dimecres, 3 d’agost de 2011

El perill i la gràcia de sortir en bici amb un fill

7 de la tarda d'un dimarts d'agost. Arribo a casa de treballar i proposo al meu fill, que està a punt de fer 14 anys, d'anar a fer un tomb en bici. Després de fer el ronso una mica, decideix que li ve de gust i em diu: "Amb la condició que sigui jo qui et guii. Et matxacaré". A risc de no sobreviure a l'experiència, m'hi avinc --en el fons, encantada, perquè tinc un punt masoca--.

A 2/4 sortim cap al Pi del Xandri, d'entrada un itinerari innocent i fàcil. Allà mateix, en lloc de seguir cap a Can Borrell, agafem un sender que va del pi cap a els camins que porten a Can Coll. Els senders --encara coneguts-- ens porten a Can Codonyers, una antiga granja abandonada. Des d'allà es pot agafar la pista, de terra vermellós, que porta a Can Coll. Res a dir. Per altra banda, també hi ha una indicació cap a Flor de Maig i Can Coll pels torrents de Can Coll.

El Guillem decideix provar aquesta darrera ruta, perquè ha decidit que vol anar a Can Coll, que li sona. És un sender estret entre els arbres, que jo recordava haver provat algun cop i haver desestimar perquè de seguida quedava tallat per la vegetació. Ahir, en canvi, anàvem avançant prou bé. Llum de capvespre que es filtrava entre els arbres, un caminet prou decent, amb bassals de tant en tant, fang, algun arbre caigut que vam haver de saltar, arrels i desnivells acceptables. Res de l'altre món.

Amb tot, jo patia (una certa inquietud), perquè sabia que Can Coll quedava enlairat, i aquell sender, que anava seguint el curs d'un torrent, baixava lleugerament. Era còmode, tot i els petits obstacles, però estava segura que en algun moment ens tocaria pujar. El que no podia imaginar és com seria la pujada.

Finalment vam arribar. Pujada de torrentera, que després de la pluja de l'altre dia s'havia convertit en un solc profund, pedra pelada, gairebé sense terra. Mirant enlaire, es podia veure el solc, que pujava recte amunt. Vam començar --empenyent les bicis, evidentment-- amb bon ànim. El Guillem amb molt bon ànim, perquè té 13 anys, perquè era la seva aventura i perquè no coneix aquest tipus de camins. Jo amb bastant ànim, perquè em feia gràcia veure'l a ell, animant-me, perquè el risc i els camins o nocamins durs m'agraden, i perquè tinc un punt de masoquista.


Pujava i pujava. Feia molta humitat, als 10 minuts estàvem tots dos xops de suor, i ens anavem parant a beure aigua. El Guillem, a mesura que pujava --uns 20 metres al davant meu-- m'anava animant, amb la vista que es veia des del seu punt --muntanya, Tibidabo al fons--. Vam anar alternant la manera de pujar. Unes estones la bici per la part de dalt del solc, i nosaltres per dins, altres a l'inrevés. Finalment, després del que semblava una pujada sense fi, vam arribar a dalt de tot; vam sortir a la pista B09, la que puja pels Turons de Can Coll (per sort, a dalt de tot).

Des d'allà, de seguida vam ser a Can Coll, i vam entrar-hi. Actualment és un centre d'educació ambiental, on es fan activitats per les escoles. A aquella hora no hi havia ningú, i el Guillem, que hi havia estat, em va ensenyar els voltants, fins i tot una bassa on vam trobar el que inicialment vam pensar que era un escorpí, però que semblava una mena de llagosta negra.



S'hi estava molt bé, un cop recuperats de la pujada, però el sol baixava, eren 2/4 de 9 i tocava tornar cap a casa. Això sí, vam triar la pista reglamentària, que ens va dur de seguida fins a Sant Cugat. Vam arribar a casa bruts, plens d'esgarrinxades (sobretot jo, que en sóc especialista) i cansats, però satisfets de l'aventura. A veure cap a on em porta el proper cop. Sembla mentida els nocamins que es poden trobar a cinc minuts de casa.








1 comentari:

Mandie ha dit...

Hi, I came across your site and wasn’t able to get an email address to contact you. Would you please consider adding a link to my website on your page. Please email me back and we'll talk about it.

Thanks!

Mandie Hayes
mandie.hayes10@gmail.com