dimarts, 22 de setembre de 2009

Pels entorns de la font de la Budellera


Avui tenia la tarda lliure i m'he tornat a endur la bicicleta a la feina, per poder tornar a Sant Cugat fent una excursió.

He decidit canviar de punt de sortida, per provar una zona de Collserola que m'és desconeguda. He anat en FGC fins a Peu de Funicular, però avui no he baixat a la Carretera de les Aigues, sinó que he pujat fins a Vallvidrera Superior.

La veritat és que no tenia gens clar cap a on podia anar des d'aquest punt. La meva guia de Collserola no dóna cap ruta que passi per aquesta estació. He anat una mica a l'aventura, que també és divertit, per variar. No deixa mai de sorprendre'm com és de gran, Collserola, la quantitat de pistes, carreteres i camins que hi ha.

Com que no trobava cap pista he començat a baixar per la carretera de Vallvidrera, atenta als cotxes que venien per darrera. He baixat gairebé fins al revolt de les monges. Una mica abans he agafat un trencall a la dreta, que indicava Tibidabo i Font de la Budellera. He pensat que potser aquest cop tindria sort i trobaria una font.


Un camí molt agradable; menys pins que a la zona a la que estic acostumada; aquesta banda de Collserola és una vall obaga, molt humida, el bosc té més alzines que pins. De seguida he arribat a una zona amb escales. He hagut de carregar amb la bicicleta durant un bon tros, fins a la font. Jo pensava trobar una font petitona, i és una gran construcció, en diversos nivells. A l'enllaç de dalt hi ha la història de la font.

He passejat per allà, fent fotos i menjant la fruita que portava. Després he continuat cap a dalt, pujant més escales, confiant en que el camí continués cap al Tibidabo. Les indicacions que trobava no m'acabaven de convèncer, i com que sempre hi havia camins alternatius sense rètol, els he anat agafant, esperant que em portessin a la Torre de Collserola o al Tibidabo. Finalment he arribat a la torre. Impressionant. Una mena de brunzit que se sentia des de lluny. Al principi pensava que era un helicòpter, però no, era la torre. Es veu que sempre en fa, de soroll, i avui que feia vent encara se sentia més. Els núvols passaven per darrera, feien maco.


Des d'allà he continuat sense tenir gaire clar a on anava. He descobert que havia estat anant pels itineraris de la Budellera. He trobat un rètol que indicava Tibidabo / Coll de la Vinyassa / Turó del Puig i com que el Coll és un dels "cims" que em falten, he agafat aquest camí, tot i veure que no tenia cap indicació de lletra/número i que no era una pista, sinó un corriol. Per sort no era molt estret. He hagut de fer algun tram a peu, però en general es feia bé. En un tram de pujada, intentant canviar la marxa, he relliscat i he mig caigut pel costat. M'he tornat a omplir la cama d'esgarrinxades, era bastant aparatós, la veritat.

De sobte he arribat a una zona semiurbana, asfaltada, amb unes cases precioses, cases antigues d'estiueig. Rètols amb referències que havia vist al plànol, Can Tano, Can Totxo, suposo que estava a Vallvidrera o molt aprop.


He tornat a agafar una pista cap a Can Cortès i el Turó del Puig. He arribat a un punt que m'ha sorprès. Una font, uns bancs. Un home que ha aparegut del no-res i m'ha fet netejar la ferida de la cama. He seguit la pista cap a Can Cortès. Una mena de Passeig de les Aigües a sobre de Les Planes i La Floresta. Si no m'enganyo, anava resseguint el camí que fa el tren, entre aquestes poblacions, però per la carena. Llum de tarda, que tamissava els colors del bosc. Ni un ànima.

He seguit avançant fins arribar a una altra zona urbana, que no tinc ni idea d'on era. Potser Les Planes o La Floresta. Des d'allà he intentat seguir cap a Can Cortès, amb la idea d'agafar l'Arrabassada des d'allà. Començava a estar una mica cansada, i sobretot a sentir-me perduda.

Un altre rètol, des d'un restaurant que es diu Can Casas. Can Cortès no l'he arribat a trobar. Ara indicava l'urbanització Sol i Aire i l'Arrabassada. Començava a situar-me. Sabia que aquesta urbanització estava sobre Can Borrell --almenys des d'allà hi ha un rètol que l'indica. M'he dirigit cap allà molt animada, sobretot perquè el camí començava baixant. Però de seguida s'ha acabat la baixada i ha començat una forta pujada. Pujada, gir, pujada. I així un cop i un altre. Un terra estrany, com si l'haguessin aixafat i després li haguessin posat vernís. Finalment, l'Arrabassada. En lloc de baixar per la carretera, cap a l'esquerra, he pujat una mica, perquè a l'altra banda veia el començament d'una pista, i allà indicava Sol i Aire i Can Borrell. M'he sentit salvada.

He començat a baixar. Baixar i baixar. Per sort aquest cop no hi ha hagut més pujades i he arribat a Can Borrell, passant pel Nucli Zoològic que ja coneixia. He decidit que mai intentaré arribar a l'Arrabassada per aquest camí, és llarguíssim, urbà i amb pujades terribles.


A les 6 en punt arribava a casa. 17.30 km. 1.30 de bici.