De l'Escala a la Gola del Ter

Dijous 10 de setembre

Segon dia de vacances ciclistes. A diferència del dia anterior, dijous es va aixecar bastant núvol, una nuvolositat que va anar augmentant al llarg del dia. Molt agradable per pedalar, sempre i quan es quedés en núvol, sense pluja.

Vaig esmorzar envoltada de mapes i guies. Mirant el mòbil, buscant rutes. Dubtava. Pirinexus, nord, sud... Finalment vaig optar per canviar de riu i intentar fer una part de ruta de Pirinexus, seguint el Ter, esperant anar trobant els rètols, que teòricament estan per totes bandes. Tenia un lleuger record d'on començava, i vaig sortir disposada a trobar-los.

El camí havia de sortir de la carretera que va cap a Albons, un trencall en algun punt. Pujant la carretera em vaig impacientar i en un trencall que indicava "Ruta de Mas Vilanera", que em semblava que anava bé, vaig girar. Portava a una masia molt interessant, però no veia els rètols de Pirinexus per en lloc.

Com que la zona la conec una mica, perquè he anat cap a Sobrestany unes quantes vegades, amb l'ajuda inestimable dels mapes del wikiloc vaig poder situar-me i anar a parar al camí dels Marges, que surt de l'Escala per Montgó, pel camping Neus. No és Pirinexus, però em duria on jo volia.

És un camí preciós, el que porta a Sobrestany. Va passant al costat dels arrossars, amb el Montgrí al fons. 

A diferència del dia anterior, un cop trobat el camí cap a Sobrestany, no tenia pèrdua. Primer es passa per una casa de colònies, i després pel llogarret de Sobrestany, quatre cases arreglades.

Des d'allà s'agafa un camí asfaltat que porta a un lloc que té noms diferents, Ovelleria, Bolleria, una cosa curiosa. Jo sempre havia anat fins aquí, i des d'aquí a Bellcaire, travessant la carretera que va de l'Escala a Torroella. Però aquest cop, com que volia seguir per anar a Ullà i Torroella, vaig continuar. De seguida vaig trobar un rètol de Pirinexus que em va alegrar molt. Ja indicava Ullà i Torroella.

A partir d'aquí va ser bufar i fer ampolles. Un primer tram asfaltat i després un caminet poc agradable, amb pedres aquí i allà, però de seguida s'arribava a Ullà. No hi havia estat mai, un poble petit, amb una església molt semblant a la de Vila-robau i Valveralla, que està aixecada sobre el poble i es veu des de lluny.

Pensava que hauria de travessar Torroella i ja m'estava bé, perquè el cel s'estava posant molt fosc i una mica abans d'Ullà va començar a plovisquejar. Recordava que hi havia una botiga de bicicletes i pensava que potser tenien capelines per protegir-me.

Però no, els rètols de Pirinexus, a partir de la rotonda d'Ulla i Torroella em feien anar pel camí antic de Torroella, que sempre que he passat per allà m'he mirat. Un camí entre camps, que portava directament al riu. De fet, el primer que vaig veure del riu va ser la Resclosa d'Ullà, que no coneixia. Una construcció impressionant, força antiga, amb una inscripció que vaig haver de fotografiar, encara que no es llegís gaire. 

A partir d'aquí, un camí planer al costat del Ter. Després del pont de Torroella em vaig parar a esmorzar, a les 12. En aquell moment no plovia, havia d'aprofitar. 

No sabia si el camí seria molt llarg, però sabia que acabava a la costa, així que tenia un final. I pedalar al costat del riu, amb el cel de núvols de tons grisencs, em venia molt de gust. 

A la tornada ho vaig comptar. 8 quilòmetres del pont de Torroella a la gola del Ter. Corredors i ciclistes, aprofitant el terreny, que convidava a córrer, caminar i pedalar. Les vistes del riu, flanquejat per vegetació de ribera. Els arbres, reflectint-se a l'aigua.

I de sobte, el mar. Em va impressionar. I crec que el color del cel encara ho feia més impressionant. Em va saber greu no tenir una càmera de fer fotos bona, enlloc del mòbil; vaig fer el que vaig poder. 

A la platja, al fons, les illes Medes, magnífiques amb el cel i el mar grisos. 

Vaig estar intentant passar a l'altra banda del riu, i un pare amb la seva filla van investigar amb mi, per veure si era possible. Finalment vam dessistir. Semblava una mica perillós, de fet feia una mica de por, perquè la sorra es desfeia sota els peus, semblaven sorramolls.

Després de provar (amb els peus, només) i passejar una mica, admirant el paisatge, vaig començar el camí de tornada. Poc després de la platja sortia un camí a la dreta que també duia a Torroella, una pista per bicis, mig asfaltada, que corria entre els camps. Per variar la vaig agafar. 

Pedalant ràpid, perquè començava a ploure, i em quedava un bon troç. Vaig desistir de seguir el riu després de Torroella, que era la idea original. Primer, que ja no sabia com seure a la bici. Segon, no sabia si plouria tota l'estona suau, o si cauria un xàfec, i tot i fer calor, no volia arribar xopa. 

Vaig desfer el camí fins a Bolleria, per creuar la carretera cap a Bellcaire, seguint el Pirinexus com tocava. Poc abans d'arribar a la carretera em vaig adonar, sorpresa, que tenia la roda del davant punxada. Sorpresa perquè el noi de la botiga, quan li vaig demanar si havia de portar recanvis i manxa, em va dir que les rodes portaven líquid antipunxades, que seria molt difícil que punxés. No sé quin tan per cent de possibilitats tenia, però em va tocar. Almenys no estava al punt més llunyà.

Com que plovia i no tenia ganes de caminar els 8 quilòmetres que em quedaven arrossegant la bici, vaig continuar muntada. Bellcaire sota la pluja, i el camí, preciós, que segueix el rec del Molí. L'havíem fet una vegada i ens havia agradat molt. 

No sé si heu pedalat amb una roda punxada. És incòmode. És lent. És difícil controlar la direcció. Amb tot, és més ràpid que anar a peu (crec). De tota manera, formava part de l'aventura, per a mi sortir en bici sempre ha estat una aventura, mai sé què passarà. 

Quan vaig veure que el camí en lloc d'anar cap a l'Escala es desviava una mica em vaig desesperar. Eren les 3 de la tarda, plovia, i jo em veia caminant (en aquell moment ja caminava) entre els camps eternament. Però no; com que tot té un final, vaig arribar a la carretera d'Albons, la mateixa que havia agafat al matí. Vaig sortir 20 metres més enllà del camí que havia agafat al matí, aquest cop sí, amb un rètol gegant de Pirinexus. Aquest era el punt on començava! El proper cop ja ho sabré. 

Ja quedava menys. Un parell de quilòmetres, com a molt, i seria a casa. Mullada, cansada, però molt contenta d'haver trobat un camí tan preciós, que he de repetir ben aviat.

El millor (o pitjor, segons com es miri) és que després de dutxar-me i dinar, quan vaig anar a tornar la bici, vaig descobrir que la roda del darrera també estava punxada. Mai m'havia passat una cosa igual. Vaig agrair a qui fos que cuidés de mi que no s'haguessin punxat a la Gola del Ter. No em veia capaç de fer més de 20 quilòmetres d'aquella manera.

Ruta de Wikiloc: L'Escala - Gola del Ter -- L'Escala. 45 km.