Al Turó de la Magarola per Sant Medir

Avui no he anat a treballar i durant el matí he anat fent coses pensant que després de dinar, un cop tot estigués enllestit, sortiria a gaudir del dia ventós i net.

No tenia gaire clar on anar; el que sabia és que volia mirar els quilòmetres que hi havia fins on corro al matí, així que he agafat el camí cap a Can Borrell. Un cop hi he arribat, he continuat cap a Sant Medir, perquè encara no hi havia anat, des de la nevada.

He anat pedalant tranquil·lament. Es nota, l'entrenament de córrer, ja no em quedo sense alè tan ràpid. Anava mirant els arbres caiguts. Moltíssims. Impressiona, el poder destructor de la natura. He hagut d'esquivar tres màquines que treballaven talant arbres i recollint troncs; fan només una primera neteja, per deixar el pas lliure i treure tots els arbres que poden suposar un perill. I és que hi ha encara arbres a mig caure, i de tant en tant sentia branques que queien, sobretot avui, amb la ventada que bufava, en alguns trams.

Un cop passat Sant Medir he continuat cap a la Font Groga. He intentat seguir el camí de la marató, que no és una pista de bicicleta, però al tercer arbre que he hagut de saltar ho he deixat estar. Per un cop, el sentit comú s'ha imposat --ja en vaig tenir prou, la setmana passada.

He tornat enrere i he començat a pujar per la pista B10, que només havia fet de baixada i que pensava que seria molt dura. És una pista semiurbana, passa per dintre l'Urbanització de la Mina de Sant Medir, però el camí no està asfaltat. Després de gairebé 2 km. s'arriba a la pista plana --B04-- que porta per un costat a Vista Rica i per l'altra cap a la carretera de Cerdanyola.

He girat a l'esquerra, cap a la carretera de Cerdanyola i el Turó de la Magarola. He pensat que avui era un dia ideal per pujar-hi, que hi hauria molt bona vista. Com que sempre he fet aquest camí de tornada, pensava que era pla, i no ho és tant, però fa un pendent lleuger. De seguida s'arriba a la cruïlla que va cap a Barcelona, Cerdanyola i el Turó de la Magarola.

He començat a pujar a peu --les bicicletes tenen prohibit el pas-- cap al Turó. És un sender preciós, envoltat de matolls plens de flors. L'últim tram fa més pujada, entre arbres, i de seguida s'arriba al mirador. És un observatori d'aus, i des d'allà es veu tot Barcelona i la plana del Vallès, flanquejada per Montserrat a un costat i Sant Llorenç a l'esquerra. Avui l'atmòsfera estava tan neta que donava la sensació que mirava un quadre, on hi havia dibuixats tots els camps i les casetes.

He tornat a baixar i he continuat cap a la carretera de Cerdanyola. No recordava a on havia d'anar a parar, però segur que no on he sortit. A dalt de tot de la carretera de Cerdanyola, on comença la pista forestal del Pas del Rei, que sempre que he baixat per allà m'he mirat. Mai havia anat per aquell tram de pista.

He baixat la carretera fins a Can Cerdà. He agafat la pista del restaurant i en lloc de pujar cap a la font dels caçadors he baixat cap a Can Coll i d'allà a Sant Cugat pels turons de Can Coll o Can Castelló, a sobre de la masia de Can Coll. Una gran diferència entre aquesta banda de bosc i la de la vall de Sant Medir. Per aquest costat hi havia molts menys arbres caiguts.