Al Turó de l'ermità

Divendres de nou. Al llarg del matí he anat seguint el cel, que semblava jugar amb mi i em feia pensar que em quedaria sense bici. Però al final s'ha aclarit i a l'hora de plegar ja era blau i net. Avui he recuperat els bons costums de pujar muntanyes i sortint de la feina he agafat el metro fins a Mundet. Encara que la temperatura era bona, per la Ronda feia un aire fresquet, que em feia agrair el tallavents.

Per la Ronda fins a la Carretera Alta de Roquetes, que he seguit uns metres fins a l'accés a Collserola, en direcció Can Masdeu. M'agrada molt l'inici del camí, fins passat l'hospital de Sant Llàtzer; un bosc amable, amb pendent suau. Després comença la pujada forta, i el terreny que envolta la pista ja no té arbres que distreguin, i que facin ombra a l'estiu. Recordo el primer cop que vaig pujar-hi, que pensava que m'ofegava. Ara ja pujo fins al Coll de la Ventosa d'una tirada, força bé.

Al Coll de la Ventosa hi ha opcions diverses. Jo he creuat la carretera i m'he dirigit cap a Can Ferrer, per la pista de dalt. Barcelona a l'esquerra, amb el mar blau fosc. Al fons, les xemeneies de Sant Adrià, que tant m'agraden. Estan netejant el bosc, tallant els pins caiguts. Tot feia olor a fusta tallada, una de les millors olors del món.



Amunt, amunt, pel Matamatxos. Avui m'he proposat arribar a dalt d'una tirada, però ha arribat un moment, just abans de girar, que la bici s'ha negat a continuar --o les meves cames han estat incapaces de fer-la avançar--. He parat, he recuperat l'alè, una mica enrabiada, i he tornat a pujar a la bici. He estat temptada de baixar i tornar a pujar, però he pensat que un altre dia ho aconseguiré, que no passava res.

Un cop a dalt, en lloc de sortir a Casa Juaco, com sempre, m'he ficat en una minitrialera que m'ha deixat una mica més enllà. Opcions diverses, però he decidit baixar cap a la Font dels Caçadors. Avui, però, no sé perquè, a la cruilla amb el camí cap a Can Catà, en lloc d'anar a la font dels caçadors he tirat cap a Can Catà, fins que he arribat a la tanca del parc. És una tanca que no tanca gaire, perquè pots passar tranquil·lament pel costat.

Mai havia fet aquest camí. Com la part de baix del bosc de Can Catà, és una meravella, net i ben cuidat. No se sentia res, tret dels ocells diversos, que intentava identificar: mallarenga, pinsà, cucut, pardal? Ni idea. Una pista amb pendents suaus, inicialment, un bosc amb arbres vells i arbustos joves. De sobte, un rètol que indicava "Turó de l'ermità" i assenyalava una petita elevació a l'esquerra. He lligat la bici al pal i he començat a pujar, a veure on vivia l'ermità. Un corriol anava pujant, entre matolls i molsa. Ocells. Temperatura agradable. Sol entre els arbres. I a dalt de tot he contingut l'alè. He anat girant sobre mi mateixa. Es veia tot, 360º de vista, des del mar al Montseny, amb un polsim de neu al cim, la serra de Marina, Sant Llorenç, Montserrat. La plana del Vallès.
He tornat a baixar i he continuat, feliç amb la descoberta. A partir d'allà comença la baixada forta, alguns pendents molt forts, que algun dia intentaré pujar. Arriba a l'entrada de Can Catà. He obert la tanca amb una mica de por, però ningú m'ha dit res.

A Can Coll he decidit tornar pels turons de Can Castelló, per on feia molt que no passava. A banda d'algun tram de pendent més forta, m'agrada molt, aquest camí, amb el terra vermellós i els arbres tan verds.

A les 6 arribava a Sant Cugat, gairebé 2 hores de bicicleta, i 19 quilòmetres.