Rodant pel Moianès

Gairebé 3 anys des del darrer cop que vaig escriure-hi. Des de llavors he canviat d'esport, em podeu seguir a Quan surto a córrer, i la bicicleta em serveix més aviat de transport urbà, que no es presta gaire a descriure rutes.  

Ahir, aprofitant les vacances, vaig pensar que em feia il·lusió treure-li la pols i recuperar el plaer de les pedalades llargues, les pujades i baixades. El meu germà Nano, company d'esports diversos, s'hi va apuntar de seguida. Jo, sabent el meu estat de forma ciclista, proposava rutes més aviat planeres, distàncies no gaire llargues. Ell, entrenat i agosarat, em proposava grans desnivells i llargues distàncies. Finalment vam arribar a un acord, encara que jo no les tenia totes. 

El Nano volia conèixer el Moianès. Jo no el coneixia de res, així que ja m'estava bé. Vam escollir una ruta de 55 km, Moià -- Collsuspina -- Castellterçol -- Monistrol de Calders -- Moià, que es pot trobar a Wikiloc (014). Quan pugui treure la ruta del GPS ja l'afegiré.

Com que ja suposàvem que trigaríem a fer-la (i més quan vaig veure que la qualificaven de difícil!) ens ho vam prendre amb calma i vam sortir a quarts de 9 de Sant Cugat. De fet havíem sortit abans, però vam haver de tornar perquè ens havíem descuidat el GPS! Bon començament :-)

A les 10 en punt iniciàvem la ruta, contents perquè havíem deixat el cotxe just on començava i veiem el track perfectament. El Nano s'havia instal·lat el GPS al manillar de la bici i era l'encarregat de guiar-nos. Un dia típic d'estiu, cel net i blavíssim. Temperatura, per sort, no massa elevada. Una calor suportable. S'ha de pensar que Moià està entre 700 i 800 m. 

Una pista ampla, una mica incòmoda perquè l'estaven arreglant, posant-hi sorra, i costava rodar. Això sí, feia una olor boníssima, a terra remoguda, a plantes diverses. De seguida ens va sorprendre la vegetació. Acostumats als boscos de pins i alzines, rodar entre avets se'ns feia estrany. Donava sensació d'alta muntanya. 

La meva bici no avançava. No entenia què li passava. D'acord que estava desentrenada, però tant! Després de patir una bona estona vaig adonar-me que portava la cadena creuada, amb el plat petit i un pinyó que no tocava. Ja deia jo! A més, portava el seient massa baix. Quan el vaig posar bé vaig notar una gran diferència. 

De Moià a Collsuspina, primera parada del recorregut, el camí transcorria entre pista i corriols ben estrets. Un camí preciós, tant l'un com l'altre. Els corriols, envoltats sovint de flors blaves i gran quantitat de papallones, mai n'havia vist tantes. Semblava que ens escortessin. Això sí, en algun tram teníem al costat un petit barranc, ple de plantes, però igualment ens feia por i vam passar caminant. 

Vam anar seguint les indicacions de les coves del Toll, que no sabíem què era. Ens vam quedar ben sorpresos. A banda de l'entorn, meravellós, el muntatge que havien fet. Es tracta d'unes coves prehistòriques, molt condicionades. Ens va sorprendre que en entrar a la cova s'encenia la llum. També hi havia una mena de poblat de cabanes prehistòriques, que més aviat feien pensar en el Carib. Tot molt ben condicionat, amb fonts d'aigua, ombra, bancs. Jo ja m'hi hauria quedat :-D. Molt recomanable per una excursió curta; a més, s'hi arriba en cotxe. 

Arribant a Collsuspina, camps de conreu sota un sol que començava a ser de justícia. Les dotze, gairebé, i portàvem poc més de 10 km. Ja vam avisar a casa que no arribaríem a dinar, perquè havíem pensat, optimistes, que potser podríem fer-ho. Una Coca-Cola ben freda i reconstituent, l'entrepà, i ja estàvem preparats per tornar-hi. Sabíem que Collsuspina era el punt més alt, que ara ens esperava una bona tirada de baixada, així que vam emprendre la marxa amb més ànims. El que ens quedava era bufar i fer ampolles.

No comptava que fer més de 15 km de baixada --amb pujades intercalades-- també és bastant dur (si més no per els meus quàdriceps) . A més, en algun punt ens vam sortir del recorregut i vam seguir un GR. Va ser una sort, perquè així vam poder admirar l'església de Santa Coloma Sasserra i el roure del Giol, i el seu entorn. 

Això sí, després ens va costar una mica recuperar el track. Sort que el Nano se'n surt molt bé, de seguir els mapes, i amb el mapa en paper que duiem vam aconseguir-ho. Ens quedava un bon tros fins a Castellterçol, i en els trams sense ombra la calor començava a molestar. Continuant el camí vam travessar diverses vegades la llera seca d'una riera (a vegades no tan seca), que ens obligava molts cops a baixar de la bici, perquè les pedres dificultaven la marxa. 

Cap a les 3 arribàvem a Castellterçol. El track ens portava per un polígon, no entràvem al poble, però nosaltres vam desviar-nos un quilòmetre cap al poble, perquè necessitàvem ombra i Coca-Cola amb urgència. Aquest quilòmetre, de pujada, per la carretera sota el sol va ser matador. Finalment, però, vam trobar un bar al costat de l'església i ens hi vam instal·lar, per recuperar-nos i decidir què fèiem. Des d'allà podíem tornar cap a Moià, que ens quedava a prop (no sabíem com, tret que agaféssim la carretera) o continuar fins a Monistrol i d'allà a Moià, que ens temíem seria una pujada considerable. Jo no em veia amb cor, però no gosava dir-li al Nano, el veia molt il·lusionat. 

Més de mitja hora després vam sortir, sense haver acabat de decidir. De moment, començàvem el camí i si trobàvem algun punt des d'on poguéssim agafar el camí de tornada entre Monistrol i Moià, l'agafaríem. Al mapa semblava que n'hi havia uns quants. Una pista preciosa entre arbres ombrívols. Una meravella, però mai m'havien fet tan mal les cames. Morta de calor, adolorida, pensava que si havia de fer el que volíem no arribaria. Serrava les dents i anava fent. El Nano anava al davant, esperant-me a les cruïlles. 

Vam arribar a una zona oberta, una creu, un punt de vigilància d'incendis. El Nano va demanar consell al guarda forestal. Jo em vaig asseure a la creu, intentant que els quàdriceps em fessin menys mal. No van aconseguir decidir un camí més o menys fiable per anar cap a Moià. El Nano, veient-me (i em sembla que ell també ho pensava) ja havia decidit que no faríem la ruta sencera. Vam pensar que agafaríem un camí més o menys planer que havíem vist al començament de la pujada, que segons el mapa avançava paral·lel a la carretera que portava a Moià. 

La baixada des del Serrat del Moro va ser una meravella. I més, pensant que allò s'acabava. Les meves cames semblaven haver-se revifat, bufava un airet agradable (a l'ombra). Ens vam parar a mirar una estranya proliferació de teranyines, que no sabíem a què era deguda. 

Sorprenentment, vam anar trobant caminets que anaven seguint la carretera, més o menys a prop. En un punt determinat, la vam creuar per sota, vam fer un tram de la carretera vella, i vam agafar una pista que ens portava cap a l'aeròdrom de Moià, que havíem passat al matí. Aquí ens vam tornar a trobar l'excavadora i la pala, que posaven terra i removien els camins, fent que la pujadeta fos una mica dura. De tota manera, la idea de que ja arribàvem (encara que a mi em semblés que Moià s'allunyava per moments) ens animava. 

Per fi, el polígon de Moià. Un carrer amb una llarga baixada i una pujada després, per acabar bé el recorregut. 3/4 de 6. Ja estàvem al cotxe. Una bona estona fent estiraments, fent-nos la foto de rigor, perquè quedés constància. 

Gairebé 8 hores de sortida. Segons el GPS, 41 km, 1010m de desnivell. Segons la bici, 44.82 km, 4.14 hores reals de pedalar. Amb això es pot veure el nostre ritme tranquil. Entre mirar el GPS a cada cruïlla, mirar el paisatge, fer-nos fotos i les dues parades d'emergència per prendre Coca-Cola, sens van passar gairebé 4 hores :-D. Vam coincidir que érem bons companys de ruta, a cap dels dos ens feia res parar quan trobàvem qualsevol cosa que ens cridava l'atenció. El nostre objectiu no és fer quilòmetres, sinó gaudir de la ruta, el paisatge i sobretot, la companyia. 

Ho repetirem, segur. 

Seguint el curs del Ripoll: de Sabadell a Sant Llorenç Savall

Havia de ser bufar i fer ampolles, una sortida tranquil·la, seguint el curs del riu. Encara no hem après que sempre que pensem que serà una sortida tranquil·la, acabem ficant-nos en algun embolic.

Fa uns mesos havíem fet el primer tram del riu Ripoll, fins a Sabadell, i volíem continuar riu amunt, fins al naixement, a Sant Llorenç Savall. Estàvem convençudes que seria el mateix, un camí planer i ample fins al final; fins i tot acceptàvem que al final fes una mica de pujada, perquè el riu havia de néixer muntanya amunt. Segons els rètols que hi ha al llarg del recorregut, fins a on coneixíem, hi havia 25 km fins a Sant Llorenç. Res que no poguéssim fer en un parell d'hores.

Vam anar en tren fins a Sabadell. Un parell de quilòmetres i s'arriba al Parc Fluvial del Ripoll, a l'alçada del pont de la Salut. A partir d'aquí comença el camí planer, que segueix el curs del riu. Es una vall que transcorre entre dues parets de terra vermellosa, penyasegats de mesura humana. De tant en tant hi ha horts, ben cuidats, cadascun amb la seva caseta. També trobem grans esteses de flors, les nyàmeres que ja havia vist l'any passat. El camí transcorre pels dos costats del riu, que s'ha de travessar de tant en tant per les passeres. Amb la calor que feia era agradable mullar-se una mica.

 

Així vam anar fent fins a Castellar del Vallès. Aquí ens vam trobar les primeres pujades, però com que eren urbanes, les vam fer sense problema. Vam travessar Castellar seguint les indicacions de Sant Llorenç Savall. D'entrada no trobàvem la continuació de la pista de terra, però vam pensar que potser estaria més endavant. Vam anar fent per la carretera B-124.

Circular per la carretera era bastant incómode, perquè hi havia força transit, i algun tram amb revolts. Això sí, per animar-nos jo anava dient que el paisatge era preciós --i era cert. Pocs quilòmetres després de Castellar vam arribar a l'àrea d'esplai de Les Arenes, un dels molts espais que s'han adequat al llarg del riu per l'oci. Aquí, per a la nostra satisfacció, tornaven a haver rètols, i vam pensar que estàvem salvades, que a partir d'aquell moment tornaríem a les pistes agradables.




El primer tram era una pista, que ens va portar al nucli de Les Arenes, un conjunt de cases modernistes que s'havien construit al voltant d'una masia, Can Barceló. Com que no trobàvem rastre del camí, vam preguntar a una noia, que ens va dir que hi havia un sender, però que no sabia si podríem passar en bici (mirant-lo amb perspectiva, crec que ens va mirar com si estiguéssim boges). Nosaltres, que som valentes, arriscades i bastant insensates, vam pensar que podríem fer-lo, per alguna cosa som expertes en camins estranys.

 

El GR-173 que anàvem seguint tenia poc de sender. Un caminoi obert entre els arbres, trialeres, pujades i baixades. Això sí, la vista de la serra de Sant Llorenç de Munt era espectacular. El corriol ens va portar a una zona de descans, amb unes fonts de 1917, i una tauleta. Vam parar un moment a reposar forces i menjar una mica, esperant que a partir d'aquell moment el camí es normalitzés.

 

Finalment ens va dur al llit del riu, que és un terreny pedregós --molt pedregós, amb pedres que en algun moment eren força altes--. Com que no véiem altra alternativa vam anar seguint pel llit del riu, tement el moment que no podríem continuar endavant. A l'esquerra, a dalt, sentíem passar els cotxes per la carretera; la carretera que havíem criticat i que en aquell moment ens semblava meravellosa.

 

En algun moment ens vam desesperar una mica, sobretot quan vam trobar un indicador que assenyalava Sant Llorenç per un pendent terrible. Vam dir-nos que erem incapaces de pujar-hi, que abans aniríem per dins l'aigua. Per sort, el nostre àngel de la guarda ens protegeix, com sempre, i a l'altra banda del riu vam veure unes roderes, i el que semblava un camí que pujava cap a la carretera. Vam travessar el riu sense gaire desperfectes i vam pujar el caminet. Sí! portava a la meravellosa B-124. A partir d'aquell moment si que va ser bufar i fer ampolles. La carretera pujava, però de manera suau, i quatre quilòmetres més enllà arribàvem a Sant Llorenç. 27 quilòmetres des de Sabadell, més de 3 hores per fer-los. S'ha de tenir en compte que per fer algun havíem trigat més de mitja hora.

Sant Llorenç semblava un poble maco; tot el que volíem, a aquella hora (eren gairebé les 2 del migdia) era beure i seure a l'ombra. Vam trobar un bar i allà ens vam quedar, bevent i recuperant-nos. Havíem portat dinar, però se'ns havia tret la gana. Ja vam decidir que per tornar no faríem cap prova, que la carretera ens semblava magnífica. I així va ser, de Sant Llorenç a Castellar del Vallès són poc més de 10 quilòmetres, molta estona de baixada. A Castellar vam tornar a agafar la pista fins a Sabadell. El paisatge seguia sent preciós, i la llum molt maca, però la veritat és que teníem ganes d'arribar a Sabadell. Pedalar a les 3 i 4 del migdia a 30 graus no és molt agradable, encara que hi hagi trams d'ombra.

Teníem la pujada final, per la carretera de Caldes, fins a Sabadell; però la vam fer bé, només era questió d'anar fent, xino-xano. A 2/4 de 5 arribàvem a casa, haviem trigat gairebé dues hores en tornar, 24 quilòmetres.

Malgrat els inconvenients, a mi em va agradar i voldria tornar a fer-la, quan no faci tanta calor i estudiant bé el recorregut. Anàvem tan convencudes que era fàcil que no ens l'havíem estudiat gens.

Ruta del ferro i del carbó

Vacances. Dies d'activitats especials. Entre les diverses excursions que tenia planejades, avui he triat la Ruta del Ferro i del Carbó, la via verda entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, que es pot allargar fins a Ogassa.

A 3/4 de 10 sortia el tren des de Catalunya, en direcció Ripoll. El viatge en tren ja val la pena --per a qui li agradi anar en tren--. Gairebé dues hores per a mi, que he aprofitat per llegir, escriure i anar mirant el paisatge, sobretot a partir de La Garriga. Camps llaurats, camps amb un lleuger borrisol verd, camps de blat a punt de ser recollits. Muntanyes de mesura humana. Camins i senders que em cridaven l'atenció i em donaven ganes de baixar a cada estació.

Poc després de 2/4 de 12 a Ripoll. Amb mi han baixat del tren tres homes --ja granadets, amb la seva panxa de ciclista (un cert tipus de ciclista)--, que m'han dit que també feien la via verda, que segur que ens trobaríem. Veient el ritme tranquil que portaven, jo m'he posat en marxa.

La ruta està molt indicada. Només cal saber que en sortir de l'estació s'ha d'agafar el carrer cap a l'esquerra i de seguida es troben els primers senyals. A un quilòmetre de l'estació comença la Ruta. 9.2 km fins a Sant Joan de les Abadesses, més 3.3 fins a Ogassa. Caminet asfaltat o de terra trepitjada, que transcorre entre arbres, camps i amb el riu al costat la major part de temps. Cap a Sant Joan, un lleuger desnivell en pujada, res de l'altre món.

Bancs cada pocs metres. Indicacions de quilòmetres cada 500 metres. De tant en tant, algun pont antic, i algun túnel, humit i fosc. Molt fresc. Prats amb vaques. I el riu, que va saltironejant a sota.

De seguida he arribat a Sant Joan, i he pensat que seguia endavant, que ja el visitaria a la tornada. El camí cap a Ogassa estava allà mateix, molt ben indicat. 3.3 km. He pensat que no era res, que de seguida estaria. No comptava amb que el camí fins a Ogassa no era pla, sinó que presentava un fort desnivell, tres rampes de certa dificultat, especialment la primera, que entre que agafa per sopresa i és molt forta, es fa difícil fer sencera. Si més no, jo no he pogut, ha arribat un punt que la bici ha decidit que no continuava amunt, així que he hagut de baixar i empényer. Les altres ja les he fet senceres.

Ogassa és un poblet minúscul, poc més d'un carrer. Va créixer molt mentre va haver les mines, però en tancar-se el 1967 la gent va anar marxant. Ara és punt de sortida d'excursions a les muntanyes del voltant. Té una font de tres canelles amb unes rajoles molt maques, i un aigua fresca i boníssima. Uns quants bars i restaurants d'aquells de tota la vida, de pobles d'interior.

M'he assegut en un d'ells a prendre alguna cosa. Mentre m'estava allà la meva autoestima ha pujat força, perquè hi havia un parell de senyors --aquests ja no granadets, sinó vells directament-- que em volien portar d'excursió a les muntanyes del voltant. Quan els he dit que jo no podia pujar aquelles muntanyes, m'han dit: "amb aquest cos que tens segur que pots pujar sense problemes", mentre em repassaven de dalt a baix. M'han fet riure. Poc després han arribat els homes de l'estació, i un d'ells m'ha dit: "Ja m'agradaria que la meva dona fos com tu". Sempre és agradable que et diguin ximpleries així.

De les muntanyes del voltant baixaven uns núvols blancs i grisos, que de tant en tant tapaven el sol. Semblaven inofensius, però no se sap mai, i ja em veia amb els meus pantalons curts i la samarreta de tirants sota una tempesta d'estiu. Per sort no ha estat així.

De tornada he decidit baixar al Gorg de Malatosca, perquè a les fotos que havia vist semblava impressionant. Poc abans d'arribar a Sant Joan hi havia un rètol --fet a mà i poc visible, tot s'ha de dir-- que indicava el camí. El que de debó era impressionant era la baixada. Semblava una torrentera fent giragonses i estreta. Al final he deixat la bici, perquè he pensat que seria incapaç de tornar-la a pujar. Poc més de 5 minuts baixant, tampoc era lluny. I a baix, com un regal, el gorg. Un salt d'aigua immens i un lloc per banyar-se. Si hagués sigut a la pujada, quan feia més calor, m'hi hauria ficat, encara que només fos les cames. Com que era de baixada i no tenia calor i tenia gana, ho he deixat per una altra ocasió. Això sí, valia la pena baixar fins allà per veure el salt d'aigua.

Seguint el camí he entrat a Sant Joan. Eren gairebé les 3 de la tarda i pensava seure en alguna terrassa a menjar un entrepà. M'he trobat un poble desert. Sorprenentment desert, tot tancat. Finalment he trobat un bar obert, i allà m'han explicat que era el darrer dia de les festes, i que en aquell moment començava la ruta pels bars --de fet, ja hi havia uns quants nois asseguts allà que ho demostraven. M'han fet un entrepà, que he hagut de fotografiar perquè m'ha impressionat. Com que l'ambient del poble no convidava a seure enlloc, he continuat el camí, buscant un dels molts bancs de la via per dinar.

Cap a les 4 arribava a Ripoll. Un cop el bitllet comprat, i amb una hora sencera per davant, he anat a fer un tomb, a veure el monestir i prendre un cafè a les tauletes del davant, com una turista qualsevol. I a les 5, tornada cap a Barcelona. El tren anava parant a totes les estacions, sense descuidar-se'n cap, però jo he anat mig dormint tot el camí, així que m'ha passat bastant ràpid.

A quarts de 8 del vespre a Sant Cugat. 34 km de bici, moltíssims més en tren. El proper cop --això s'ha de repetir, m'he enamorat del Ripollès-- aniré amb més temps i baixaré fins a Olot i si em veig amb cor, fins a Girona, 98 quilòmetres de res!

El perill i la gràcia de sortir en bici amb un fill

7 de la tarda d'un dimarts d'agost. Arribo a casa de treballar i proposo al meu fill, que està a punt de fer 14 anys, d'anar a fer un tomb en bici. Després de fer el ronso una mica, decideix que li ve de gust i em diu: "Amb la condició que sigui jo qui et guii. Et matxacaré". A risc de no sobreviure a l'experiència, m'hi avinc --en el fons, encantada, perquè tinc un punt masoca--.

A 2/4 sortim cap al Pi del Xandri, d'entrada un itinerari innocent i fàcil. Allà mateix, en lloc de seguir cap a Can Borrell, agafem un sender que va del pi cap a els camins que porten a Can Coll. Els senders --encara coneguts-- ens porten a Can Codonyers, una antiga granja abandonada. Des d'allà es pot agafar la pista, de terra vermellós, que porta a Can Coll. Res a dir. Per altra banda, també hi ha una indicació cap a Flor de Maig i Can Coll pels torrents de Can Coll.

El Guillem decideix provar aquesta darrera ruta, perquè ha decidit que vol anar a Can Coll, que li sona. És un sender estret entre els arbres, que jo recordava haver provat algun cop i haver desestimar perquè de seguida quedava tallat per la vegetació. Ahir, en canvi, anàvem avançant prou bé. Llum de capvespre que es filtrava entre els arbres, un caminet prou decent, amb bassals de tant en tant, fang, algun arbre caigut que vam haver de saltar, arrels i desnivells acceptables. Res de l'altre món.

Amb tot, jo patia (una certa inquietud), perquè sabia que Can Coll quedava enlairat, i aquell sender, que anava seguint el curs d'un torrent, baixava lleugerament. Era còmode, tot i els petits obstacles, però estava segura que en algun moment ens tocaria pujar. El que no podia imaginar és com seria la pujada.

Finalment vam arribar. Pujada de torrentera, que després de la pluja de l'altre dia s'havia convertit en un solc profund, pedra pelada, gairebé sense terra. Mirant enlaire, es podia veure el solc, que pujava recte amunt. Vam començar --empenyent les bicis, evidentment-- amb bon ànim. El Guillem amb molt bon ànim, perquè té 13 anys, perquè era la seva aventura i perquè no coneix aquest tipus de camins. Jo amb bastant ànim, perquè em feia gràcia veure'l a ell, animant-me, perquè el risc i els camins o nocamins durs m'agraden, i perquè tinc un punt de masoquista.

Pujava i pujava. Feia molta humitat, als 10 minuts estàvem tots dos xops de suor, i ens anavem parant a beure aigua. El Guillem, a mesura que pujava --uns 20 metres al davant meu-- m'anava animant, amb la vista que es veia des del seu punt --muntanya, Tibidabo al fons--. Vam anar alternant la manera de pujar. Unes estones la bici per la part de dalt del solc, i nosaltres per dins, altres a l'inrevés. Finalment, després del que semblava una pujada sense fi, vam arribar a dalt de tot; vam sortir a la pista B09, la que puja pels Turons de Can Coll (per sort, a dalt de tot).

Des d'allà, de seguida vam ser a Can Coll, i vam entrar-hi. Actualment és un centre d'educació ambiental, on es fan activitats per les escoles. A aquella hora no hi havia ningú, i el Guillem, que hi havia estat, em va ensenyar els voltants, fins i tot una bassa on vam trobar el que inicialment vam pensar que era un escorpí, però que semblava una mena de llagosta negra.

S'hi estava molt bé, un cop recuperats de la pujada, però el sol baixava, eren 2/4 de 9 i tocava tornar cap a casa. Això sí, vam triar la pista reglamentària, que ens va dur de seguida fins a Sant Cugat. Vam arribar a casa bruts, plens d'esgarrinxades (sobretot jo, que en sóc especialista) i cansats, però satisfets de l'aventura. A veure cap a on em porta el proper cop. Sembla mentida els nocamins que es poden trobar a cinc minuts de casa.

Aprenent noves tècniques

Aquest diumenge la meva companya habitual de sortides no hi era, així que m'he "acoplat" amb uns amics, com diuen els nens. El Carlos i l'Andreu m'han acollit molt bé, tenint en compte que només vaig amb ells molt de tant en tant; m'agrada, em donen molta canya. Ara només penso en la migdiada que faré :-)

El Carlos havia pensat l'itinerari, ens l'ha explicat però a mi m'ha semblat tant llarg i de pujades i baixades que m'he perdut a la meitat. Però no importava, era qüestió d'anar-los seguint.

Hem sortit a les 8.30 del Rotary, un matí un punt fresc i una mica núvol. Terra amb el punt just d'humitat, perfecte per anar en bici i córrer, tou sense que s'enfonsin les rodes.

M'havia quedat només amb el començament de la ruta, aniríem fins a Can Borrell i d'allà pujaríem per Sol i Aire; he pensat que patiria. És una pendent que només he baixat un parell de cops, d'aquelles que penses que no faràs mai pujant, que són terribles, tot i ser carretera, o potser justament per això, perquè puja de dret, puja i puja.

Però no comptava amb el Carlos, que és un mestre innat, i m'ha anat explicant tècniques per facilitar la pujada. Com fa la dita, "mano de santo". Jo sempre he pujat fent més força amb els braços que amb les cames, o gairebé igual; doncs no, això és el que no s'ha de fer. Com si la part superior del cos no existís, les mans recolzades al manillar, sense fer força. Tota la força l'havia de fer amb les cames. I així ho he fet. Estava tan concentrada intentant no notar la part superior del cos que he anat pujant gairebé sense adonar-me (bé, potser exagero). Però sí que és cert que ha estat un gran descobriment.

Un cop a l'Arrabassada hem tirat amunt per la carretera fins a un punt poc abans del mirador de la Font Groga, on ens hem desviat cap a la dreta, una pista que porta a Can Casas i el Tibidabo. Pujada decent --qualsevol ho era després de pujar Sol i Aire-- que ens ha portat fins al Tibidabo, passant per Can Tano. Hem deixat el Tibidabo enrere i ha començat la baixada llarga.

Baixant, baixant, hem deixat Vallvidrera enrere i hem seguit baixant cap a Barcelona, per anar a agafar la Carretera de les Aigues, en el punt on es troba amb la carretera de Vallvidrera. En un revolt, un ensurt, polícia, molts ciclistes, i una noia a terra. Sirena d'ambulància que s'apropava. No hem sabut què havia passat. Hem seguit una mica moixos. Jo que ja anava amb compte encara he vigilat més, em fan terror les baixades, i més per carretera.

La Carretera de les Aigues és un premi després de tanta baixada i pujada. La pluja havia deixat un bosc d'uns colors brillants, però no es veia el mar, hi havia molta boira d'humitat. Poc abans d'arribar al Pla de les Maduixeres, el final de la Carretera de les Aigues, hem agafat la pista que puja cap al Tibidabo de nou. Les cames notaven el cansament --si més no les meves-- i la teoria del mig cos relaxat m'ha anat bé. Cap als jardins de Can Borni, pujant i pujant. Encara un nou truc: fer servir un desenvolupament més llarg, per evitar el mal de lumbars que tinc quan faig força pujant. I sí, he fet servir 1/1 i ha estat perfecte. A poc a poquet, fins a dalt de tot.

Per un moment he pensat que encara hauríem de fer alguna altra cosa, però no, s'havia acabat. Des de Vista Rica hem agafat la pista planera que va carenejant i en lloc de baixar pel ciclostàtic, a la reserva natural de la Font Groga, hem baixat pel B10, que és un tram semiurbà, molta baixada, molta gravilla, que em feia anar molt amb compte, em feia pànic que em rellisquessin les rodes i caure sobre tota aquella grava.

A Sant Medir ja és com estar a casa. Pensava que els rierols que travessen la pista portarien molta aigua, després de la pluja d'ahir, però no ha estat així, estaven més o menys com divendres, que hi vaig passar corrent.

32 km, 2.30 h. Una bona sortida, per acomiadar el curs. M'ho he passat bé i he après molt.

Habilidades

Estoy segura de que tengo muchas habilidades. En este momento no se me ocurre ninguna, pero seguro que si me esfuerzo alguna se me ocurrirá. En cualquier caso, entre ellas no está la de hacer varias cosas a la vez con las manos. Soy un poco patosa, que se le va a hacer. Ya lo sabía, pero ayer lo volví a constatar.

Como hacía tiempo que no llovía los caminos estaban llenos de polvo. Mucho polvo, que dejó la bici bastante más sucia de lo que es habitual en ella, que ya es decir. Tanto, que incluso a mi me dio verguenza ir con ella por el mundo y decidí llevarla a la gasolinera a limpiarla de verdad, con la manguera de agua a presión.

Y allí me fuí, intentando pedalear con el bote de teflon para engrasar la cadena en una mano y una manzana en la otra mano. Debía tener una pinta un poco extraña. Conseguí llegar a la gasolinera y una vez allí tuve que descubrir como funcionaba la manguera. Un señor amable me explicó como iba y me dispuse a lavar la bici, sintiéndome un poco ridícula, entre todos los coches.

Primero apoyé la bici en la pared y empecé a limpiarla. Evidentemente, no se mantenía de pie, así que tuve que aguantarla bien con una mano mientras intentaba limpiarla con la otra. Fui dando la vuelta alrededor de la bici, con la manguera a cuestas, sin darme cuenta de que me estaba enredando. En ese momento la bici decidió caerse, y me quedé atrapada entre la manguera y la bici, como tonta, sin soltar la manguera, que continuaba disparando agua a presión, mojando todo lo mojable, especialmente mis piernas.

Por suerte, un ciclista que también quería limpiar su bici vino a rescatarme, me quitó la manguera y acabó de limpiar la bici. Ya se sabe, hay gente que sirve para esas cosas. Tendré que lavarla más a menudo, a ver si cojo un poco de práctica y no hago el ridículo de nuevo.

III Triatló popular per relleus de Banyoles

Fa unes setmanes un parell de mares de l'escola on havien anat els meus fills, que coneixien les meves aficions esportives, em van proposar participar amb elles a un triatló. Davant la meva cara d'espant em van aclarir que no es tractava d'un triatló de veritat, sinó que cadascuna havia de fer un esport i les distàncies no tenien res a veure amb un triatló autèntic. Davant d'això, vaig acceptar ràpidament. La idea em va semblar divertida, i més el fet que fos a Banyoles, que és un entorn preciós.

A mi em va tocar la bici. 13 quilòmetres aparentment sense dificultat, o segons l'organització, de dificultat mitjana-baixa. No semblava que hi hagués gaire desnivell. Vaig fer unes proves de temps, a partir del que havien fet l'any passat, i em va semblar que no quedaria malament del tot. Les meves companyes van fer el mateix i totes tres vam decidir que podíem fer la cursa dignament. A més, se suposava que era una cursa popular, i ens imaginàvem grups familiars, pares i fills, avis i nets, tots disfressats, res massa professional.

Va arribar el gran dia, dissabte 2 de juliol. A les 10 enfilàvem cap a Banyoles, les meves companyes amb les famílies, disposades a passar el dia, perquè el triatló no començava fins a 2/4 de 6, encara que a partir de 2/4 de 4 ja ens havíem d'anar preparant, deixant la bici, recollint els dorsals....

A 3/4 de 4, per no semblar massa impacients, vam anar cap al punt de trobada; a mesura que ens hi apropàvem començàvem a trobar altres participants i se'ns començava a fer un nus a l'estòmac. On estaven els grups familiars, els participants populars? on estaven les bicis de sortir a la muntanya de tant en tant? i aquells que corrien de tant en tant, molt de tant en tant? i les iaies i els pares amb una mica de panxeta? entre els participants que anàvem veient no hi havia ni un d'aquests. Nois i noies joves, o no tant joves, però tots atlètics i "catxes", vestits amb els seus mallots de club ciclista, o amb la roba de corredor professional. Les bicis de bones marques, amb frens de disc, que em feien morir d'enveja. Ens anàvem animant l'una a l'altra, dient-nos que no passava res, que no importava, que segur que faríem bon paper, i que encara que no fos així, no passava res. La més animada i tranquil·la, aparentment, l'Helena, que havia de nedar. La Núria i jo més espantades.

Vam deixar la bici als boxes --ja vaig tenir algun problema per penjar-la i em vaig veure a la sortida sense poder baixar-la--, vam recollir les coses i vam decidir, veient que no arribaríem entre les tres primeres, fer-nos una foto totalment folklòrica, pujades al podi.

S'anava apropant el moment. Els nervis anaven augmentant, i més quan van començar a passar-nos coses diverses. Primer vam descobrir que la bossa on diuem el dorsal s'havia quedat als vestuaris. Primera correguda per recuperar-la. Ens vam fer més fotos, perquè si més no tinguéssim aquest record.

Ens vam dirigir al lloc on ens havien de fer el "briefing", o darreres instruccions. Allà vam descobrir, amb horror, que havíem de dur una mena de polsera rosa per fer el relleu. No la teníem. No recordàvem que a la bossa --que ja no dúiem nosaltres-- hi hagués cap goma rosa. Vam córrer on havíem deixat les famílies, amb la bossa. Vam regirar-la i buidar-la. Res. Per sort, la Núria portava una goma --blava, això sí-- i vam pensar que potser ens serviria. Trobar algú de l'organització semblava complicat, però finalment un noi ens va dir que no passava res, que serviria.

A tot això, els nedadors s'estaven dirigint cap a l'àrea de sortida, i l'Helena encara no portava el casquet de bany, que tenia al cotxe. Corrents cap allà. Finalment, amb la goma blava i el casquet, va anar cap a la sortida, mentre la Núria i jo ens ho miràvem des de la caseta d'informació del llac, pensant que era impossible nedar aquella distància, només veure-la ens espantàvem. Quan van començar a nedar --impactant la sortida, tots tirant-se alhora-- i vam veure com corrien, ens vam dirigir cap a la zona d'arribada, on estaven les bicis, patint per si havíem entès les instruccions, per si l'Helena arribaria bé... I més quan vam veure que els primers nedadors arribaven poc després de 15 minuts, i sortien els corredors disparats.

L'Helena va arribar cap a la meitat, als 25 minuts, un temps molt bo, i la Núria, aprofitant la goma/relleu per fer-se la cua de nou, va sortir bastant disparada. L'esperaven 7 quilòmetres al voltant del llac. L'Helena i jo ens vam quedar esperant, veient com encara arribaven nedadors quan gairebé començaven a arribar els primers corredors. Nervis --per part meva--. Calculava que la Núria trigaria entre 35-42 minuts, i anàvem mirant en la distància, buscant la seva samarreta rosa fúcsia. Jo anava controlant les bicis. Cada cop en quedaven menys. Als 35 minuts vam veure arribar la Núria, molt bon temps. Quedaven unes 10 bicis, vaig poder baixar la meva i va començar la meva part d'aventura.

La primera sorpresa. Sortia en solitari. Jo em refiava de trobar més gent per saber el camí, però anàvem tant espaiats que era com anar sola. Per sort, hi havia moltíssims controls i el camí estava molt ben indicat; cap problema. La segona sorpresa. Els primers quilòmetres començaven amb pujada --una pujada antipàtica, sobretot en fred--. Pujada i sol, i amb el neguit d'haver d'anar ràpid. Asfalt, al començament. De seguida, però, es va acabar l'asfalt i em van fer ficar per senders, corriols i trialeres diverses.

Pujava i pujava. No gaire, però pujava. I quan baixava, que era quan jo pensava que podria recuperar el temps i accelerar, com havia fet a Sant Medir, no podia perquè eren trialeres. Un recorregut divertit, i preciós si no intentaves anar el més ràpid possible. De tant en tant mirava al voltant i olorava, quin gust!

En un punt concret, quan arribava esbufegant pujant per un corriol, el noi del control em va dir que havia de passar per la dreta d'un arbre per poder baixar bé. Evidentment, no vaig ser-hi a temps, i em vaig quedar palplantada, mirant amb una mica de pànic aquella baixada de graons naturals i arrels. El noi em devia veure tan poc preparada que em volia ajudar a baixar, però vaig dir que ja podia, i m'hi vaig llençar, amb la temptació de tancar els ulls. Sentia el noi que em cridava: "el pes del cos enrere!". Segur que pensava que m'hauria de rescatar d'entre els arbres. Però d'alguna manera vaig arribar a baix i vaig continuar entre els camps, la mar de satisfeta.

Els darrers quatre quilòmetres van ser més planers, i vaig pedalar amb totes les meves forces (que ja no eren tantes). A més, el camí era una meravella, entre els camps segats, amb la llum de tarda. En els controls anaven animant, i et feien sentir com si anessis el primer. Arribava. A l'altra banda del camp de gespa vaig veure la Núria i l'Helena, que em feien senyals amb els braços (sort d'elles, sinó no hauria vist per on havia de tirar). Vaig passar l'arc d'arribada, 47 minuts, bastant més del que em pensava, però no havia pogut fer més.

La Núria i l'Helena ja estaven més descansades; jo, vermella com un tomàquet, i xopa de suor, però satisfeta, si no del temps, almenys perquè no era l'última, i perquè només m'havien passat 4 ciclistes i havia deixat una altra noia enrere --almenys no seríem les darreres dels 13 grups de dones--.

Conclusió. Una experiència per repetir l'any vinent, si pot ser, amb algún grup més, per fer-la més divertida encara.