Per les carreteres del Baix Empordà

Diumenge 30, cansada de la ruta cicloturística, vaig dirigir-me cap a Montgó, pel passeig marítim de l'Escala. En algun racó del meu cap tenia la idea de trobar un camí que em portés cap a Torroella, cap al massís del Montgrí. Estava segura que havia d'haver una pista, que no s'havia d'anar per carretera. Vaig voltar pels carrers de Riells, i anant cap a la carretera vaig trobar una pista, ampla i força plana, a primera vista. No tenia cap indicació, però com que la direcció era la correcta, i estava cansada de voltar, la vaig agafar.

Pocs quilòmetres més enllà, per la meva sorpresa, vaig trobar una indicació: "Sobrestany -- Bellcaire". Si no hagués estat sobre la bici hauria fet uns salts d'emoció. Em vaig limitar a fer un "Visca!", de satisfacció. Havia encertat el camí. I quin camí. Alguna petita pujada --molt lleugera--, camí sense pedres, envoltat de camps. Cap a l'esquerra, el massís del Montgrí, amb el castell a dalt de tot. Me'l mirava de reüll, pensant si m'atreviria a pujar-hi.

Aquest camí no estava indicat com la ruta cicloturística, en la que és gairebé impossible perdre's. Aquí, en canvi, s'obrien continuament camins i caminets, i havia d'anar triant. Per aquelles coses de la sort vaig triar bé tota l'estona. Sobrestany és un poblet molt petit, quatre cases que a aquella hora estaven en silenci. Sortint, un rètol indicava Santa Caterina, però vaig decidir deixar-ho per una altra ocasió.

Creuant la carretera, Bellcaire. Havíem passat milers de cops en cotxe, però no hi havíem entrat mai. Un poblet preciós, situat dalt d'un turó. Una església petitona, del segle XII. A Bellcaire vaig trobar les indicacions de ruta per a bicicletes que hi ha a tots els pobles de l'Empordà. És una ruta que transcorre per camins i carreteres de tercera categoria, d'aquestes que tenen molt poc trànsit. Hi ha força indicacions pels cotxes, perquè sàpiguen que hi passen bicicletes, i vas trobant l'adhesiu de la bicicleta per tot arreu.


Així, per aquestes carreteres, una mica a l'aventura, vaig anar fent. De Bellcaire a Tor, un altre poblet. De Tor a Albons. Albons semblava un centre del ciclisme; un parell de bars amb barres per aparcar bicis, i molts ciclistes esmorzant. Vaig estar temptada de parar-m'hi, jo també. Però ja portava molta estona i havia de tornar. A Albons vaig trobar la indicació que em portava a l'Escala. El darrer tros coincideix amb el final de la ruta cicloturística.

Quan tornava pensava que aquesta excursió, tot i ser gairebé plana, com l'altra, m'agradava més. Potser pel que tenia d'aventura, d'anar una mica sense saber a on arribaria, provant camins. El que feia una mica avorrida l'altra era el fet d'anar seguint rètols, sense perill de perdre's, sense emoció.