Al Puig Madrona per camins gelats

He obert els ulls i m'ha semblat que feia sol. Ahir a la nit havia pensat que si feia bo pujaria al Puig Madrona, el cim que hi ha entre Valldoreix i el Papiol, em venia molt de gust. En principi havia d'anar-hi sola, però la Cèlia m'ha volgut acompanyar, així que a 3/4 de 10 hem sortit, ben abrigades. El termòmetre només marcava 1º, havien tirat sal pels carrers del poble, perquè la gent no rellisqués amb el gel.

Els primers quatre quilòmetres són urbans, i es fa força ràpids. A partir de l'escola Ferran i Clua, quan s'agafa el carrer de la Guineu amunt, comença la pujada. La pista que surt a mig camí del carrer estava tancada per una valla, que prohibia el pas, i m'ha costat una mica convèncer a la Cèlia que el rètol de la policia local que impedia el pas no anava per nosaltres. És difícil ensenyar que s'han de respectar les normes, però encara més que aprenguin que a vegades les normes es poden saltar, que no passa res.

La pista que puja cap a l'ermita de La Salut és preciosa --i fa unes pujades llarguíssimes, sembla que no s'acabin mai--. Montserrat i Sant Llorenç es retallaven nítids contra el cel, el món semblava nou, acabat d'estrenar. Al començament hem trobat poca gent --un senyor tallant llenya, dos o tres persones passejant gossos-- però quan hem arribat a La Salut allò semblaven les Rambles. Força ciclistes, i un grup gran d'excursionistes de mitjana edat, molt animats, tots ben equipats amb els bastons de caminar. Això sí, cap mare amb la seva filla; com a molt, algun pare amb els nens. Em fa molta il·lusió, que la Cèlia vulgui sortir amb mi.

A l'ermita hem parat una estona, per esmorzar i recuperar forces. Des d'allà es veu perfectament la torre de vigilància del Puig Madrona, i la Cèlia no es creia que haguéssim de pujar fins allà.
Hem continuat endavant. De seguida després de l'ermita hi ha el trencall --pista a l'esquerra tancada amb una cadena-- que puja cap al Puig Madrona, i no ho indica. La primera pujada impressiona, després té trams més forts que altres. En conjunt, però, és bastant fort, el tros que queda fins al cim. De fet, hem fet trams a peu i trams en bici.

No recordava que la vista fos tan impressionant, quan s'arriba a dalt. Potser el dia que havia pujat no feia un cel tan net, ni una llum tan transparent. No portàvem ni dos minuts allà quan ha començat a aparèixer gent, ciclistes diversos que, tot s'ha de dir, pujaven muntats en la bici fins a dalt. Algun dia ho aconseguirem, nosaltres.

Després de fer fotos, mirar el paisatge i recuperar-nos una mica ens hem abrigat bé --ens havíem desabrigat per pujar -- i hem començat la baixada, que és molt més curta, perquè no es torna a La Salut, sinó que es baixa directament a Can Montmany.

A les 12 arribàvem a casa, 18 km, poc més de 2 hores de bicicleta, intensa, això sí.