Tibidabo i Mirador de la Font Groga

La Neus m'ha preparat rutes per aquests dies de vacances i aquest matí he sortit a provar la primera. Són rutes de fonts, que jo, per algun motiu, no aconsegueixo trobar mai. Avui havia d'anar a la Font Groga, prop del Tibidabo. He pensat que si estava bé la podríem fer aquest dissabte, que reprendrem les sortides de mares.

He sortit de la plaça Rotary a les 8. Havia d'arribar a Sant Medir, que era el punt de partida de la ruta. Em fa gràcia veure que tant Sant Medir com Can Coll, que fa un temps eren el destí de les sortides, s'han convertit en el punt de sortida.

Des de Sant Medir s'ha de continuar el camí B05, per darrera l'ermita. És un camí pla, asfaltat, que passa pel trencall a Can Gener i continua cap a l'Arrabassada.

Als 280 m. trencall a l'esquerra, en corba tancada. Gir de 180º a l'esquerra, B10, cap a Urb. Sant Medir / Carretera de Cerdanyola. El B05 continua en direcció Can Puig / Carretera de l'Arrabassada. Agafo el B10.

Als 120 m., deixo la pista principal i agafo un camí petit amb una cadena, que té la indicació de la marató de Collserola. A més, també és el camí PR-C-38, l'itinerari al Coll s'Erola, amb les marques blanques i grogues que va fer el Club Muntanyenc el 1998. Aquest camí no és una pista per bicicletes, però es pot anar fent. Hi ha força pedres, soltes, i a més el terra és de pedra, el que fa una mica incòmode avançar, en algun moment. Però no fa gaire pujada, he pogut anar fent amb 2/2, sense cansar-me gaire.

Als 300 m. hi ha un altre trencall a l'esquerra, per on segueix el camí de la marató, amb una fletxa verda pintada a la paret. No s'ha de seguir, sinó que es continua per la pista.

Als 330 m. el camí es bifurca. La pista principal segueix recta, en pujada. Les instruccions de la Neus deien que agafés el camí de l'esquerra, que fa menys pujada, encara que les marques blanques i grogues seguien per la pista principal. Aquesta drecera, tot i fer poca pujada, en algun tram és estreta i hi ha moltes pedres.

Als 950 m. s'enllaça amb la pista B04, per on hauria vingut si no hagués deixat B10 al començament. Aquesta mena de dreçera (no sé com és el B10), de gairebé 2 km., fa que la pujada al Tibidabo, que per força ha de ser forta, perquè està a més de 500 m., sigui la més fàcil que he fet fins ara. En el punt d'enllaç amb B04 hi ha un rètol que indica "Reserva natural parcial de la Font Groga".

Uns metres més enllà he hagut de parar, perquè la vista, entre dos arbres, era espaterrant. A un costat, Montserrat. A l'altre, Sant Llorenç. Als seus peus, la plana del Vallès. Llàstima que la meva càmera no faci bones fotos.

Als 320 m., seguint el B04, en un tram força pla, s'arriba a l'Arrabassada, a l'alçada de la residència Vista Rica. Molt moviment de cotxes. Aquí té el començament i el final un dels itineraris de passejada del Parc de Collserola, que es diu "Colors i olors de tardor". Valdrà la pena fer-lo, aquesta tardor. Segons la guia, es curt i pla, es pot fer amb nens de totes les edats.

Mirant el plànol, he vist que en aquest punt havia d'agafar l'Arrabassada cap a la dreta, per arribar al Mirador de la Font Groga (tenia l'esperança que la font estigués en algun lloc proper). Uns metres més endavant, però he trobat la cruïlla cap al Tibidabo, que indicava 2 km. Com que no estava gens cansada, i només portava 6 km., he pensat que no podia desperdiciar l'ocasió d'arribar-m'hi, que 2 km. no eren res.

Així, he agafat la carretera amunt. Seguia sense fer pujada. Un quilòmetre més endavant, a l'esquerra, el pàrquing del Camí Forestal de Can Borni i els Jardins de Can Borni (C05). Aquí, segons el rètol, s'inicia el camí cap a la carretera de les Aigues. Ja sé com hi arribaré, quan la vulgui fer. La vista des d'aquest punt --el pàrquing és com un mirador sobre Barcelona-- és impressionant. Llàstima que el dia no fos clar, hi havia boirina sobre el mar, però així i tot, treia l'alè.

He seguit endavant. Arribar al Tibidabo ha estat una mica complicat, perquè estaven fent obres, i havies d'anar esquivant camions, apisonadores, i treballadors que feien comentaris poca-soltes, però que feien riure. Als 1.700 m. (des de Vista Rica) m'he trobat a la plaça del Tibidabo, emocionada. He començat a fer fotos com una boja. He fet fotos a dues noies granadines que hi havien pujat caminant, i volien una foto testimoni. He esmorzat la meva poma, he passejat una mica per allà, i he estudiat el plànol, per veure com podia tornar a Sant Cugat.


He retrocedit fins a l'Arrabassada de nou, agafant-la en direcció Sant Cugat, per arribar al Mirador de la Font Groga. Està allà mateix, poc més d'un quilòmetre. I no és un, sinó que són tres miradors, un darrera l'altre. Com que hi ha arbres molt alts, no es veu gaire. Evidentment, no he vist la font. Una mica frustrant, sort que havia descobert el camí per pujar al Tibidabo. Al plànol havia vist que baixant una mica l'Arrabassada arribava a B05, que porta a Sant Medir, així que he començat a baixar.


Del Tibidabo al trencall amb B05 hi ha 1.920 m., la baixada per l'Arrabassada és molt curta, perquè entre mirador i mirador no s'ha d'anar per la carretera. Aquest trencall indica B05, Can Puig / Sant Medir. He començat a baixar. Baixar i baixar. Per sort és un camí asfaltat, perquè el pendent és considerable, en algun tram em feia una mica de por.


Als 830 m. es troba Can Puig, una casa preciosa, amb una església petitona. És una residència, no sé qui hi viu, hi havia gent jove. He continuat baixant. Darrera la casa, als 130 m., he trobat una font, per fi!. No era la Font Groga, però m'ha agradat molt. És la font de las Salamandrias, tenia una inscripció que deia el nom i 1828. Rajava aigua, de fet, estava ple d'aigua, i no es veia ben bé d'on rajava.


Als 720 m. he arribat a Sant Medir, pel mateix B05 de l'inici. De Sant Medir a casa ja és un moment, un camí que la bicicleta fa tota sola. A més, tot baixada. De fet, des del Tibidabo a casa no he parat de baixar, així, dels 15 km., n'he fet més de 7 de baixada contínua. Em sembla que és una bona excursió per dissabte.

15.5 km, 2 h de bicicleta, 3 hores reals.

Puig Madrona

Encara que no ho sembli, aquesta torre tan psicodèlica és la del mirador del Puig Madrona, el cim que he fet aquest matí, de 341 m. El meu mòbil, no sé perquè, fa fotos amb efectes especials.

Fa un parell de setmanes al Tot Sant Cugat va sortir una ruta que es titulava "Diferents vistes de Can Monmany". Avui he decidit provar-la, per canviar de banda de muntanya. Quan he sortit, a les 8, feia fresca i el cel semblava acabat de rentar.

M'havia de dirigir cap a Valldoreix. He anat seguint la via del tren, pel camí que va fins l'Arnau Cadell. He passat per sota el pont de l'estació i he seguit l'avinguda Jacint Verdaguer, que està tallada per obres. Les bicis, si vas amb compte, poden passar-hi.

Després de recòrrer l'avinguda es gira a l'esquerra cap al Ferran i Clua. Abans d'arribar, a la dreta pel carrer Guineu, en pujada. S'ha d'arribar al número 57. Aquí comença l'explicació del Tot Sant Cugat, quan ja portava 5.40 km. Just abans del núm. 57 comença una pista, que d'entrada sembla bastant plana, però de seguida fa una pujada considerable. Segons la ruta que seguia havia de trobar uns barracons, jo no els he vist. He anat tirant amunt, parant de tant en tant a respirar i mirar la vista.

1.52 km més endavant s'arriba a una cruilla. Si es continua recta per G12, es va a la Colònia Montserrat i la Rierada. Aquest és el camí que indica el Tot Sant Cugat. A la dreta, però, surt el G01, que va cap a l'Ermita de la Salut, el Puig Madrona i el Papiol. Com que el camí es veia força pla, i semblava molt atraient (a més, feia dies que volia anar al Puig Madrona, sense atrevir-me a confessar-ho), l'he agafat.

300 m. força plans. Una vista impressionant amb Sant Llorenç al fons i tota la vall. Sembla com si estigués molt amunt, i segur que no és així. Entre els arbres, la masia de Can Monmany, amb la torre del rellotge.

100 m. més endavant. Cruilla. Dreta continua G01, cap a l'ermita de la Salut i Valldoreix.
Recta. Les Escletxes. El Papiol, Camí de passejada
Esquerra, amb una cadena. Vallpineda, camí de passejada.

800 m. més endavant. Cruilla. G01 s'acaba aquí, i enllaça amb G02, que va a Les Escletxes / El Papiol cap a l'esquerra i a l'ermita de la Salut cap a la dreta. Segueixo per aquí.

350 m. més endavant. Cruilla. Esquerra, G07, cap a Ca n'Esteve de la Font. El Papiol. Recta, continua el G02, cap a l'ermita, el Puig Madrona i Valldoreix.

220 m. més endavant (8.70 km des de Sant Cugat). Ermita de la Salut. A l'ermita hi ha una zona de picnic, amb taules. La vista és magnífica. Hi ha un rètol que indica el Puig Madrona, però és un camí per fer a peu, de fet, ni tant sols es veu, només hi ha les marques grogues i blanques.

Segueixo endavant 480 m., pel mateix camí que m'ha portat fins a l'ermita. En aquest punt, a l'esquerra comença una pista, en pujada, tancada amb una cadena. És el G11, que no diu a on va. Si continuo recta, per G02, vaig cap a Valldoreix. Cap a la dreta també indica Valldoreix, però és un sender, no es pot anar en bicicleta.

Com que el G11 puja cap a on suposo que està el Puig Madrona decideixo agafar-lo, a veure què tal. L'inci és molt fort, però després la pista es força plana.

400 m. més enllà, pujada forta a l'esquerra, amb indicació del Mirador de Puig Madrona. Si es continua la pista endavant, va cap al Paratge de la Pedrereta / Can Domènech / Can Barba. No tinc ni idea d'on són, aquests llocs, així que ja sé que el G11 no l'he d'agafar més que per arribar al Puig Madrona.

Començo la pujada. Són 850 m. fins a dalt de tot. Uns trams de pujada terrible, almenys per a mi. Intento fer-los tots amb la bici, però en un parell d'ocasions he de pujar a peu. Em fa il·lusió arribar a dalt de tot muntada, però al final em rellisca la roda i sóc incapaç de continuar. Un altre cop serà. Arribo a dalt.


No diu enlloc que és el Puig Madrona, em feia il·lusió trobar un rètol i fer-li una foto. La faig al de la torre de vigilància. M'entretinc parlant una estona amb la guàrdia forestal, que arriba al mateix temps que jo --en cotxe--. Parlem dels incendis i dels ciclistes que arriben allà dalt. Mentre parlem, n'arriba un --muntat en la bici--. Para un moment, comenta que és una pujada molt forta, que no l'havia fet mai, i sense parar-se ni un moment a contemplar el paisatge, torna a marxar. Jo m'he estat una bona estona voltant per allà, mirant les muntanyes, intentant endevinar quins eren els pobles i ciutats que s'hi veien. Havia d'amortitzar l'esforç.

Com que es feia tard he tornat cap a baix. La pujada ha estat dura, però la baixada feia por. Una altra com aquesta, i hauré de tornar a canviar les pastilles dels frens. Agafo el G02 cap a Valldoreix, que abans havia deixat per pujar per G11. Baixant, baixant --també aquesta baixada és forta-- arribo a Valldoreix, a l'Av. Can Monmany. Allà hi ha un rètol, mig tapat per les plantes, que diu "Pista forestal Serres d'en Rabassa i de Can Julià. Ermita de la Salut. Colònia Montserrat. El Papiol".

Segueixo baixant per l'Av. Can Monmany fins a Plaça Joan Gassó. Aquí torno a agafar el carrer Guineu, des de dalt de tot, i desfaig el camí que havia fet per arribar-hi.

Total. 18.50 km. 1.40 de bicicleta, 2.40 reals.

Al Forat del Vent

Dimarts vaig fer una sortida breu, a Sant Medir, per comprovar si encara era capaç de fer pujades. Vaig veure que hi arribava sense gaire dificultat, així que ahir vaig decidir pujar al Forat del Vent, un lloc de nom emblemàtic, però que no sabia ben bé què era. De fet, hi volia anar perquè la Clara, amb uns amics, hi havia pujat, i jo no volia ser menys (sóc envejosa de mena).



Vaig estudiar el el plànol que porto sempre amb mi; comença a ser difícil, perquè s'ha mullat molts cops, i de doblegar i tornar a doblegar està tot trencat. També portava el de Collserola en btt, que quan t'hi acostumes va bé, perquè indica tots els trencalls, amb els rètols que hi ha.

Primer de tot he de dir que no vaig arribar a veure aquest preciós rètol, que he "robat" al fòrum de Cicloturisme català. Ara que sé que hi és, intentaré trobar-lo.

Per pujar al Forat del Vent, des de Sant Cugat, hi ha, almenys, tres camins possibles. Crec que jo ahir vaig escollir la millor opció, perquè en cap moment vaig haver de fer una pujada gaire forta; això sí, pujava sense parar, girant i girant.

Inici, com sempre, a la plaça Rotary.

Per B06 fins a la cruïlla de Can Borrell i la pista que porta a la carretera de Cerdanyola (B02).

Per B02 fins a l'àrea de lleure de Can Coll.

Allà vaig haver de decidir quin camí agafava, perquè es pot pujar per Can Codina, Can Catà, etc. (A09) o per la dreta, cap a Can Cerdà, Font dels Caçadors (A13). Com que aquest segon ja l'havia provat i recordava les fortes pujades, vaig agafar el de Can Codina, que és molt agradable.

Se segueix fins a la cruïlla amb A05, que cap a l'esquerra indica Can Canaletes i Cerdanyola i a la dreta Can Catà i Sant Iscle. S'agafa el trencall a la dreta, cap a Can Catà.

A l'entrada del bosc de Can Catà s'ha de tornar a decidir. Es pot continuar per la mateixa pista A05 o entrar al bosc i pujar per la pista A14, que queda poc després d'entrar-hi, girant a l'esquerra. Com que entrar al bosc quan està tancat no m'agrada --em fa una mica de por-- vaig continuar la pista A05 cap a Sant Iscle.

Poc després de Sant Iscle hi ha un trencall a l'esquerra, cap a Can Fermí, que no vaig agafar. Es continua per la mateixa pista A05 cap a Can Lloses i el Forat del Vent. Molt poc després venen 400 m. plans, amb el terra encatifat de pinassa i altres fulles. Al final d'aquest tram hi ha un camí amb una tanca, que enllaça amb l'A14, que ve des del bosc de Can Catà. El rètol indica, si no recordo malament, Portell de Valldaura i Turó d'en Fotjà. No el vaig agafar, perquè jo volia continuar per l'A05, cap al Forat del Vent.

A l'esquerra es deixa Can Lloses i se segueix durant gairebé 2 km, fins arribar a la carretera d'Horta. En lloc de seguir la carretera, es gira a la dreta per la pista particular de Can Farré fins a l'A04, que s'agafa cap a la dreta, direcció Portell de Valldaura / Serra Fotjà. En algun moment d'aquest tram, de sobte s'arriba a dalt i apareix Barcelona, impressionant. Em va impressionar molt sobretot perquè no m'ho esperava.

S'arriba de nou a la carretera d'Horta, i aquesta vegada si que se segueix, amb Barcelona a l'esquerra, fins que es torna a trobar una pista, que surt darrere d'un restaurant. És un punt una mica dubtós, que no estic segura què indicava. Segurament Turó de l'Ermità / Font dels Caçadors / Can Cerdà, a on s'arriba per A10, en baixada constant i molt forta.

És el camí que jo havia intentat fer un dia de pujada, per arribar a la Font dels Caçadors. Després d'una baixada llarga s'arriba a una cruïlla. A la dreta, segueix A10 cap a Can Catà i Turó de l'Ermità, passant una tanca. A l'esquerra, s'enllaça amb A11, cap a Font dels Caçadors / Can Cerdà. Jo vaig agafar aquest segon trencall, perquè sabia que des de Can Cerdà arribaria a la carretera de Cerdanyola una mica més amunt de l'accés al camí de Can Borrell.

Vaig seguir l'A11 cap a Can Cerdà, passant, suposadament, per la Font dels Caçadors. Aquest cop m'hi vaig fixar, a veure si trobava alguna pista. A l'alçada de la Torre Gresa (el que jo crec que és la Torre Gresa) hi ha una altra cruïlla, cap a la dreta baixa a Can Coll, per A13. Cap a l'esquerra, va cap a Can Cerdà i la carretera de Cerdanyola. S'hi arriba de seguida, i llavors són pocs metres de carretera de baixada, fins al camí a Can Borrell, que és tan conegut que sembla com si pedalés per casa.

Total: 24 km, 2 hores de bici, 2.30 reals, perquè em vaig haver de parar molt per mirar el mapa.

Per les carreteres del Baix Empordà

Diumenge 30, cansada de la ruta cicloturística, vaig dirigir-me cap a Montgó, pel passeig marítim de l'Escala. En algun racó del meu cap tenia la idea de trobar un camí que em portés cap a Torroella, cap al massís del Montgrí. Estava segura que havia d'haver una pista, que no s'havia d'anar per carretera. Vaig voltar pels carrers de Riells, i anant cap a la carretera vaig trobar una pista, ampla i força plana, a primera vista. No tenia cap indicació, però com que la direcció era la correcta, i estava cansada de voltar, la vaig agafar.

Pocs quilòmetres més enllà, per la meva sorpresa, vaig trobar una indicació: "Sobrestany -- Bellcaire". Si no hagués estat sobre la bici hauria fet uns salts d'emoció. Em vaig limitar a fer un "Visca!", de satisfacció. Havia encertat el camí. I quin camí. Alguna petita pujada --molt lleugera--, camí sense pedres, envoltat de camps. Cap a l'esquerra, el massís del Montgrí, amb el castell a dalt de tot. Me'l mirava de reüll, pensant si m'atreviria a pujar-hi.

Aquest camí no estava indicat com la ruta cicloturística, en la que és gairebé impossible perdre's. Aquí, en canvi, s'obrien continuament camins i caminets, i havia d'anar triant. Per aquelles coses de la sort vaig triar bé tota l'estona. Sobrestany és un poblet molt petit, quatre cases que a aquella hora estaven en silenci. Sortint, un rètol indicava Santa Caterina, però vaig decidir deixar-ho per una altra ocasió.

Creuant la carretera, Bellcaire. Havíem passat milers de cops en cotxe, però no hi havíem entrat mai. Un poblet preciós, situat dalt d'un turó. Una església petitona, del segle XII. A Bellcaire vaig trobar les indicacions de ruta per a bicicletes que hi ha a tots els pobles de l'Empordà. És una ruta que transcorre per camins i carreteres de tercera categoria, d'aquestes que tenen molt poc trànsit. Hi ha força indicacions pels cotxes, perquè sàpiguen que hi passen bicicletes, i vas trobant l'adhesiu de la bicicleta per tot arreu.


Així, per aquestes carreteres, una mica a l'aventura, vaig anar fent. De Bellcaire a Tor, un altre poblet. De Tor a Albons. Albons semblava un centre del ciclisme; un parell de bars amb barres per aparcar bicis, i molts ciclistes esmorzant. Vaig estar temptada de parar-m'hi, jo també. Però ja portava molta estona i havia de tornar. A Albons vaig trobar la indicació que em portava a l'Escala. El darrer tros coincideix amb el final de la ruta cicloturística.

Quan tornava pensava que aquesta excursió, tot i ser gairebé plana, com l'altra, m'agradava més. Potser pel que tenia d'aventura, d'anar una mica sense saber a on arribaria, provant camins. El que feia una mica avorrida l'altra era el fet d'anar seguint rètols, sense perill de perdre's, sense emoció.

Parc natural dels Aiguamolls de l'Empordà

El dissabte 29 vaig fer una excursió per la part de platja dels Aiguamolls. La platja de Sant Pere Pescador és impressionant, com va dir el Guillem, sembla un desert, perquè fins que no puges una mica no veus el mar, només sorra i més sorra, fins a on arriba la vista.

La ruta, inicialment, és la mateixa que havia fet tots els dies, que ja em sabia gairebé de memòria. Des de l'Escala fins a Sant Martí d'Empúries pel camí de ronda. De Sant Martí, per la carretera, fins al trencall que porta a Cinc Claus, indicat amb un dels rètols verds de la ruta cicloturística.

Després de Cinc Claus, uns quants quilòmetres entre camps i més camps, fins a l'Armentera. Poc després de l'Armentera --no arriba a un quilòmetre-- hi ha la cruïlla que porta a Viladamat per un costat i a Sant Pere Pescador per l'altre. Vaig dirigir-me a Sant Pere Pescador, amb la idea de creuar el riu pel pont que havia vist al mapa i anar cap als aiguamolls.

El camí fins a Sant Pere va resseguint el Fluvià. Com l'altre banda, és un camí amb força còdols, i de tant en tant olor a clavaguera. El riu, això sí, és preciós. Em vaig parar a mirar el que pensava que eren troncs, i que van resultar ser carpes.

Quan s'arriba a Sant Pere segueixen les indicacions cap al centre urbà i la platja. Abans d'entrar al poble hi ha el punt d'informació dels aiguamolls, amb un plànol de la zona, amb les rutes que es poden fer. Així vaig descobrir que sense creuar el riu podia fer una ruta que el resseguia fins a la desembocadura, gairebé. Des d'allà seguia paral·lel a la platja, passant pels diversos camings de Sant Pere, fins al càmping de Las Dunas. La tornada, com que no vaig trobar un altre camí, per la carretera.

Com que no tenia clar que a l'altra banda del riu trobés un camí de bici vaig decidir provar aquesta ruta. El riu, en aquest sector, encara era més maco, no sé perquè. El camí inicial paral·lel a la platja una mica incòmode, perquè hi havia molta sorra, i la bicicleta no avançava. Després, però, es va convertir en una meravella de camí, llis i dur, però amb una capa de sorra fina que feia un plaer el pedalar. A un costat, els càmpings. A l'altre, el mar al fons, i al mig, les dunes, amb la vegetació típica de les dunes. També vaig trobar uns quants prats amb vaques, unes vaques blanques, que cridaven l'atenció, al costat de la platja. Al fons dels prats, tocant a la platja, es veia una extensió de color blavós, que no sé quin tipus de planta devia ser.



Quan vaig arribar al càmping Las Dunas el camí es va convertir en un estret sender, amb espai just per la bici, envoltat de plantes. Sort que no eren esbarzers. Des d'allà s'agafava la carretera cap a Sant Pere, que tornava a portar al punt d'informació. I des d'allà, tornar a l'Escala pel mateix camí.

Total: 35 quilòmetres, un parell d'hores, més o menys. Si no s'agafa la carretera --es pot tornar pel camí dels càmpings-- es pot fer perfectament amb nens.

De l'Escala al Fluvià

Des de diumenge hem estat a l'Escala, a l'Empordà. Fa anys que hi passem uns dies de vacances, a l'apartament que tenen els meus pares, que ens repartim entre els germans. Aquest any, per primer cop, hem pogut pujar les bicicletes; jo ja estava disposada a llogar-ne, perquè no em veia passant 10 dies sense pedalar, però per circumstàncies diverses, hem pogut pujar les nostres.

Feia dies que mirava per Internet, per trobar rutes al voltant de l'Escala. Vaig descobrir que el 2004 van fer una "ruta cicloturística", que estava perfectament senyalitzada. A més, començava al camí de ronda d'Empuries, lloc de passeig habitual per tothom qui va a l'Escala.

Dilluns mateix vaig sortir a provar si trobava el camí. Anava amb unes instruccions detallades que vaig baixar d'internet, d'aquestes que no pots seguir, realment, perquè no pots pedalar i mirar unes instruccions que t'indiquen que has de fer cada 100 m. Per sort, qui va muntar la ruta sabia molt bé on s'havien de posar els senyals, i encara més sort, perquè des del 2004, que la van fer, seguien estant allà.

Vaig sortir poc després de les 7. Primer vaig mirar com sortia el sol sobre el mar, un luxe que forma part dels plaers de les vacances a l'Escala. Feia fresqueta. No hi havia gairebé ningú, algun ciclista boig com jo. El mar, com és habitual a aquestes hores, pla com una mirall.

Vaig fer el camí de ronda fins a Sant Martí d'Empúries. Allà vaig trobar el plànol que hi ha una mica més amunt. Em vaig emocionar en veure que estava tan organitzat. El vaig fotografiar per si necessitava mirar-lo pel camí i vaig començar a pedalar. De Sant Martí, pel carril bici cap a la hípica. Allà, per pista fins a Cinc Claus, un petit lloc amb tres cases, un restaurant i una casa de turisme rural, que ja coneixíem. De Cinc Claus es pot anar cap a l'Armentera o cap a Viladamat. Com que el plànol indicava l'Armentera, vaig anar cap allà.

Camí planíssim. Sempre entre camps. Blat de moro, camps ja recollits, cap sembrats, en els que despuntava algun tipus de cereal. . Girasols. De tant en tant, arbres, molts fruiters --pomeres--, pollancres, plàtans, algun pi. Així, fins a l'Armentera, que es creua bé, si t'hi fixes. De l'Armentera al riu Fluvià. El riu se segueix un bon tros, per un camí ple de còdols, una mica incòmode.

Cap al km 13 s'abandona el riu, a l'Arbre sec (jo només vaig veure un antic molí, que es deia El molí de l'arbre sec, que abans devia funcionar amb aigua). El camí segueix, entre camps, cap a Viladamat.

A partir de Viladamat ja no és tan maco. Hi ha algun tram per carretera o per camí al costat de la carretera, fins arribar a l'Escala. Allà s'ha de circular --molt ben indicat, això sí-- per carrers. A banda, el cansament s'acumula, i les coses no es veuen tan bé.

De fet, el primer dia no vaig fer tot el camí, sinó que poc després de l'Armentera em vaig desviar cap a Saldet, i d'allà a l'Armentera de nou i tornar. El segon dia vaig sortir amb la Cèlia i llavors el vam fer sencer, desviant-nos, entre l'Arbre sec i Viladamat, cap a Montiró, perquè jo pensava que així tornaríem abans. No vam trobar com continuar, i vam haver de tornar enrere.

Amb la Cèlia vam trobar un gatet --petit, pocs mesos-- que miolava desesperat. Em va costar molt convèncer-la de que no ens el podíem endur, dient-li que sobreviuria, que als camps hi havia molts ratolins --n'hi havia molts, de gats. Va acceptar marxar si li prometia que al dia següent, que havia de sortir amb el Guillem, portàvem menjar per si el trobàvem.

Dimecres vaig sortir amb el Guillem. Amb ell vam començar el camí a l'inrevés, cap a Viladamat, per acabar al camí de ronda. Em va agradar més així, perquè la part aquesta, que és la que menys em va agradar el dia anterior, fent-la al començament semblava més curta i més maca. Amb el Guillem no vam fer cap prova de camí alternatiu. A més, ell porta un ritme tan fort, sense descansar, que no podia pensar en fer cap tipus de prova. Això sí, a diferència de la seva germana, que no es fixava en cap senyal, cap camí, ell volia anar al davant, buscant els rètols, com en una ginkama.

Avui he tornat a sortir amb la Cèlia. Volia provar d'anar cap a Sant Pere Pescador, a la cruïlla que hi ha quan s'arriba al Fluvià. Al mapa no hi surt, però des del riu, es pot anar cap a l'esquerra, a l'Arbre sec, o cap a la dreta, a Sant Pere Pescador. Hem agafat el camí de la dreta, que també va seguint el riu, pel mateix camí amb còdols. Sant Pere Pescador està a un parell de quilòmetres, i allà segueixen les indicacions de ruta cicloturística, encara que no estan tan ben posades.

Després de pedalar un parell de quilòmetres seguint unes indicacions que ens portaven a la platja ho hem deixat estar, perquè ja portàvem més d'una hora, i havíem d'estar a quarts d'11 a casa. He pensat que dissabte, amb el Guillem, si tenim més temps, ho tornarem a provar.

M'ha agradat, aquesta ruta, tan descansada, tan plana, però en el fons, prefereixo les meves muntanyetes, les pujades i baixades. La ruta plana està bé, però al final es fa una mica avorrida, i com deia una amiga, sempre has de pedalar, no tens el premi de les baixades després d'una pujada.

Podeu veure les fotos a l'àlbum del Facebook.

El bosc de Can Catà

He sortit a les 8. Amb el pas dels dies la temperatura al matí va baixant, cada cop dóna més gust sortir a aquesta hora, amb la llum de l'alba --el sol ja surt cap a 1/4 de 8--.

M'he dirigit cap a Can Borrell. 4 km des de casa a la cruïlla de Can Borrell amb la pista cap a la carretera de Cerdanyola (B02). He agafat aquesta pista, amb la idea d'anar cap a Can Catà. Quan he arribat a la carretera de Cerdanyola (5.30 km.) he pensat que intentaria trobar un camí alternatiu per anar a Can Coll, un que es pugués fer sense baixar per la carretera, per poder fer amb els nens. He agafat el camí que hi ha allà mateix, sense creuar la carretera, però de seguida ho he deixat còrrer. Arriba a Flor de Maig, i si vols continuar el camí has de pujar un pendent molt bèstia, que juraria havíem baixat un dia. No val la pena.

He continuat pel camí tradicional, baixant per la carretera fins a l'àrea de lleure de Can Coll. Avui no portava casc i com que m'hi he acostumat em sentia desprotegida.

Des de l'àrea de lleure he seguit per B09, cap a Can Codina. M'he trobat un matrimoni que trobo sovint, per aquells paratges. Sempre estan asseguts en algun marge, i la senyora, vestida invariablement amb una bateta d'estar per casa, m'ha animat, com fa sempre, dient: "Ole las mujeres deportistas" o una cosa semblant (sempre diu coses així, té una clara consciència de gènere, em fa molta gràcia).

A la cruilla de B09 / B05 (9 km) -- Can Catà a la dreta, Cerdanyola cap a l'esquerra, he seguit cap a Can Catà. No tenia gaire clar que faria quan arribés. La Neus m'havia dit que encara que semblés tancat la reixa no estava tancada, només calia empényer. De tota manera, em feia una mica d'angunia, fer-ho. He tingut sort, quan he arribat (9.54 km.) m'he trobat les portes obertes de bat a bat, i uns quants cotxes a dins. Ni un ànima.

Un rètol indicava que no estava permès anar en bicicleta, així que he entrat caminant. Uns 20 m. més enllà he pensat que feia el ximple, no hi havia ningú, la pista era ampla i ben plana, segur que no molestava ni feia res malbé, si anava en bici, així que he continuat muntada, pedalant a poc a poc.

De seguida he trobat una cruïlla, que indicava la font nova i la font vella, per B10. El camí cap a la font vella baixava una mica, el de la font nova semblava pla, cap a l'esquerra. A més, tenia una indicació amb el número 1, així que he pensat que la ruta començava allà.

No sé com descriure el camí. Era molt curt, 10.46 km a la font nova. Silenci absolut, arbres immensos, centenaris. Mai havia vist pins tan alts i amb el tronc tan recte. Alzines molt altes, també, i altres arbres del mateix estil. Un bosc vell, preciós.

El camí acabava a una clariana amb la font nova al fons. La font no rajava, i no tenia cap gràcia. Ara, l'entorn era impresionant. Una taula llarguíssima de pedra, amb un banc a banda i banda, pensada per dinars i berenars d'una gran família, o d'un grup d'amics, a l'ombra dels pins. Per una banda s'havia construit uns esglaons, com una mena d'amfiteatre. Ombrívol. Humit. El terra, amb una catifa de fulles. I els arbres que he intentat fotografiar, perquè es vegi la seva alçada.

He esmorzat allà i he tornat cap a casa, tranquil·lament. Em quedava la ruta cap a la font vella, però he pensat que la deixava per un altre dia, no volia gaudir de tot el bosc el primer dia.
Trobo que és un lloc relaxant, on t'hi sents bé. Com que tenia les cames una mica cansades d'ahir he tornat amb calma, posant el plat petit a la més petita pujada, i així he arribat la mar de bé.

A les 10 he arribat a casa. 1.30 h en bicicleta. 20.40 km.

Podeu veure les fotos a l'àlbum del Facebook.