Pujant i baixant al Forat del Vent

Des de la darrera entrada només havia sortit un parell de vegades, sortides curtes. Trobava a faltar la meva bici. Però la pluja continuada, el fred i el fang em paraven una mica. També les festes diverses trenquen la rutina i els bons costums.

Avui he tornat a treballar. I com que era divendres, he pensat que podia recuperar els bons costums. Això sí, no he gosat baixar la bicicleta al matí; a Sant Cugat plovisquejava, havia plogut tota la nit. Semblava una mica forassenyat sortir en bicicleta.

Tot el matí he estat atenta al cel. A estones semblava que volia sortir el sol; després s'ha tornat a tapar, però no ha plogut més. A les 2 he plegat i he tornat a casa, sense saber encara què faria. Al tren, veient que la temperatura tampoc era tan baixa, he decidit que sortiria en bicicleta, que si hi havia massa fang sempre estava a temps de tornar. I un cop decidit això ja he estat més contenta, amb un cuquet d'emoció a la panxa.

M'he vestit com si anés al Pol Nord. Dos parells de pantalons, polar i tapavents, buff, gorro en lloc del casc, guants, dos parells de mitjons gruixuts. Abans de Can Borrell ja he començat a treure'm roba, m'estava ofegant.

He decidit fer el camí més obert que conec, de la banda de Collserola, el que suposava tindria menys fang. Pujar al Forat del Vent per Can Catà i tornar per la Font dels Caçadors i Can Cerdà.

Cel gris, que amortia els sorolls. Ni un ànima. Només, molt de tant en tant, algú que corria, solitari, com jo. El camí millor del que em pensava. El cel tapat i el silenci imposaven una mica i em feien pedalar com si algú em perseguís. A l'alçada de Can Codina m'han rebut dos galls, barallant-se per veure quin cridava més fort. Als camps començaven a sortir els brots dels cereals. És un dels punts del recorregut que més m'agrada, aquell.

He arribat a la cruïlla amb el GR i l'A05 que porta al Forat del Vent sense parar. Allà he begut aigua i he continuat endavant, pujant fins a la carretera de Cerdanyola, i allà agafant el trencall cap a Can Ferrer. Aquest tram tenia força fang, i començava a bufar un vent glaçat, però donava
gust, pedalar.

Forat del Vent. Al cim de Sant Llorenç hi havia neu; Barcelona s'estenia sota el mantell gris, el mar amb prou feines es veia.


El tram de carretera ha estat el pitjor. Les pistes quedaven protegides del vent. En canvi a la carretera el vent bufava fort, i evidentment en contra. Però de seguida he arribat a Casa Juaco, on havia de començar a baixar. M'he abrigat bé i he començat els 10 km de baixada. A l'alçada de Can Cerdà he deixat la pista i m'he dirigit a la carretera de Cerdanyola, per no haver de baixar fins a Can Coll i tornar a pujar. Des d'allà a Can Borrell és un moment. Ni a Can Borrell hi havia gent; ha estat el primer cop des que torno a la tarda que no he trobat ningú pels voltants del restaurant ni al Pi del Xandri.

El dia s'allarga. He arribat a 3/4 de 6, amb força llum, malgrat els núvols. 25 km en dues hores, intensos, que s'han fet notar quan he baixat de la bicicleta. No estic acostumada a pedalar sense parar. Però he arribat a casa satisfeta, sentint-me bé.