, estirar-se a llegir o fer un picnic.



Si no paraves atenció al que hi havia més enllà del Parc, podies pensar que estaves a qualsevol lloc idílic, --si no et fixaves molt en l'aigua del riu--. Força gent, de totes les edats i races. Matrimonis grans passejant tranquil·lament, grups de nois i nens jugant a futbol. Adolescents estirats a la gespa, fent d'adolescents. Molta gent fent esport --bicicleta, footing, patins.

Després de 7 quilòmetres de carril bici, començava una pista de terra, primer, i força còdols, després. 3 quilòmetres més. A la meva esquerra havia deixat la fàbrica Asland, no sabia ben bé on era. Com que portava just 20 quilòmetres i eren més de les 5 de la tarda he parat, i he aprofitat que passaven dos nois en bicicleta, que també paraven, per preguntar-los si quedava molt per arribar a algun lloc. M'han explicat que si continuava --un bon tros-- arribaria a Mollet, Martorelles, Granollers. També, en algun punt més endavant, podia enllaçar amb el riu Ripoll, i anar fins a Ripollet. Ells anaven cap a Mollet, però he pensat que no era gaire assenyat, seguir-los, se'm faria molt tard. Així que he tornat enrere, un altre dia ho provaré.

Mirant el mapa, després, he vist que teòricament, si segueixo el Ripoll, a més d'arribar a Ripollet arribo al Parc de la Riera de Cerdanyola. Amb temps podria fer una ruta circular, des de Sant Cugat a Barcelona per Cerdanyola i a l'inrevès.



La tornada ha estat més ràpida, i això que he hagut de parar un munt de vegades a fer fotos, perquè la llum del capvespre era preciosa. A més, ha sortit la lluna sobre el mar, i avui hi ha lluna plena, una lluna plena especial, la més gran de tot l'any, perquè és la vegada que està més a prop de la terra.

Al Puig Madrona per camins gelats

He obert els ulls i m'ha semblat que feia sol. Ahir a la nit havia pensat que si feia bo pujaria al Puig Madrona, el cim que hi ha entre Valldoreix i el Papiol, em venia molt de gust. En principi havia d'anar-hi sola, però la Cèlia m'ha volgut acompanyar, així que a 3/4 de 10 hem sortit, ben abrigades. El termòmetre només marcava 1º, havien tirat sal pels carrers del poble, perquè la gent no rellisqués amb el gel.

Els primers quatre quilòmetres són urbans, i es fa força ràpids. A partir de l'escola Ferran i Clua, quan s'agafa el carrer de la Guineu amunt, comença la pujada. La pista que surt a mig camí del carrer estava tancada per una valla, que prohibia el pas, i m'ha costat una mica convèncer a la Cèlia que el rètol de la policia local que impedia el pas no anava per nosaltres. És difícil ensenyar que s'han de respectar les normes, però encara més que aprenguin que a vegades les normes es poden saltar, que no passa res.

La pista que puja cap a l'ermita de La Salut és preciosa --i fa unes pujades llarguíssimes, sembla que no s'acabin mai--. Montserrat i Sant Llorenç es retallaven nítids contra el cel, el món semblava nou, acabat d'estrenar. Al començament hem trobat poca gent --un senyor tallant llenya, dos o tres persones passejant gossos-- però quan hem arribat a La Salut allò semblaven les Rambles. Força ciclistes, i un grup gran d'excursionistes de mitjana edat, molt animats, tots ben equipats amb els bastons de caminar. Això sí, cap mare amb la seva filla; com a molt, algun pare amb els nens. Em fa molta il·lusió, que la Cèlia vulgui sortir amb mi.

A l'ermita hem parat una estona, per esmorzar i recuperar forces. Des d'allà es veu perfectament la torre de vigilància del Puig Madrona, i la Cèlia no es creia que haguéssim de pujar fins allà.
Hem continuat endavant. De seguida després de l'ermita hi ha el trencall --pista a l'esquerra tancada amb una cadena-- que puja cap al Puig Madrona, i no ho indica. La primera pujada impressiona, després té trams més forts que altres. En conjunt, però, és bastant fort, el tros que queda fins al cim. De fet, hem fet trams a peu i trams en bici.

No recordava que la vista fos tan impressionant, quan s'arriba a dalt. Potser el dia que havia pujat no feia un cel tan net, ni una llum tan transparent. No portàvem ni dos minuts allà quan ha començat a aparèixer gent, ciclistes diversos que, tot s'ha de dir, pujaven muntats en la bici fins a dalt. Algun dia ho aconseguirem, nosaltres.

Després de fer fotos, mirar el paisatge i recuperar-nos una mica ens hem abrigat bé --ens havíem desabrigat per pujar -- i hem començat la baixada, que és molt més curta, perquè no es torna a La Salut, sinó que es baixa directament a Can Montmany.

A les 12 arribàvem a casa, 18 km, poc més de 2 hores de bicicleta, intensa, això sí.

Pujant i baixant al Forat del Vent

Des de la darrera entrada només havia sortit un parell de vegades, sortides curtes. Trobava a faltar la meva bici. Però la pluja continuada, el fred i el fang em paraven una mica. També les festes diverses trenquen la rutina i els bons costums.

Avui he tornat a treballar. I com que era divendres, he pensat que podia recuperar els bons costums. Això sí, no he gosat baixar la bicicleta al matí; a Sant Cugat plovisquejava, havia plogut tota la nit. Semblava una mica forassenyat sortir en bicicleta.

Tot el matí he estat atenta al cel. A estones semblava que volia sortir el sol; després s'ha tornat a tapar, però no ha plogut més. A les 2 he plegat i he tornat a casa, sense saber encara què faria. Al tren, veient que la temperatura tampoc era tan baixa, he decidit que sortiria en bicicleta, que si hi havia massa fang sempre estava a temps de tornar. I un cop decidit això ja he estat més contenta, amb un cuquet d'emoció a la panxa.

M'he vestit com si anés al Pol Nord. Dos parells de pantalons, polar i tapavents, buff, gorro en lloc del casc, guants, dos parells de mitjons gruixuts. Abans de Can Borrell ja he començat a treure'm roba, m'estava ofegant.

He decidit fer el camí més obert que conec, de la banda de Collserola, el que suposava tindria menys fang. Pujar al Forat del Vent per Can Catà i tornar per la Font dels Caçadors i Can Cerdà.

Cel gris, que amortia els sorolls. Ni un ànima. Només, molt de tant en tant, algú que corria, solitari, com jo. El camí millor del que em pensava. El cel tapat i el silenci imposaven una mica i em feien pedalar com si algú em perseguís. A l'alçada de Can Codina m'han rebut dos galls, barallant-se per veure quin cridava més fort. Als camps començaven a sortir els brots dels cereals. És un dels punts del recorregut que més m'agrada, aquell.

He arribat a la cruïlla amb el GR i l'A05 que porta al Forat del Vent sense parar. Allà he begut aigua i he continuat endavant, pujant fins a la carretera de Cerdanyola, i allà agafant el trencall cap a Can Ferrer. Aquest tram tenia força fang, i començava a bufar un vent glaçat, però donava
gust, pedalar.

Forat del Vent. Al cim de Sant Llorenç hi havia neu; Barcelona s'estenia sota el mantell gris, el mar amb prou feines es veia.


El tram de carretera ha estat el pitjor. Les pistes quedaven protegides del vent. En canvi a la carretera el vent bufava fort, i evidentment en contra. Però de seguida he arribat a Casa Juaco, on havia de començar a baixar. M'he abrigat bé i he començat els 10 km de baixada. A l'alçada de Can Cerdà he deixat la pista i m'he dirigit a la carretera de Cerdanyola, per no haver de baixar fins a Can Coll i tornar a pujar. Des d'allà a Can Borrell és un moment. Ni a Can Borrell hi havia gent; ha estat el primer cop des que torno a la tarda que no he trobat ningú pels voltants del restaurant ni al Pi del Xandri.

El dia s'allarga. He arribat a 3/4 de 6, amb força llum, malgrat els núvols. 25 km en dues hores, intensos, que s'han fet notar quan he baixat de la bicicleta. No estic acostumada a pedalar sense parar. Però he arribat a casa satisfeta, sentint-me bé.

A Sant Cugat travessant jardins encantats

Dia radiant. Fred i net. No sé perquè, aquests dies em fan pensar en el nadal. No sé si us heu fixat, però el dia de nadal sempre és així.

Avui treballava i he portat la bicicleta per tornar cap a casa, ja que ahir no vaig poder fer-ho. Ben embolicada --polar i anorak, buff polar, guants--, he començat a pedalar des de la biblioteca, per agafar el tren des de Provença. El trànsit al centre de Barcelona era força tranquil, i era agradable, passejar-hi. Amb els Ferrocarrils he anat fins a la Plaça del Tibidabo, i des d'allà, Avinguda del Tibidabo amunt. No hi havia boira, ni contaminació. El mar s'estenia, blavíssim, sota el cel net.

Poc després de travessar, entre els revolts de l'avinguda, es troba el Parc de la Font del Racó. L'altre dia vaig passar-hi sense entrar. Avui, com que anava tranquil·la, sense pressa, disposada a gaudir de la sortida, hi he entrat. Una petita meravella, caminets de sauló, arbres antics i immensos, bancs i una font, d'on rajava aigua fresca i bona --si més no no deia el contrari.
Després de donar unes quantes voltes pel parc, mirant els arbres, he continuat carretera amunt. Llavors he descobert que tenia una sortida a la plaça del Dr. Andreu, on em portava el camí. M'hauria estalviat la darrera pujada, que fa força pendent.

Després de la plaça, on val la pena parar-se, perquè les vistes són impressionants --aquí es troba el emblemàtic Mirablau-- segueix un tram de carretera fins al Pla de les Maduixeres, on comença el Passeig de les Aigues. He parat a recuperar l'alè a la font de les maduixeres, una altra font amb aigua potable, en el meu camí cap a Sant Cugat.

Pedalar pel Passeig de les Aigues és un plaer; llàstima que el trencall cap al Tibidabo arriba molt ràpid, i comença la pujada per la pista forestal dels Jardins del Viver de Can Borni; sobretot els primers metres fan força pujada. Després, un cop es passa per sobre de les vies del funicular es més agradable.

Quan he arribat a la font de Can Borni he parat, un cop més, a beure aigua. He vist, sorpresa, que la porta dels Jardins estava oberta. No havia passat mai dins l'horari d'obertura. Hi he entrat. A poc a poc, empenyent la bici, perquè havia de mirar tots els rètols dels arbres i plantes. Un autèntic jardí botànic, que ha millorat el meu coneixement d'arbres i plantes. Només sentia algun que altre ocell, l'aigua, que degotava lentament. Aquí he trobat el primer gel del camí, el que un amic m'havia advertit que trobaria. L'herba s'havia convertit en petits glaçons; com que no feia sol, el fred era considerable.


Després d'estudiar tots i cadascun dels arbres he continuat fins a la carretera del Tibidabo. Avui havia decidit fer el camí habitual, però a l'inrevés. Des d'allà m'he dirigit a Vista Rica. En lloc d'agafar la pista que porta a Sant Medir he agafat el corriol cap als turons de Santa Maria i Sant Cebrià i el Portell de Valldaura. Color de tardor. Olor d'hivern. Mai havia fet aquest camí en aquest sentit. Molt agradable, i molt fred, perquè baixava tota l'estona i començava a bufar un aire glaçat.

Havia pensat anar fins a la serra d'en Ferrer, i baixar per Can Lloses i Can Catà fins a Can Coll, però començava a estar glaçada, així que a Casa Juaco, on comença la baixada cap a la Font dels caçadors i Can Cerdà, he començat a baixar. Ni un ànima. Acostumada als divendres, que sempre hi ha gent, avui feia fins i tot una mica d'angunia, anar tota l'estona sola.

Arribant a Can Coll hi ha un trencall que indica Can Borrell / Flor de Maig. Conec el camí, és un corriol que s'ha de fer a peu, alguns trams, que porta directament al començament del camí a Can Borrell. Només l'he fet de baixada, però he pensat que no seria tan terrible, fer-lo de pujada, així que l'he agafat. No era gaire llarg, però el terra estava glaçat, i les pedres relliscaven una mica. Això sí, m'he recuperat una mica del fred que havia passat baixant.

El camí fins a Can Borrell l'he fet en un moment; tenia ganes d'arribar a casa. Des de Can Borrell al Pi del Xandri he trobat molta gebra als marges; entre que la llum baixava i el gebre la sensació de fred s'aguditzava. Però ja arribava, i el color del capvespre compensava el fred i el cansament.


25 quilòmetres, 3 hores força tranquil·les.

Senders al voltant del Tibidabo

3 de la tarda a la sortida del metro de Mundet. Tres hores per davant per passejar-me per Collserola. Avui tenia aquesta intenció: passejar-me, amb la meva càmera, fotografiant arbres i flors, tot el tranquil que es pot anar sobre una bicicleta.

Havia pensat tornar a creuar Collserola, de nord a sud, començant, avui, per les Llars Mundet. Aquest cop no m'he equivocat de camí, he seguit el Velòdrom i he començat a pujar pel camí en ziga-zaga, flanquejat per xiprers i avets. Són arbres poc habituals a Collserola, per això m'han cridat l'atenció.

No sé quants revolts són, però m'he parat a molts d'ells, perquè les rodes relliscaven, amb la sorra. La darrera pujada, igual que l'altra vegada, l'he feta mig caminant. He de practicar més, per poder-la fer seguida, perquè és forta, però no és la pitjor que m'he trobat.

Barcelona estava cobert per una lleugera boirina; el cel sobre el mar, travessat per un llarg núvol que devia ser polució o boirina. M'agraden les tardes d'aquesta època, la llum dóna a la muntanya uns tons especials.

Avui, quan he arribat a la cruïlla dels turons i Carretera de Cerdanyola i Passeig de les Aigues, he decidit tornar a fer la pujada del Turó de Sant Cebrià i Santa Maria. És una pujada forta, però el camí és preciós, i té uns arbres que no he vist enlloc més. Per anar al Turó de Sant Cebrià s'ha d'agafar un trencall a la dreta, un sender tapissat de pinassa, que és un plaer recórrer. Llàstima que sigui curt.

Després s'ha de tornar enrere, en direcció Turó de la Font Groga. És curiós, aquest turó. Es tracta d'una lleugera elevació del terreny, com una illa d'arbres rodejada d'un sender. No deu fer més de 4 o 5 metres, aquesta illa, i el sender l'envolta. He hagut de retrocedir de nou i ja he agafat el corriol que baixa fins a Vista Rica. He descobert que la meva pràctica en trialeres ha donat el seu fruit, perquè el primer cop que vaig baixar aquest corriol vaig fer-ho a peu, i avui he pogut baixar-lo tot sobre la bici, pensant, en algun moment, que cauria de cap.

Havia pensat anar fins al Tibidabo, i després ja veuria què faria. Els meus plans han estat modificats per un rètol d'aquests que em tempten. Enfilant la carretera del Tibidabo, a la dreta, he descobert un corriol amb un rètol que deia: Coll de la Vinassa /Serra d'en Cardona / Turó del Puig. Tenia una lleugera idea que tot això estava a l'altra banda del Tibidabo, així que, contra tots els meus bons propòsits d'anar per pistes conegudes, l'he agafat. Per un cop, no m'he hagut de penedir. He hagut de fer algun tram a peu, però en general l'he fet sobre la bici. Anava seguint l'Arrabassada, uns quants metres per sobre. Un corriol estret, però fàcil de fer, i molt maco.

He anat seguint les diverses indicacions, escollint una mica a l'atzar entre els diferents camins. Finalment he agafat el camí a Les Planes, pensant que des d'allà podria anar a Sant Cugat. Pel camí he trobat un rètol que indicava Can Potosi 1852. M'ha cridat l'atenció, m'ha recordat que el meu pare me n'havia parlat, que abans era Aaron House, i he anat a mirar-la. Una mica frustrant, perquè hi havia una gran porta i no es veia gairebé res. He pujat per una reixa i he pogut fer una foto de la torre. Això sí, la vista des d'allà era impressionant.

He deixat la casa enrere i he seguit cap a Les Planes. A la Plaça del Transvaal hi ha una cruïlla, que porta a Can Cortès i l'Arrabassada, al Tibidabo pel Coll de la Vinassa i al Centre d'Informació de Collserola. He agafat el C02, que porta al Tibidabo i al Centre d'Informació. La llum del sol estava molt baixa, i conferia un to daurat a tot el que tocava. He agafat el camí al Tibidabo, de nou, però veient-lo a l'altra banda de la muntanya, força lluny, i tenint en compte que eren les 5, he pensat que no tindria temps d'arribar-hi, així que he girat cua i m'he dirigit, baixant, al Centre d'Informació del Parc.

Mai havia fet aquests camins. M'han agradat molt. Ara, pujar-los deu ser dur. Quan he arribat a la carretera de Vallvidrera he continuat endavant, sense tenir gaire clar on pararia. A 2/4 passat estava arribant a La Floresta, i he començat a pedalar amb totes les meves forces, perquè la llum baixava molt ràpid i no portava llum. Per sort, he arribat a Sant Cugat a temps, abans que es fes fosc del tot. Això sí, les meves cames se n'han ressentit, del tram final.

Gairebé 3 hores de camí, 23 quilòmetres.